Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris amalia rodrigues. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris amalia rodrigues. Mostrar tots els missatges

divendres, 28 de maig del 2021

Perdição

 


El doble àlbum Amália no Chiado, publicat el 2014, conté unes meravelles com aquesta que avui publiquem aqui al nostre cantinho de fado. Totes les gravacions d'aquest recull que l'editora Valentím de Carvalho ha recuperat de gravacions originals datades dels anys 50, són un regal per l'oïda de tots els amalians, que com jo, no deixen passar gaires dies sense escoltar la Diva.


En el cas d'avui, aquest poema del mestre Linhares Barbosa, es tracta de l'única gravació coneguda, i jo diria de les poc escoltades. De manera que ja tocava.

Lletra .- João Linhares Barbosa
Música .- Franklin Godinho
(Fado Franklin, sextilhas)


 

Minha mãe, ó minha mãe
Abre-me o teu coração
Deixa encostar-me ao teu peito
Eu não tenho mais ninguém
Quero pedir-te perdão
Pelo mal que tenho feito
Eu não tenho mais ninguém
Quero pedir-te perdão
Pelo mal que tenho feito

Foi ele, eu gostava dele
Uma tentação constante
A minha noite, o meu dia
Ninguém mais belo do que ele
Meu respirar ofegante
Água pura que eu bebia
Ninguém mais belo do que ele
Meu respirar ofegante
Água pura que eu bebia

O mundo será dos dois
Disse, sorriu-me, sorri
Foi-se embora satisfeito
Vi-o com outra depois
Logo uma brasa senti
Queimar-me dentro do peito
Vi-o com outra depois
Logo uma brasa senti
Queimar-me dentro do peito

Desmaiei, tornei a mim
Ainda o vi dar um beijo
Na boca dessa mulher
Ó minha mãe, foi assim
Mas vou ver se ainda o vejo
A ver se ele 'inda me quer
Ó minha mãe, foi assim
Mas vou ver se ainda o vejo
A ver se ele 'inda me quer

dimecres, 1 de juliol del 2020

100 anys

Cent anys del naixament de la Diva. No és pas una data qualsevol, i encara que aqui al blog n'hem parlat bastants cops, avui no podíem deixar passar l'oportunitat de tornar a escoltar-la.

I me n'adono de com n'és de complicat escollir un sol tema d'Amália. Ara a la tarda i em tot el dia donant-li voltes, em ve de gust deixar aqui aquest poema de Luís de Macedo amb música d'Alain Oulman, encara que hi ha autors que diuen que l'autor és Humberto Arcanjo Brito Rodrigues.

No hi fa res. La veu d'Amália en aquesta gravació de 1962, no ens deixa indiferents.

Amália, sempre.


Del seu cd de Colúmbia Amália Rodrigues Greatest Songs, 

Vagamundo




Obrigado al canal de youtube fadomeu

divendres, 16 de febrer del 2018

Fado da Adiça

Tants dies sense passar pel meu cantinho.... No vol dir, però que el tingui oblidat. No, cada dia poc o molt el Fado està present amb mi, i les Saudades són immenses.
Necessito tornar a Lisboa i mergulhar nas suas ruas. Haurem de fer un pensament, però mentrestant deixo la primera música que aquest matí m'ha vingut al cap. Una música d'Armandinho, el Fado da Adiça i un poema de Rodrigo de Melo.
Ja sé que serà un post repetit, ja que en vam parlar fa quatre o cinc anys, però mai està de més escoltar aquesta veu i aquesta música.

La veu la posa Amália, per la qual no tinc paraules. Potser l'única paraule que se'm acud és aquesta "Única"



Fado da Adiça

Rodrigo de Melo / Armando Augusto Freire *fado da adiça*
Repertório de Amália

Por muito que se disser
O fado não é canalha
Não é fadista quem quer
Só é fadista quem calha

O destino é linha recta / Traçado à primeira vista
Como se nasce poeta / Também se nasce fadista

O fado é sexto sentido / Que distingue o português
Para ficar aprendido / Basta cantar-se uma vez

Soa a guitarra cantamos / A alegria que fingimos
O fado que nos cantamos / É sina que nós cumprimos
Com sempre el nostre agraïment a fadosdofado

dilluns, 6 d’octubre del 2014

Amália Rodrigues, 15 anys

El mes d'octubre em remet any rera any a moltes coses, algunes de bones i altres que no tant. Però inevitablement, i potser perque sempre ajuda a suportar moments i records, Amália sempre ve al cap.

