divendres, 30 de gener del 2009

Manifest per la solidaritat

En col·laboració amb la iniciativa sorgida del blog "El Diario de Cornelius" ens unim al Manifest per la Solidaritat





MANIFEST PER LA SOLIDARITAT

QUI SOM:


Els qui subscrivim aquest manifest som ciutadans fent ple ús dels nostres drets civils, i titulars de la sobirania popular, de la qual emanen els poders de l'Estat.

Els signants ens dirigim a tots els ciutadans del món, coneixedors de la situació de pobresa, fam i malalties que assolen gran part de la població humana i en un moment històric, l'actual, en el qual es disposen de prou mitjans polítics, econòmics i científics per a poder solucionar aquests problemes.

Aquest manifest té vocació d'universalitat, i va dirigit a tota la humanitat: a cada ésser humà que habita el planeta, per a què prengui consciència de la terrible situació a què s'enfronten milions de persones i que d'alguna manera actuï en conseqüència per a acabar amb aquesta situació insostenible. És per això que la versió original en castellà serà traduïda a diverses llengües, ja que el nostre propòsit consisteix a fer sentir la veu de l'opinió publica allà on es prenen les decisions polítiques i econòmiques del món.


A QUI ENS DIRIGIM:

Ens dirigim a la classe política governant dels nostres països, així com als més alts mandataris de les organitzacions internacionals, com ara l'Organització de les Nacions Unides i els Presidents i Governs dels països més econòmicament poderosos de la Terra.


ELS MANIFESTEM QUE:

1.- Aquest text té el seu origen en la constatació de l'extrema situació de necessitat i de fam que pateix gran part de la població mundial i en el desigual i injust repartiment de béns que hi ha actualment al món. Entenem que l'equanimitat i l'harmonia en el món es fonamenten en la base del reconeixement dels drets iguals i inalienables i de la dignitat intrínseca de cada un dels membres de la família humana i pels qual és inadmissible que una gran part de la població hagi d'enfrontar-se a una realitat tan precària, a tal grau d'injustícia i desigualtat, a tanta fam, tanta pobresa i desnutrició.

2.- Considerem que l'esmentada situació és en si perversa i no és admissible ni moral ni èticament, ja que tots els éssers humans neixen lliures i iguals. Tanmateix, tenim present que tots els ciutadans del món tenen aquests drets des de l'instant mateix del seu naixement i no com a promesa futura la conquesta de la qual dependrà de la realitat política, social o econòmica dels respectius països.

3.- Estem d'acord que és completament injust, immoral i un crim humanitari, punible davant dels tribunals internacionals i la història, que en ple segle XXI existeixin éssers humans que pateixen i moren per la fam; n'és un agreujant el fet que havent-hi prou lleis internacionals, així com mitjans tècnics, econòmics i científics per a corregir aquesta situació, aquells qui exerceixen el poder en el món no duguin a terme les accions necessàries per a solucionar tot això que futures generacions qualificaran de verdader genocidi del qual en seran culpables aquells qui tenint els mitjans per a solucionar el problema no els hagin emprat.

4.- Considerem que aquesta situació injusta és contrària al Dret Natural, als Drets Humans i a les normes de l'ètica més elemental i entenem que ha arribat el moment que la veu de l'opinió pública exigeixi als seus governants la fi d'aquest desastre.

5.- El present manifest no és un manifest utòpic i tampoc és un manifest polític, ni vol ser la instauració d'un nou ordre polític o socio-econòmic mundial, ni cap menyscapte del teixit empresarial, sanitari i social del món desenvolupat, sinó la més elemental justícia amb els desafavorits.


PER TOT AIXÒ, EXIGIM ALS NOSTRES GOVERNANTS:

1.- L'adopció de mesures immediates i urgents per a pal·liar tal situació de fam, malalties i desnutrició en el tercer món. Considerem que aquestes mesures no constitueixen una utopia, sinó que són perfectament viables i possibles.

2.- Mantenir el compromís de complir els objectius del Mil·lenni establerts per les Nacions Unides l'any 2000 que defineixen els principis als quals ha d'ajustar-se l'actuació dels països i del sistema econòmic internacional per a superar, amb l'horitzó fixat el 2015, les injustícies que afligeixen la humanitat.

