Aqui. Tornem a parlar d'estils

Avui es Sant Antoni de Pàdua i en circunstàncies normals, Lisboa seria una festa. Una gran festa. La pandèmia, però ens ha tallat moltes ales i algunes de molt greus, però també unes festes populars que me les he fet meves, encara que estiguin a 1500 Km. L'any vinent han d'anar les coses molt malament per no poder estar gaudint d'aquestes festes en directe, ao vivo, com diuen els portuguesos. Lisboa ens espera...




Ja hem parlat aqui al blog del que diem "estilar" 

Cada fadista pot cantar un fado amb el seu propi estil, encara que sigui un fado Tradicional, això és, amb música pròpia. Ho fa ajustant el to que li és més adequat, demana als músics el fado que vol cantar i el to. Però encara més, el cantador o cantadora pot escollir entre imitar al creador del fado que canta o també fer la seva pròpia versió.

També sabem que un poema es pot cantar en diferents músiques, només ha de tenir la mètrica

adequada per tal que això sigui possible.

Avui un poema del mestre Mário Rainho. Quatre quartets, decassíl·labs, i amb tres músiques tradicionals, fado Varela, fado Zé Negro i fado Alberto.

AQUI

Fernando Maurício / Fado Varela de Renato Varela

Manuel Inácio / Fado Zé Grande de José Marques




Rui Teixeira / Fado Alberto de Miguel Ramos





I ara la lletra d'aquest poema de Mário Rainho

Aqui, em cada fado, há uma flor

No canteiro da alma de quem canta

Aqui, cada guitarra embala a dor

Quando à noite, a saudade se levanta

Aqui, cada poema é gota de água

Que às vezes, mata a sede à solidão

Aqui, cada cigarro engana a mágoa

E perfuma, a tristeza de ilusão

Aqui, toda a distância do passado

Senta-se à minha mesa de mansinho

Aqui, as minhas veias bebem fado

Que nasce, em cada canjirão de vinho

Aqui, sinto a coragem de ser eu

Ao rir do meu passado fatalista

Cantando com a voz que Deus me deu

Aqui, de corpo e alma, sou fadista