Fados 6

En aquest cd ja hi vaig incloure a Lucília Nunes Ascenção do Carmo, coneguda per Lucília do Carmo, mare del discutit i admirat  fadista Carlos do Carmo.

Té una veu (tenia) d'aquelles que no et deixen indiferent. En aquest cd vaig posar un tema de João Nobre, Não gosto de ti, encara que recomano en aquest lynk o fado Loucura, on també es pot trobar una resenya biogràfica.

Avui no m'entretinc gaire, estic preparant la maleta. Demà a Lisboa!!!

Aqui va doncs una gran fadista.

Não gosto de ti

Letra e musica de João Nobre

Já vivi p’ra te amar / Por te amar, já vivi
Chego mesmo a pasmar / Desse amor que senti

Não consigo encontrar / A paixão que voou
Talvez ande p’lo ar / Porque o vento a levou

Eu dantes cantava da aurora ao sol pôr
Confesso que amava, gostava, gostava
Gostava do teu amor
Mais tarde o teu rosto p’ra sempre esqueci
E agora não gosto, não gosto, não gosto
Não gosto de ti

Este ideal todo ideal / Esta dor que faz dôr
Este mal que faz mal / Quando o amor é amor

Diz que dói, já não dói / Tinha fé, foi-se a fé
Como foi que isto foi? / É que o amor é como é.

Adéu a un fadista

Va ser diumenge passat a la tarda quan passejant pel facebook, em vaig assabentar de la mort de'n Tó Moliças. Així era conegut en el món del Fado António Pires Ascenção.

 

Va ser gràcies al meu amic Paulo Guerra que vaig conèixer en Tó. En la meva primera anada a Lisboa per sentir el fado d'aprop. En Paulo li va demanar per dur-nos a un lloc on hi hagués fado, però no per a turistes -jo tenia clar què era el fado- sinó d'aquell que canten els bons aficionats.

 

 

Ens va dur a "fora de portas" a Loubagueira a una tasca on el Tó tocava aquella nit. Hi he tornat altres vegades  a aquell llloc, sempre quan el Tó tocava. Sempre en els descansos, aprofitava per parlar de

Amb aquella inmensa viola-baixo

fado, d'aquelles coses que cal saber, de les maneres, de les formes, dels estils. D'aquells detalls que s'escapen  i que cal conèixer. El Tó em va ensenyar moltes coses, amb ell vaig aprendre molt del que ara sé, i tot i que discrepava amb ell en temes extrafadistes i potser en algunes de les formes irades que ell utilitzava a vegades (o bastant sovint) per criticat tal o qual cosa o fadista, això no va estar mai un obstacle per sentir-me prou a prop seu.

Ens reservà una bona taula a Casa de Linhares per veure Ana Moura

 

El Fado perd un altre icona, penso jo, i potser no prou valorada. Ell, com altres músics que s'entreguen al fado i que fugen del "vedettisme" encara no reben la consideració que al meu entendre haurien de tenir.

A Loubagueira, amb Nuno de Aguiar

 

 

Descansa en pau amic Tó, en la meva propera visita a Lisboa pensaré amb tu quan senti els acords de la viola d'acompanyament o de la viola-baixo que tan esplèndidament feien sonar les teves mans.

 

A casa de Julieta Estrela o Fado Maior

 

Des d'aquest modest cantinho,les meves condoències a la Maria da Luz, que com nosaltres, queda aqui per recordar-te.

Amb Rodrigo a l'atri de Santo Estevão

 

Silva, Santos jr., Moliças. Tres grans

 

Sempre o meu obrigado.

Até sempre mestre

 

Escadinhas do Bairro América


 

 

Una guitarrada de comiat

A Lucinda camareira a Viela do Fado

Aquest poema d'Henrique Rego és un dels meus preferits a l'hora d'escoltar-lo així: à desgarrada. O sigui cantat, el poema, entre diversos cantadors, veient així l'estil de cada un d'ells, amb aquella harmonia i empenta que anima els uns als altres i que fan que gaudeixis d'aquests encontres de fado.
 

El meu amic João Costa Menezes ens obsequia amb aquest video que correspon a la primera nit d'una nova casa de fados (que espero visitar properament)  A viela do fado, que si no m'erro, és a la mateixa Rua dos Remédios, una rua que comença a convertir-se en l'epicentre del bon fado.

 

Amb música d'Alfredo Duarte Marceneiro, Fado Bailarico, una petita meravella.

 

...fins aviat Viela do Fado

 

 

A Lucinda camareira

Henrique Rego / Alfredo Duarte *fado bailarico*Repertório de Fernando Maurício
A Lucinda camareira
Era a moça mais ladina
Mais formosa, mais brejeira
Do café da Marcelina

De maneira graciosa / Sobre um lindo penteado
Trazia sempre uma rosa / Cor de rosa avermelhado;
Eu vivi enfeitiçado / Por aquela feiticeira
Que airosamente ligeira / Servia de mesa em mesa;
Tinha feições de princesa / A Lucinda camareira
Primando pela brancura / O seu avental de folhos
Realçava-lhe a negrura / Encantadora dos olhos;
Nem desgostos nem abrolhos / Sofrera desde menina
Que apesar de libertina / Orgulhosa e perturbante;
No velho café cantante / Era a moça mais ladina
Os marialvas em tipóias / Iam da baixa num salto
Ver a mais linda das jóias / Ao café do Bairro Alto;
A camareira que exalto / De tão singular maneira
Era amada pela cegueira / Que a palavra amor requer;
Para mim era a mulher / Mais formosa e mais brejeira
Certa noite de fim d’ano / Em que certo cantador
Cantava ao som do piano / Cantigas feitas de amor;
Um cigano alquilador / De têz bronzeada e fina
Por afortunada sina / A Lucinda conquistou;
E para sempre a levou / Do café da Marcelina.

