Corria l'any 1968 quan el poeta brasiler Vinicius de Moraes de camí cap a Itàlia per celebrar el Nadal, passa per Lisboa on és convidat per Amália Rodrigues a un encontre a casa seva on era habitual trobar poetes, músics, escriptors, filòsofs i altra gent del món de la cultura, compartint allò que cada scú podia oferir. Amália canta, Vinicius recita, la gent parla... i tot això queda enregistrat per l'Hugo Ribeiro, enginyer de so que sense que ningú hi pensi ni se n'adoni ha col·locat un micròfon amagat entre unes flors.
Dos anys després es va publicar un LP doble, millorat amb alguna gravació d'estudi, conservant però, tot allò que confereix valor documental al disc.
Vinicius se sincera amb Amália: Sempre ha volgut escriure-li un poema per ser cantat amb música de fado i dedicar-li.
I li canta...Saudades do Brasil em Portugal
O sal das minhas lágrimas de amor criou o mar
Que existe entre nós dois, p'ra nos unir e separar
Pudesse eu te dizer a dôr que dói dentro de mim
Que mói meu coração, nesta paixão que não tem fim
Ausência tão cruel, saudade tão fatal
Saudades do Brasil em Portugal
Meu bem
Sempre que ouvires um lamento
Crescer desolador na voz do vento
Sou eu em solidão pensando em ti
Chorando todo o tempo que perdi.
Després amb els arranjaments i els instruments que li són propis al fado, l'Amália li respon...
Saudades do Brasil em Portugal, ha esdevingut un clàssic. És el que passa quan s'ajunten dues persones amb la sensibilitat i la senzillesa que posseïen l'Amália i en Vinicius, i aquest fado ha estat cantat per molts i moltes fadistes.
Aqui en tenim una petita mostra, però si busqueu a la xarxa, de segur que en trobareu més.
En directe, canta la Sandra Correia...
Letra tirada do blog amigo fadosdofado