En aquest darrer viatge a Lisboa, vaig tornar -com no- a Mesa de Frades. És un lloc que per a mi té un encant especial. Potser perquè va ser la primera casa de fados que vaig anar, potser per l'encant especial que té al ser un local petit, antic, potser per com n'estan d'aprop teu, els fadistes...Aquest lloc té, com tots, la seva història. I la seva història, o potser llegenda ens diu que era una capella on el Rei de Portugal cap el 1800, anava d'amagat a escoltar el Fado. Aviat la web oficial estarà disponible i esperem que ens facin una mica d'història.
La nit del 5 de desembre un full a la porta ens avisa: Pedro Castro, guitarra; André Ramos, viola; Pedro Moutinho, veu... Clar que no serien els únics. A cantar hi havia a més, altres fadistes dels quals lamento no conéixer-ne el nom. Només el de José Morgado, la Teresa, una nena de dotze anys -espero que el desig dels pares de veure-la convertida en una "vedetta" del fado no acabi per espallar-la- i la Ana Guerra a qui vaig veure un parell de dies més tard a la Tasca do Chico
Mesa de Frades és un dels llocs que sempre recomano als amics que s'acosten a aquesta ciutat encantada i encantadora que és Lisboa.
Escoltem avui un fado musicat amb lletra d'Artur Ribeiro i música de Nóbrega e Sousa.
Lisboa é sempre Lisboa
Lisboa tem
o ar feliz
d'uma varina
e o vaivém
d'uma canção
em cada esquina.
Pelos mercados,
fresca e gaiata,
faz zaragata,
perde a tonta cabecita!
Aqui e ali
namora e ri,
e sem vaidade, veste de chita,
canta o Fado e tem saudade.
Refrão
Lisboa é sempre Lisboa,
dos becos e das vielas
e das casinhas singelas
d'Alfama e da Madragoa
dos namorados das janelas,
das marchas que o povo entoa,
da velha Sé
das procissões,
também da fé!
com seus pregões,
Lisboa é sempre Lisboa.
Pela manhã
vai trabalhar,
toda garrida
de tarde, ao chá,
Lisboa ri
cheia de vida.
Mas à noitinha,
olhos rasgados,
semicerrados
na oração mais bizarra...
Lisboa então,
só coração,
d'alma elevada,
presa à guitarra,
canta até de madrugada!
Refrão
