La prolífica i generosa Ana Moura canta aquest poema de Carlos Té,amb una lletra i un ritme magnífics, gravat al seu cd Moura al 2017. Al principi costa de seguir-la, però amb la lletra en português i la maldestre traducció que m'he entretingut a fer, espero que us resulti agradable d'escoltar-la
O meu amor foi para o Brasil nesse vapor
El meu amor se'n va anar al Brasil en aquell vapor
Gravou a fumo o seu adeus no azul do céu
gravant amb fum el seu adéus en el cel blau
Quando chegou ao Rio de Janeiro
quan va arribar a Rio de Janeiro
Nem uma linha escreveu
ni una ratlla em va escriure
Já passou um ano inteiro
ja ha passat un any sencer.
Deixou promessa de carta de chamada
Em va prometre que em portaria amb ell
Nesta barriga deixou uma semente
en aquest ventre va hi va deixar una llavor
A flor nasceu e ficou espigada
la flor va néixer i va créixer
Quer saber do pai ausente
va voler saber del pare absent
E eu não lhe sei dizer nada
i jo no sé dir-li el què.
Anda perdido no meio das caboclas
va perdut enmig de les mestisses
Mulheres que não sabem o que é pecado
dones que no saben què és el pecat
Os santos delas são mais fortes do que os meus
els seus sants són més forts que els meus
Fazem orelhas moucas do peditório dos céus
fan el sord a les súpliques dels cels
Já deve estar por lá amarrado
ja deu ser per allà ben lligat
Num rosário de búzios que o deixou enfeitiçado
en un reguitzell de petxines que el tenen encantat.
O meu amor foi seringueiro no Pará el meu amor collia cautxú al Parà
Foi recoveiro nos sertões do Piauí va fer de traginer pels llogarrets de Piauí
Foi funileiro em terras do Maranhão
va ser llauner a terres de Maranhão
Alguém me disse que o viu algú em va dir que el va veure
Num domingo a fazer pão
un diumenge fent pa.
O meu amor já tem jeitinho brasileiro el meu amor ja té maneres brasileres
Meteu açúcar com canela nas vogais ja posa sucre i canyella a les vocals
Já dança o forró e arrisca no pandeiro
ja balla forró i s'arrisca amb el pandero
Quem sabe um dia vem qui sap si qualsevol dia
Arriscar outros carnavais
s'arrisca amb altres carnavals.
Anda perdido no meio das mulatas Va perdut enmig de les mulates
Já deve estar noutros braços derretido ja deu ser en altres braços festejant
Já sei que os santos delas são milagreiros ja sé que els sants d'elles fan miracles
Dançam com alegria no batuque dos terreiros ballen amb alegria les dances de les places
Mas tenho esperança de que um dia a saudade bata però tinc esperança que un dia la nostàlgia el cridi
E ele volte para os meus braços caseiros
i que torni als meus braços casolans.
Está em São Paulo e trabalha em telecom És a São Paulo i treballa a Telecom
Já deve ter “doutor” escrito num cartão ja deu tenir targetes amb el títol de Doctor
À noite samba no “Ó do Borogodó” al vespre balla samba al "Ó do Borogodó"
Esqueceu o Solidó, já não chora a ouvir Fado ha oblidat el Solidó i ja no plora escoltant Fado
Não sei que diga, ele era tão desengonçado no sé que dir, era tan maldestre
Cent anys del naixament de la Diva. No és pas una data qualsevol, i encara que aqui al blog n'hem parlat bastants cops, avui no podíem deixar passar l'oportunitat de tornar a escoltar-la.
I me n'adono de com n'és de complicat escollir un sol tema d'Amália. Ara a la tarda i em tot el dia donant-li voltes, em ve de gust deixar aqui aquest poema de Luís de Macedo amb música d'Alain Oulman, encara que hi ha autors que diuen que l'autor és Humberto Arcanjo Brito Rodrigues.
No hi fa res. La veu d'Amália en aquesta gravació de 1962, no ens deixa indiferents.
Amália, sempre.
Del seu cd de Colúmbia Amália Rodrigues Greatest Songs,
Va ser una idea de Renato Júnior, la van batejar amb el nom de Rua de Saudade, i ja n'havíem parlat aqui al blog un dia per allà el llunyà 2009. Però jo no me'n ser està de sentir-lo, d'escoltarlo, i sempre trobo alguna cosa nova en les paraules de l'Arydos Santos aquest poeta popular que sento molt meu.
Quina genial idea la de Renato Jr. donant vida a aquest projecte de juntar quatre veus estraodinàries per cantar els poemes del mestre Ary. I quin gran encert del músic Fernando Tordo per acompanyar amb notes musicals aquests poemes del Poeta do povo.
Aqui tenim un video amb una mostra de quatre poemes dels onze que trobem al cd Rua da Saudade. Un de cada una de les cantants que van acceptar el repte de construir aquesta meravella.
Susana Félix amb Canção de madrugar
· Mafalda Arnaut amb Estrela da tarde
·Viviane amb Cavalo à solta
· Luanda Cozetti amb Retalhos
Um magnífic video de Portuscale pt amb les lletres dels quatre temes.
Avui es Sant Antoni de Pàdua i en circunstàncies normals, Lisboa seria una festa. Una gran festa. La pandèmia, però ens ha tallat moltes ales i algunes de molt greus, però també unes festes populars que me les he fet meves, encara que estiguin a 1500 Km. L'any vinent han d'anar les coses molt malament per no poder estar gaudint d'aquestes festes en directe, ao vivo, com diuen els portuguesos. Lisboa ens espera...
Ja hem parlat aqui al blog del que diem "estilar"
Cada fadista pot cantar un fado amb el seu propi estil, encara que sigui un fado Tradicional, això és, amb música pròpia. Ho fa ajustant el to que li és més adequat, demana als músics el fado que vol cantar i el to. Però encara més, el cantador o cantadora pot escollir entre imitar al creador del fado que canta o també fer la seva pròpia versió.
També sabem que un poema es pot cantar en diferents músiques, només ha de tenir la mètrica
adequada per tal que això sigui possible.
Avui un poema del mestre Mário Rainho. Quatre quartets, decassíl·labs, i amb tres músiques tradicionals, fado Varela, fado Zé Negro i fado Alberto.
Havia perdut de vista la meva col.lecció de cd's, la que anava creant mentre descobria les músiques que el Fado té, Cada un d'ells, pretenia tocar totes les maneres de cantar, volia descobrir tots i cada un desl fadistes. Feina ingent i impossible d'assolir. El Fado ve de lluny i s'ha estès com taca d'oli arran de la seva Declaració com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO el novembre de l'any 2011.
Escollim aqui el segon tema que ens canta el fadista i amic Vítor Duarte, nét d'Alfredo Marceneiro, amb un tema icònic amb una de les músiques més cantades avui dia, la famosa Marcha do Marceneiro.
Vull deixar aqui un fragment del llibre Recordar Alfredo Marceneiro que ens parla d'aquesta música.
Certo dia no "Cachamorra", Alfredo Marceneiro acompanhado pelo poeta Henrique Rêgo, de quem entretanto se tornara amigo e que tinha passado a ser o seu poeta preferido, foi desafiado por um grande fadista dessa época, Manuel Maria, para cantarem ao desafio, ao son do Fado Corrido tocado em "marcha". Alfredo aceitou e Manuel Maria cantou primeiro, dando um estilo que passou a chamar-se de "Marcha de Manuel Maria" (nos fados clássicos o fadista escolhe o tom, para melhor poder improvisar o seu estilo).
Enchendo-se de brios, Alfredo pediu que o acompanhassen no mesmo tom e improvisou de tal maneira que criou, também ele, um novo estilo.
