dimecres, 28 de maig del 2014

A Lucinda camareira a Viela do Fado

Aquest poema d'Henrique Rego és un dels meus preferits a l'hora d'escoltar-lo així: à desgarrada. O sigui cantat, el poema, entre diversos cantadors, veient així l'estil de cada un d'ells, amb aquella harmonia i empenta que anima els uns als altres i que fan que gaudeixis d'aquests encontres de fado.
 
El meu amic João Costa Menezes ens obsequia amb aquest video que correspon a la primera nit d'una nova casa de fados (que espero visitar properament)  A viela do fado, que si no m'erro, és a la mateixa Rua dos Remédios, una rua que comença a convertir-se en l'epicentre del bon fado.
 
Amb música d'Alfredo Duarte Marceneiro, Fado Bailarico, una petita meravella.
 
...fins aviat Viela do Fado
 
 


A Lucinda camareira
Henrique Rego / Alfredo Duarte *fado bailarico*Repertório de Fernando Maurício
A Lucinda camareira
Era a moça mais ladina

Mais formosa, mais brejeira
Do café da Marcelina


De maneira graciosa / Sobre um lindo penteado
Trazia sempre uma rosa / Cor de rosa avermelhado;
Eu vivi enfeitiçado / Por aquela feiticeira
Que airosamente ligeira / Servia de mesa em mesa;
Tinha feições de princesa /
A Lucinda camareira

Primando pela brancura / O seu avental de folhos
Realçava-lhe a negrura / Encantadora dos olhos;
Nem desgostos nem abrolhos / Sofrera desde menina
Que apesar de libertina / Orgulhosa e perturbante;
No velho café cantante /
Era a moça mais ladina
Os marialvas em tipóias / Iam da baixa num salto
Ver a mais linda das jóias / Ao café do Bairro Alto;
A camareira que exalto / De tão singular maneira
Era amada pela cegueira / Que a palavra amor requer;
Para mim era a mulher /
Mais formosa e mais brejeira
Certa noite de fim d’ano / Em que certo cantador
Cantava ao som do piano / Cantigas feitas de amor;
Um cigano alquilador / De têz bronzeada e fina
Por afortunada sina / A Lucinda conquistou;
E para sempre a levou / Do café da Marcelina.
 
O meu obrigado aos amigos João Costa e José Fernandes pelo video e a letra. Bem hajam.  

dilluns, 26 de maig del 2014

Fados 5

Una de les novetats d'aquest darrer cd, d'aquest nou recull de música portuguesa i fados per a ús personal, és la inclusió del grup Madredeus.
 
No és que no conegués els Madredeus, els havia escoltat algún cop i fins i tot quan vaig anar amb el meu fill gran, el Llibert, a Londres per veure jugar el Barça (i guanyar la primera Champions), el conductor de l'autobús posava una cassette del grup, que imagino devia de ser dels seus primers treballs. Aquella música em va fer més suportable el viatge.
 
Tenia prou on escollir per incloure en aquest recull, i em vaig decantar per aquest Faluas do Tejo, composició de Pedro Ayres de Magalhães, però vaig estar ben a punt de posar Adoro Lisboa, una lletra bonica
Gosto de ver as gaivotas nos céus de Belém.
Adoro Lisboa,
E as histórias que tem
E sei que há muita gente
Que adora também
 
Però les barques al Tejo van poder més....
 



Faluas,
Vaga lembrança
Qu'eu de criança
Guardei para mim

Se as vejo ainda
Às vezes no Tejo
Revivo a alegria
Do tempo em que via no rio a passar

Faluas do Tejo
Que eu via a brincar
E agora não vejo
No rio a passar
Faluas vadias
Que andavam ali
Em tardes perdidas
Qu'eu nunca esqueci

E era tanta à beleza
Que essas velas ao sol vinham criar
Belo quadro da infância
Que ainda não se apagou

E eu tenho a certeza
Que as Faluas do Tejo hão-de voltar
Outra vez a Lisboa.

divendres, 23 de maig del 2014

dos anys

Passa de pressa el temps, i sense adonar-nos -o potser si- ja fa dos anys que te'n vas anar, d'aquella manera quasi sense que ens acabéssim d'enterar, sense molestar, com sempre has fet, a poc a poc. I creu-me que en dos anys encara no he tingut temps per pair-ho. Encara costa de passar pels teus racons reals o imaginats sense que m'envaeixi una glopada de no sé què que no em deixa ni pensar.
Avui et recordava de bon mati, potser des de fa uns dies, i ha estat ara escoltant aquesta música que tant m'agrada, aquesta guitarra portuguesa, que els dits se n'han anat al teclat, per parlar-te.
 
