La presenten com la "reina de la world music", com una de les intèrprets que van contribuir més al renaixament del Fado en la dècada dels noranta. I certament de la Dulce es poden dir moltes coses, i de fet hi ha pel món una bona colla de crítics musicals i d'opinadors, sempre disposats a oferir-nos una definició per enmarcar.
De la Pontes -i m'apunto a fer una bona definició- el millor que puc dir és que ens disposem a escoltar-la sense prejudicis, amb el cap ben net de esteriotips i ens deixem endur per l'art que dur a dins.
Del seu darrer treball Momentos podeu escoltar uns curts fragments aqui
Corria l'any 1991, llavors encara miravem el festival de l'Eurovisión... hi havia qualitat. I força. i la Dulce va cantar i ens va meravellar. Diria que va ser una descoberta per a molts. La Dulce sembla d'un altre planeta...
Recordem aquell Lusitania paixão
Composição: José Da Ponte-fred Micaelo/
Fado
Chorar a tristeza bem
Fado adormecer com a dor
Fado só quando a saudade vem
Arrancar do meu passado
Um grande amor
Mas
Não condeno essa paixão
Essa mágoa das palavras
Que a guitarra vai gemendo também
Eu não, eu não pedirei perdão
Quando gozar o pecado
E voltar a dar de mim
Porque eu quero ser feliz
E a desdita não se diz
Não quero o que o fado quer dizer
Fado
Soluçar recordações
Fado
Reviver uma tal dor
Fado
Só quando a saudade vem
Arrancar do meu passado um grande amor
Mas não condeno essa paixão
Essa mágoa das palavras
Que a guitarra vai gemendo também
Eu não, eu não pedirei perdão
Quando gozar o pecado
E voltar a dar de mim
Eu sei desse lado que há em nós
Cheio de alma lusitana
Como a lenda da Severa
Porque eu quero ser feliz
E a desdita não se diz
O fado
Não me faz arrepender
Aquest és el títol del CD que vaig comprar de la fadista Maria Emília.
Quan el vaig comprar ja em vaig adonar que la fotografia de la portada del CD no era pas la "Maria Emília" que jo coneixia. Em vaig dir que aquest devia de ser un nom molt comú....
Un cop a casa he intentat trobar informació d'aquesta Maria Emília que no coneixia, però només he trobat la que dóna el FNAC per la promoció del disc.
Ens diu que la seva veu és sòlida i atractiva, i que quan va gravar el CD, feia dos anys que havia vingut del Brasil d'on és nascuda, i que dóna tot allò que el Fado necessita: autenticitat.
Si algú pot dir-nos alguna cosa més d'aquesta fadista, sisplau que faci servir els comentaris o el mail. Li quedaria molt agraït.
Un clàssic del fado....
Quando me sinto só
Quando me sinto só
Artur Ribeiro / Joaquim Campos *alexandrino*
Quando me sinto só, como tu me deixaste
Mais só que um vagabundo num banco de jardim
É quando tenho dó de mim e por contraste
Eu tenho ódio ao mundo, que nos separa assim
Quando me sinto só sabe-me a boca a fado
Lamento de quem chora a sua triste mágoa
Rastejando no pó, o meu coração cansado
Lembra uma velha nora morrendo á sede d'água
P'ra que não façam pouco, procuro não gritar
A quem pergunta minto, não quero meter dó
Num egoísmo louco eu chego a desejar
Que sintas o que sinto quando me sinto só.
Divendres, quatre de la tarda i a tres-cents km/h ens plantem a Madrid. Ens esperen uns bons amics i la promesa de bon fado amb la primera edició del Festival de Fado al Teatre del Canal. Avui cantarà la Carminho.
El concert de la Carminho ha estat simplement magnífic, i em fa l'efecte que ha passat com sempre passa amb el Fado quan l'escoltem els no-portuguesos, que més enllà del idioma hi ha alguna cosa que penetra en la gent. I aquesta cosa, sovint, crea una certa "ràbia" per no entendre el poema. Jo sé el que em dic, doncs va ser per això que vaig començar a estudiar el portuguès.
