No havia escoltat massa l'António Ganhão i tampoc no he sabut trobar massa informació seva a internet, més enllà d'un parell de vídeos a Yotube.
En aquest darrer viatge he tingut ocasió d'escoltar-lo en directe a la casa de fados A Nini, da rua Francisco Manuel de Melo a la freguesia de São Sebastião da Pedreira, i vaig poder comprar el seu CD "Uma Vida... Alguns Fados", del qual presentem aqui un fado que a mi m'agrada particularment: Rosa da noite, del enyorat Ary dos Santos.
Un poema que transpua la passió que sentia per la seva ciutat, una passió que l'envoltava i li arrabassava l'ànima. Una passió per aquesta Lisboa antiga "velhinha" que a mi també em té el cor robat i em sembla la ciutat més encisadora que conec...
Rosa da noite
Rosa da noite
Ary dos Santos / Joaquim Luíz Gomes Vou pelas ruas da noite / Com basalto de tristeza Sem passeio que me acoite /Rosa negra à portuguesa É por dentro do meu peito triste / Que o silêncio se insinua agreste Noite negra que despiste / A ternura que me deste Um cão abandonado Uma mulher sózinha Num caixote entornado A mágoa que é só minha Levo aos ombros as esquinas / Trago varandas no peito E as pedras pequeninas / São a cama onde me deito És azul claro de dia / E azul escuro de noite Lisboa sem alegria / Cada estrela é um açoite A queixa de uma gata O grito de uma porta No Tejo uma fragata Que me parece morta Morro aos bocados por ti / Cidade do meu tormento Nasci e cresci aqui / Sou amigo do teu vento Por isso digo Lisboa, amiga / Cada rua é uma veia tensa Por onde corre a cantiga / Da minha voz que é imensa.
letra tirada do blog fadosdofado de José Fernandes Castro
Presentàvem el passat desembre en el post del dia 19, dedicat a la fadista Sandra Correia el que semblava que era el seu treball discogràfic.
Aquell treball, però, no ha pogut veure la llum tal i com estava dissenyat. Per uns petits problemes, diguem-ne legals, que podien retardar la seva aparició, i han quedat fora alguns dels temes i finalment el treball queda amb catorze fados, i el títol és Sandra Correia ao vivo.live.
Així doncs, us presentem aqui tal i com el podem trobar al mercat.
Si el passat desembre escoltàvem un fado Santa Luzia, amb O jardím do meu fado, poema de João Nunes, avui us presentem un Fado da Sé: Um adeus que me esqueceu
Um adeus que me esqueceu
Hector C. Monteiro & Fernando Carvalho *fado da Sé*
Era um nada, era tudo,
P'ra minha alma tão singela
Esse cantinho florido
Da minha linda janela
Esse cantinho tão querido
Onde o meu olhar absorto Olhava tempo esquecido
P'ros telhados do meu Porto
Via o rio, via a serra,
Via a ponte, a nossa terra
Via a Sé, o nosso altar
À tardinha ao sol-pôr
Meu amor via chegar
Hoje vou por aí fora
sem ao menos saber quando
Via a serena, chegando
a minha última hora
Vou partir, mas levo n'alma
Uma dor que me enregela
Não disse adeus aos amigos
Que via dessa janela
Via o rio, via a serra,
Via a ponte, a nossa terra
Via a Sé, o nosso altar
À tardinha ao sol-pôr
Meu amor via chegar
L'amic João Costa em va parlar en aquesta darrera estada a Porto de dos fadistas que a ell li agraden particularment, en Paulo Cangalhas i l'Aurélio Perry.
Confesso que no els havia escoltat mai i per tant vaig aprofitar aquest cap de setmana a la "Invicta" per passar per aquesta extraodinària casa de fados que és Casa da Mariquinhas i escoltar-los.
En João tenia raó. Ell, que es mira i s'escolta el fado des dels sentiments, és prou objectiu per saber quan un fadista aconsegueix que el fado "aconteça".