Nasceu então uma das suas mais lindas músicas, considerada hoje, unânimamente, um Fado Clássico:
"MARCHA DE ALFREDO MARCENEIRO"
Vítor Duarte, el seu nét ens canta Amor é água que corre
Amor é água que corre Tudo passa, tudo morre Que me importa a mim morrer Adeus cabecita louca Hei-de esquecer tua boca Na boca d’outra mulher
Amor é sonho, é encanto Queixa, mágoa, riso ou pranto / Que duns lindos olhos jorre Mas tem curta duração Nas fontes da ilusão / Amor é água que corre
Amor é triste lamento Que levado pelo vento / Ao longe se vai perder E assim se foi tua jura Se já não tenho ventura / Que me importa a mim morrer
Foi efémero o desejo Do teu coração que vejo / No bulício se treslouca Segue a estrada degradante Que na boca d´outra amante / Hei-de esquecer tua boca
Hei-de esquecer teu amor O teu corpo encantador / Que minha alma já não quer Hei-de apagar a paixão Que me queima o coração / Na boca d’outra mulher
És una obvietat dir que el temps passa, i que passa molt ràpid. La poesia ens dirà que el temps no passa, som nosaltres els qui passem.
Començament i final. Això diuen les lleis que "Tot el que neix, mereix morir". Ho he llegit en algún lloc.
El cert és que avui fa vuit anys d'aquell dia en què et vam dir adéu. Sempre em quedarà el dubte de si tu també ens vas dir adéu... Potser si.
Com tu acostumavesa fer les coses, quasi sense que els altres ens n'adonéssim.
Doncs això; a vegades las "saudades" són tantes que en dies com aquest d'avui venen, es queden i no marxen. Las "saudades" són bones amigues. Com tu.
Aniversari de la mama al 2008.
Deixo la cançó en portuguès. Trobo que la lletra éstà més ben trobada que la traducció al castellà
Você meu amigo de fé meu irmão camarada, amigo de tantos caminhos
de tantas jornadas
Cabeça de homem mas o coração de menino, aquele que está do meu lado
em qualquer caminhada
Me lembro de todas as lutas meu bom companheiro, você tantas vezes provou
que é um grande guerreiro
O seu coração é uma casa de portas abertas, amigo você é o
mais certo das horas incertas.
As vezes em certos momentos difíceis da vida, em que precisamos
de alguém para ajudar na saída
A sua palavra de força de fé e de carinho, me dá a certeza de que eu nunca
estive sozinho
Você meu amigo de fé meu irmão camarada, sorriso e abraço festivo da minha chegada
Você que me diz as verdades com frases abertas, amigo você é o mais
certo das horas incertas.
Não preciso nem dizer, tudo isso que eu lhe digo, mas é muito bom saber,
que você é meu amigo.
Não preciso nem dizer, tudo isso que eu lhe digo, mas é muito bom saber
que eu tenho um grande amigo
Va ser en el darrer viatge a Lisboa que vaig comprar aquest cd Roubados. Va ser automàtic quan el vaig tenir a les mans i a penes sense veure'n els detalls, el vaig posar al "carret de compra".
Era intuició o tal vegada la confiança que em dóna aquesta dona? Tan se val. No m'ha decebut gens aquest homenatge, o aquesta visió personal d'altres veus, d'altres estils, d'altres temps i fet des del respecte que expressa perque segurament en la seva formació com a fadista hi ha una part "robada"als creadors dels temes que conformen el cd. Quant un creix, beu de les fonts que troba pel camí, i moldura la pròpia personalitat.
El disc és d'una senzillesa, respecte i entrega que no deixa indiferent.
He triat aquest tema que va popularitzar la Beatriz de Conceição, Veio a saudade, que a Bia va gravar amb instruments de fado i acompanyament d'orquestra, i que Aldina ens regala amb la seva veu i unes cordes....