Potser de Portugal ens bé la força, aquesta força que a tu t'ha permès sobreviure a tantes coses que van matar tanta gent. A tu no. Amb tu no van poder. Només va poder el temps, aquest inexorable amic de vegades i enemic altres. Però mai les adversitats. Potser era portuguès el meu avi real, el teu pare real. Jo quasi n'estic segur.
 
Sempre, encara que potser no hagi sabut demostrar-ho, t'he respectat i admirat. Sense potser ni tu saber-ho has estat per a mi una guia i m'has ensenyat moltes més coses de les que ni jo mateix en sóc prou conscient.
Ja et vaig escriure un cop que ningú se'n va del tot mentre hi hagi algú que el recordi. I recordem les persones per allò que ens han ensenyat, per tant, papa, continues aqui. Gràcies
 
Amb tot el meu amor et deixo amb amb la música que m'agrada i que em porta tant a prop de tu.


dimecres, 21 de maig del 2014

Fados 4

Anem ja pel quart recull de fados en el què hi vaig incloure una veu que desconeixia, la d'Hermínia Silva que va popularitzar entre d'altres el fado À tendinha, cèlebre tasca a la Praça D. Pedro IV, però, ara en revisar aquest recull, me n'adono que la Mariza n'és la protagonista amb set "faixas".
Reconec que em va agradar la seva veu -i em segueix agradant- però aquesta fadista té alguna cosa quan la veus en directe que no em deixa gaudir del que sento.
 
Diuen que no és una fadista a l'ús, que té maneres que ens distreuen del fado, i no transmet allò que se suposa que el fado demana. Jo n'estic d'acord i no només em passa a mi, però la cantora agrada en general al públic.
 
 
Si més no, la cantora genera controvèrsia, i a mi m'agradaria veure-la cantar fora dels grans escenaris, a una casa de fados, a Mesa de Frades, al Bela, a Casa da mariquinhas o a les Tasques do Chico... allà on diuen que "O fado acontece"
Fado Tordo
Mariza
Compositor: Fernando Tordo
Por mais que eu queira ou não queira
Salta-me a voz para a cantiga
Por mais que eu faça ou não faça
Quem manda é ela, por mais que eu diga

Por mais que eu sofra ou não sofra
Ela é quem diz por onde vou
Por mais que eu peça ou não peça
Não tenho mão na voz que sou.

Mesmo que eu diga que não quero
Ser escrava dela e deste fado
Mesmo que fuja em desespero
Ela aparece em qualquer lado

Mesmo que vista algum disfarce
Ela descobre-me a seguir
Mesmo que eu chore ou não chore
A voz que eu sou desata a rir.

Por mais que eu quisesse ter
Só um minuto de descanso
Por muito que eu lhe prometesse
Voltar a ela e ao seu canto

Por muito que eu fizesse juras
A esta voz que não me deixa
Perguntou sempre tresloucada:
Eu já te dei razão de queixa?

Por muito que eu apague a chama
Ela renasce ainda maior
Por muito que eu me afaste dela
Fica mais perto e até melhor

Por mais que eu queira entender
A voz que tenho é tão teimosa
Por mais que eu lhe tire a letra
Faz por esquecer e canta em prosa.


divendres, 16 de maig del 2014

Fados 3

El tercer recull fadista, per la meva col·lecció de cedes, continua tenint els noms dels anteriors amb la novetat de la Maria Teresa de Noronha,coneguda com la fadista aristocràtica, amb un fado de Coimbra, que en aquell temps jo no sabia diferenciar amb el fado de Lisboa....
Més tard i a poc a poc vaig anar veient les diferències entre les dues músiques i els meus gustos personals van anar prenent partit. Diuen que la Noronha va ser la primera dona a cantar fado coimbrà, cosa que fins aquells moments estava reservada als homes.
Aqui us deixo amb el fado Hilário, composició de qui va ser referència del fado de Coimbra al segle dinou, Augusto Hilário
 

