António e Carlos

Heus aqui dos fadistes amb un llag bagatge en aquest món del fado. L'un , en Carlos Macedo ja l'hem escoltat aqui al blog, però en canvi, l'António Pelarigo encara no havia passat per aquest raconet defado.

Carlos Macedo amb la seva guitarra, i António Pelarigo, amb aquesta veu tan especial, ens canten tots dos un poema escrit per Amália Rodrigues amb música de Carlos Gonçalves.

Un vídeo homenatge a l'Amália, del canal de Youtube tricofaites1, on podem veure i escoltar alguns temes més de l'António Pelarigo.

Ó pinheiro, meu irmão

Ribeiro não corras mais / Que não hás-de ser eterno
O Verão vai-te roubar / O que te deu o Inverno

Até a lenha no monte tem sua separação
Duma lenha se faz santos e doutra lenha se faz carvão

Ando caído em desgraça / O que é que eu hei-de fazer
Todos os santos que pinte / Demónios têm que ser

São tão grandes minhas penas que me deitam a afogar
Vêm umas atrás das outras, tal como as ondas andam no mar

Apanho e cômo as raízes / Que estão debaixo da terra
Só as ramas as não como / Porque essas o vento as leva

Ó pinheiro meu irmão, tu também és como eu
Também tu estendes em vão, ó pinheiro irmão, teus braços p’ro céu.

letra tirada do blog fadosdofado

Canoas do Tejo

Aquest és un fado musicat de Federico de Brito, o Britinho, com era conegut aquest poeta que va treballar molts anys de taxista, i que ha esdevingut un clàssic en l'àmbit fadista.

A mi m'agrada més aquesta versió d'en Carlos Macedo amb instruments propis del fado que no pas d'altres que l'acompanyen amb música d'orquestra.

Aquest tema és un dels fados del disc Jóia do fado que Macedo va gravar el 1985, i reeditat en format CD el 2009.

Canoas do Tejo ens evoca un temps en que les embarcacions típiques del Tejo feien de pont entre les dues ribes d'aquest ample i majestuós riu quan encara no hi havia ponts per creuar-lo. Si la natura s'entossudeix a separar amb fronteres com o són els rius, les persones ens estossudim a unir, encara que costi, malgrat els perills.

Ja vam escoltar aquest fadista en un fado Corrido fa un parell d'anys. Escoltem-lo ara en un dels clàssics més coneguts.

 Canoas do Tejo

Frederico de Brito

Canoa de vela erguida / Que vens do cais da ribeira
Gaivota que andas perdida / Sem encontrar companheira
O vento sopra nas fragas / O sol parece um morango
O Tejo baila c'oas vagas / A ensaiar um fandango
 
Canoa... conheces bem
Quando há norte pela proa
Quantas docas tem Lisboa
E as muralhas que ela tem
Canoa... por onde vais
Se algum barco te abalroa
Nunca mais voltas ao cais
Nunca, nunca, nunca mais
Canoa de vela panda / Que vens da boca da barra
E trazes na aragem branda / Gemidos duma guitarra

Teu arrais prendeu a vela / E se adormeceu, deixá-lo
Agora muita cautela / Não vá o mar acordá-lo.

letra tirada do blog fadosdofado

Carlos Macedo

Va ser cap a primers de gener que vaig rebre un c/e d'aquest fadista, en el qual em felicitava per aquest "cantinho" de fado que ell tot just acabava de descobrir. En aquest c/e em donava el seu lloc web: www.carlosmacedo.net loc que he anat visitant periòdicament. També vídeos seus que hi ha a la xarxa, perquè la seva veu em va agradar només de sentir-la, i el seu "jeito" fadista senzill, i la claredat de la seva dicció que permet entendre fàcilment la lletra del poema, fins i tot a un català, que com jo, no domina gaire bé la llengua de Camões, captivan de seguida. En Carlos Macedo, a més de cantador és també guitarrista, un guitarrista que també construieix guitarres portugueses. Espero i desitjo poder escoltar-lo "ao vivo" en el proper viatge a Lisboa. Até logo, pois, amigo Carlos. He escollit un Fado Corrido, amb un poema exquisit de Maria Manuel Cid que ens parla de la Llibertat... potser de l'enveja que desperta la llibertat que creiem veure en els altres i tal vegada ens fa sentir menys lliures.

Rouxinól da Caneira Maria Manuel Cid / Popular *fado corrido* 

Fez o ninho o rouxinól
A tocar na água baixa
Guardado da luz do sol
P'la caneira da maracha

Não tem que pôr sua mesa / Nem de calar a verdade
É senhor da natureza / E dono da liberdade

É livre de olhar as águas / De se afogar na corrente
É livre de contar mágoas / É livre de estar contente

Ninguém te corta o caminho / Nem te impede de voar
Ninguém te nega carinho / Ninguém te obriga a calar

Ó rouxinól da caneira / Inveja de toda a gente
Hás-de ensinar-me a maneira / De viver tão livremente

I ara desgarrada amb Marina Mota...

 aqui.