Aviat farà quinze anys que vaig conèixer la Fernanda Moreira. Va ser a Barcelona, on va venir a cantar al Restaurant Lisboa regentat pels amics José Claro i Luisa Barata. Corria l'any 2011. Va repetir l'any següent i en va sorgir una amistad que encara perdura.
La Fernanda té aquella dosi de veritat, de sentiment, de goig per cantar i explicar-nos allò que el fado conta, amb la seva manera tan personal.
I tot i que no ens veiem massa sovint, la nostra amistad continúa ben viva; i no és cap mèrit meu, la Fernanda és una persona que és senzillesa, respecte i entrega.
En la meva darrera estada a Porto ens hem pogut retrobar i poder fer-nos una abraçada, llarga com tot aquest temps sense veure'ns.
Ja a Barcelona, em va fer arribar el seu darrer treball discogràfic, en forma de pendrive i avuí vull deixar en aquest cantinho de fados una mostra amb el tema que dona nom al cd, Mudança
Mudança
Letra - Maria Da Luz Colaço
Música - Pedro Rodrigues Fado Primavera
Tanta fome minha gente
Neste país decadente
Pela Pide torturado
Era a guerra que grassava
e que soldados matava
Era um povo desgraçado.
Era fuga, emigração
Para fugir à prisão
Por todos nós tão temida
Surge então a madrugada
a mais bela, mais esperada
Que salvou a nossa vida.
Lá pela noite calada
soldados seguem a estrada
em direcção à mudança
E quando o povo acordou
Liberdade então gritou
em cravos rubros de esperança.
Aquests darrers dies m'he assabentat de la mort del fadista Filomeno Silva, per qui sentia i sento una gran admiració, així com també de Vicki Marques i de Cidàlia Maria. A les famílies i amics, de tots ells el meu condol. ACS
Ja tenim les entrades per anar al Festival de Fado d'enguany a Barcelona. Al Teatre Poliorama a la Rambla el dia 18 tindrem la sort de veure i escoltar a dues veus que trepitgen fort en el panorama fadista dels darrers anys, la Sara Correia i la Beatriz Felício.
El dia abans, el 17, a la llibreria Bayron del carrer Casanova, 32 podrem gaudir de la companyia d'un dels millors músics, productor, autor i acompanyant amb la viola de fado de tants i tants músics, fill del també músic José Clemente a qui he tingut la sort de poder escoltar diverses vegades.
Aquí us deixo un tast!!!
A voz
Diogo Clemente / Armando Machado *fado licas*
Repertório de Carminho
Às vezes há uma voz que se levanta
Mais alta do que o mundo e do que nós
E faz chover-me os olhos, quando canta
Num pranto que emudece a minha voz
Afunda-me os sentidos e o tempo
Ao ponto mais distante do que sou
E abraça aquele lugar que tão cinzento
Se esconde sobre a névoa que ficou
E grita-me no peito quando sente
Chegar a face triste de um amor
Mais alta do que o mundo e do que a gente
A voz já não é voz... chama-se dor
Sara Correia
Fado português
José Régio / Alain Oulman Repertório de Amália O fado nasceu um dia Quando o vento mal bulia E o céu, o mar prolongava Na amurada dum veleiro No peito dum marinheiro Que estando triste cantava
Ai que lindeza tamanha
Meu chão, meu monte, meu vale De folhas, flores, frutas de oiro Vê se vês terras de Espanha Areias de Portugal
Olhar ceguinho de choro
Na boca dum marinheiro
Do frágil barco veleiro Morrendo a canção magoada Diz o pungir dos desejos
Do lábio a queimar de beijos Que beija o ar e mais nada
Mãe adeus, adeus Maria
Guarda bem no teu sentido Que aqui te faço uma jura Que, ou te levo á sacristia
Ou foi Deus que foi servido Dar-me no mar, sepultura
Ora eis que embora outro dia Quando o vento nem bulia
E o céu o mar prolongava Á proa doutro veleiro Velava outro marinheiro
Que estando triste cantava
Beatriz Felício
Já me deixou
Artur Ribeiro / Maximiano de Sousa Repertório de Max
Fa uns anys l’amic Vasco -a qui tinc tantes coses a agrair- em va dir a la Mesa de Frades –“Olha, esta canta bem- I vaig quedar atrapat per la seva manera d’interpretar i pensaba i pensó “Quina quantitat de bons i bones fadistes que tenim aquesta fornada”
Em sembla que la Matilde Cid arriba a uns nivells d’introspecció que els sentiments surten a cor que vols d’una manera natural i que no está a l’abast de tothom.
Aquí el Fado Mayer d’Armandinho, amb un poema de Maria do Rosário Pedreira. Els músics Bruno Chaveiro, Pedro Saltão i Francisco Gaspar. Un cóctel extraodinari.
Quanto te apressas e me confessas, que está na hora
Eu não te digo, que é um castigo ver-te ir embora
Finjo que a dôr, que sei de cor, pouco me importa
Mas mal me deixas, sinto que fechas p'ra sempre a porta
Vem, não te atrases
O que fazes sem mim a esta hora?
Volta para os meus braços, eu já esperei demais
Vem não te atrases
Eu perdoo-te a demora
Se morares nos meus abraços e nunca mais me deixares
Quando tu partes, faltam-me as artes para te prender
2012 Sandra Correia na Feira Internacional de Artesanato do Estoril
Aquest novembre es compleixen quinze anys que conec la Sandra Correia. D'ençà d'aquella nit a Barcelona on la vaig veure i sentir cantar per primer cop, ha estat per mi una referència en aquest món del Fado al qual feia pocs anys estava coneixent amb avidesa. He publicat diverses entrades en aquest blog, l'he vist cantar a Porto i a Lisboa i no em canso de repetir que per a mi va ser la persona que em va acabar d'obrir la porta a aquesta música tan especial.
En el seu cantinho de Youtube podem trobar ara els concerts que ha fet en diversos escenaris i he resolt que en aquest meu raconet de fado hi havien de ser-hi. Així que començarem per aquest del 2012 al marc de la Fira Internacional d'Artesanat d'Estoril.
Aquest fado Penedo que cantava el meu admirat José Manuel Barreto, amb lletra de Diogo Clemente i Mario Laguinha, és la canço que em ve al cap quan aquesta saudade, a vegades dolça i a voltes impertinent -i algun cop dolorosa, magoada- i no me la puc treure del cap.
La veu d'en Barreto em va atrapar el primer cop que el vaig sentir cantar. És una veu que acarona. No recordo el lloc (potser va ser al Senhor Fado a Alcochete) però li vaig sentir cantar el fado Santa Luzia amb aquella dicció perfecta, com diuen els entesos: dividint bé els versos, i des d’aquell dia es va convertir en un dels fadistes que admiro. Quan ens vèiem sempre li deia el mateix; Cantas como ninguémo Santa Luzia.
Quan ens va deixar aquest sentiment se’m va fer més evident.
Com diuen els versos, jo també canto lliurement aquestes saudades, i, si em sents, saps bé que jo sóc així, de temps en temps m’arriben les saudades.