Els meus amics de Madrid, també em van fer avinent aquest sentiment, i avui els dedicaré aquesta entrada al blog amb unes traduccions dels poemes, potser un poc matusseres, però que serviran per aproximar-los encara més el fado. Al cap i a la fi, d'això es tracta...
La Carminho va acabar el seu concert -abans dels bisos- amb un fado Carriche, una de les meves debilitats i que em sembla va agradar-los força.
Escrevi teu nome no vento
Jorge Rosa / Raúl Ferrão *fado carriche* Repertório de Fernando Maurício Escrevi teu nome no vento
Convencido que o escrevia
Na folha dum esquecimento
Que no vento se perdia
Ao vê-lo seguir envolto / Na poeira do caminho
Julguei meu coração solto / Dos elos do teu carinho
Pobre de mim, não pensava / Que tal e qual como eu
O vento se apaixonava / Por esse nome que é teu
E quando o vento se agita / Agita-se o meu tormento
Quero esquecer-te, acredita / Mas cada vez há mais vento.
escribí tu nombre en el viento/convencida que lo escribia/en la hoja del olvido/que en el viento se perdia. Al seguir viendolo envuelto/en el polvo del camino/crei mi corazón libre/de los vínculos de tu cariño. Pobre de mi, no pensaba/que tal como yo/el viento se apasionaba/por ese nombre tuyo. Y quando el viento se agita/se agita mi tormento/quiero olvidarte, creeme/pero cada vez hay mas viento...
Encara un Carriche més, en aquest cas d'en Duarte un altre dels anomenats "nous fadistes". Canta amb la mateixa música un poema del que ell n'és l'autor. Cada ú amb el seu estil...
Aquelas coisas da gente
Foi uma fuga para a frente
fui eu quem não quis falar
daquelas coisas da gente
Luis Guerreiro i André Ramos
que andavam no teu olhar.
Nesse olhar que anda comigo
nesse olhar onde me escondo
mistério que foi amigo
tristeza que foi meu ombro
Acendo mais un cigarro
um não ter mais que fazer
eu declaro-me culpado
jurando que foi sem querer
Cheguei tarde...certamente
hoje não queres tu falar
daquelas coisas da gente
que andavam no teu olhar.
Fué una huida hacia adelante/fuí yo quien no quise hablar/de aquellas cosas nuestras/ que andaban en tu mirar. En ese mirar que va conmigo/en ese mirar donde me escondo/misterio que fué amigo/trizteza que fué mi hombro. Enciendo otro cigarro/no tengo nada más que hacer/y me declaro culpable/jurando que fué sin querer. Llegué tarde...cierto/hoy tu no quieres hablar/de aquellas cosas nuestras/que andaban en tu mirar.
Vagin per endavant les meves disculpes per les traduccions. Estan fetes amb la millor intenció per aproximar una miqueta més el fado als meus amics, amb els quals vam passar un bonic i agradable cap de setmana, tan al Kakeko amb la Melin i el Jesus, com a casa de la Maria Luisa i l'Alfonso, on vam trobar i retrobar altres amics. Gràcies a tots, i per vosaltres aquest post.
Al Kakeko, Jesus amb la paella...
Amb els indignats a Neptuno
Amb la Merche i la Melin
Ja marxem, però l'Alba ens va venir a dir-nos adéu...
És tan difícil sentir Fado a Barcelona, aquesta ciutat nostra que diuen és tant cosmopolita, tant oberta al món, tant de tot... que hem d'agafar un tren, fer 600 Km. per anar a Madrid a escoltar la Carmo Rebelo de Andrade en un concert patrocinat entre altres institucions per l'embaixada de Portugal a Espanya, l'Institut Camões, la TAP, el Ministeri de cultura del Govern Portuguès...i un llarg etc..
Jo els demanaria a tots aquests organitzadors que aqui a ca nostra també ens agrada el Fado, que també tenim teatres i espais variats per sentir Fado, i a més: estem afamats de sentir Fado!!
Un servidor farà arribar al consul de Portugal a Barcelona aquest suggeriment-reclamació i creuarem els dits per tal que ens faci cas.
