divendres, 25 d’abril de 2014

Cravo

Fa quaranta anys d'aquell 25 d'Abril de 1974, en què es varen encendre unes llums entre les ombres en les quals ens va tocar viure. Aqui a casa nostra la dictadura donava unes fuetades, que no per estar en el seu final eren més dèbils. A Portugal, però, cansats de tanta negror, la "tropa", com diuen allà, va iniciar la "Revolução dos cravos".
Jo no hi podia ser allà per viure aquest moment històric en el qual s'acabava una llarga nit de privació de llibertats individuals i col·lectives. I no hi vaig poder ser perque deu dies abans, i contra la meva voluntat vaig ser obligat a fer el "Servicio Militar bligatorio".
Veia aqui als militars bastant espantats pel que succeïa tan a prop. Amb molta por alguns i amb un punt d'esperança uns pocs; aquells que formaven part de l'UDM (Unió Militar Democràtica), que encara que amb pocs membres, començaven a tenir presència a les casernes.
Alguns amics de l'època, si que hi van ser. Un dia de cotxe i es varen plantar a Lisboa i van veure i viure com el poble portuguès encetava la seva llibertat. Em van dur un calendari que vaig portar amb
mi a la butxaca de l'uniforme militar que vaig portar durant quinze mesos seguits.
Mirava sovint aquell nen, aquell fusell, aquell "cravo" vermell, i confesso que vaig vessar més d'una llàgrima d'enveja.
Diuen, quaranta anys després que allò no va servir de res, i que la democràcia que van portar els clavells, és quelcom que no serveix de res, i que potser el "salazarisme" era millor.......
Estic d'acord en la primera part. Aquesta democràcia no serveix de res. Si més no, a la majoria. Simplement està podrida, i només beneficia uns pocs i enganya a la resta. En quan a la segona part, afirmar que una dictadura seria, o és, millor que una democràcia burgesa, seria, o és, tan, com afirmar que és el mateix estar presoner i emmordassat, que estar presoner "a seques".
La democràcia burgesa és l'art de fer creure a la majoria que aquesta té el poder, quan en realitat el poder el tenen els de sempre: els que tenen els diners. Que ens utilitzen, vaja!
Ara bé ningú no ens prendrà l'alegria que hom sent quan acabem amb un jou que ens ha oprimit tant de temps. Malauradament a la resta de la pell de brau encara no hem pogut sentir aquesta alegria. Ens manen els mateixos.
Us deixo amb la Grândola Vila Morena.......

I no sense recordar que a Madrid, i al 1981, set anys més tard d'aquell 1974, encara van fer un paripé de cop d'estat, que més va ser una mala obra de teatre, amb un final que encara està per escriure, i que ens "permet" viure enganyats, cornuts, i pagant el beure!!!!

 

I amb una cançó que encara, diuen, avui es canta...
Somos Livres

Ermelinda Duarte



Somos Livres

Ermelinda Duarte

Ontem apenas
Fomos a voz sufocada
Dum povo a dizer não quero;
Fomos os bobos-do-rei
Mastigando desespero.
Ontem apenas
Fomos o povo a chorar
Na sarjeta dos que, à força,
Ultrajaram e venderam
Esta terra, hoje nossa.
Uma gaivota voava, voava,
Asas de vento,
Coração de mar.
Como ela, somos livres,
Somos livres de voar.
Uma papoila crescia, crescia,
Grito vermelho
Num campo qualquer.
Como ela somos livres,
Somos livres de crescer.
Uma criança dizia, dizia
"quando for grande
Não vou combater".
Como ela, somos livres,
Somos livres de dizer.
Somos um povo que cerra fileiras,
Parte à conquista
Do pão e da paz.
Somos livres, somos livres,
Não voltaremos atrás.

Cap comentari: