diumenge, 11 d’abril del 2010

Carlos Ramos

Parlàvem fa poc amb l'amic Antón, editor, entre d'altres, del blog Guitarras de Lisboa, sobre la influència que tenia el fado en la vida quotidiana temps enrrera, i que ara, degut a un grapat de factors això havia canviat, havia anat a menys. Potser si, potser no, tampoc no ens correspon des d'aqui fer cap analisi del fet, només deixaré anar la idea que l'anomenada globalització ens ha portat coses bones i també coses no tan bones. El fado avui, jo diria que te empenta, i naturalment solatge. Hi há qui en fa disgressions, barreges, "misturas" i això pot agradar molta gent. Aquest fet per se ja dóna una idea de la força que el fado té. També és veritat que el fado sempre tindrà, i això és bo, algú que el defensi com el que és, que defensi la seva essència. D'aquests algú s'en diu despectivament puristes. Nosaltres des d'aquest cantinho saludem aquests puristes i els encoratgem a seguir-ho sent. Ah, i també a recuperar aquell esperit fadista que hi havia fa uns anys.

Carlos Ramos va popularitzar aquest fado musicat tot cantant i tocant la guitarra a l'hora. Avui aquest fadinho continua viu i ben viu i es canta sovint a les cases de fado, demostrant així que de trist, el Fado no en té res i lluny d'això ens recorda que:

hi ha pel sofriment, un bon remei, cantant, ningú es recorda del mal, no costa res, intentin fer com jo, una guitarra afinada, una veu ben timbrada, i tot oblidat!



Canto o fado

João Nobre
Repertório de Carlos Ramos

Há, para o sofrimento, um bom remédio afinal
É cantar, e no momento, ninguém se lembra do mal

Não custa mesmo nada, tentem fazer como eu
Uma guitarra afinada, uma voz bem timbrada e tudo esqueceu


Quando a tristeza me invade... c
anto o fado
Se me atormenta saudade... c
anto o fado
Haja ciúme á vontade... c
anto o fado
Por uma esperança perdida
Não passo na vida por um mau bocado
Se acaso a sorte o esqueceu
É fazer como eu, deixo andar... canto o fado

Não é que não me interesse, por quem á dôr não resiste
Mas há gente que parece, que gosta até de andar triste

Tem sempre um ar fatal, a que ninguém o obriga
Mas nesta vida, afinal, vendo bem, nada vale mais do que uma cantiga.

(letra tirada do blog fadosdofado)