Bé, el primer festival de Fado a Madrid conta amb la participació de la Carminho, el proper divendres dia 17, la Cuca Roseta, dissabte i del fill de la Lucília do Carmo, diumenge, per tancar el programa.
A més podrem gaudir de músics del pes d'en Luis Ribeiro, el Mário Pacheco, l'André Ramos, el Pedro Pinhal, entre d'altres acompanyants. O millor dir "podran" els madrilenys i "moradores" dels voltants.
Un petit tast amb la Bia da Mouraria...
A Bia da Mouraria
António José / Nóbrega e Sousa Repertório de Maria Amélia Proença Lá vai a Bia que arranjou um par jeitoso
É vendedor como ela ali para o Bem Formoso
São dois amores, duas vidas tão singelas
Enquanto ela vende flores, o Chico vende cautelas
Na Mouraria só falam do namorico
A Bia namora o Chico e as conversas são iguais
Ai qualquer dia, Deus queira que isto não mude
Que a Senhora da Saúde vai ser pequena demais
O casamento já tem a data marcada
Embora qualquer dos noivos tenha pouco mais que nada
Vai ter a Bia, a festa que ela deseja
Irá toda a Mouraria ver o casório na igreja.
La Susana Lópes, fadista nascuda a Lisboa al barri da Mouraria, viu actualment a Paris des d'on sent, viu i canta el fado fa molts anys. Des del seu blog http://susana-lopes-fado.blogspot.com/ la podreu escoltar.
Susana Lópes
També des d'un altre blog seu Molduras de poemas de fado, ens presenta les lletres i poemes que el fado canta, en un format muito engraçado combinant la lletra, la informació bàsica i la foto del/la fadista sobre un fons suggerent. Doneu-hi un cop d'ull, val molt la pena. Des d'aquest enllaç podeu accedir al blog de moldures dels fados d'Amália.
Américo
El vídeo és una altra dels regals del nostre amic Américo, des del seu perfil Vucarely al Youtube, un niu de meravelles que no podeu deixar de visitar.
Aquest poema que portem aqui, és d'en Tó Moliças, violista que va acompanyar Amália durant una bona temporada. Canta Carlos Zel amb música de Fado Menor do Porto de José Cavalheiro, i ens transmet l'admiració que sent l'autor per la fadista, una admiració que li va demostrar en vida i que continua fins avui. Com diu el mateix Tó, Amália é uma das três minhas grandes paixões
Obrigado Américo, obrigado Susana por estes presentes, que tanto dignificam o Fado.
Fa uns quants dies que m'estic resistint a parlar sobre el moviment nascut el passat 15 de maig i que ha posat a milers de joves a ocupar places per tot el pais per fer sentir la seva veu indignada davant el caire que va prenent aquesta societat nostra.
Fa temps que penso que aquest sistema que tenim no funciona (o funciona per uns pocs) . Els drets que en el passat recent hem anat aconseguint, ens els van retallant a poc a poc i quan els que ens n'adonàvem d'això obríem la boca era per dir que els joves havien de dir prou, s'havien de queixar, havien de fer sentir la seva veu. Havien de lluitar pel seu futur.
Fa dies que sentim a dir que, per primer cop, els joves d'avui seran -són- la primera generació que viurà pitjor que els seus pares.
Fa molt dies que jo també estic indignat. Molt indignat.
Fa basarda. Me'n fa molta de basarda parlar dels motius de la meva indignació, de manera que faré una mica de llista. Com si fos un telegrama.
M'indigna
que diguin que el pople és sobirà i siguin els "Mercats" els que manen.
que els polítics ens menteixin en tot i a tota hora.
que els polítics tinguin més privilegis que qualsevol ciutadà.
que els partits polítics majoritaris, en el fons, no són tant diferents com sembla.
que els partits siguin un niu de corrupció.
que els governs ajudin a la banca que ha causat la crisis financera i treguin els subsidis als aturats.
que prohibir sigui l'única cosa que saben fer.
que manipulin la informació en benefici propi.
que ens tractin com si fòssim menors d'edat.
que hagin construït una democràcia falsa i podrida
I els votem...