Veio a saudade
António Campos / Jorge Barradas Repertório de Beatriz da Conceição
Já estou sentindo o frio da despedida Pouco a pouco a minha vida Vai perdendo claridade Já estou sentindo a amargura dessa hora Ainda não foste embora Já estou sentindo saudade
Já estou sentindo a distância dos teus passos O calor dos teus abraços Já pouco me aquece agora Teus olhos frios quando se encontram nos meus Já desenham o adeus De quem está p'ra ir embora
Os ventos vão mudar Os dias vão passar desfeitos em saudade Do banco da tristeza Já vejo com clareza chegar a tempestade O sol vai-se afastando A noite vem chegando trazendo a solidão A neve vai surgir A terra vai sentir a flor cair ao chão
Ja hem parlat aqui d'Augusto Ramos, un dels tres germans Ramos, fills de Vítor Ramos que fou violista de fado, un dels grans. Tots tres fadistas, com no podia ser d'una altra manera.
L'any 2009 l'Augusto va gravar aquest cd que conservo amb la dedicatòria que em va fer al Boteco da Fá fa pocs anys.
D'aquest treball em crida l'atenció un tema que coneixia, creació de Manuel d'Almeida amb el nom de "Ódio de amor" o "Ódio fatal" amb música de Fado Corrido.
He buscat a Yotube si hi ha alguna gravació d'aquest fado.
La que he trobat no és de gran qualitat, i per aixó penjo aqui també l'audio amb el suport de soundcloud.
Ves per on aquest confinament ha fet que em torni a retrobar amb el meu estimat blog de fado. No el tenia oblidat, només aparcat i això ha fet que els darrers anys hagi penjat poques coses.
Per un costat, vaig interpretar que el que jo pretenia amb ell era mostrar al meu entorn la bondat d'aquesta música que un dia em va robar l'ànima. I això, certament, no ho vaig aconseguir.
Per l'altre costat la meva militància social-política em demana una dedicació que em treu la força i el temps. Tor sumat: el blog aparcat.
Però no oblidat! Així que aquests dies, hem tornat a la "normalitat"
La Carla Linhares és una de les moltes fadistes que no coneixia, fins que una nit a la Tasca do Chico d'Alfama la vaig sentir cantar. I com que venia el seu cd Lisboa, li vaig comprar. Aquests dies, endreçant el caos que tinc al meu racó de casa he volgut portar aquest poema del meu admirat amic Fernando Campos de Castro, que la Carla canta amb la música de Carlos de Maia sextilhas, una de les millors peces del disc.
Esta noite com o fado
Fernando Campos de Castro / Carlos da Maia
Repertório de Carla Linhares
Nesta hora que se arrasta
Procuro na noite vasta Um cantinho p’ra ficar Um espaço que me acoite Onde as horas desta noite Não custem tanto a passar
De longe um vento gelado Vem colocar-se a meu lado / Como se fosse um assombro Sinto as suas mãos tão frias De saudade e agonias / Sobre o gelo do meu ombro
Percorro as ruas sozinhas E todas elas são minhas / Nas suas sombras e medos Não passa um vulto sequer Onde possa adormecer / Os meus sonhos e segredos
Ó noite da minha alma Dá-me luz e toda a calma / Do teu mundo sossegado Dá-me espaço p’ra ficar Onde me possa deitar / Esta noite com o fado
El so de la guitarra portuguesa és, potser, una de les coses que fan que es desperti en mi a saudade. Ja fa deu anys quan la vaig sentir per primer cop a Barcelona vaig matar moltes saudades, i encara avui quan escolto aquell guitarrista, en Paulo Jorge, continua despertant aquell desig mai recorrent de sentir-me transportat al bressol del Fado, a la meva estimada Lisboa.
En Paulo, que avui dia crec que té un altre nom artístic que lamento no recordar, va venir a Barcelona juntament amb en Miguel Ramos a acompanyar l'estimada Sandra Correia al Restaurant Lisboa, avui ja tancat.
Calia recordar-lo aquests dies de confinament, que és quan la saudade s'ha vingut a instalar aquí a casa i més que mai el desig de tornar às sete colinas és més gran.
