Névoa, quinze anys de Fado

Des d'aquest cantinho defado, anem seguint a la Névoa des de fa alguns anys. L'alter ego de la Núria Piferrer va descobrir un bon dia el fado i, com ens passa a tants, s'hi va quedar enganxada. I va aparéixer la Névoa que ja ha gravat des de l'any 2000 diversos cedes de fado, i fins i tot el 2010 un treball discogràfic dedicat a la memòria de la diva del fado Amália Rodrigues en el desè aniversari del seu traspàs.

El fado està present des de fa quinze anys en la vida d'aquesta barcelonina, i ara és moment de celebrar-ho. I ho farà a l'Ateneu de Sant Feliu de Llobregat el proper divendres dia 27 de febrer, organitzat pel Cicle de Música Contrabaix, del Baix llobregat.

I ho farà acompanyada del músic Vicenç Solsona. Tots dos han trobat la manera de maridar el fado amb una sonoritat diferent, potser més mediterrània, potser més en clau de jazz. I no només el fado, també alguns estàndards d'aqui i d'allà, aconseguint trobar-se còmodes tan ells dos a l'escenari com els oïdors a les sales.

Aquest maridatge que fa més de quatre anys que dura, i que ha estat presentat a diversos llocs, va tenir el punt àlgid a la sala Jamboree de la plaça Reial de Barcelona.

Aqui us deixo un exemple amb el tema de Chico Buarque, Gente humilde.

Ens veiem a l'Ateneu de Sant Feliu de Llobregat el proper divendres!!!!    

Tem certos dias em que eu penso em minha gente
E sinto assim todo o meu peito se apertar
Porque parece que acontece de repente
Como um desejo de eu viver sem me notar

Igual a como quando eu passo no subúrbio
Eu muito bem, vindo de trem de algum lugar
E aí me dá como uma inveja dessa gente
Que vai em frente sem nem ter com quem contar

São casas simples com cadeiras na calçada
E na fachada escrito em cima que é um lar
Pela varanda, flores tristes e baldias
Como a alegria que não tem onde encostar

E aí me dá uma tristeza no meu peito
Feito um despeito de eu não ter como lutar
E eu que não creio, peço a Deus por minha gente
É gente humilde, que vontade de chorar