Fados 1

Quan vaig començar a escoltar i a entendre el Fado, vaig anar recopilant tot allò que trobava a la xarxa, susceptible de ser fado, tot el què sonés a portuguès.

Així vaig començar a conèixer noms que fins aleshores la major part d'ells m'eren totalment desconeguts, i poc a poc vaig anar gravant cedes tot combinant aquelles músiques que anava descobrint. Sense ni adonar-me'n, en vaig gravar més de quaranta, barrejant estils i cantants.

Lentament hem anat aprenent, discriminant i, com em deia l'amic Moliças, decantant els meus gustos fadistes.

Us aniré presentant aquest cedes, la portada dels quals intenta ser un recull de les cares que també anava trobant a la xarxa.

D'aquest primer cd, confesso que més enllà d'Amàlia, coneixia ben poca cosa. I entre les que no coneixia, Mísia, a la que us presento amb aquest poema d'Helder Moutinho   

Não guardo saudade à vida



Trago a saudade esquecida
Guardada em versos passados
Quase morta, adormecida
Na rua dos meus pecados

Agora canto á coragem / De ser eu, razão de ser
Como um rio que não tem margem / Mas não pára de correr

Canto as estrelas e o mar / Canto o sol que aquece a dôr
E é num leve respirar / Que não me esqueço o amor

Agora já está esquecida / Esta saudade de amar
Não guardo saudade á vida / Que me obrigou a cantar

Cravo

Fa quaranta anys d'aquell 25 d'Abril de 1974, en què es varen encendre unes llums entre les ombres en les quals ens va tocar viure. Aqui a casa nostra la dictadura donava unes fuetades, que no per estar en el seu final eren més dèbils. A Portugal, però, cansats de tanta negror, la "tropa", com diuen allà, va iniciar la "Revolução dos cravos".
Jo no hi podia ser allà per viure aquest moment històric en el qual s'acabava una llarga nit de privació de llibertats individuals i col·lectives. I no hi vaig poder ser perque deu dies abans, i contra la meva voluntat vaig ser obligat a fer el "Servicio Militar bligatorio".
Veia aqui als militars bastant espantats pel que succeïa tan a prop. Amb molta por alguns i amb un punt d'esperança uns pocs; aquells que formaven part de l'UDM (Unió Militar Democràtica), que encara que amb pocs membres, començaven a tenir presència a les casernes.
Alguns amics de l'època, si que hi van ser. Un dia de cotxe i es varen plantar a Lisboa i van veure i viure com el poble portuguès encetava la seva llibertat. Em van dur un calendari que vaig portar amb
mi a la butxaca de l'uniforme militar que vaig portar durant quinze mesos seguits.
Mirava sovint aquell nen, aquell fusell, aquell "cravo" vermell, i confesso que vaig vessar més d'una llàgrima d'enveja.
Diuen, quaranta anys després que allò no va servir de res, i que la democràcia que van portar els clavells, és quelcom que no serveix de res, i que potser el "salazarisme" era millor.......
Estic d'acord en la primera part. Aquesta democràcia no serveix de res. Si més no, a la majoria. Simplement està podrida, i només beneficia uns pocs i enganya a la resta. En quan a la segona part, afirmar que una dictadura seria, o és, millor que una democràcia burgesa, seria, o és, tan, com afirmar que és el mateix estar presoner i emmordassat, que estar presoner "a seques".
La democràcia burgesa és l'art de fer creure a la majoria que aquesta té el poder, quan en realitat el poder el tenen els de sempre: els que tenen els diners. Que ens utilitzen, vaja!
Ara bé ningú no ens prendrà l'alegria que hom sent quan acabem amb un jou que ens ha oprimit tant de temps. Malauradament a la resta de la pell de brau encara no hem pogut sentir aquesta alegria. Ens manen els mateixos.
Us deixo amb la Grândola Vila Morena.......

I no sense recordar que a Madrid, i al 1981, set anys més tard d'aquell 1974, encara van fer un paripé de cop d'estat, que més va ser una mala obra de teatre, amb un final que encara està per escriure, i que ens "permet" viure enganyats, cornuts, i pagant el beure!!!!

