Adéu a un mestre

No ens ha passat per alt la mort del mestre Fernando Alvim el passat 27 de febrer.

Fernando Alvim va acompanyar amb la seva viola a molts guitarristes de guitarra portuguesa, especialment a Carlos Paredes durant vint-i-cinc anys. Sovint, quant veiem una parella de guitarristes ens fixem més en la guitarra portuguesa que en la viola de fado. La guitarra portuguesa ens embolcalla i potser ens amaga la viola d'acompanyament, que té una importància capital per aconseguir el resultat final. I el mestre Alvim, un home senzill i sensible, semblava que passava desapercebut... però no era ben bé així, perquè fa poc més de tres anys apareix "Fados e canções do Alvim", un homenatge dels companys de professió. Un homenatge ben merescut, que valora i reconeix la vàlua del mestre.

Un treball que com deia ell, va ser motivat per la insistència de la seva muller Rosário, que demanava a Alvim que composés fados i cançons, que tragués tot el que ella sabia que el mestre tenia dins. El resultat final és un doble cd gravat amb fadistes, interprets, poetes, i que com ell deia està pensat en funció de cada un dels artistes que el van acompanyar en aquest treball.

Veiem al mestre...  acompanyant a Carlos Paredes

Aquest fado-cançó que canta Cristina Branco, és un poema de Manuela de Freitas, i la música de Fernando Alvim... Escoltem-á sencera.

Cedo



Hi ha persones que deixen petja. Jo que no l'he vist mai en directe, només amb el que he vist a la xarxa, i les entrevistes que li han fet, em quedo amb la seva senzillesa. És això el que espero del món del fado, i és el que Alvim ens deixa.
Adéu mestre.

Des de l'Ateneu de Sant Feliu

Els amics de Contrabaix de Sant Feliu de Llobregat, d'una amabilitat extraodinària, ens van organitzar la celebració dels quinze anys de fado de la nostra Névoa, d'aquesta Núria que es va encaterinar del Fado un bon dia i que des de llavors ens ha estat mostrant com aquesta música és present en gairebé tot el que canta.

Ella diu sovint als concerts que canta allò que la toca, allò de que s'enamora. És ben curiós, però, que la llengua portuguesa, el fado especialment, sigui el què més la "toqui". Jo me n'alegro d'això, perque així podem, a ca nostra, escoltar i deixar-nos "embalar" per la musicalitat del portuguès i d'aquesta música que va més enllà de la música per convertir-se en el vehicle que ens emociona i ens fa Sentir.

La Névoa s'endinsa en el Fado i passa a la cançó brasilera, a la copla, als cantautors... és aquest fado, aquesta percepció fadista de la Núria/Névoa que la transporta a posar el seu segell particular a tot el que canta. I ho fa des de fa un temps amb la guitarra d'en Vicenç Solsona, un guitarrista provinent del món del jazz, però que sap incorporar diferents sonoritats i es deixa influenciar per diferents estils; és, diem-ne, el complement perfecte per acompanyar la Névoa, i ella la veu que complementa la música d'en Solsona.

Nosaltres vam assistir al concert i, com sempre fem, vam enregistrar algun dels temes. El resultat, malhauradament, no ha estat del millor que podria estar i  només podem deixar aqui un dels temes que la Névoa+Vicenç Solsona ens van regalar. Un tema del "mestre" com diu la Névoa, el succeït "De mica en mica" de Joan Manuel Serrat, amb la particular i fadista manera d'aquests dos músics.

       

En aquell petit cafè on no hi volen entrar 
ni la llum del carrer, ni la gent assenyada, 
vaig trobar el teu mirar, melangiós i llunyà 
com la boira que neix al port, de matinada. 

Et vaig prendre una mà i em vas seguir en la nit 
com un gosset perdut que prega una carícia. 
Vas omplir de colors la tristor del meu llit, 
de vermells de capvespre i de verds de Galícia. 

I el meu racó va a ser 
el teu racó també. 
Eres jove i bonica. 
Vaig començar jugant 
i et vaig anar estimant 
de mica en mica. 

Em vaig acostumar poc a poc al teu nom, 
a la teva escalfor i a les teves paraules, 
al soroll del teu pas pujant els esglaons 
i a la teva manera de parar la taula. 

A l'olor de les teves mans que cada nit 
voltaven el meu cos com una fina gasa. 
Però tot es va ensorrar quan et vaig sentir dir: 
"Me'n vaig a buscar el sol. És molt fosca la casa". 

"Ningú no m'està esperant. 
Gràcies per tot, Joan..." 
Eres jove i bonica. 
Se'n va anar de repent 
el que vaig anar perdent 
de mica en mica. 

Vaig sentir tant de fred aquelles nits d'estiu. 
Vaig maleir mil cops la petita taverna... 
Quantes tardes he anat a dur el meu plor al riu. 
Quantes nits he passat en blanc, com la lluerna. 

Però em vaig acostumar també a viure tot sol 
sense estripar els papers, ni les fotografies. 
Si tinc fam menjo pa. Si tinc fred encenc foc 
i penso: "Si avui plou, demà farà bon dia". 

I torno a anar al cafè 
i penso que potser 
tu eres jove i bonica. 
Però, el temps ha anat passant 
i jo t'he anat oblidant 
de mica en mica.