I ja m'havia avisat de "l'arrepio" que hom sent quan, escoltant aquests dos fadistas, el fado t'arriba ben endins.
Aquelles mágiques nits al bell mig del Morro da Sé, el fado va tornar a embadalir-nos amb la veu d'aquests dos extraodinaris fadistes.
Els vídeos també són d'aquelles nits i l'autor també és en João Costa Menezes
Paulo Cangalhas
Aurélio Perry
Acompanyats a la guitarra per Rolando Teixeira i a la viola per Victor Peixoto.
Aurélio Perry
Maria do Céu
Frederico de Brito / Carlos Rocha
Maria do Céu nascera
E em paz crescera na Madragoa
Era a mais bela varina, fresca e ladina
Que houve em Lisboa
E quando chegava á janela / Aberta de par em par
Via o Chico a olhar p'ra ela
Ao partir num barco à vela / P'ra rude faina do mar
Sempre a cantar
Maria do Céu, primavera em flor
Serei sempre teu... adeus meu amor
Se Deus me ajudar neste anseio meu
Por ti deixo o mar, por ti deixo o mar
Maria do Céu
Um dia, o Chico embarcara
E lá abalara, mas não voltou
Porque o mar que o estremecera
Tanto o quisera que lho roubou
E ela louca passa o dia / À janela olhando o mar
A gargalhar de agonia
Vai cantando a melodia / Já cansada de esperar
Sempre a cantar.
Paulo Cangalhas
Minha mãe eu canto a noite
Vasco de Lima Couto / Popular *fado menor* Minha mãe, eu canto a noite Porque o dia me castiga
É no silêncio das coisas
Que eu encontro a voz amiga
Minha mãe eu choro a noite / Como um barco que te afasta
E naufraga no mar alto / Ao pé da onda mais casta
Minha mãe, eu grito a noite / Neste amor em que me afundo
Porque as palavras da vida / Já não têm outro mundo
Minha mãe o que fizeste / O que fez o teu amor Naquela hora sombria / Em que me pariste em dor
Por isso sou este canto / Minha mãe, tão magoado
Que visto a noite em meu corpo / Sem destino, mas com fado.
Un dels fados musicats més alegrois que podem escoltar, i, també, recomanar a tots aquells que s'entesten a qualificar el fado de tristoi, és aquest amb lletra del poeta alentejano Alberto Janes, que va popularitzar la recordada Amália Rodrigues: "Vou dar de beber a dor".
La lletra ens explica com a canviat aquella casa, la famosa "Casa de Mariquinhas", on es cantava fado, es bebia, i on la carn sortia de l'encotillada moral imperant fora de la casa.
La casa encara hi és -diu la lletra- però ha canviat tant que tot allò que hi vèiem abans, ara no existeix i en el seu lloc, estorats, contemplem que el món prosaïc s'ha ensenyorit d'aquell lloc, i se li ha endut l'ànima.
És efectivament un fet trist per aquell que conta la història i pels qui l'escolten. Trist però real. No obstant això, mireu com ens ho expliquen i el to amb que ho fan.
La saudade també es manifesta amb un pèl d'humor, i si de cas després anem a donar-li de beure al dolor que ens ha causat la pèrdua de la deliciosa "Casa de mariquinhas"
Escoltem l'Ana Moura en aquest "pequeno-nada" del nostre amic Américo.
Altres llengües han explicat la història, tot adaptant-la a les seves pròpies realitats. Amália Rodrigues va cantar-la en italià...
C'era sempre una canzone per voi un bicchiere due risate con noi
nella casa in via del campo dove dolce andava il tempo
dove ho riso amatoe tante volte ho pianto
ci scaldavano le ore qualche volta in fondo al cuore
rimaneva un'ombra triste di rimpianto
nostalgia di non poter guardare il sole nella casa in via del campo.
