dimecres, 21 de maig del 2014

Fados 4

Anem ja pel quart recull de fados en el què hi vaig incloure una veu que desconeixia, la d'Hermínia Silva que va popularitzar entre d'altres el fado À tendinha, cèlebre tasca a la Praça D. Pedro IV, però, ara en revisar aquest recull, me n'adono que la Mariza n'és la protagonista amb set "faixas".
Reconec que em va agradar la seva veu -i em segueix agradant- però aquesta fadista té alguna cosa quan la veus en directe que no em deixa gaudir del que sento.
 
Diuen que no és una fadista a l'ús, que té maneres que ens distreuen del fado, i no transmet allò que se suposa que el fado demana. Jo n'estic d'acord i no només em passa a mi, però la cantora agrada en general al públic.
 
 
Si més no, la cantora genera controvèrsia, i a mi m'agradaria veure-la cantar fora dels grans escenaris, a una casa de fados, a Mesa de Frades, al Bela, a Casa da mariquinhas o a les Tasques do Chico... allà on diuen que "O fado acontece"
Fado Tordo
Mariza
Compositor: Fernando Tordo
Por mais que eu queira ou não queira
Salta-me a voz para a cantiga
Por mais que eu faça ou não faça
Quem manda é ela, por mais que eu diga

Por mais que eu sofra ou não sofra
Ela é quem diz por onde vou
Por mais que eu peça ou não peça
Não tenho mão na voz que sou.

Mesmo que eu diga que não quero
Ser escrava dela e deste fado
Mesmo que fuja em desespero
Ela aparece em qualquer lado

Mesmo que vista algum disfarce
Ela descobre-me a seguir
Mesmo que eu chore ou não chore
A voz que eu sou desata a rir.

Por mais que eu quisesse ter
Só um minuto de descanso
Por muito que eu lhe prometesse
Voltar a ela e ao seu canto

Por muito que eu fizesse juras
A esta voz que não me deixa
Perguntou sempre tresloucada:
Eu já te dei razão de queixa?

Por muito que eu apague a chama
Ela renasce ainda maior
Por muito que eu me afaste dela
Fica mais perto e até melhor

Por mais que eu queira entender
A voz que tenho é tão teimosa
Por mais que eu lhe tire a letra
Faz por esquecer e canta em prosa.


divendres, 16 de maig del 2014

Fados 3

El tercer recull fadista, per la meva col·lecció de cedes, continua tenint els noms dels anteriors amb la novetat de la Maria Teresa de Noronha,coneguda com la fadista aristocràtica, amb un fado de Coimbra, que en aquell temps jo no sabia diferenciar amb el fado de Lisboa....
Més tard i a poc a poc vaig anar veient les diferències entre les dues músiques i els meus gustos personals van anar prenent partit. Diuen que la Noronha va ser la primera dona a cantar fado coimbrà, cosa que fins aquells moments estava reservada als homes.
Aqui us deixo amb el fado Hilário, composició de qui va ser referència del fado de Coimbra al segle dinou, Augusto Hilário
 

FADO HILÁRIO
(Augusto Hilário)

Para cantar procurei
As minhas mágoas sem fim
Eram tantas que acabei
Por chorar com dó de mim

Passarinho, mesmo preso
És mais livre do que eu
Tu vives num cativeiro
E eu na dor que Deus me deu

Já não posso mais sofrer
Com tão amarga saudade
Dai-me a esmola de o esquecer
Minha mãe, por caridade

divendres, 9 de maig del 2014

Fados 2

En el segón cd, vaig continuar amb els il·lustres noms del primer, amb la novetat d'incloure a la Névoa, nostrada artista que també va quedar meravellada pel Fado.
La Névoa, "la cantant que no ha nascut enlloc. No ha nascut perquè ha sorgit. Com una idea... que un dia es va enamorar i aquell amor la dugué a Lisboa i allà, amb el cor potser trencat, va trobar recer amb el Fado"

Confesso que en aquesta època no escoltava altra cosa que fado, i no és que ara no ho faci, però estava en la efervescència del qui descobreix una mina d'or, un tresor amagat i en vol fruir sense mida.