M'indigna que els polítics que són els gestors de la societat, s'hagin venut al poder del diner privatitzant tot allò que és social per tal que algú en tregui benefici.
M'indigna i em fa fastig tenir i pagar una policia com la que tenim que ha torturat a les comisaries que s'aprofita del seu poder i que és capaç de pegar a les persones indefenses, comportant-se com si fossin malalts mentals.
M'indigna que les coses que passen no indignin tothom i que TOTS els partits ho trobin tan natural com si sortis el sol al matí.
M'indigna i em mareja que el gruix de la societat no se senti indignada davant la proliferació de rádios, televisions i diaris de caire feixiste que manipulen les persones dient mentides i repetint-les fins que troben lloc on arrelar...
I encara m'indignen més coses, però m'avorreix continuar amb aquesta llista.
Totes aquestes coses que ens indignen, ens han dut una altra vegada a una crisi financera i de valors ètics d'un abast immens. I això és una estafa. Ens han estafat. I els polítics callen i tapen l'estafa retallant al poble els drets tant difícilment aconseguits.
Ens tornen a estafar!
Ens continuem indignant!!
La "democrácia" està segrestada pel poder econòmic i els polítics són els guardians del segrest.
Fins quan aquests parlamentaris de "pa sucat amb oli" miraran cap una altra banda?
Els indignats no estan tots a les places, som molts més dels que ells volen i diuen, i ja s'ha donat el primer pas. Escoltaran d'una vegada les veus dels ofesos o faran com sempre: mirar cap a una altra banda i sent tan covards com ho han estat fins ara?
El sistema s'ha girat contra les persones. O és que ha estat sempre així?
Bé, si més no aquest post m'ha servit coma "desabafo" que diuen a Portugal, m'ha servit per desfogar-me, i suposo que això tindrà els seus efectes terapèutics, i de veres que ho necessito perque sento parlar la "classe política" i sento les mateixes coses de sempre, les mateixes mentides de sempre i les mateixes polítiques anti-persona de sempre. En resum: No han entès o no han volgut entendre res!
Qu els bombin!!!!
Us deixo amb un poema de l'Artur Ribeiro, un poema que ens parla d'un món que no volem, que no ens agrada, un món antic que hauríem d'haver superat i en el qual no ens hi reconeixem.
Jo vaig nèixer demà.
Canta Chico Madureira
Eu nasci amanhã
Artur Ribeiro / A. Duarte Marceneiro *fado Laranjeira*
Eu nasci amanhã, no meio desta gente
Toda nascida ontem, ou quando muito, agora
Eu nasci amanhã, num ponto irreverente
Por isso não entendo, a gente que cá mora
Eu nasci amanhã onde não há fronteiras
Onde cada poeta só canta o que lhe apraz
Eu nasci amanhã onde não há trincheiras
Onde não fazem guerras impondo a sua paz
Eu nasci amanhã, num mundo imaginado
Sem pobres a morar em zona demarcada
E neste mundo, de hoje, triste e acomodado
Quem não nascer no tempo, não tem direito a nada
El blog canvia la seva imatge. No sabem encara si això afectarà a l'estructura d'algunes entrades, ja se sap que això de la informàtica és prou complicat... Bé, esperem que no, però si els nostres visitants veuen alguna cosa que no va a l'hora, digueu-nos-ho i mirarem de arreglar-ho.
Com sempre, bons fados.
Us deixo amb la Vanessa Alves
Saudades tenho-as aos montes
Mário Martins / Raúl Portela *fado magala* Repertório de Maria da Nazaré
Não me digas tenho medo
O amor é ousadia
Da noite do teu sorriso
Faço a aurora do meu dia
Saudades tenho-as aos montes / Não de ti, mas doutra vida
Meus olhos são duas fontes / Chorando a paz prometida
Vejo-me só, estremeço / Sem passado não se vive
Só me restam as saudades / Do passado que não tive
Junto a ti não fui feliz / Longe de ti, também não
Mas que triste é ter de andar / Ás ordens do coração