Han riperto la finestre quel di'le risate son volate lontano
una ditta di trasporti per coloro che son morti
con le insegne bianco e oro al terzo piano
dove son le tende a fiori delle lampade i colori
i capelli di Maria le sue mani
si direbbe ormai finito tutto quanto nella casa in via del campo.
Una notte son tornato però mi pareva di sentire come allora
quelle voci rider forte un dischiudersi di porte
quattro notte di chitarra cose morte
ho cercato a lungo invano quella luce al terzo piano
quella donna che sapeva anche amare
io l'ho detto ormai e' finito tutto quanto nella casa in via del campo.
Io non piango i miei vent'anni e poi
tante volte abbiamo pianto anche noi
ma potevano lasciare tutto quanto riposare
ora che non si potra'mai piu' cantare
io l'ho detto a Maria vieni a bere vecchia mia
un bicchiere per poter dimenticare
tanto vedi (ormai) e' finito tutto quanto nella casa in via del campo
tanto vedi (ormai) e' finito tutto quanto nella casa in via del campo.
També el cantant italià Franco Simone ha fet la seva particular versió en castellà... La casa di Maria...
Siempre había alguna vieja canción
una copa un poco de diversión
en la casa de María
dulcemente andaba el tiempo
he reido, amado, a veces he llorado
han quedado aquellas horas, en el fondo de mi alma
más también me queda un triste pensamiento
de nostalgia por no ver ya la alegria
en la casa de María.
Hoy volvieron sus ventanas a abrir
y las risas se alejaron volando
porque han puesto una oficina, para dar descanso eterno
en sus tumbas a los pobrecitos muertos
dónde estan aquellas flores, las cortinas de colores
el cabello de María y sus manos
se diría que se ha muerto la alegria
en la casa de María.
Esta noche he vuelto para tratar
de escuchar igual que entonces sentia
esas voces que reian
esa alegre algarabía
cuatro notas de guitarras cosas muertas
he buscado pero en vano
esa luz del piso cuarto
la mujer que me brindaba sus amores
ya os he dicho que no encuentro la alegria
en la casa de María.
No es que añore mis veinte años es que...
tantas veces hemos vuelto al ayer
no debemos recordarlo, olvidemos el pasado
porque aquellos días ya se han terminado
se lo he dicho así a María, ven y bebe amiga mía
una copa y te... te olvidaras de todo
pues ya ves que ha terminado la alegria
pues ya ves que ha terminado la alegria
en la casa de María.
Podeu trobar més versions en l'extens món del Youtube, aqui acabem amb aquesta perla que ens ve d'Angola. Perdoneu que no us posi la lletra....
La Camila hagués complert el dia set de març vint-i-quatre anys.
La Camila era una noia brasilera que tocava la guitarra. I força bé. Vaig saber d'ella per casualitat navegant pel Yotube on ella té un perfil. Es gravava en el seu petit estudi de casa seva, posant el so de la seva guitarra sobre els fons musicals més variats desde George Benson fins a Mozart o Bach.
Vaig posar-m'hi en contacte alguns cops per felicitar-la per la seva feina i sempre em va respondre agraint-me les meves paraules d'ànim.
Ahir, quan em vaig adonar que havia estat el seu aniversari el dia abans, vaig entrar al seu perfil per felicitar-la i em vaig trobar amb la notícia de la seva mort.
Assassinada, diuen, per un rodamón a qui la mare de la Camila ajudava sovint. Diuen també que cada dia li donava deu reais. Però el dia set, la mare de la Camila no li va donar l'almoina acostumada. No tenia diners, diuen. I aquell rodamón les va matar a totes dues. A ganivetades... diuen.
Sigui pel que fos, la Camila és morta i ens deixa amb aquella pena i aquella rabia que sentim quan pensem que les coses no poden ser així, que no haurien de ser així.
Aquesta és -era- la Camila, que es quedarà amb nosaltres mentre la recordem.
