dimecres, 31 de desembre del 2008

Una altra "petita" obra d'art



El meu amic Américo, no para de sorprendre'm amb aquests videos que fa. Per molts motius. Pels temes que escull, per la composició i transició de les fotografies, amb un resultat final on es pot apreciar la seva sensibilitat. En aquest cas, a més, és un vídeo alegre, que trenca el tòpic contra el que sempre hem de lluitar els amants del Fado, el tópic de la "tristesa". Aquest és un fadinho alegre, amb una lletra ocurrent de la enyorada Amália i que crec que es adïent per un dia com avui en el que ens disposem a celebrar -malgrat la bogeria que s'ha instal·lat en aquest món-
l'entrada d'un nou any. Un més...

porto romaní / porto raves boscans / fa olor de llesamí / tota la resta que porto
porto medicines pel cor /fetes amb herbatges / que collí de terra
sóc filha de les herbes / amb elles em vaig criar /
menjant agrelles / totes les que trobava/
darrera les formigues / hores hi passava/
sóc filha de les herbes / i poca cosa més sé/
Rosa esfulhada / qui et desfullà / fou la matinada /que va passar per mi
fou la matinada / que passà vanitosa / i deixà esfulhada / la bonica rosa
refrão
Branques de salzes / des de terra florint /amor de veritat / és el meu amor
rosella que crida / en el blat daurat / donzella bonica / reina del prat.
refrão

Gràcies Américo, Obrigado

(la tradució està feta amb tota la bona intenció....)

dilluns, 29 de desembre del 2008

O Luso

Este é o nome da Casa de Fados onde fui na terceira noite da minha última viagem a Lisboa.
Tinha falado pelo telefone com a boa amiga Ofélia. O encontro estava marcado para as oito e meia, à porta da Casa de Fados. Não tive qualquer problema para encontrar O Luso; a minha amiga tinha-me explicado perfeitamente como lá chegar.
Em Lisboa chovia...
Embora a Ofélia tivesse vantagem, pois ja me conhecia pelas fotos do blog, eu não tive dificuldade em a reconhecer. Vi-a e soube que era ela... De repente, a pessoa com quem tinha falado tanto pela Net, tinha face, forma, figura; mas também aquela bonomia, aquela ternura. Nenhuma dúvida: era ela!

O jantar seria também com uma amiga,
uma fadista -disse-me.

-Está bem?
-Claro, sem problema.

Duas damas na mesa comigo. E uma delas fadista, demais!

A noite estava a começar bem. Depois,mais tarde, não foram duas, foram três, as damas. Perante a minha surpresa, quem se sentou à mesa connosco foi a Celeste Rodrigues!!


O Luso não é uma casa de fados pequenina. Situa-se no Bairro Alto, na Tr. da Queimada, no local onde eram as antigas cavalariças do Palácio de S. Roque. É grande e tem, digamos, dois espaços. Um palco, onde na primeira parte da noite há um espectáculo de fados e também de danças portuguesas -folclore, mais dirigido para esse público que não vai só ver Fado, esse público que se costuma chamar "turistas" e que se vai embora muito cedo- e depois, na segunda parte da noite, fecha-se o palco e o Fado tem lugar junto das mesas, perto da gente. É aqui que o Fado acontece.
Quero aqui lembrar o elenco daquela noite, constituído por uma boa plêiade de fadistas:
Elsa Laboreiro, Isabel de Noronha, Iola Dinis, Cristiano de Sousa, Filipe Acácio (el maître) e Celeste Rodrigues.

Hoje vamos ficar com a Elsa Laboreiro num fado que tem música e letra da sua autoria.



Canto do Mar
Aqui onde o mar
é só o mar a perder de vista
é que os meus olhos bebem outras margems
fazem viagems de conquista
aqui onde o mar
é só o mar a perder de vista
é que os meus dedos tecem fantasias
fazem magias
inebriantes de azuis marinhos.


(refrão)
E a lua dos amantes feiticeira

envolve num olhar a terra inteira
e a terra gira gira sem parar
começa e recomeça neste recanto do mar.


Aqui onde o céu
é mais o céu abraçado ao mar

é que o azul se veste de outras cores
e pinta amores em qualquer lugar
aqui onde o céu

é mais o céu pátria de gaivotas
a linha do horizonte é o teu sorriso
e o que eu preciso
para navegar em todas as rotas

(refrão)

(agraeixo la col·laboració de la meva amiga Ofélia per fer que aquesta entrada hagi estat possible)

dimecres, 24 de desembre del 2008

Américo

Avui un regal. Bé, un altre regal de l'amic Américo de Vila-Nova de Cerveira. Un Fado Tango cantat excepcionalment -com sempre canta- pero en aquest cas quan l'he escoltat per primer cop m'he sentit igual que quan sóc en una casa de fados i sento el Fado molt endins tocant-me totes les fibres, fent pessigolles a totes les meves emocions.
Ell, l'Américo, en la seva modèstia diu que en aquesta gravació no té la millor veu, que està cansat. Jo crec que està en la plenitut de la seva ànima fadista i el vull sentir sempre així.

