Passa de pressa el temps, i sense adonar-nos -o potser si- ja fa dos anys que te'n vas anar, d'aquella manera quasi sense que ens acabéssim d'enterar, sense molestar, com sempre has fet, a poc a poc. I creu-me que en dos anys encara no he tingut temps per pair-ho. Encara costa de passar pels teus racons reals o imaginats sense que m'envaeixi una glopada de no sé què que no em deixa ni pensar.
Avui et recordava de bon mati, potser des de fa uns dies, i ha estat ara escoltant aquesta música que tant m'agrada, aquesta guitarra portuguesa, que els dits se n'han anat al teclat, per parlar-te.
Potser de Portugal ens bé la força, aquesta força que a tu t'ha permès sobreviure a tantes coses que van matar tanta gent. A tu no. Amb tu no van poder. Només va poder el temps, aquest inexorable amic de vegades i enemic altres. Però mai les adversitats. Potser era portuguès el meu avi real, el teu pare real. Jo quasi n'estic segur.
Sempre, encara que potser no hagi sabut demostrar-ho, t'he respectat i admirat. Sense potser ni tu saber-ho has estat per a mi una guia i m'has ensenyat moltes més coses de les que ni jo mateix en sóc prou conscient.
Ja et vaig escriure un cop que ningú se'n va del tot mentre hi hagi algú que el recordi. I recordem les persones per allò que ens han ensenyat, per tant, papa, continues aqui. Gràcies
Amb tot el meu amor et deixo amb amb la música que m'agrada i que em porta tant a prop de tu.
1 comentari:
Virtuosisme guitarril
Publica un comentari a l'entrada