Névoa, quinze anys de Fado

Des d'aquest cantinho defado, anem seguint a la Névoa des de fa alguns anys. L'alter ego de la Núria Piferrer va descobrir un bon dia el fado i, com ens passa a tants, s'hi va quedar enganxada. I va aparéixer la Névoa que ja ha gravat des de l'any 2000 diversos cedes de fado, i fins i tot el 2010 un treball discogràfic dedicat a la memòria de la diva del fado Amália Rodrigues en el desè aniversari del seu traspàs.

El fado està present des de fa quinze anys en la vida d'aquesta barcelonina, i ara és moment de celebrar-ho. I ho farà a l'Ateneu de Sant Feliu de Llobregat el proper divendres dia 27 de febrer, organitzat pel Cicle de Música Contrabaix, del Baix llobregat.

I ho farà acompanyada del músic Vicenç Solsona. Tots dos han trobat la manera de maridar el fado amb una sonoritat diferent, potser més mediterrània, potser més en clau de jazz. I no només el fado, també alguns estàndards d'aqui i d'allà, aconseguint trobar-se còmodes tan ells dos a l'escenari com els oïdors a les sales.

Aquest maridatge que fa més de quatre anys que dura, i que ha estat presentat a diversos llocs, va tenir el punt àlgid a la sala Jamboree de la plaça Reial de Barcelona.

Aqui us deixo un exemple amb el tema de Chico Buarque, Gente humilde.

Ens veiem a l'Ateneu de Sant Feliu de Llobregat el proper divendres!!!!    

Tem certos dias em que eu penso em minha gente
E sinto assim todo o meu peito se apertar
Porque parece que acontece de repente
Como um desejo de eu viver sem me notar

Igual a como quando eu passo no subúrbio
Eu muito bem, vindo de trem de algum lugar
E aí me dá como uma inveja dessa gente
Que vai em frente sem nem ter com quem contar

São casas simples com cadeiras na calçada
E na fachada escrito em cima que é um lar
Pela varanda, flores tristes e baldias
Como a alegria que não tem onde encostar

E aí me dá uma tristeza no meu peito
Feito um despeito de eu não ter como lutar
E eu que não creio, peço a Deus por minha gente
É gente humilde, que vontade de chorar

Perspectiva

Aquest és el títol, i aqui veieu la portada del cd de Sandra Correia tan i tan esperat. Diuen que el que es fa esperar és, ha de ser per força, bo.

Ara tot escoltant-lo mentre escric aquestes lletres, l'afirmació que fa el saber popular esdevé certa. Aquest cd, és bo!

I estic content perque la Sandra Correia mereix estar en el lloc cert, i aquest treball discogràfic ajudarà a que això passi.

Encara és aviat per poder valorar aquesta feina amb la dimensió que mereix. Cal fer una immersió, un "mergulho" i assaborir a poc a poc els poetes i les músiques escollides, que fan molt bona impressió. I de tota manera aqui no ens dediquem a fer de "crítics". Ens dediquem a gaudir del fado, dels bons fadistes i a fer-los coneguts aqui a casa nostra.

El fado Menor, dic sempre que dóna una idea força clara de la qualitat del/la fadista, i és per això que us deixo amb aquets Sonhos quebrados que figura en el disc en el número catorzè, poema de Fernando Campos de Castro, que trobem al canal licas79 de youtube, video gravat al Clube de Fado, la casa del guitarrista Mário Pacheco.

Queda aqui el meu agraïment per la dedicatòria que em fa en la còpia que m'ha enviat des de Porto i dir-li que espero ser ben aviat a Portugal i poder gaudir de la seva companyia, del seu Fado i de la seva senzillesa. Obrigado Sandra.

Sonhos quebrados

l.- Fernando Campos de Castro

M.- popular Fado Menor

Concert Maria João Moreno

Querido público, queridos amigos,

muy a mi pesar, me veo forzada a comunicaros que he sucumbido a una gripe demoledora, que me obliga a cancelar (posponer!) el concierto del próximo sábado, 7 de febrero.

Me muero de ganas de poder compensaros lo antes posible.

Un abrazo,

Maria João

El proper dissabte al Casino del Centre de l'Hospitalet la cantant Maria João Moreno  ens ofereix un concert de música portuguesa i Fado, acompanyada a la guitarra per Daniel da Silva.

Fados 12

Del cd que fa la dotzena des que vaig començar a endinsar-me en el món del Fado, em ve de gust escoltar avui a aquesta fadista, Margarida Bessa, de qui fa temps que no parlem en aquest "cantinho"

Aquesta fadista va començar a cantar de manera amateur i a poc a poc va endinsar-se en el fado, i del cert que és una de les veus més ben timbrades que avui podem escoltar. Potser és per aquest motiu que m'agrada, i perque em recorda en alguns fados a la Mª Teresa de Noronha.

Un fado-cançó d'Eduardo Olimpio i Paco Bandeira :

  Fala da mulher sozinha.

Já estou louca de estar só acompanhada de nada
Já estou cheia de ser rua tão corrida, tão pisada
Já estou prenhe de amizade
Tão barriga de saudade

Ai eu ainda um dia irei rasgar a solidão
E nela entrelaçar o olhar duma canção
Chegar ao cume, ao cimo, ao alto
Mais longe e mais além
Mas a saber que sou alguém
Na cidade sou loucura, ou begónia, sou ciúme
Eu que sonhava ser lume, caminho, atalho e lonjura
Não tenho acento na festa
Sou a migalha que resta

O meu obrigado ao blog fadosdofado