Escolteu-lo i aneu cantan amb ell.
I gràcies amic. Tots els vídeos que fas són fantàstics. Cada dia més insuperables.

Per algún motiu, el fado Tango ja no està disponible a Youtube, per tant he decidit posar aqui un Fado Primavera, més recent, que no modifica una sola paraula l'admiració que sento per l'amic Américo.
Sempre obrigado...


diumenge, 21 de desembre del 2008

Fado Versículo

El passat dia 2 de desembre, quan em faltàvem només dos dias per viatjar a Lisboa, l'amic Vítor Duarte, en el seu blog Lisboanoguinnes -un blog de referència- va publicar un escrit titulat "O silêncio dos bons", en el que reflexionava sobre si és millor callar que defensar allò sobre el què un creu tenir raó.
En dies posteriors ha publicat fados menors amb complemento versículo de Manuel de Almeida, Berta Cardoso, Julio Vieitas, Fernando Mauricio... Fa gairebé un any, cap al gener, en va publicar un cantat per Carlos do Carmo: Por morrer uma andorinha.
Modestament crec que tot el que ha publicat són evidències que ens diuen, que ens demostren que el Fado das Saudades a qui van concedir el Premi Goya a la millor cançó original no ho és pas d'original pel que fa a la música.
No em vull pas catalogar de "Bom", però si que vull opinar -vull tornar a opinar, ja ho he fet altres vegades- sobre aquesta qüestió. Encara que qui hauria d'opinar són els entesos del Fado i fer-ho de manera lliure i de manera que els personalismes quedessin fora de la qüestió.

Així doncs opinarem, continuarem opinant, continuarem prenent partit:
  1. Crec que la Real Academia de Cine Española ha comés un error nominant la cançó i posteriorment atorgant-lo
  2. Crec que els autors del film no haguessin d'haver acceptat ni la nominació ni l'entrega del premi a la millor cançó original
  3. La SPA (Societat Portuguesa d'autors)
  4. hauria d'haver estat clara i contundent declarant que la cançó no té una música original.
  5. Crec que el món del Fado no pot estar dividit per aquesta qüestió.
  6. Com a amant del Fado, com a entusiasta del Fado que sóc crec que és mereix tots els premis del món haguts i per haver, però no pas aquest atorgat a la millor cançó original.
  7. Jo no sóc portuguès, sóc català, pero vull dir en veu alta que estic molt enfadat per la manera com està tractat el Fado en el film del Sr. Saura.
  8. Finalment afirmar que aquest enuig el faig extenssiu a tots els qui han participat en el film del sr. Saura
Sincerament crec que no falto al respecte a ningú donant la meva opinió sobre aquest afer. Jo seguiré respectant l'opinió de tothom encara que no hi estigui d'acord. Dir també que hagués volgut escriure aquestes ratlles en portuguès però encara no tinc la necessària facilitat i coneixements mínims per tal que allò que escric sigui realment allò que penso.

El fet que el Fado sigui una música que permet estilar als fadistes tot fent que una melodia soni un pèl diferent segons qui la canta, no ha de ser utilitzat per ningú per tal d'apropiar-se del que no li pertany.
Us deixo elvideo de l'amic Vítor Duarte Marceneiro.






dissabte, 20 de desembre del 2008

Bones festes

No acostumo a enviar felicitacions de Nadal, mai i a ningú.
No és que no m'agradi l'espertit nadalenc. Potser el que no m'agrada sigui que aquest esperit es dilueixi quan passen els dies de festa per tornar a aparèixer un any després.
Repartir aquest esperit -ara concentrat en uns dies- seria una cosa més natural.....
En fi, no vull avorrir.
Que serveixi aquesta pintura a l'oli de la Ruth Christensen pintat amb la boca, per desitjar-vos a tots els visitants d'aquest "bloc" el millor per aquest dies, per aquest propers milers de dies.

divendres, 19 de desembre del 2008

Mesa de Frades

En aquest darrer viatge a Lisboa, vaig tornar -com no- a Mesa de Frades. És un lloc que per a mi té un encant especial. Potser perquè va ser la primera casa de fados que vaig anar, potser per l'encant especial que té al ser un local petit, antic, potser per com n'estan d'aprop teu, els fadistes...
Aquest lloc té, com tots, la seva història. I la seva història, o potser llegenda ens diu que era una capella on el Rei de Portugal cap el 1800, anava d'amagat a escoltar el Fado. Aviat la web oficial estarà disponible i esperem que ens facin una mica d'història.
La nit del 5 de desembre un full a la porta ens avisa: Pedro Castro, guitarra; André Ramos, viola; Pedro Moutinho, veu... Clar que no serien els únics. A cantar hi havia a més, altres fadistes dels quals lamento no conéixer-ne el nom. Només el de José Morgado, la Teresa, una nena de dotze anys -espero que el desig dels pares de veure-la convertida en una "vedetta" del fado no acabi per espallar-la- i la Ana Guerra a qui vaig veure un parell de dies més tard a la Tasca do Chico


Mesa de Frades és un dels llocs que sempre recomano als amics que s'acosten a aquesta ciutat encantada i encantadora que és Lisboa.