 

O meu obrigado aos amigos João Costa e José Fernandes pelo video e a letra. Bem hajam.  

Fados 5

Una de les novetats d'aquest darrer cd, d'aquest nou recull de música portuguesa i fados per a ús personal, és la inclusió del grup Madredeus.

 

No és que no conegués els Madredeus, els havia escoltat algún cop i fins i tot quan vaig anar amb el meu fill gran, el Llibert, a Londres per veure jugar el Barça (i guanyar la primera Champions), el conductor de l'autobús posava una cassette del grup, que imagino devia de ser dels seus primers treballs. Aquella música em va fer més suportable el viatge.

 

Tenia prou on escollir per incloure en aquest recull, i em vaig decantar per aquest Faluas do Tejo, composició de Pedro Ayres de Magalhães, però vaig estar ben a punt de posar Adoro Lisboa, una lletra bonica

Gosto de ver as gaivotas nos céus de Belém.
Adoro Lisboa,
E as histórias que tem
E sei que há muita gente
Que adora também

 

Però les barques al Tejo van poder més....

 



Faluas,
Vaga lembrança
Qu'eu de criança
Guardei para mim

Se as vejo ainda
Às vezes no Tejo
Revivo a alegria
Do tempo em que via no rio a passar

Faluas do Tejo
Que eu via a brincar
E agora não vejo
No rio a passar
Faluas vadias
Que andavam ali
Em tardes perdidas
Qu'eu nunca esqueci

E era tanta à beleza
Que essas velas ao sol vinham criar
Belo quadro da infância
Que ainda não se apagou

E eu tenho a certeza
Que as Faluas do Tejo hão-de voltar
Outra vez a Lisboa.

dos anys

Passa de pressa el temps, i sense adonar-nos -o potser si- ja fa dos anys que te'n vas anar, d'aquella manera quasi sense que ens acabéssim d'enterar, sense molestar, com sempre has fet, a poc a poc. I creu-me que en dos anys encara no he tingut temps per pair-ho. Encara costa de passar pels teus racons reals o imaginats sense que m'envaeixi una glopada de no sé què que no em deixa ni pensar.

Avui et recordava de bon mati, potser des de fa uns dies, i ha estat ara escoltant aquesta música que tant m'agrada, aquesta guitarra portuguesa, que els dits se n'han anat al teclat, per parlar-te.

 

Potser de Portugal ens bé la força, aquesta força que a tu t'ha permès sobreviure a tantes coses que van matar tanta gent. A tu no. Amb tu no van poder. Només va poder el temps, aquest inexorable amic de vegades i enemic altres. Però mai les adversitats. Potser era portuguès el meu avi real, el teu pare real. Jo quasi n'estic segur.

 

Sempre, encara que potser no hagi sabut demostrar-ho, t'he respectat i admirat. Sense potser ni tu saber-ho has estat per a mi una guia i m'has ensenyat moltes més coses de les que ni jo mateix en sóc prou conscient.

Ja et vaig escriure un cop que ningú se'n va del tot mentre hi hagi algú que el recordi. I recordem les persones per allò que ens han ensenyat, per tant, papa, continues aqui. Gràcies

 

Amb tot el meu amor et deixo amb amb la música que m'agrada i que em porta tant a prop de tu.

Fados 4

Anem ja pel quart recull de fados en el què hi vaig incloure una veu que desconeixia, la d'Hermínia Silva que va popularitzar entre d'altres el fado À tendinha, cèlebre tasca a la Praça D. Pedro IV, però, ara en revisar aquest recull, me n'adono que la Mariza n'és la protagonista amb set "faixas".

Reconec que em va agradar la seva veu -i em segueix agradant- però aquesta fadista té alguna cosa quan la veus en directe que no em deixa gaudir del que sento.

 

Diuen que no és una fadista a l'ús, que té maneres que ens distreuen del fado, i no transmet allò que se suposa que el fado demana. Jo n'estic d'acord i no només em passa a mi, però la cantora agrada en general al públic.

 

 

Si més no, la cantora genera controvèrsia, i a mi m'agradaria veure-la cantar fora dels grans escenaris, a una casa de fados, a Mesa de Frades, al Bela, a Casa da mariquinhas o a les Tasques do Chico... allà on diuen que "O fado acontece"

Fado Tordo
Mariza
Compositor: Fernando Tordo

Por mais que eu queira ou não queira

Salta-me a voz para a cantiga
Por mais que eu faça ou não faça
Quem manda é ela, por mais que eu diga

Por mais que eu sofra ou não sofra
Ela é quem diz por onde vou
Por mais que eu peça ou não peça
Não tenho mão na voz que sou.

Mesmo que eu diga que não quero
Ser escrava dela e deste fado
Mesmo que fuja em desespero
Ela aparece em qualquer lado

Mesmo que vista algum disfarce
Ela descobre-me a seguir
Mesmo que eu chore ou não chore
A voz que eu sou desata a rir.

Por mais que eu quisesse ter
Só um minuto de descanso
Por muito que eu lhe prometesse
Voltar a ela e ao seu canto

Por muito que eu fizesse juras
A esta voz que não me deixa
Perguntou sempre tresloucada:
Eu já te dei razão de queixa?

Por muito que eu apague a chama
Ela renasce ainda maior
Por muito que eu me afaste dela
Fica mais perto e até melhor

Por mais que eu queira entender
A voz que tenho é tão teimosa
Por mais que eu lhe tire a letra
Faz por esquecer e canta em prosa.