3.- La realització d'accions solidàries sistemàtiques amb els països més desafavorits i que s'estableixi un ordre lògic i humà de prioritats en la política econòmica: amb projectes intel·ligents que generin riquesa i llocs de treball en els països afectats, facilitant un desenvolupament sostenible i un progrés que els ajudi a la consolidació d'una xarxa sanitària, econòmica i social estable que faci possible el retorn a una situació de partida igualitària.

4.- La presa de mesures necessàries perquè els països rics destinin una part dels seus pressupostos a la creació de riquesa, d'empreses i de fonts de treball en els països afectats; així com l'adopció d'un acord internacional que caldria que se subscrivís vetllat per l’ONU, d'obligat compliment per part dels països desenvolupats.

5.- La implantació d'un codi ètic que reguli l'estratègia de les empreses multinacionals, així com l'eliminació dels paradisos fiscals i l'aplicació de la taxa Tobin, o similars, en les transaccions comercials internacionals que permeti crear un fons de solidaritat gestionat per les Nacions Unides.

6.- No acceptarem simples declaracions de principis sense que es tradueixin en polítiques concretes; en definitiva: APEL·LEM el sentit de la generositat i humanitat de tothom i fonamentalment de la classe política internacional econòmicament poderosa.

Des de la terra que espera i creu amb fermesa en una Solidaritat que construeixi un món millor i més just, a dia 30 de gener del 2009:


dimarts, 27 de gener del 2009

Alfredo Duarte junior


Fill de l'Alfredo Marceneiro, i un fadista que ja dic m'agrada molt. M'agrada el seu estil que els portuguesos anomenen gingão i castiço.
El mot gingão el diccionari ens el tradueix com a busca-raons, i també "que balanceja". El mot castís ens sembla més familiar i la mare dels llibres ens ho tradueix com "castís, pur", i figuradament "curiós" "estrany".

Certament l'estil d'aquest fadista si més no, és ben curiòs. En l'enllaç que ens du al blog del seu fill Vítor, lisboanoguinnes, Els podeu veure cantant "a dueto" un fado Bailarico A Lucinda Camareira i veureu l'estil o millor dit els estils de cada ú...
En el mateix blog, unes paraules del seu fill Vítor a manera de petit tast biogràfic:
Foi apelidado de "Fadista Gingão" porque começou a dar às suas interpretações uma coreografia , inédita no Fado, o que lhe valeu muitas críticas, mas ainda hoje há muitos que o imitam, quer no gingar, quer usando o lenço, ou boné.
Por fim chamaram-lhe o "Fadista Bailarino" uns gostavam, outros não, mas meu pai marcou um estilo muito próprio, e tem por mérito próprio um lugar na História do Fado...

Três gerações fadistas: Alfredo Marceneiro, Alfredo Duarte Junior e Vítor Duarte Marceneiro
Aquesta Rapsòdia de Fados que sentirem, recull set estrofes de set fados tradicionals: A Casa da Mariquihas, O remorso, Eu lembro-me de ti, Mocita dos caracois, Viela, O bêbado pintor i O leilão da casa da Mariquinhas.
*Fado Corrido*
É numa rua bizarra
A casa da mariquinhas
Tem na sala uma guitarra
E janelas com tabuinhas.


*Fado Marcha do Marceneiro*
Batem-me à porta, quem é?
Ninguém responde... que medo...
que eu tenho de abrir a porta.
Deu meia-noite na Sé.
Quem virá tanto em segredo
Acordar-me a hora morta?


*Fado Eu lembro-me de ti*
Eu lembro-me de ti
Chamavas-te Saudade
Vivias num moinho
ao cimo dum oteiro
Tamanquinha no pé
Lenço posto à vontade
Nesse tempo eras tu
A filha dum moleiro.


*Fado Mocita dos caracois*
Mocita dos caracóis
Não me deixes minha querida
Não ouves os rouxinóis
A cantarem como heróis
A história da nossa vida.


*Fado Viela ou Cravo*
Fui de viela em viela
Numa delas, dei com ela
E quedei-me enfeitiçado...
Sob a luz dum candeeiro,
S’tava ali o fado inteiro,
Pois toda ela era fado.


*Fado da Laranjeira*
Encostado sem brio ao balcão da taberna
De nauseabunda cor e tábua carcomida
O bêbado pintor a lápis desenhou
O retrato fiel duma mulher perdida.