 

I amb una cançó que encara, diuen, avui es canta...
Somos Livres

Ermelinda Duarte

Somos Livres

Ermelinda Duarte

Ontem apenas
Fomos a voz sufocada
Dum povo a dizer não quero;
Fomos os bobos-do-rei
Mastigando desespero.
Ontem apenas
Fomos o povo a chorar
Na sarjeta dos que, à força,
Ultrajaram e venderam
Esta terra, hoje nossa.
Uma gaivota voava, voava,
Asas de vento,
Coração de mar.
Como ela, somos livres,
Somos livres de voar.
Uma papoila crescia, crescia,
Grito vermelho
Num campo qualquer.
Como ela somos livres,
Somos livres de crescer.
Uma criança dizia, dizia
"quando for grande
Não vou combater".
Como ela, somos livres,
Somos livres de dizer.
Somos um povo que cerra fileiras,
Parte à conquista
Do pão e da paz.
Somos livres, somos livres,
Não voltaremos atrás.

Els caminhos de Nuno de Aguiar

Sento una especial predilecció per aquest fadista que he vist cantar, crec, tots els cops que he anat a Lisboa.

La seva senzillesa i naturalitat, així com l'absència de divisme, el confirmen com un d'aquells que donen i reben del Fado allò que cal. Ni més ni menys. Sem tirar nem pôr.

 

La darrera vegada el vaig veure a Nini da rua Manuel de Melo a Lisboa i després de més de 60 anys amb això del fado, el vaig trobar amb la mateixa força de sempre, amb les mateixes ganes de explicar-nos les històries que el fado conta, amb aquell mestratge i seguretat que només es té quan has transitat tant de temps per aquest viaranys.

Del canal 4FadoLisbon, un Mouraria, des de A Nini, una casa que és ja un referent fadista. Caminhos da vida.

poema de Clemente José Pereira

música popular Fado Mouraria

Caminhos que caminhei

Tantas saudades me dás

Por saber que já não posso

Agora voltar atrás.

Quando se é 'inda menino

Vive-se preso à ideia

Que o mundo que nos rodeia

É de quem é pequenino.

A brincar com o destino

Não lembramos horas más

Se tudo o que nos apraz

Vive nos passos que dei

Caminhos que caminhei

Tantas saudades me dás.

Tanto a vida nos seduz

Que em criança achamos graça

Até à nuvem que passa

P'ra roubar ao Sol a luz.

Mas como a idade traduz

Tudo quanto ela é capaz

Vejo que ela me faz

Viver outro viver nosso

Por saber que já não posso

Agora voltar atrás

Fernanda Moreira, nou CD

Fa uns dies vaig rebre aquests missatge de la meva amiga Fernanda Moreira que coneixem mercès al seu pas per Barcelona que va promoure José Claro del restaurant Lisboa.

 

La Fernanda, immersa en la gravació del seu nou CD i tot esperant una ajuda oficial per poder fer realitat aquest projecte, es troba amb la resposta negativa de la fundació que l'havia d'ajudar... ara que ho té tot en marxa!!

 

E eus aqui que sorgeig la idea del "micromecenatge" per poder tirar endevant i acabar el projecte que ja tenia encetat.... A problema complicat: Resposta fàcil!

 

Ara ens toca a nosaltres, als amants del Fado, donar un pas endavant i participar de les coses que ens motiven. I aquesta n'és una.

 

Esperem que la Fernanda aconsegueixi els diners i aviat tinguem el CD a la nostra discoteca.

 

Endavant amiga!!  

 

Aquest és el missatge rebut:

 

 

Fernanda Moreira Fadista 11/03/2014

 

Ola amigo (a) O meu nome é FERNANDA MOREIRA. Já me conhece e sabe que canto fado.

Tenho em projecto a gravação de um novo CD. Os temas são da autoria de poetas da minha cidade (Porto), o compositor também. O CD irá ter o nome de “UM PORTO DE FADO”. Tenho já contratados os músicos, o estúdio, o responsável gráfico (todos desta minha linda cidade). Para além da capa e contracapa o CD irá ter também um livrinho com os temas escritos e uma pequena autobiografia.