Avui fa 15 anys que ens va deixar la que fou l'artista que va posar Portugal de nou al món, a través de la seva veu, la fadista que ens va donar a conèixer què és el Fado, aquesta música tant propera i alhora tan poc coneguda. La persona, l'artista, la cantadeira que amb el seu do va enamorar el món.

I encara avui la recordem. I aquest racó de fado no vol tampoc deixar de recordar-la.

Disse-te adeus e morri

Vasco de Lima Couto / José António Sabrosa *sextilhas* 
Repertório de Amália

Disse-te adeus e morri
E o cais vazio de ti
Aceitou novas marés;
Gritos de búzios perdidos
Roubaram aos meus sentidos
A gaivota que tu és

Gaivota de asas paradas
Que não sente as madrugadas / E acorda à noite, a chorar
Gaivota que faz um ninho
Porque perdeu o caminho / Onde aprendeu a sonhar

Preso no ventre do mar
O meu triste respirar
 / Sofre a invenção das horas
Pois na ausência que deixaste
Meu amor, como ficaste / Meu amor, como demoras

 Letra tirada do blog fadosdofado
Canal de Youtube Alex cruzde malta

dimecres, 25 de setembre del 2013

Cinderela

Des del restaurant A Nini a Lisboa i a través del canal de youtube 4FadoLisbon he pogut tornar a escoltar aquest fado cançó o cançó adaptada pel fado: Cinderela.
En aquesta ocasió interpretat per la fadista Dulce Guimarães, i m'ha vingut de gust portar-la aqui al blog.
Buscant informació, trobem que l'autor és  jove compositor Carlos Paião,  nascut al 1957 i mor en accident de cotxe el 1988.
Cinderela, que podríem traduir com a Ventafocs o potser millor com a personatge de conte, de manera genèrica, parla del primer amor, del amor adolescent, amb una poesia que té la grandesa de la simplicitat. Així que no podia deixar de compartir-la amb vosaltres.

Cinderela

Letra e música de: Carlos Paião

Eles são duas crianças a viver esperanças, a saber sorrir
Ela tem cabelos louros, ele tem tesouros para repartir
Numa outra brincadeira passam mesmo à beira sempre sem falar
Uns olhares envergonhados e são namorados sem ninguém pensar

Foram juntos outro dia, como por magia, no autocarro, em pé
Ele lá lhe disse, a medo: O meu nome é Pedro e o teu qual é?
Ela corou um pouquinho e respondeu baixinho: Sou a Cinderela!
Quando a noite o envolveu ele adormeceu e sonhou com ela

Então... bate, bate coração
Louco, louco de ilusão, a idade assim não tem valor
Crescer... vai dar tempo p'ra aprender
Vai dar jeito p'ra viver o teu primeiro amor

Cinderela das histórias a avivar memórias, a deixar mistério
Já o fez andar na lua, no meio da rua e a chover a sério
Ela, quando lá o viu, encharcado e frio, quase o abraçou
Com a cara assim molhada ninguém deu por nada, ele até chorou

E agora, nos recreios, dão os seus passeios, fazem muitos planos
E dividem a merenda, tal como uma prenda que se dá nos anos
E, num desses bons momentos, houve sentimentos a falar por si
Ele pegou na mão dela: Sabes Cinderela, eu gosto de ti.

Buscant per la biografia de l'autor   ens adonem que Amália va gravar un tema de Paião que jo personalment no coneixia, així que tampoc m'he pogut resistir a penjar-lo aqui, doncs la lletra s'ho val.

O senhor extraterrestre

Letra e musica de Carlos Paião

 

 Vou contar-vos um história que não me sai da memória
Foi pra mim uma vitória nesta era espacial
Noutro dia estremeci quando abri a porta e vi
Um grandessíssimo OVNI pousado no meu quintal

Fui logo bater a porta, veio uma figura torta
Eu disse: "se não se importa” poderia ir-se embora
Tenho esta roupa a secar e ainda se vai sujar
Se essa coisa aí ficar a deitar fumo pra fora


E o senhor extraterrestre
Viu-se um pouco atrapalhado
Quis falar mas disse "pi
Estava mal sintonizado
Mexeu lá no botãozinho
E pôde contar-me, então
Que tinha sido multado
Por o terem apanhado

