dilluns, 2 de març de 2015

Des de l'Ateneu de Sant Feliu

Els amics de Contrabaix de Sant Feliu de Llobregat, d'una amabilitat extraodinària, ens van organitzar la celebració dels quinze anys de fado de la nostra Névoa, d'aquesta Núria que es va encaterinar del Fado un bon dia i que des de llavors ens ha estat mostrant com aquesta música és present en gairebé tot el que canta.

Ella diu sovint als concerts que canta allò que la toca, allò de que s'enamora. És ben curiós, però, que la llengua portuguesa, el fado especialment, sigui el què més la "toqui". Jo me n'alegro d'això, perque així podem, a ca nostra, escoltar i deixar-nos "embalar" per la musicalitat del portuguès i d'aquesta música que va més enllà de la música per convertir-se en el vehicle que ens emociona i ens fa Sentir.

La Névoa s'endinsa en el Fado i passa a la cançó brasilera, a la copla, als cantautors... és aquest fado, aquesta percepció fadista de la Núria/Névoa que la transporta a posar el seu segell particular a tot el que canta. I ho fa des de fa un temps amb la guitarra d'en Vicenç Solsona, un guitarrista provinent del món del jazz, però que sap incorporar diferents sonoritats i es deixa influenciar per diferents estils; és, diem-ne, el complement perfecte per acompanyar la Névoa, i ella la veu que complementa la música d'en Solsona.

Nosaltres vam assistir al concert i, com sempre fem, vam enregistrar algun dels temes. El resultat, malhauradament, no ha estat del millor que podria estar i  només podem deixar aqui un dels temes que la Névoa+Vicenç Solsona ens van regalar. Un tema del "mestre" com diu la Névoa, el succeït "De mica en mica" de Joan Manuel Serrat, amb la particular i fadista manera d'aquests dos músics.
       


En aquell petit cafè on no hi volen entrar 
ni la llum del carrer, ni la gent assenyada, 
vaig trobar el teu mirar, melangiós i llunyà 
com la boira que neix al port, de matinada. 

Et vaig prendre una mà i em vas seguir en la nit 
com un gosset perdut que prega una carícia. 
Vas omplir de colors la tristor del meu llit, 
de vermells de capvespre i de verds de Galícia. 

I el meu racó va a ser 
el teu racó també. 
Eres jove i bonica. 
Vaig començar jugant 
i et vaig anar estimant 
de mica en mica. 

Em vaig acostumar poc a poc al teu nom, 
a la teva escalfor i a les teves paraules, 
al soroll del teu pas pujant els esglaons 
i a la teva manera de parar la taula. 

A l'olor de les teves mans que cada nit 
voltaven el meu cos com una fina gasa. 
Però tot es va ensorrar quan et vaig sentir dir: 
"Me'n vaig a buscar el sol. És molt fosca la casa". 

"Ningú no m'està esperant. 
Gràcies per tot, Joan..." 
Eres jove i bonica. 
Se'n va anar de repent 
el que vaig anar perdent 
de mica en mica. 

Vaig sentir tant de fred aquelles nits d'estiu. 
Vaig maleir mil cops la petita taverna... 
Quantes tardes he anat a dur el meu plor al riu. 
Quantes nits he passat en blanc, com la lluerna. 

Però em vaig acostumar també a viure tot sol 
sense estripar els papers, ni les fotografies. 
Si tinc fam menjo pa. Si tinc fred encenc foc 
i penso: "Si avui plou, demà farà bon dia". 

I torno a anar al cafè 
i penso que potser 
tu eres jove i bonica. 
Però, el temps ha anat passant 
i jo t'he anat oblidant 
de mica en mica.

Cap comentari: