Avui es Sant Antoni de Pàdua i en circunstàncies normals, Lisboa seria una festa. Una gran festa. La pandèmia, però ens ha tallat moltes ales i algunes de molt greus, però també unes festes populars que me les he fet meves, encara que estiguin a 1500 Km. L'any vinent han d'anar les coses molt malament per no poder estar gaudint d'aquestes festes en directe, ao vivo, com diuen els portuguesos. Lisboa ens espera...
Ja hem parlat aqui al blog del que diem "estilar"
Cada fadista pot cantar un fado amb el seu propi estil, encara que sigui un fado Tradicional, això és, amb música pròpia. Ho fa ajustant el to que li és més adequat, demana als músics el fado que vol cantar i el to. Però encara més, el cantador o cantadora pot escollir entre imitar al creador del fado que canta o també fer la seva pròpia versió.
També sabem que un poema es pot cantar en diferents músiques, només ha de tenir la mètrica
Avui un poema del mestre Mário Rainho. Quatre quartets, decassíl·labs, i amb tres músiques tradicionals, fado Varela, fado Zé Negro i fado Alberto.
Fernando Maurício / Fado Varela de Renato Varela
AQUI
Fernando Maurício / Fado Varela de Renato Varela
Manuel Inácio / Fado Zé Grande de José Marques
Rui Teixeira / Fado Alberto de Miguel Ramos
I ara la lletra d'aquest poema de Mário Rainho
Aqui, em cada fado, há uma flor
No canteiro da alma de quem canta
Aqui, cada guitarra embala a dor
Quando à noite, a saudade se levanta
Aqui, cada poema é gota de água
Que às vezes, mata a sede à solidão
Aqui, cada cigarro engana a mágoa
E perfuma, a tristeza de ilusão
Aqui, toda a distância do passado
Senta-se à minha mesa de mansinho
Aqui, as minhas veias bebem fado
Que nasce, em cada canjirão de vinho
Aqui, sinto a coragem de ser eu
Ao rir do meu passado fatalista
Cantando com a voz que Deus me deu
Aqui, de corpo e alma, sou fadista