dimarts, 25 de desembre del 2012

Nadal

Cambalache


Arriba Nadal, s'acaba l'any 2012 i tornem a celebrar de nou les festes nadalenques, les festes familiars. Són, com totes les festes col·lectives, unes celebracions gairebé forçades, i al mateix temps desitjades per la majoria de gent. Fem quilòmetres i més quilòmetres per reunir-nos a l'entorn dels éssers estimats, al voltant d'una taula per compartir el menjar. Molt menjar... potser massa.

Per unes hores sembla que aconseguim oblidar tantes i tantes coses dolentes i negatives com les que ens trobem cada dia a les notícies, encara que sabem que seguiran estan aqui quan acabem les celebracions. 
Seguirem vivint en un món en el qual, com diu el tango de Santos Discépolo, continuen passant coses que de ben segur no ens agraden gens, tot i que la majoria de vegades sembla que no volem veure-ho ni fer res per canviar alguna cosa.
Una lletra antiga i alhora vigent, que també va cantar Gardel, el gran Carlos Gardel, però que avui escoltarem aqui per Joan Manuel Serrat.
Us deixo amb




Que el mundo fue y será
una porquería, ya lo sé.
En el quinientos seis
y en el dos mil, también.
Que siempre ha habido chorros,
maquiavelos y estafaos,
contentos y amargaos,
barones y dublés.
Pero que el siglo veinte
es un despliegue
de maldá insolente,
ya no hay quien lo niegue.
Vivimos revolcaos en un merengue
y en el mismo lodo
todos manoseados.
Hoy resulta que es lo mismo
ser derecho que traidor,
ignorante, sabio o chorro,
generoso o estafador...
¡Todo es igual!
¡Nada es mejor!
Lo mismo un burro
que un gran profesor.
No hay aplazaos ni escalafón,
los ignorantes nos han igualao.
Si uno vive en la impostura
y otro roba en su ambición,
da lo mismo que sea cura,
colchonero, Rey de Bastos,
caradura o polizón.
¡Qué falta de respeto,
qué atropello a la razón!
Cualquiera es un señor,
cualquiera es un ladrón...
Mezclao con Stravisky
va Don Bosco y La Mignon,
Don Chicho y Napoleón,
Carnera y San Martín...
Igual que en la vidriera
irrespetuosa
de los cambalaches
se ha mezclao la vida,
y herida por un sable sin remache
ves llorar la Biblia
junto a un calefón.
Siglo veinte, cambalache
problemático y febril...
El que no llora no mama
y el que no afana es un gil.
¡Dale, nomás...!
¡Dale, que va...!
¡Que allá en el Horno
nos vamo’a encontrar...!
No pienses más; sentate a un lao,
que ha nadie importa si naciste honrao...
Es lo mismo el que labura
noche y día como un buey,
que el que vive de los otros,
que el que mata, que el que cura,
o está fuera de la ley...

dijous, 20 de desembre del 2012

Marco Rodrigues

Del canal casadofado  de nou tornem amb el Marco Rodrigues des del Cafè Luso amb aquest tema de la fadista Elsa Laboreiro amb música de fado Vianinha de Francisco Viana, i amb l'estil innovador i inconfusible d'aquest fadista que no deixa mai indiferent...
Cada cop que el Marco canta aquest fado -i d'altres- sembla una novetat. El Fado "acontece" i és sempre diferent; sempre amb aquell plus personal que els bons fadistes saben i poden donar.




Ausência

Elsa Laboreiro / Francisco Viana *fado vianinha*
Ponho o mar no pensamento
Meus olhos no olhar teu
E recordo no momento
Esse amor que já foi meu

Navego na tua imagem / Sobre vagas de ternura
E a distãncia da miragem / Faz a noite mais escura

Naufragam recordações / Junto à margem da tristeza
Que os nossos dois corações / Foram alma, vida acesa

E morro na solidão / Que é, tu não estares a meu lado
Procuro consolação / Neste canto, neste fado.


lletra extreta del blog fadosdofado

dijous, 13 de desembre del 2012

De nou fado al Restaurant Lisboa

Els amics José Luis i Maria Luisa van tornar a fer possible que el fado tornés a Barcelona, de nou amb la fadista Fernanda Moreira que va actuar durant cinc nits al seu restaurant del carrer Comte Borrell, 145 amb molt d'èxit i amb el local ple.
És el segon cop que la Fernanda Moreira ens visita i ens canta el seu fado, amb la seva particular manera de fer, explicant allò que canta i fent participar els assistents, aconseguint així que el Fado sigui més proper per aquells que no el coneixen prou i fent sortir les "saudades" als portuguesos que van assistir als concerts.