Feinejant per casa podeu escoltar aquest cd sencer...
Per mil motius alguns versos quan els escoltes et deixen atrapat. Són vivències, o creus que ho són, tan se val, quedes enganxat. A vegades pot ser per la música que les acompanya, ves a saber!
Que m'agrada aquesta fadista, Maria Emília, no és novetat, i encara que hem trigat a parlar del seu cd Casa de Fado, mai és tard. I avui , un dia molt especial, que voldria ser senzill i rutinari, com tants d'altres, us el deixo aqui. La música és del fado que ha esdevingut tradicional "lavava no rio" del mestre Fontes Rocha.
Um dia cheguei-me a ti
Lletra Almeida Santos
Um dia cheguei-me a ti
Almeida Santos / Fontes Rocha *fado lavava no rio*
Repertório de Maria Emília
Um dia cheguei a ti E na paz com que te vi A minha voz hesitou Dessas palavras cansadas Que me saíam magoadas O nosso amor acabou
Tu ergueste os olhos negros Rompeste o meigo sossego / Do sentir, sem protestar E vi-te silencioso Perder a calma, orgulhoso / Chegaste a mim a chorar
Conheci minha fraqueza De sentir esta dureza / De fazer nascer-te a dor E vi ao longe, em pedaços A ternura desses laços / Que sustinham nosso amor
Vi então quanto me amavas Que lágrimas derramavas / Como infantis cristais Beijei-te as mãos ternamente Afaguei-te docemente / E não te vi nunca mais
Obrigado sempre ao amigo José Fernandes Castro pelo seu blog fadosdofado
Aquests dies a casa, confinat, arriben més que mai "as saudades"
Amb ve a la memòria el meu amic Barreto que des d'allà on és ens deixa aquest Fado Penedo amb un poema del grandíssim Diogo Clemente.
Notareu que no hi ha guitarra nem viola... és el piano de l'autor de la música qui acompanya a l'amic Barreto a la faixa cinc del seu cd BarretoFados
Sento un immens afecte, una estimació gran per aquest home del Fado, al qui tothom en aquest món anomena "professor", mot que li escau a la perfecció.
Avui aquesta estima es fa encara més gran, quan el "professor" cumpleix 100 anys.
Dit així, semblaria que no pot ser cert mentre el veus tocar la viola baixo com ell fa. Però si: és ben cert.
Vam tenir l'immens honor de sopar un dia amb ell a Alfama, en companyia de João Braga, Jaime Santos J. i Pedro de Castro, sopar al que ens va convidar l'amic Vasco, a qui no estaré mai prou agraït per la seva dedicació cap a nosaltres cada cop que visitem Lisboa. Obrigado Vasco!
Aquell dia en Joel Pina es vantava orgullós que tenia noventa e oito anos e meio, i més tard a Mesa de Frades quan el veiem tocar amb aquells dits tan destres l'emoció va arribar al màxim...
Aqui us deixo un video de FadoTV per gaudir de l'excelència d'aquest fadista: Joel Pina.
Obrigado maestro i "per molts i molts anys"
Duas lágrimas de orvalho
Linhares Barbosa / Pedro Rodrigues Repertório de Carlos do Carmo Duas lágrimas de orvalho Caíram nas minhas mãos Quando te afaguei o rosto; Pobre de mim, pouco valho P'ra te acudir na desgraça P'ra te valer no desgosto
Porque choras não me dizes Não é preciso dizê-lo / Não dizes, eu adivinho Os amantes infelizes Deveriam ter coragem / Para mudar de caminho
Por amor, damos a alma Damos corpo, damos tudo / Até cansarmos na jornada Mas quando a vida se acalma O que era amor, é saudade / E a vida já não é nada
Se estás a tempo, recua Amordaça o coração / Mata o passado e sorri Mas se não estás, continua Disse isto minha mãe / Ao ver-me chorar por ti.
Obrigado ao amigo José Fernandes Castro pelo seu contributo ao Fado com o seu blog fadosdofado