Carlos Ramos

Parlàvem fa poc amb l'amic Antón, editor, entre d'altres, del blog Guitarras de Lisboa, sobre la influència que tenia el fado en la vida quotidiana temps enrrera, i que ara, degut a un grapat de factors això havia canviat, havia anat a menys. Potser si, potser no, tampoc no ens correspon des d'aqui fer cap analisi del fet, només deixaré anar la idea que l'anomenada globalització ens ha portat coses bones i també coses no tan bones. El fado avui, jo diria que te empenta, i naturalment solatge. Hi há qui en fa disgressions, barreges, "misturas" i això pot agradar molta gent. Aquest fet per se ja dóna una idea de la força que el fado té. També és veritat que el fado sempre tindrà, i això és bo, algú que el defensi com el que és, que defensi la seva essència. D'aquests algú s'en diu despectivament puristes. Nosaltres des d'aquest cantinho saludem aquests puristes i els encoratgem a seguir-ho sent. Ah, i també a recuperar aquell esperit fadista que hi havia fa uns anys.

Carlos Ramos va popularitzar aquest fado musicat tot cantant i tocant la guitarra a l'hora. Avui aquest fadinho continua viu i ben viu i es canta sovint a les cases de fado, demostrant així que de trist, el Fado no en té res i lluny d'això ens recorda que:

hi ha pel sofriment, un bon remei, cantant, ningú es recorda del mal, no costa res, intentin fer com jo, una guitarra afinada, una veu ben timbrada, i tot oblidat!

Canto o fado

João Nobre
Repertório de Carlos Ramos

Há, para o sofrimento, um bom remédio afinal
É cantar, e no momento, ninguém se lembra do mal

Não custa mesmo nada, tentem fazer como eu
Uma guitarra afinada, uma voz bem timbrada e tudo esqueceu


Quando a tristeza me invade... canto o fado
Se me atormenta saudade... canto o fado
Haja ciúme á vontade... canto o fado
Por uma esperança perdida
Não passo na vida por um mau bocado
Se acaso a sorte o esqueceu
É fazer como eu, deixo andar... canto o fado

Não é que não me interesse, por quem á dôr não resiste
Mas há gente que parece, que gosta até de andar triste

Tem sempre um ar fatal, a que ninguém o obriga
Mas nesta vida, afinal, vendo bem, nada vale mais do que uma cantiga.

(letra tirada do blog fadosdofado)