Fantàsticament acompanyada per Rui Pedro a la guitarra portuguesa i per Filipe Machado a la viola d'acompanyament, la Fernanda va anar presentant els seus fados a la concurrència que poc a poc, però des de l'inici, es va entregar a la simpatia de la fadista.
Davant l'èxit aconseguit, malgrat els temps de "crisi" o potser millor dir "d'estafa" que estem patint, encoratgem als amos de Restaurant Lisboa, que no triguin massa temps a tornar a dur el Fado a casa seva.
Aqui estarem per ajudar, en la mesura que puguem, a tornar a fer realitat el somni de tenir periòdicament fado a la nostra ciutat.

Obrigado amigos!

amb els fadistes


Fernanda Moreira
Filipe Machado i Rui Pedro


Escoltant amb devoció...

O fado Loucura....

 




dissabte, 8 de desembre del 2012

Mais uma guitarrada

Del canal casadofado us deixo amb la guitarrada fantàstica que ens regalen en Luis Guerreiro i  en Marco Rodrigues des de l'Adega Machado.

 Una guitarrada que sona, jo m'atreveixo a dir, perfecte. Quan la sensibilitat i la tècnica s'ajunten, aquest és el resultat..




.

La guitarra portuguesa, el seu so alegre o melangiós segons el que es vol expressar, van inspirar a Jorge Rosa aquest poema: Guitarras da minha alma i tiamacheta ens el mostra en aquest vídeo...


Guitarras da minha alma

lletra.- Jorge Rosa
música.- José marqués de Amaral 

Trago guitarras na alma
a acompanhar a tristeza
ouvindo-as tenho a certeza
que a minh mágoa se acalma.

Trago guitarras no rosto
para acompanhar o meu pranto
ouvindo-as não choro tanto
adormeço o meu desgosto.

Trago guitarras na voz
para acompanhar o que canto
ouvindo-as têm o encanto
fados que Deus me contou.
Em constante guitarrada
trago guitarras na vida
vivo assim mais convencida
que não sou tão desgraçada. 

 

dissabte, 1 de desembre del 2012

Dezembro

Definitivament queda palès que el temps corre, i corre depressa. Quan ens vàrem proposar que cada dia 1 de cada mes d'aquest 2012, parlaríem del/la fadista que ilustra el calendari que modestament vam confeccionar, no érem conscients que hauríem de preparar els "posts" amb presses, doncs sense adonar-nos-en el dia 1 arribava quasi sense enterar-nos... Desembre. Això vol dir que acava un altre any.

Vam deixar la Sandra Correia per aquesta cloenda de calendari i d'any perque la Sandra, al meu parer, és el paradigma de la fadista. Per la seva veu, pel seu tarannà, per cantar el fado amb la simplicitat i alhora amb les exigències que li són pròpies. Com diuen a Portugal, Sem tirar nem por, és a dir sense estridències però sense deixar de fer allò que el fado demana.

És del tot estrany i inadmisible que una cantadeira com la Sandra Correia no ocupi l'espai que mereix en el món del Fado. Poser per la seva senzillesa, la seva simplicitat, o tal vegada és perque el món està més cec i el que predomina és el valor fel diner i no el del mèrit.

Deixo dit aqui: la Sandra és Fado! 


Penso em ti



M. Moniz Pereira


Pensó em ti
de manhã ao despertar
penso em ti
durante a noite a sonhar.

Penso em ti
mesmo em horas de amargura
penso em ti
sempre com muita ternura.

Penso em ti
nos momentos de alegria
penso em ti
toda a noite e todo o dia.

Esta vida para mim
não tem valor
se vivida
tão longe do meu amor.

Vem depressa
não posso viver assim
só me interessa
que voltes para o pé de mim.

Penso em ti.
***************************************************
 
Paradoxalmente

Lletra.- João Mário Grave
Música.- Miguel Ramos  *Fado Alberto*

Ai este não te querer, por te querer tanto
ai esta sensação de mãos vazias
fazem deste meu Fado dor e pranto
das quentes madrugadas, noites frias

ai esta solidão contra qual luto
dentro deste vazio apodrecido
instiga-me a querer vestir de luto
um mundo que eu sonhava colorido

barreiras de cansaço e de tormento
horas de desespero e de agonia
provo desde o fatídico momento
que o meu olhar pousou no teu um dia

deitaste-me ao deserto, sem pudor
deixaste-me sem esperança e sem sentido
foste viçoso ramo sem flor
e noite em mim sem teres amanhecido.