Sem carta de condução

O senhor desculpe lá, não quero passar por má
Pois você aonde está não me adianta nem me atrasa
O pior é a vizinha que parece que adivinha
Quando vir que eu estou sózinha com um estranho em minha casa

Mas já que está aí de pé venha tomar um café
Faz-me pena, pois você nem tem cara de ser mau
E eu queria saber também se na terra donde vem
Não conhece lá ninguém que me arranje bacalhau


E o senhor extraterrestre
Viu-se um pouco atrapalhado
Quis falar mas disse "pi
Estava mal sintonizado
Mexeu lá no botãozinho
Disse para me pôr a pau
Pois na terra donde vinha
Nem há cheiro de sardinha

Quanto mais de bacalhau

Conte agora novidades: é casado? tem saudades?
Já tem filhos? de que idades? só um? a quem é que sai?
Tem retratos, com certeza, mostre lá, ai que riqueza!
Não é mesmo uma beleza? tão gordinho, sai ao pai

Já está de chaves na mão? vai voltar p’ro avião?
Espere, que já ali estão umas sandes pra viagem
E vista também aquela camisinha de flanela
P’ra quando abrir a janela não se constipar co'a aragem


E o senhor extraterrestre
Viu-se um pouco atrapalhado
Quis falar mas disse "pi"
Estava mal sintonizado
Mexeu lá no botãozinho
E pôde-me então dizer
Que quer que eu vá visitá-lo
Que acha graça quando eu falo

Ou ao menos, p’ra escrever

 E o senhor extraterrestre
Viu-se um pouco atrapalhado
Quis falar mas disse "pi"
Estava mal sintonizado
Mexeu lá no botãozinho
Só pra dizer: "Deus lhe pague"
Eu dei-lhe um copo de vinho
E lá foi no seu caminho

Que era um pouco em ziguezague

Lletres del blog fadosdofado

dijous, 19 de setembre del 2013

Estils

Fadomeu ha publicat fa poc un vídeo d'Amália amb el tema "Rosa vermelha", que jo només havia escoltat a la Kátia Guerreiro, gravat en el seu CD Nas mãos do fado el 2007.
Aquesta versió musical de la Kátia és ben diferent de l'original de la Diva, tot i que el poema d'Ary dos Santos, en totes dues versions donen com autor a Alain Oulman.
Bé aqui van les dues versions, els dos estils, diferents, úniques imagistrals.


Ai, el Fado!!!


divendres, 7 de juny del 2013

Fado da Adiça

Serra da Adiça
Continuem amb la llista de fados tradicionals, avui amb el Fado da Adiça, una música composta per Armando Augusto Freire, "Armandinho" i que Amália va cantar amb un poema de Rodrigo de Melo.

Em diu l'amic José Fernandes Castro , a qui li agraïm l'ajuda, que el nom li ve de la Serra da Adiça situada al baix Alentejo al sur de Portugal. Al diccionari Priberam, el mot Adiça ens explica que significa mina d'or.

Va resultar una mina aquest fado esdevenint fado tradicional al ser cantat amb altres poemes. Aqui ja vam escoltar la Célia Leiria cantant un poema de Manuel de Andrade, i avui escoltarem l'original d'Amália...

Fado da Adiça

Por muito que se disser
O fado não é canalha
Não é fadista quem quer

Só é fadista quem calha



O destino é linha reta / Traçado à primeira vista
Como se nasce poeta / Também se nasce fadista



O fado é sexto sentido / Que distingue o português
Para ficar aprendido / Basta cantar-se uma vez



Soa a guitarra cantamos / A alegria que fingimos
O fado que nos cantamos / É sina que nos cumprimos.
I encara més, un poema de João Monge amb la veu d'Aldina Duarte. Gravat a la mítica Mesa de Frades i del film A Religiosa Portuguesa: 
Xaile encarnado

Eu tenho um xaile encarnado
É uma lembrança tua
Tem um segredo bordado
Que ás vezes eu trago à rua

Tem as marcas de uma vida / Que a vida marca no rosto
Mas ganha uma nova vida / Nas noites que o trago posto

Já foi lençol e bandeira / Vela de barco, também
Tem marcas da vida inteira / Mas dizem que me cai bem

Se pensas que me perdi / Nalgum destino traçado
Pra veres que não esqueci / Eu ponho o xaile encarnado.

diumenge, 27 de maig del 2012

Amêndoa amarga


Amêndoa amarga

Ary dos Santos / Alain Oulman

Por ti falo e ninguém pensa
mas eu digo minha amêndoa, meu amigo, meu irmão
meu tropel de ternura, minha casa
meu jardim de carências, minha asa.