*Fado Mouraria*
Ninguém sabe dizer nada
Da formosa Mariquinhas
A casa foi leiloada
Venderam-lhe as tabuinhas

diumenge, 25 de gener del 2009

Joana Amendoeira



"O Fado não se ensina/não se apreende/é uma especie de duende/que domina a nossa alma/que invade a nossa calma/e que mesmo esquecido/vive num canto escondido/ à espera da sua hora"

Aquesta primera estrofa del Fado côr de sentimento de Fernando Girão no pot ser més entenedora del que és el Fado, i dit sigui de passada fa una mica de ràbia no ser un mateix qui hagi escrit aquestes lletres.

És un dels temes del seu darrer disc gravat ao vivo no Castelo de São Jorge amb Mar Ensamble.


Punxant l'enllaç podreu veure un tast d'aquest concert i uns bocins de l'entrevista que li feren.
La sonoritat resultant d'afegir nous instruments als que són clàssics del Fado pot ser discutible per uns i agraït per altres, però el fet cert és que la Joana sempre ha tingut clar què és el Fado.



Avui he escollit un Fado Tradicional de Francisco José Marques *Fado Zé Negro* amb lletra de Aldina Duarte, Estrelas sem sentido.

La lletra extreta del blog Fados do Fado.




-->

Estrelas sem sentido

Aldina Duarte / Francisco José Marques *fado zé negro* Estrelas brilham sobre o mar No sorriso da paixão Nos olhares compreendidos; Quem quiser delas cuidar Tem mais luz no coração E na vida, outros sentidos A coragem duma estrela Atravessa a noite escura / A brilhar p’la madrugada Os que dormem sonham vê-la Deslizar na chuva pura / Entre as ondas, recortada Quando o estrela cai no mar Ao céu não pode voltar / Faz-se negra á luz do dia Condenada á eternidade Ela chora de saudade / A gritar por companhia

dissabte, 24 de gener del 2009

Eduard Iniesta


L'Eduard Iniesta és un d'aquells noms que sonen per casa nostra com si hi haguessin estat sempre, com formant part de tot allò que ens envolta.
Ens hem acostumat a sentir-ne el nom i veure'n el rostre en molts actes i concerts, com a solista, acompanyant algú, o formant part d'un grup. Compositor, arreglista, productor artístic, fent incursions en el món del teatre i formant part de l'orquestra del Liceu com a mandolinista, el seu currículum és d'allò més extens.
Millor que les meves paraules serà una visita al seu lloc web. No deixeu de fer-ho

Destaquem aqui la seva feina com a productor i solista a la guitarra portuguesa dels discs de la Névoa: Fados i Fades, Mar de Fado i Fado Distraido.

És en aquest darrer que grava un tema dedicat a Carlos Paredes.
"A un mestre i a una época" és la dedicatòria que hi figura.
Curiosament el títol d'aquest homenatge és Anos Verdes , permutant els mots del Verdes Anos original.


dijous, 22 de gener del 2009

Nuno de Aguiar


Un fadista de grapa, d'aquells que no et deixen pas indiferent.
El vaig conéixer personalment fa més de dos anys a la casa de fados A Nini na rua Manuel de Melo. Ja l'havia sentit , clar, però sentir-lo i veure'l a l'hora va ser una d'aquelles coses que no oblides. Poc a poc s'ha anat convertint per a mi en una referència fadista. En el blog de l'amic Vítor Marceneiro podeu llegir-ne una resenya biogràfica.

A algú li he sentit dir que en Nuno de Aguiar és el fadista que explica més bé i entenedorament els poemes que cada Fado té. Són més de quaranta-set anys trepitjant cases de fados, vivint el Fado des dòn s'ha de viure i sentir. Hi estic d'acord
Modestament vull des d'aqui retre-li un homenatge i dir-li gràcies per mostrar-nos el Fado tal com raja! Bem Hajas Nuno!Hi ha molts fados d'en Nuno que m'agraden -per no dir tots- i avui en sentirem un del qual no en sé el nom de l'autor de la lletra, i pel que fa a la música i segons l'editora del blog fadocravo que tant m'ajuda, es tracta d'un Fado Rosa del fadista António Rosa.
Agrairé, doncs qualsevol aclariment i/o informació que els amics que seguiu el bloc pugueu fer.
El títol d'aquest Fado: Seis letras são o teu nome

As seis letras que eu plantei
Num sorriso à beira d’àgua
São agora a dor que eu dei
Aos seis caminhos da mágoa

Uma letra foi sorriso
Outra letra deu a mão
Outra despiu o teu corpo
E encheu de fogo o meu chão

A quarta num quarto frio
Tinha o teu calor ao fundo
Murmurando ao meu ouvido
Todas as fontes do Mundo

Seguisse a hora mais terna
No penúltimo sentido
E quando findei as letras
Eu vi que tinha vivido.

