Fa uns anys l’amic Vasco -a qui tinc tantes coses a agrair- em va dir a la Mesa de Frades –“Olha, esta canta bem- I vaig quedar atrapat per la seva manera d’interpretar i pensaba i pensó “Quina quantitat de bons i bones fadistes que tenim aquesta fornada”
Em sembla que la Matilde Cid arriba a uns nivells d’introspecció que els sentiments surten a cor que vols d’una manera natural i que no está a l’abast de tothom.
Aquí el Fado Mayer d’Armandinho, amb un poema de Maria do Rosário Pedreira. Els músics Bruno Chaveiro, Pedro Saltão i Francisco Gaspar. Un cóctel extraodinari.
Quanto te apressas e me confessas, que está na hora
Eu não te digo, que é um castigo ver-te ir embora
Finjo que a dôr, que sei de cor, pouco me importa
Mas mal me deixas, sinto que fechas p'ra sempre a porta
Vem, não te atrases
O que fazes sem mim a esta hora?
Volta para os meus braços, eu já esperei demais
Vem não te atrases
Eu perdoo-te a demora
Se morares nos meus abraços e nunca mais me deixares
Quando tu partes, faltam-me as artes para te prender
Mas se não estás, não sou capaz de adormecer
Acendo estrelas, pelas janelas da casa fria
Mas se não chegas, sinto-me ás cegas até ser dia

Aquest novembre es compleixen quinze anys que conec la Sandra Correia. D'ençà d'aquella nit a Barcelona on la vaig veure i sentir cantar per primer cop, ha estat per mi una referència en aquest món del Fado al qual feia pocs anys estava coneixent amb avidesa. He publicat diverses entrades en aquest blog, l'he vist cantar a Porto i a Lisboa i no em canso de repetir que per a mi va ser la persona que em va acabar d'obrir la porta a aquesta música tan especial.
En el seu cantinho de 