Després el Fado ens assossega....

Um homem na cidade
Ary dos Santos / José Luís Tinoco



Agarro a madrugada / Como se fosse uma criança
Uma roseira entrelaçada / Uma videira de esperança
Tal qual o corpo da cidade / Que manhã cedo ensaia a dança
De quem por força da vontade / De trabalhar nunca se cansa

Vou pela rua desa lua
Que no meu Tejo acendo cedo
Vou por Lisboa, maré nua
Que desagua no Rossio

Eu sou o homem na cidade / Que manhã cedo acorda e canta
E por amar a liberdade / Com a cidade se levanta
Vou pela estrada deslumbrada / Da lua cheia de Lisboa
Até que a lua apaixonada / Cresça na vela da canoa

Sou a gaivota que derrota
Todo o mau tempo no mar alto
Eu sou o homem que transporta
A maré povo em sobressalto

E quando agarro a madrugada / Colho a manhã como uma flor
Á beira mágoa desfolhada / Um malmequer azul na côr
O malmequer da liberdade / Que bem me quer como ninguém
O malmequer desta cidade / Que me quer bem, que me quer bem

Nas minhas mãos, a madrugada
Abriu a flor de Abril também
A flor sem medo, perfumada
Com o aroma que o mar tem;
Flor de Lisboa tão amada
Que mal me quis, que me quer bem.


letra tirada do blog fadosdofado 

dimecres, 7 de maig del 2014

Fados 1

Quan vaig començar a escoltar i a entendre el Fado, vaig anar recopilant tot allò que trobava a la xarxa, susceptible de ser fado, tot el què sonés a portuguès.
Així vaig començar a conèixer noms que fins aleshores la major part d'ells m'eren totalment desconeguts, i poc a poc vaig anar gravant cedes tot combinant aquelles músiques que anava descobrint. Sense ni adonar-me'n, en vaig gravar més de quaranta, barrejant estils i cantants.
Lentament hem anat aprenent, discriminant i, com em deia l'amic Moliças, decantant els meus gustos fadistes.
Us aniré presentant aquest cedes, la portada dels quals intenta ser un recull de les cares que també anava trobant a la xarxa.
D'aquest primer cd, confesso que més enllà d'Amàlia, coneixia ben poca cosa. I entre les que no coneixia, Mísia, a la que us presento amb aquest poema d'Helder Moutinho   
Não guardo saudade à vida


Trago a saudade esquecida
Guardada em versos passados
Quase morta, adormecida
Na rua dos meus pecados

Agora canto á coragem / De ser eu, razão de ser
Como um rio que não tem margem / Mas não pára de correr

Canto as estrelas e o mar / Canto o sol que aquece a dôr
E é num leve respirar / Que não me esqueço o amor

Agora já está esquecida / Esta saudade de amar
Não guardo saudade á vida / Que me obrigou a cantar