Por ti vivo e ninguém pensa
mas eu sigo um caminho de nardos infestados
uma intensa ternura que persigo
rodeada de cardos por tantos lados.


Meu perfume,minha essência, meu lume
minha asa meu ladel
Como é possível? Como é posssível?
Não chegar ao silo de teu amargo sal

Por ti morro e ninguém sabe
mas eu espero o teu corpo que sabe a madrugada
o teu corpo que sabe a desespero
ó minha amarga amêndoa desejada.

dimarts, 13 de març del 2012

El Fado exporta

Un dels fados musicats més alegrois que podem escoltar, i, també, recomanar a tots aquells que s'entesten a qualificar el fado de tristoi, és aquest amb lletra del poeta alentejano Alberto Janes, que va popularitzar la recordada Amália Rodrigues: "Vou dar de beber a dor".
La lletra ens explica com a canviat aquella casa, la famosa "Casa de Mariquinhas", on es cantava fado, es bebia, i on la carn sortia de l'encotillada moral imperant fora de la casa.
La casa encara hi és -diu la lletra- però ha canviat tant que tot allò que hi vèiem abans, ara no existeix i en el seu lloc, estorats, contemplem que el món prosaïc s'ha ensenyorit d'aquell lloc, i se li ha endut l'ànima.
És efectivament un fet trist per aquell que conta la història i pels qui l'escolten. Trist però real. No obstant això, mireu com ens ho expliquen i el to amb que ho fan.
La saudade també es manifesta amb un pèl d'humor, i si de cas després anem a donar-li de beure al dolor que ens ha causat la pèrdua de la deliciosa "Casa de mariquinhas"

Escoltem l'Ana Moura en aquest "pequeno-nada" del nostre amic Américo.

Altres llengües han explicat la història, tot adaptant-la a les seves pròpies realitats. Amália Rodrigues va cantar-la en italià...



http://defado.blogspot.com/2008/06/amlia-rodrigues.html 



 LA CASA IN VIA DEL CAMPO

C'era sempre una canzone per voi un bicchiere due risate con noi
nella casa in via del campo dove dolce andava il tempo
dove ho riso amatoe tante volte ho pianto
ci scaldavano le ore qualche volta in fondo al cuore
rimaneva un'ombra triste di rimpianto
nostalgia di non poter guardare il sole nella casa in via del campo.

Han riperto la finestre quel di'le risate son volate lontano
una ditta di trasporti per coloro che son morti
con le insegne bianco e oro al terzo piano
dove son le tende a fiori delle lampade i colori
i capelli di Maria le sue mani
si direbbe ormai finito tutto quanto nella casa in via del campo.

Una notte son tornato però mi pareva di sentire come allora
quelle voci rider forte un dischiudersi di porte
quattro notte di chitarra cose morte
ho cercato a lungo invano quella luce al terzo piano
quella donna che sapeva anche amare
io l'ho detto ormai e' finito tutto quanto nella casa in via del campo.

Io non piango i miei vent'anni e poi
tante volte abbiamo pianto anche noi
ma potevano lasciare tutto quanto riposare
ora che non si potra'mai piu' cantare
io l'ho detto a Maria vieni a bere vecchia mia
un bicchiere per poter dimenticare
tanto vedi (ormai) e' finito tutto quanto nella casa in via del campo
tanto vedi (ormai) e' finito tutto quanto nella casa in via del campo.

També el cantant italià Franco Simone ha fet la seva particular versió en castellà... La casa di Maria...
 
 Siempre había alguna vieja canción
una copa un poco de diversión
en la casa de María
dulcemente andaba el tiempo
he reido, amado, a veces he llorado
han quedado aquellas horas, en el fondo de mi alma
más también me queda un triste pensamiento
de nostalgia por no ver ya la alegria
en la casa de María.

Hoy volvieron sus ventanas a abrir
y las risas se alejaron volando
porque han puesto una oficina, para dar descanso eterno
en sus tumbas a los pobrecitos muertos
dónde estan aquellas flores, las cortinas de colores
el cabello de María y sus manos
se diría que se ha muerto la alegria
en la casa de María.

Esta noche he vuelto para tratar
de escuchar igual que entonces sentia
esas voces que reian
esa alegre algarabía
cuatro notas de guitarras cosas muertas
he buscado pero en vano
esa luz del piso cuarto
la mujer que me brindaba sus amores
ya os he dicho que no encuentro la alegria
en la casa de María.

No es que añore mis veinte años es que...
tantas veces hemos vuelto al ayer
no debemos recordarlo, olvidemos el pasado
porque aquellos días ya se han terminado
se lo he dicho así a María, ven y bebe amiga mía
una copa y te... te olvidaras de todo
pues ya ves que ha terminado la alegria
pues ya ves que ha terminado la alegria
en la casa de María.

Podeu trobar més versions en l'extens món del Youtube, aqui acabem amb aquesta perla que ens ve d'Angola. Perdoneu que no us posi la lletra....
 

diumenge, 12 de juny del 2011

Amália, un cop més

La Susana Lópes, fadista nascuda a Lisboa al barri da Mouraria, viu actualment a Paris des d'on sent, viu i canta el fado fa molts anys. Des del seu blog http://susana-lopes-fado.blogspot.com/ la podreu escoltar.
Susana Lópes
També des d'un altre blog seu Molduras de poemas de fado, ens presenta les lletres i poemes que el fado canta, en un format muito engraçado combinant la lletra, la informació bàsica i la foto del/la fadista sobre un fons suggerent. Doneu-hi un cop d'ull, val molt la pena. Des d'aquest enllaç podeu accedir al blog de moldures dels fados d'Amália.
Américo

El vídeo és una altra dels regals del nostre amic Américo, des del seu perfil Vucarely al Youtube, un niu  de meravelles que no podeu deixar de visitar.

Aquest poema que portem aqui, és d'en Tó Moliças, violista que va acompanyar Amália durant una bona temporada. Canta Carlos Zel amb música de Fado Menor do Porto de José Cavalheiro, i ens transmet l'admiració que sent l'autor per la fadista, una admiració que li va demostrar en vida i que continua fins avui. Com diu el mateix Tó, Amália é uma das três minhas grandes paixões



Obrigado Américo, obrigado Susana por estes presentes, que tanto dignificam o Fado.
Um grande abraço desde Barcelona

divendres, 15 d’abril del 2011

Amália no Café Luso

Jo tenia tres anys l'any 1955 quan Amália Rodrigues va gravar part d'un espectacle al Café Luso a la Travessa da Queimada del Bairro Alto de la velha Lisboa.  Varen ser dos discs de vinil, gravats amb uns mitjans precaris, propis de l'época, i un cop convençuts els parroquians que els micros eren només per la gravació i que no amplificaven la veu de la fadista. S'exigia que els fadisten cantessin o "rigoroso", el fado no havia d'admetre interferències...
Els mitjans no eren els millors, però tot queda compensat per la veu d'Amália i l'enorme força interpretativa que donà a cada tema.
Sobre aquest disc l'amic Antón en el seu blog Guitarras de Lisboa hi va dedicar una entrada en el desè aniversari del traspàs de la Diva  del qual en recomanem la lectura.
Vaig comprar el CD, reedició d'aquells vinils, remasteritzats l'any 1976, que considero una de les peces més valuoses de la meva discoteca fadista.
Juntament amb el CD, un petit llibret amb la lletra dels fados gravats i unes paraules de presentació de l'editor també de l'Ary dos Santos i de Manuel de Portugal que acaba les seves sentides paraules amb un

Bem Hajas Amália

És un disc deliciós, tancant els ulls pots trobar-te al Luso aquella nit màgica, pots veure al presentador Filipe Pinto, el soroll de la gent, el silenci quan comença el Fado...

                        Foi mau não minto
                        falso ruim vil e cruel
                        mas não consinto
                       que ao pé de mim
                       digas mal dele.
Fado Mayer - Linhares Barbosa - Armandinho

                       Somos dois gritos calados
                      dois fados desencontrados
                      dois amantes desunidos.
Maldição - Armando Vieira Pinto - Joaquim Campos *fado Tango*

                      Sabe-se lá / quando a sorte / é boa ou má
                      Sabe-se lá /amanhã / o que virá.
Sabe-se lá - Silva Tavares - Federico Valério

                      Eu queria cantar-te um fado
                      que toda a gente ao ouví-lo
                      visse que o fado era teu
                      Fado estranho e magoado
                      mas que pudesse sentí-lo
                      tão na alma como eu.
Eu queria cantar-te um fado - António Sousa Freitas - Franklin Godinho *fado Franklin sextlhas*

                      Pão duro de solidão
                      é somente o que nos dão
                      o que nos dão a comer
                      que importa que o coração
                      diga que sim ou que não
                      se continua a viver.
Primavera - David Mourão Ferreira - Pedro Rodrigues *fado Primavera*

                      Quem diz que o amor que custa
                      decerto que nunca amou
                      eu amei e fui amada
                      nunca o amor me costou.
Fado da Bica - Carlos Conde - Jaime Santos

Com a mostra d'aquesta joia escoltem o Fado dos Fados de Leonel Neves i António Mestre


Aquele amor derradeiro
Madito e abençoado
Pago a sangue e a dinheiro
Já não é amor, é fado

Quando o ciúme é tão forte
Que ao próprio bem desejado
Só tem ódio ou dá a morte
Já não é ciúme, é fado

Canto da nossa tristeza / Choro da nossa alegria
Praga que é quase uma reza / Loucura que é poesia
Um sentimento que passa / A ser eterno cuidado
É razão duma desgraça / E assim tem de ser, é fado

Um remorso de quem sente
Que se voltasse ao passado
Pecaria novamente

Já não é remorso, é fado

E esta saudade de agora
Não de algum bem acabado
Mas as saudades de outrora
Já não é saudade, é fado.


Letra tirada do blog fadosdofado

divendres, 1 d’abril del 2011

Saudades do Brasil em Portugal

Corria l'any 1968 quan el poeta brasiler Vinicius de Moraes de camí cap a Itàlia per celebrar el Nadal, passa per Lisboa on és convidat per Amália Rodrigues a un encontre a casa seva on era habitual trobar poetes, músics, escriptors, filòsofs i altra gent del món de la cultura, compartint allò que cada scú podia oferir. Amália canta, Vinicius recita, la gent parla... i tot això queda enregistrat per l'Hugo Ribeiro, enginyer de so que sense que ningú hi pensi ni se n'adoni ha col·locat un micròfon amagat entre unes flors.
Dos anys després es va publicar un LP doble, millorat amb alguna gravació d'estudi, conservant però, tot allò que confereix valor documental al disc.

Vinicius se sincera amb Amália: Sempre ha volgut escriure-li un poema per ser cantat amb música de fado i dedicar-li.
I li canta...


Saudades do Brasil em Portugal



Vinicius de Moraes / Homem Cristo

O sal das minhas lágrimas de amor criou o mar
Que existe entre nós dois, p'ra nos unir e separar

Pudesse eu te dizer a dôr que dói dentro de mim
Que mói meu coração, nesta paixão que não tem fim

Ausência tão cruel, saudade tão fatal
Saudades do Brasil em Portugal

Meu bem
Sempre que ouvires um lamento
Crescer desolador na voz do vento
Sou eu em solidão pensando em ti
Chorando todo o tempo que perdi.


Després amb els arranjaments i els instruments que li són propis al fado, l'Amália li respon...



Saudades do Brasil em Portugal, ha esdevingut un clàssic. És el que passa quan s'ajunten dues persones amb la sensibilitat i la senzillesa que posseïen l'Amália i en Vinicius, i aquest fado ha estat  cantat per molts i moltes fadistes.
Aqui en tenim una petita mostra, però si busqueu a la xarxa, de segur que en trobareu més.

Canta la Kàtia guerreiro...



En directe, canta  la Sandra Correia...




Letra tirada do blog amigo fadosdofado

divendres, 21 de gener del 2011

Ai, mourrir pour toi

El passat mes de desembre en la darrera estada a Lisboa l'amic Paulo em va regalar un CD d'Amália i unes fotografies d'Amália, del fotograt Silva Nogueira, editades dins la colecció Amália sempre per un grup editorial.
No cal dir que aquest present ja forma part del meu petit tresor musical fadista.
En el CD entre altres músiques trobem aquest tema que avui sentim, un fado cançó, o una chanson francesa afadistada, que permet sentir Amália cantar en francés, cosa que fa -com en altres lléngües- amb una gran naturalitat.


La cançó l'escriu per a Amália el cantant Charles Aznavour, que li dedica l'any 1957 quan coneix Amália i s'inspira en el conegut Ai Mouraria. Aznavour li regala la cançó perque diu que només Amália pot interpretar-la amb l'aire afadistat que la cançó té i la força interpretativa que requereix.
Aznavou sempre ha dit, fins i tot en époques recents que estava molt unit a Amália, que tenien una gran complicitat.
Volia posar aqui el tema cantat per en Charles Aznavour però sembla ser que dificultats relatives a drets d'autor no permeten veure-ho a Youtube, però en aquest enllaç trobareu una versió d'audio.


O proveu aquest video... potser funciona.



Ay, mourir pour toi
Charles Aznavour


Ay, mourir pour toi
A l'instant où ta main me frôle
Laisser ma vie sur ton épaule
Bercé par le son de ta voix

Ay, mourir d'amour
T'offrir ma dernière seconde
Et sans regret quitter le monde
En emportant mon plus beau jour

Pour garder notre bonheur comme il est là
Ne pas connaître la douleur pour toi
Et la terrible certitude
De la solitude

Ay, mourir pour toi
Prendre le meilleur de nous-mêmes
Dans le souffle de ton "je t'aime"
Et m'endormir avec mes joies

Parle-moi, console-moi
J'ai peur du jour qui va naître
Il sera le dernier peut-être
Que notre bonheur va connaître

Serre-moi, apaise-moi
Quand j'ai l'angoisse du pire
Ne ris pas quand tu m'entends dire
Qu'au fond mourir pour mourir



Ay, mourir pour toi
Prendre le meilleur de nous-mêmes
Dans le souffle de ton "je t'aime"
Et m'endormir avec mes joies
Mourir pour toi.

divendres, 18 de juny del 2010

Vitaskaly

Vitaskaly és un altre dels perfils de l'amic Américo.
El darrer vídeo que ha editat en aquest Vitaskaly és aquest on Amália Rodrigues interpreta una copla espanyola "Trigales verdes" del compositor Francisco Garcia del Val.

Com acostuma a fer tantes vegades l'Américo dedica els seus vídeos als amics. En aquest cas el dedica a una fadista de cor i ànima: mariadoalentejo , mena pels amics. L'Américo li diu en la dedicatòria:

Dedico este vídeo á querida amiga Mena "mariadoalentejo" pelo sua amizade, e pela sua constante presença em meus trabalhos. Este cantar Andaluz, com um cheirinho ao nosso Alentejo, e com Amália a cantar na língua de Cervantes, com uma enorme naturalidade. Grande Amália, até nisto era Grande. Aos amalianos e a todos um grande abraço, e um beijinho á Mena

dilluns, 31 de maig del 2010

Estranya forma de vida


Amb aquest títol tan Amalià, Névoa ens presenta el CD amb un recull de temes de la saudosa Amália, aquesta vegada en clau de jazz.

Com molt bé va dir ella en la presentació del seu concert ahir a la sala Luz de Gas, a l'Amália, de ben segur li hagués agradat aquest homenatge amb so de jazz, ja que a l'Amália li agradava tot tipus de música que tingués qualitat, i aquesta que ens regala la Névoa, de qualitat en té per donar i regalar. Amb una veu perfecta i molt ben treballada -la Névoa és professora de veu i cant- va recórrer la discografia de la Diva amb temes com Maria Lisboa, Que Deus me perdoe, nem ás paredes confesso, Lágrima, um magistral Primavera, entre d'altres, per acabar amb un Mourir pour toi, on vam poder gaudir de tota la força d'aquesta perla que tenim a casa nostra i que tan poc valorem..
T'esperem Névoa amb un altre treball dedicat al fado, una continuació de "Entre les pedres i els peixos, per exemple.
Beijinhos




dimarts, 6 d’octubre del 2009

Amália Rodrigues deu anys


Deu anys já que l'Amália ens va deixar. Per nosaltres, tan lluny de Lisboa, dir Amália és dir Fado i també a l'inrevés.
És indiscutiblement la "Rainha do fado" i no cal que busquin ningú per substituir-la, perquè Amália no es pot substituir. Per molt bones fadistes que hi hagi -que n'hi ha- cadascú té el seu lloc i el lloc d'Amália està en el cor de tots els fadistes.
I Amália, la Diva, la Rainha, la Gran Senyora del Fado, no només va cantar fados, va cantar i ens ha deixat registres de cançó francesa, italiana, espanyola, americana... i avui la sentirem en una cançó del folklore popular espanyol...

Un apunt només, si Amália Rodrigues hagués estat anglesa, americana o fins i tot francesa, potser encara estaria més valorada, però sembla que als de la peninsula Ibèrica ens agrada més mirar cap al nord. El fet curiós es que és des del nord d'on venen els millors reconeixements per la nostra Amália.



Mi sardinita



Mi sardinita


Desde Santurce a Bilbao
vengo por toda la orilla
con la saia arremangada
y luciendo la pantorrilla
vengo deprisa
y corriendo
porque me aprieta el corsé

Voy gritando por las calles
Sardina fresca es

Ay mi sardinita
que ricas son
son de Santurce
las traigo yo

La del primero me llama
la del segundo tambien
la del tercero me dice
a como las vende usted
yo les digo a seis gordas
ellas me dicen que a tres
cojo la cesta y me marcho...

sardina fresca es

Ay mi sardinita
que ricas son
son de Santurce
las traigo yo

dimecres, 16 de setembre del 2009

L'estil


Cada fadista té, com és natural, la seva pròpia manera de cantar, la seva personalitat, el seu tarannà, i això a l'hora de cantar li confegeig el que diem l'estil, el seu estil.
Avui podem comprovar això amb quatre fadistes, crec que ben diferents: António Zambujo, Kátia Guerreiro, Amália Rodrigues i Ángelo Freire.
Noteu també l'estil dels músics.

Guitarra triste

Letra e música de: Alvaro Duarte Simões
Repertório de Fernando Farinha
Ninguém consegue por muito forte que seja
Alcançar o que deseja
Seja qual fôr a ambição
Se não tiver dando forma ao seu valor
Uma promessa de amor
Que alimente uma ilusão

Uma mulher, é como uma guitarra
Não é qualquer que a abraça e faz vibrar
Mas quem souber o modo como a agarra
Prende-lhe a alma nas mãos que a sabem tocar;
Por tal razão se engana fácilmente
Um coração que queria ser feliz
Guitarra triste que busca um confidente
Nas mãos de quem não sente o pranto que ela diz

Não há ninguém q
ue não peça á própria vida
A felicidade merecida
Por quem um dia nasceu
E de tal forma a vida sabe mentir
Que a gente chega a sentir
O bem que ela não nos deu







Kátia Guerreiro



António Zambujo



Amália Rodrigues

diumenge, 1 de febrer del 2009

El Fado té això!

Un fadista em va dir un dia que es podien trobar en qualsevol ocasió un guitarrista, un viola de fado, um guitarra baixo i un cantador o cantadeira, i sense conèixe's de res podien passar la vetllada "muito engraçada" tocant i cantant fados clàssics sense que els calgués assajar...
I és veritat.
Entenc que cada Fado Tradicional i Clàssic té un acompanyament musical propi. Un "Carriche" un "Meia-Noite", un "Vitòria"per citar-ne alguns, tenen sempre el mateix fons musical; és, per dir-ho així la columna vertebral, l'estructura sobre la qual el cantador o cantadeira bastiran la melodia que li és pròpia, això sí, sempre donant´li el seu estil personal i que de ben segur serà diferent, aquest seu estil propi, depenent del seu estat d'ànim, de l'entorn, de la connexió que s'hagi establert amb aquest entorn. També els músics poden fer algunes variacions musicals en funció d'aquest entorn, de com se sentin...
El mateix fadista, em va dir també que un poema cantat normalment amb un acompanyament musical determinat, pot ser cantat -i es canta- amb qualsevol altre acompanyament si la métrica del poema ho permet. "Povo que lavas no rio" cantat habitualment amb música de Fado Vitòria, el podem cantar per exemple amb música de Fado Maria Rita, per exemple.
Això em va aclarir molt els meus minsos coneixements del Fado. Ara entenia perquè sentia fados amb una música i un estil i el tornava a sentir amb un altre estil i musica diferent.

El Fado té això... Sempre és diferent, per la música, pel fadista, per l'estil, pel moment, per l'entorn...cada Fado és únic.

Avui sentirem un poema d'Amàlia -que el proper Octubre farà deu anys que ens deixà amb aquesta saudade- cantat per ella amb fons musical Mouraria i a la Celeste Rodrigues que el canta amb fons músical de Fado Isabel de José Fontes Rocha.


Entrei na vida a cantar

Entrei na vida a cantar
E o meu primeiro lamento
Se foi cantado a chorar
Foi logo com sentimento

Com as outras raparigas / Pelas ruas a brincar
Corria ao som das cantigas / Parava só p'ra cantar

Mais tarde, já mulherzinha / Cantei o primeiro amor
E também cantei sózinha / A minha primeira dôr

A vida tenho passado / Alegre ou triste, a chorar
Tem sido vário o meu fado / Mas constante o meu cantar



Celeste Rodrigues