Agraeixo l'ajuda de l'amic Américo per la transcripció de la lletra

diumenge, 18 de gener del 2009

Fado Maior


No Largo do Peneireiro, em Alfama, um lugar lindo que já nunca vou esquecer: Fado Maior.

Era la darrera nit a Lisboa i si les cinc anteriors havien estat unes magnífiques nits de Fado i bona companyia, aquesta va ser la cirera del pastís. Era dimarts i no hi havia molt de moviment i a Fado Maior els assistents es van reduir al Paulo, la Isabel, Tó Moliças, Fernando Veloso, Nuno de Aguiar, i jo mateix. L'elenc de la casa: Julieta Estrela, Bruno Igrejas, els músics Paulo Silva i Augusto Soares i el Dr. Castro.
Va ser una nit de "Fado de proximitat" em feie l'efecte que tot el que succeia estava dirigit a mi. Tant quan cantaven com quan m'intentaven explicar coses sobre fado, com quan entre els entesos dirimien qualsevol qüestió, tot em semblava que era fet per a mi. No ho dic per immodèstia, ho dic perquè em sentia bé, còmode. Jo, l'únic estranger entre portuguesos i em feien sentir com a casa...
Hi tornarem a Fado Maior. Tinc una bona excusa: He de comprar un altre disc a la Julieta Estrela. El que vaig comprar-li aquella nit el vaig perdre a l'aeroport. Per això i perque un sempre vol tornar a casa, não é?

Sentim la Julieta Estrela en un fado musicat:




Ser Fadista

César d'Oliveira / João Nobre


Fado... meu vagabundo de rua
Não sei que vida é a tua que andas armado em senhor
Fado... tu gostas é de algazarra
Dum xaile, duma guitarra, das patuscadas do amor

Ser fadista... ser um fadista de raça
É enfrentar a ameaça, é uma graça que Deus nos deu
Ser fadista... é o destino que chora
Nascido na mesma hora em que o fadista nasceu
Ser fadista... é dar a mão á saudade
Que anda a chorar p'la cidade, é ser pobre com altivez
Ser fadista... é destino que se perdoa
Oração á fé de Lisboa, ser fadista é ser português

Fado... há uma voz que te chama
P'rás vielas de má fama onde o fado já morou
Fado... paras á porta da vida
Onde uma mulher perdida p'ra não chorar, te cantou.

la lletra com sempre del bloc de José Fernandes Castro

dissabte, 17 de gener del 2009

40

Qui és que no compraria un CD amb aquesta selecció, si el veiés a la botiga?

dimecres, 14 de gener del 2009

Tasca do Chico


Na rua Diário de Notícias, 39 al cor de Bairro Alto. Dilluns a dos quarts de deu. Segundas ás nove e meia.
Un lloc acollidor, petit i que atrau força gent. S'omple ben aviat per escoltar fado del que anomenen Vadio.
El diccionari ens tradueix el mot Vadio com a adjectiu masculí de gandul, dropo, gallof, esquenadret, truà... No sembla que calgui anar a cercar la definició del adjectius esmentats. Vadio, en la traducció, ens remet a qui defuig la feina, al rodamón que no fa gaire res.... Potser el mot va néixer per definir els qui quan no feien res, mataven el temps cantant. Sense més pretensions. De tota manera en el lloc destinat a comentaris podeu dir-hi la vostre.
La nit del 8 de desembre, hi vaig anar fent cas a la proposta de la meva amiga Ofélia. Hi vaig arribar a l'hoa exacte: a dos de deu, i allò estava com un ou, Vaig sentir els primers fados al carrer estant, i en el primer descans vaig aconseguir atravessar la sala i arribar fins el taulell, on assaborint un bon vi vaig fer conversa amb un xicot, en Carlos i per demostrar que el món no és pas tan gran em diu que és de Vila Nova de Cerveira com el meu amic Américo!
Per fi en una taula, encara que amagada de l'espai on canten, conec en Vicente, un moçambiquès que treballa a l'hotel Ritz a Barcelona! I dues noies de Palència, la Ana Lucia i la Mirella. Definitivament el món és petit...
El mestre de cerimònies da Tasca do Chico és en João Carlos, que ambé és fadista i és a qui sentirem avui. També va cantar la Ana Guerra de qui ja vam parlar, i el fadista-guitarrista José manuel Castro. Lamento no conéixer el nom dels altres fadistes que vaig escoltar aquella nit, però el que si que puc dir és que aquestes veus, anònimes per tanta gent, van fer que el fado surgís...