FADO HILÁRIO
(Augusto Hilário)

Para cantar procurei
As minhas mágoas sem fim
Eram tantas que acabei
Por chorar com dó de mim

Passarinho, mesmo preso
És mais livre do que eu
Tu vives num cativeiro
E eu na dor que Deus me deu

Já não posso mais sofrer
Com tão amarga saudade
Dai-me a esmola de o esquecer
Minha mãe, por caridade

divendres, 9 de maig del 2014

Fados 2

En el segón cd, vaig continuar amb els il·lustres noms del primer, amb la novetat d'incloure a la Névoa, nostrada artista que també va quedar meravellada pel Fado.
La Névoa, "la cantant que no ha nascut enlloc. No ha nascut perquè ha sorgit. Com una idea... que un dia es va enamorar i aquell amor la dugué a Lisboa i allà, amb el cor potser trencat, va trobar recer amb el Fado"

Confesso que en aquesta època no escoltava altra cosa que fado, i no és que ara no ho faci, però estava en la efervescència del qui descobreix una mina d'or, un tresor amagat i en vol fruir sense mida.

Després el Fado ens assossega....

Um homem na cidade
Ary dos Santos / José Luís Tinoco



Agarro a madrugada / Como se fosse uma criança
Uma roseira entrelaçada / Uma videira de esperança
Tal qual o corpo da cidade / Que manhã cedo ensaia a dança
De quem por força da vontade / De trabalhar nunca se cansa

Vou pela rua desa lua
Que no meu Tejo acendo cedo
Vou por Lisboa, maré nua
Que desagua no Rossio

Eu sou o homem na cidade / Que manhã cedo acorda e canta
E por amar a liberdade / Com a cidade se levanta
Vou pela estrada deslumbrada / Da lua cheia de Lisboa
Até que a lua apaixonada / Cresça na vela da canoa

Sou a gaivota que derrota
Todo o mau tempo no mar alto
Eu sou o homem que transporta
A maré povo em sobressalto

E quando agarro a madrugada / Colho a manhã como uma flor
Á beira mágoa desfolhada / Um malmequer azul na côr
O malmequer da liberdade / Que bem me quer como ninguém
O malmequer desta cidade / Que me quer bem, que me quer bem

Nas minhas mãos, a madrugada
Abriu a flor de Abril também
A flor sem medo, perfumada
Com o aroma que o mar tem;
Flor de Lisboa tão amada
Que mal me quis, que me quer bem.


letra tirada do blog fadosdofado 

dimecres, 7 de maig del 2014

Fados 1

Quan vaig començar a escoltar i a entendre el Fado, vaig anar recopilant tot allò que trobava a la xarxa, susceptible de ser fado, tot el què sonés a portuguès.
Així vaig començar a conèixer noms que fins aleshores la major part d'ells m'eren totalment desconeguts, i poc a poc vaig anar gravant cedes tot combinant aquelles músiques que anava descobrint. Sense ni adonar-me'n, en vaig gravar més de quaranta, barrejant estils i cantants.
Lentament hem anat aprenent, discriminant i, com em deia l'amic Moliças, decantant els meus gustos fadistes.
Us aniré presentant aquest cedes, la portada dels quals intenta ser un recull de les cares que també anava trobant a la xarxa.
D'aquest primer cd, confesso que més enllà d'Amàlia, coneixia ben poca cosa. I entre les que no coneixia, Mísia, a la que us presento amb aquest poema d'Helder Moutinho   
Não guardo saudade à vida


Trago a saudade esquecida
Guardada em versos passados
Quase morta, adormecida
Na rua dos meus pecados

Agora canto á coragem / De ser eu, razão de ser
Como um rio que não tem margem / Mas não pára de correr

Canto as estrelas e o mar / Canto o sol que aquece a dôr
E é num leve respirar / Que não me esqueço o amor

Agora já está esquecida / Esta saudade de amar
Não guardo saudade á vida / Que me obrigou a cantar