divendres, 25 d’abril del 2008

25 d'abril


El 14 d'abril de 1974, em van fer pujar a un tren que em va dur a una mena de presó on milers de joves com jo hi anavem per a ser ensinistrats per "servir la pàtria".
Eren temps durs. Es vivia en una dictadura feixiste que ja tenia els peus de fang tou, i, a punt de caure, s'hi resistia.
A Portugal uns dies després, mentre jo era al campament militar, es produeix un fenòmen que nosaltres aqui també havíem somniat: la força dels joves i les seves noves ideies, feien callar els fusells que fins aleshores els feien callar a ells. Als militars d'aqui, a molts, els va fer molt poca gràcia els esdeveniments del país veí, i qui ho pagava erem els "reclutes" la majoria dels quals simpatitzàvem amb el moviment social que es produia sobretot a Lisboa. Hi teniem tanta fé en aquell moviment! Veiem tan forta la personalitat dels protagonistes...
Miràvem -des d'aqui- i veiem una colla de joves amb l'estètica progre com la nostra, que eren capaços d'enderrocar un règim feixiste, posant al seu costat la maquinària repressiva que fins llavors l'aguantava, i els trostquistes, maoistes, socialistes, comunistes, ....istes, eren a primera lìnia dels esdeveniments d'una manera Normal sense que pel sol fet de pronunciar-se "..iste" fos motiu suficient per anar a la presó i ser torturat. Quina maravella!


Hi vaig tenir molta fe en aquella Revolució.
Encara conservo el calendari de 1975 amb la foto del nen del fusell i del cravo.



Grândola, vila morena
Terra da fraternidade
O povo é quem mais ordena
Dentro de ti, ó cidade

Sentíem Zeca Alfonso i la seva cançó. No sabíem com ens havia arribat, algú debia portar-ne una cinta de cassette . Aqui la dictadura estava al final però més rabiosa que mai. Com aquella fera que se sap al final i fuig endevant sense que li importi res.
Jo encara que vestit de militar forçòs, tenia fe en aquell moviment, esperança que sortis bé, i prou caritat per donar els diners que tenia per tal que algun company del partit pogués anar a Lisboa i visqués en primera persona aquell fet històric.
Això era el que sentíem llavors.

Diuen que avui, molts d'aquells joves de llavors estan a la política activa i ocupant càrrecs importants en el govern de Portugal. Diuen que aquella revolució els ha dut a llocs de responsabilitat i que un cop instal·lats en el poder, les seves accions només fan que decebre a qui va creure en aquell moviment. Diuen que aquests cares-girades donen arguments a la reacció en contra de la revolució. Diuen...

" No és això, companys, no és això "
En Lluís Llach, canta aquesta cançó. "... pel que vàrem lluitar tanta gent".
Hi estic d'acord: Jo no esperava aquest resultat.
També estic d'acord amb en Lluís, l'important és el camí, més que no pas arribar-hi.
Ítaca és en el camí.
Que no s'acaben els somnis! Que no ens apaguen el llum!