divendres, 25 d’abril del 2014

Cravo

Fa quaranta anys d'aquell 25 d'Abril de 1974, en què es varen encendre unes llums entre les ombres en les quals ens va tocar viure. Aqui a casa nostra la dictadura donava unes fuetades, que no per estar en el seu final eren més dèbils. A Portugal, però, cansats de tanta negror, la "tropa", com diuen allà, va iniciar la "Revolução dos cravos".
Jo no hi podia ser allà per viure aquest moment històric en el qual s'acabava una llarga nit de privació de llibertats individuals i col·lectives. I no hi vaig poder ser perque deu dies abans, i contra la meva voluntat vaig ser obligat a fer el "Servicio Militar bligatorio".
Veia aqui als militars bastant espantats pel que succeïa tan a prop. Amb molta por alguns i amb un punt d'esperança uns pocs; aquells que formaven part de l'UDM (Unió Militar Democràtica), que encara que amb pocs membres, començaven a tenir presència a les casernes.
Alguns amics de l'època, si que hi van ser. Un dia de cotxe i es varen plantar a Lisboa i van veure i viure com el poble portuguès encetava la seva llibertat. Em van dur un calendari que vaig portar amb
mi a la butxaca de l'uniforme militar que vaig portar durant quinze mesos seguits.
Mirava sovint aquell nen, aquell fusell, aquell "cravo" vermell, i confesso que vaig vessar més d'una llàgrima d'enveja.
Diuen, quaranta anys després que allò no va servir de res, i que la democràcia que van portar els clavells, és quelcom que no serveix de res, i que potser el "salazarisme" era millor.......
Estic d'acord en la primera part. Aquesta democràcia no serveix de res. Si més no, a la majoria. Simplement està podrida, i només beneficia uns pocs i enganya a la resta. En quan a la segona part, afirmar que una dictadura seria, o és, millor que una democràcia burgesa, seria, o és, tan, com afirmar que és el mateix estar presoner i emmordassat, que estar presoner "a seques".
La democràcia burgesa és l'art de fer creure a la majoria que aquesta té el poder, quan en realitat el poder el tenen els de sempre: els que tenen els diners. Que ens utilitzen, vaja!
Ara bé ningú no ens prendrà l'alegria que hom sent quan acabem amb un jou que ens ha oprimit tant de temps. Malauradament a la resta de la pell de brau encara no hem pogut sentir aquesta alegria. Ens manen els mateixos.
Us deixo amb la Grândola Vila Morena.......

I no sense recordar que a Madrid, i al 1981, set anys més tard d'aquell 1974, encara van fer un paripé de cop d'estat, que més va ser una mala obra de teatre, amb un final que encara està per escriure, i que ens "permet" viure enganyats, cornuts, i pagant el beure!!!!

 

I amb una cançó que encara, diuen, avui es canta...
Somos Livres

Ermelinda Duarte



Somos Livres

Ermelinda Duarte

Ontem apenas
Fomos a voz sufocada
Dum povo a dizer não quero;
Fomos os bobos-do-rei
Mastigando desespero.
Ontem apenas
Fomos o povo a chorar
Na sarjeta dos que, à força,
Ultrajaram e venderam
Esta terra, hoje nossa.
Uma gaivota voava, voava,
Asas de vento,
Coração de mar.
Como ela, somos livres,
Somos livres de voar.
Uma papoila crescia, crescia,
Grito vermelho
Num campo qualquer.
Como ela somos livres,
Somos livres de crescer.
Uma criança dizia, dizia
"quando for grande
Não vou combater".
Como ela, somos livres,
Somos livres de dizer.
Somos um povo que cerra fileiras,
Parte à conquista
Do pão e da paz.
Somos livres, somos livres,
Não voltaremos atrás.

dimecres, 9 d’abril del 2014

Els caminhos de Nuno de Aguiar

Sento una especial predilecció per aquest fadista que he vist cantar, crec, tots els cops que he anat a Lisboa.
La seva senzillesa i naturalitat, així com l'absència de divisme, el confirmen com un d'aquells que donen i reben del Fado allò que cal. Ni més ni menys. Sem tirar nem pôr.
 
La darrera vegada el vaig veure a Nini da rua Manuel de Melo a Lisboa i després de més de 60 anys amb això del fado, el vaig trobar amb la mateixa força de sempre, amb les mateixes ganes de explicar-nos les històries que el fado conta, amb aquell mestratge i seguretat que només es té quan has transitat tant de temps per aquest viaranys.
Del canal 4FadoLisbon, un Mouraria, des de A Nini, una casa que és ja un referent fadista. Caminhos da vida.
poema de Clemente José Pereira
música popular Fado Mouraria
Caminhos que caminhei
Tantas saudades me dás
Por saber que já não posso
Agora voltar atrás.
Quando se é 'inda menino
Vive-se preso à ideia
Que o mundo que nos rodeia
É de quem é pequenino.
A brincar com o destino
Não lembramos horas más
Se tudo o que nos apraz
Vive nos passos que dei
Caminhos que caminhei
Tantas saudades me dás.
Tanto a vida nos seduz
Que em criança achamos graça
Até à nuvem que passa
P'ra roubar ao Sol a luz.
Mas como a idade traduz
Tudo quanto ela é capaz
Vejo que ela me faz
Viver outro viver nosso
Por saber que já não posso
Agora voltar atrás