Esperava, neste momento, ter já o apoio da Fundação GDA para poder fazer face ao valor necessário para o investimento neste projecto. Recebi ontem, no entanto, informação desta fundação, de que provavelmente não irá haver apoio fonográfico este ano. Como o avanço deste meu projecto urge (a previsão era do disco estar a sair este mês), pensei então recorrer aos meus conhecidos, amigos e admiradores do meu trabalho. O valor em questão é de 3.500,00 euros ou seja o equivalente à venda de 175 exemplares do CD. Pensei então: e se a compra desse CD fosse feita antecipadamente? Contra a entrega antecipada de (apenas) 20,00 euros, comprometer-me-ei a enviar o CD imediatamente após a sua edição, ou seja no espaço de 1 (um) mês, mês e meio. Sendo necessário compromisso escrito assim o farei. Tenho muita esperança de que esta minha ideia irá ter uma boa aceitação da vossa parte.

Envio esta mensagem particularmente a cada um de vocês, pelas razões que certamente todos entenderão. Garanto a qualidade deste trabalho que pretendo seja, também, uma homenagem aos grandes escritores e compositores desta cidade. Aguardo a vossa resposta e envio desde já os meus agradecimentos. Esta vossa amiga, sempre ao dispor

 

FERNANDA MOREIRA.

 

 

Son 20 €, per poder fer realitat aquest CD, i m'ha semblat adeqüat fer-ne ressò. "O Fado -e a fadista- merecem!  

 

Aqui us deixo les dades bancàries:

 

NIB - Número de Identificação Bancária

0010 0000 22536180001 32 – MARIA FERNANDA PEREIRA DA COSTA

IBAN - Número Internacional de Conta Bancária

PT50 0010 0000 2253 6180 0013 2

SWIFT/BIC BBPIPTPL

Parabéns Dona Celeste

Donar-li els meus sentits parabéns  a aquesta enorme fadista que avui compleix 91 anys i encara ens delicia amb els seu fado. Com diu l'amic Américo és per quedar-se de pedra escoltar-la cantar, i a mi que vaig tenir l'oportunitat de compartir taula amb ella fa uns anys em va meravellar el seu tarannà i la manera de prendre's la vida. Un deu per aquesta extraodinària persona.

Obrigado i moltes felicitats Celeste!!!! 

Al Café Luso any 2008

Del canal de Youtube de mariaantoniamendes una Lágrima a la fresca de la Rua dos Remédios a la Mesa de Frades, acompanyada de Pedro de Castro i Marco Oliveira.

Amália Rodrigues / Carlos Gonçalves Cheia de penas... cheia de penas me deito E com mais penas... com mais penas me levanto No meu peito... já me ficou no meu peito Este jeito... o jeito de te querer tanto Desespero... tenho p'ra meu desespero Dentro de mim... dentro de mim um castigo Não te quero... eu digo que te não quero E de noite... de noite sonho contigo Se considero... que um dia hei-de morrer No desespero... que tenho de te não ver Estendo o meu xaile... estendo o meu xaile no chão Estendo o meu xaile... e deixo-me adormecer Se eu soubesse... se eu soubesse que morrendo Tu me havias... tu me havias de chorar Por uma lágrima... por uma lágrima tua Que alegria... me deixaria mata

Ângelo Freire

Una de les coses  -sempre ho dic-  que acompanya el fado és descobrir i parlar amb altres persones de la nostra passió. De sobte descobreixes, vivint tan lluny de la cuna del fado, que hi ha més gent "tocada" per aquest "bitxet" que es diu Fado.

Això va tornar a passar l'altre dia al concert de l'Ana Moura a la Sala Apolo de Barcelona, a qui acompanyava a la guitarra portuguesa l'Ângelo Freire de qui ja hem parlat altres vegades en aquest "cantinho", i que a mi em sembla un dels millors, un dels de la "mitja dotzena", això és, aquells que et fan quedar embadalit escoltant-los. (clar que n'hi ha més de mitja dotzena... és un parlar)

Doncs vaig conèixer en Lluís Sala Flores, que posteriorment em va enviar aquest video que a mi m'havia passat per alt, la qual cosa li ho agraeixo, i volia posar-lo aqui al blog amb algunes fotografies amb fons musical de l'estada de l'Ana i els seus músics entre nosaltres.

Obrigado Lluís!!

De la Grande noite do Fado de l'any 2000, una petita perla.

Unes fotos del dia previ al concert al Restaurant Lisboa de Barcelona dels amics José i Luisa. Obrigado amigos.