Canta en João Carlos, amb letra de António Vilar da Costa i música de l'immens Jorge Fernando: Trigueirinha
(la lletra extreta del blog fadosdofado del meu amic i fadista José Fernandes Castro. Obrigado)


Trigueirinha
António Vilar da Costa / Jorge Fernando
Repertório de Jorge Fernando

Trigueirinha de olhos verdes / Vê lá se perdes, teu ar trocista
Com tua graça travessa / Perde a cabeça, qualquer fadista

Se és cantadeira de brio
Vem cantar ao desafio, mas toma tino
Não dês um passo mal dado
Porque o teu xaile traçado já traçou o meu destino

Bate o fado trigueirinha
Dá-me agora a tua mão
Trigueirinha acerta o passo
No bater do coração

Atira-me uma cantiga de amor / Que diga coisas do fado
Uma cigana que amava / Como eu gostava, de ser amado

Ao trinar duma guitarra
Se desfez aquela amarra que nos prendeu
Que triste fado afinal
Tu é que fizeste o mal e quem o paga sou eu

dilluns, 5 de gener del 2009

Portas Largas


El diumenge dia 7, a Lisboa seguia plovent..Abans de sortir de la casa de la mare d'en Paulo, on m'estava, vaig fer-ne unes fotografias. L'encant de les cases antigues de Lisboa, és el mateix encant de la pròpia Lisboa.
Caminant fins el Terreiro do Paço, al llarg de la Avenida 24 de Julho es corria la "Maratona", i com no! hi corrien uns catalans de Tarragona que feien força soroll, malgrat la pluja.

Em venia de gust travessar O Tejo, així que vaig agafar una barca que el creua fins a la localitat de Barreiro.

Només anar i tornar, pel plaer de sentir-me sobre aquest majestuós riu.




Plou amb força contra els vidres de la barca. Em prenc un cafè mentre penso en la meva agenda d'avui. He de trobar-me amb en Paulo i la Isabel per anar a dinar. Avui han anat a veure la seva mare a la residència. Després suposo que anirem a pasejar. Al vespre anirem a Portas Largas un local de fado vadio que hi ha al Bairro Alto. Hi anem a proposta del seu afilhat en Tiago Moura i la seva nòvia.
O Rei dos Frangos, el lloc on dinem, està ben ple. I per confirmar que els catalans sempre estem atot arreu, ens trobem els de la Maratona...


A la tarda tornem a passar a l'altre costat do Tejo.
Mas agora vamos de carro. Visita a Alcochete e sua casa-museu dos toiros e um passeio a tardinha pela margem do rio. Ainda não tinha passado pelo pone Vasco da Gama e foi por ele que voltamos para Lisboa. Tinhamos combinado com o afilhado do Paulo, o Tiago Moura para ouvir fado em Portas Largas, um lugar no Bairro Alto na rua da Atalaia frente da Tr. da Queimada.
Lá ouviríamos a Conceição Ribeiro, fadista e amiga do Tiago.
Então hoje vamos a ouví-la num fado com letra de Mário Rainho e música de José Gomes: Recusa
Isabel a ensinar-me o Mundo dos Forcados...

Não me esqueci que a intenção deste bloc é a divulgação do Fado, então vamos deixar de fazer turismo e vamos ouvir Concenção Ribeiro num fado musicado. Recusa com letra de Mário Rainho e música de José Gomes. Ela cantava em Portas Largas no Bairro Alto num lugar cheio de gente, mas nós tinhamos a reservação do melhor lugar graças a Tiago e a sua namorada. Obrigado.


Recusa

Mário Raínho / José Magala *fado magala*

Se ser fadisa é ser lua
É perder o sol de vista
Ser estátua que se insinua
Então eu não sou fadista

Se ser fadista é ser triste
É ser lágrima prevista

Se por mágoa o fado existe
Então eu não sou fadista


Se ser fadista é no fundoUma palavra trocista
Roçando as bocas do mundoEntão eu não sou fadista


Mas se é partir á conquista
De tanto verso ignorado
Então eu não sou fadista
Eu sou mesmo o próprio fado.