A casa de Mariquinhas és un fado escrit pel poeta Silva Tavares que va ser un èxit del mestre Alfredo Marceneiro, probablement entre els anys 50 i 60 del segle passat.
Silva Tavares s'inspirà en la vida nocturna de la Lisboa d'aquella època i crea un personatge -a Mariquinhas- i una casa on es veu, es canta fado, i s'exerceix la prostitució. En aquells temps a Portugal i també a casa nostra, aquestes cases eren tolerades, molt probablement pel fet de tenir bons "padrins".
Havien de complir, això si, unes normes, com ara estar situades en carrers apartats i poc transitats, no fer-ne ostentació, ni cridar posibles clients a traves de les finestres, que havien d'estar ben tancades i amb cortinatges ben tupids. En definitiva, havien de ser discretes. Era el divertiment dels pobres, no tenien una sala amb un piano com als salons de l'alta societat, sinó guitarra; la decoració era simple, pobra, amb quadres de mal gust... Res del que hi há a la casa té gaire valor.
Alfredo Marceneiro fent valer la seva professió d'ebenista, va recrear a escala 1/10 aquesta famosa casa, a més de cantar el poema magistralament.
Reprodução do alçado traseiro da "Casa da Mariquinhas", permitindo ver o seu interior. (foto José Pessoa, arquivo Nacional de Fotografia)
A casa da Mariquinhas
Silva Tavares / Popular É numa rua bizarra A casa da Mariquinhas Tem na sala uma guitarra Janelas com tabuinhas
Vive com muitas amigas / Aquela de quem vos falo
E não há maior regalo / Que vida de raparigas;
É doida pelas cantigas / Como no campo a cigarra
Se canta o fado à guitarra / De comovida até chora
A casa alegre onde mora / É numa rua bizarra
Para se tornar notada / Usa coisas esquisitas
Muitas rendas, muitas fitas / Lenços de cor variada;
Pretendida, desejada / Altiva como as rainhas
Ri das muitas, coitadinhas / Que a censuram rudemente
Por verem cheia de gente / A casa da Mariquinhas É de aparência singela / Mas muito mal mobiladaNo fundo não vale nada / O tudo da casa dela;
No vão de cada janela / Sobre coluna, uma jarra
Colchas de chita com barra / Quadros de gosto magano
Em vez de ter um piano / Tem na sala uma guitarra P'ra guardar o parco espólio / Um cofre forte comprou
E como o gaz acabou / Ilumina-se a petróleo;
Limpa as mobílias com óleo / De amêndoa doce, e mesquinhas
Passam defronte as vizinhas / P'ra ver o que lá se passa
Mas ela tem por pirraça / Janelas com tabuínhas.
Post realitzat amb la ajuda inestimable del blog fadosdofado, del canal de Youtube de manelmesquitella, i del llibre de Vítor Duarte, Recordar Alfredo Marceneiro
Arriba març, esperem que amb aires de primavera, i ens porta la Carla Arruda, una de les fadistes per les quals hi tinc debilitat. Em va agradar des del dia que la vaig escoltar per primer cop a Almada tal com ho explicava en aquest mateix "cantinho" l'estiu passat.
Ha arribat Març, amb la promesa de sempre de dur-nos una nova primavera. Nosaltres esperem que s'endugui els freds que ens dugué l'hivern, i també els freds d'aquesta "imaginária" crisi que ens volen fer creure que passem.
Us deixo amb la Carla Arruda i aquest Olhai a noite per encetar aquest Març, Marzo, Março....
En aquest darrer viatge he tingut ocasió d'escoltar-lo en directe a la casa de fados A Nini, da rua Francisco Manuel de Melo a la freguesia de São Sebastião da Pedreira, i vaig poder comprar el seu CD "Uma Vida... Alguns Fados", del qual presentem aqui un fado que a mi m'agrada particularment: Rosa da noite, del enyorat Ary dos Santos.