Escoltem avui un fado musicat amb lletra d'Artur Ribeiro i música de Nóbrega e Sousa.




Lisboa é sempre Lisboa

Lisboa tem
o ar feliz
d'uma varina
e o vaivém
d'uma canção
em cada esquina.

Pelos mercados,
fresca e gaiata,
faz zaragata,
perde a tonta cabecita!
Aqui e ali
namora e ri,
e sem vaidade, veste de chita,
canta o Fado e tem saudade.

Refrão
Lisboa é sempre Lisboa,
dos becos e das vielas
e das casinhas singelas
d'Alfama e da Madragoa
dos namorados das janelas,
das marchas que o povo entoa,
da velha Sé
das procissões,
também da fé!
com seus pregões,
Lisboa é sempre Lisboa.

Pela manhã
vai trabalhar,
toda garrida
de tarde, ao chá,
Lisboa ri
cheia de vida.

Mas à noitinha,
olhos rasgados,
semicerrados
na oração mais bizarra...
Lisboa então,
só coração,
d'alma elevada,
presa à guitarra,
canta até de madrugada!
Refrão

diumenge, 14 de desembre del 2008

Adega do João



Un dels llocs on havia de tornar en aquest viatge a Lisboa, sense cap mena de dubte, era a l'Adega do João.
I estava segur que els amics Paulo i Isabel em durien allà.
A la localitat de Lobagueira a Torres Vedras a uns noranta quilòmetres de Lisboa, es troba aquesta casa de fados, on totes les quintas (dijous) el Fado és present. Acontece.


Ja vam parlar d'aquest lloc el 12 de març en una entrada dedicada a la fadista Adelaide Maria. A qui, dit sigui de pas, vaig trobar a faltar el passat dia 4 de desembre. La seva absència, però, va ser compensada per la vàlua dels i les fadistes que aquella nit van cantar.



He de lamentar, però, la meva manca de memòria per recordar tots els noms, i també la poca destresa en l'ús de la càmara fotogràfica. En l'intent de fer les fotografies sense flaix per tal de no molestar els fadistes, no m'adonava que el resultat estava sent un petit desastre. Ho tindrem en compte i en properes ocasions les farem amb flaix tot reduint-ne el número.


Així doncs, demano disculpes, tan per
l'oblit d'alguns noms com per la
qüalitat de les fotografies.



Els músics:
guitarra.- Ricardo Rocha
viola de fado.- Jaime Santos JR.
guitarra baixo.- Tó Moliças
cantadores e cantadeiras:
Débora Rodrigues
Paulo Ribeiro
Marcelino Ribeiro
José Manuel Rato
Ana Sofia Magalhaes
Tony Jorge
José Morgado
Nuno de Aguiar
i ara , Guitarrada na Adega do João





dissabte, 6 de desembre del 2008

Estou na casa de Paulo e Isabel (e Gonçalo)


Eu sabia da hospitalidade dos portugueses, agora fica confirmada. Os meus amigos deixarem-me a sua casa toda para mim sozinho.

Obrigadíssimo!!!




Uma casa portuguesa
Reinaldo Ferreira / Matos Sequeira / Artur Fonseca
Repertório de Amália

Numa casa portuguesa fica bem
Pão e vinho sobre a mesa
E se á porta humildemente bate alguém
Senta-se á mesa c'oa gente;
Fica bem essa franqueza, fica bem
E o povo nunca desmente;
Que a alegria da pobreza
Está nesta grande riqueza
De dar e ficar contente

Quatro paredes caiadas, um cheirinho a alecrim
Um cacho de uvas doiradas, duas rosas num jardim
Um São José de azulejo, mais o sol da primavera
Uma promessa de beijos, dois braços á minha espera
É uma casa portuguesa, concerteza
É concerteza, uma casa portuguesa

No conforto pobrezinho do meu lar
Há fartura de carinho
E a cortina da janela, é o luar
Mais o sol que bate nela;
Basta um pouco, um poucochinho p'ra alegrar
Uma existência singela;
É só amor pão e vinho
E um caldo verde verdinho
A fumegar na tigela