Aldina Duarte

Podria començar dient que la vei i el jeito d'aquesta fadista em va captivar en quant la vaig sentir. Però dir això no fóra gaire original, ja què o podria dir de gairebé tots els/les fadistes que conec.

He llegit en algun lloc que té un posat massa exagerat o potser massa "negre". Jo no l'he vista cantar el Fado en directe. Fins avui he de dir que l'escolto amb plaer, i és per a mi una font important per conéixer les melodies del Fado Clàssic.

Avui em ve de gust que escolteu:

Deste-me tudo o que tinhas

lletra - João Monge
música - Felipe Pinto (Fado Meia-Noite)

 

 Deste-me tudo o que tinhas
nos meus lençóis de cetim
mas a raiva quando vinhas
desencontrado de mim.

O meu corpo dependente
bebia da tua mão
aquela mistura quente
de desejo e perdição.

Jurei que um dia mudava
que de tudo era capaz
já nem o sangue me lava
e tu nem raiva me dás.

Parti os saltos na rua
dei a vida pela vida
mas agora olho a Lua
e não me sinto perdida.

Esqueci a tua morada
e tu nem raiva me dás
agora que não me dás nada
deste-me um pouco de paz.
Agora para os amigos de Portugal que olham este "bloc", tenho uma pergunta: Há um poema de Aldina Duarte que ela canta em Fado Menor e que eu não ouvi nunca.

O poema diz......... Na memória uma voz triste
não pára de me dizer
tudo aquilo que hoje existe
um dia há de morrer

Rão Kyao

Quan l'afició al Fado es desperta, un busca tota mena d'informació i "es baixa" qualsevol cosa que troba a la xarxa que hi faci referència.
Això fa que puguis conéixer coses que fins aquells moments no podies ni imaginar que et poguessin interessar.
Així va ser com vaig tenir coneixement d'en Rão Kyao. Penso que el seu saxo fa en aquest treball (Fado Bailado, gravat al 1983, amb el qual aconseguir un disc de platí) -i salvant les distàncies- el paper de la veu del fadista.
Rão Kyao com també altres músics m'han ajudat a endinsar-me en el món del Fado.



Escoltem mentre fem qualsevol altra cosa aquest "popurri" en el qual incloc fragments de músiques de: fado bailado, fado vitória, fado vianinha, fado corrido i acaba amb el tema d'Amadeo do Vale i Frederico Valério: Ay Mouraria

Cidália Maria

La fotografia que il·lustra aquesta entrada, està treta del blog de Manuela, que és el lloc on es poden trobar les fotografies de tots els fadistes.
Si es tracta de la mateixa Cidália Maria que jo conec, i de la qual vam parlar en l'entrada de 8 d'abril, aquesta és una foto antiga ja què en la portada del seu CD Memórias apareix una senyora més gran.

Jo crec que es tracta de la mateixa persona.
Queda aquesta entrada a l'espera de la confirmació, o no, d'aquest extrem.

Més enllà d'això -além disso- que diríem a Portugal
em venia de gust posar aquest fado amb lletra de Pedro Vilar i música de Ana Madalena.
Més avall veurem la fotografia del CD del qual parlava

Vazio

Já derramei silêncios e cansaços

Apertei vazios, quanta vez

E quantas amarguras nos meus braços

Acolhi sem perder a altivez

E bebi tantos copos de saudade

E gargalhei da própria ironia

Que quando pressenti a fantasia

O tempo, ultrapassou a minha idade

Encontrei-me como sempre transparente

Vendo através de mim sem me encontrar

Não descansei a mente a procurar

A razão que me faz andar ausente

Se tudo quanto fui é tão presente

José Manuel Osório

Una interpretació que em va calar fons.
Quan vaig veure aquest video per primera vegada, encara no havia estat mai en una casa de fados.Vaig sentir el Fado, vaig veure -encara que fos en la petita pantalla de l'ordinador- com es respira el Fado. Que no era música allò que sentia. Si més no, no només música. Era alguna cosa més.
Aquest fragment, que finalment he sabut extreure de la cinta original d'un programa de la TV ARTE, l'he vist molts cops i continua posant-me la pell de gallina.
Gravat a la TASCA DE CARECA, José Manuel Osório i Quim de Almeida cantan Igreja de Santo Estevão amb lletra de Gabriel de Oliveira i música de Joaquim Campos (Fado Vitória) acompanyats per António Gonçalves a la guitarra i Luiz Gonçalves a la viola

Igreja De Santo Estêvão


Na igreja de Santo Estêvão

Junto ao Cruzeiro do Adro

Houve em tempos guitarradas


Não há pincéis que descrevam

Aquele soberbo quadro

Dessas noites bem passadas



Mal que batiam trindades

Reunia a fadistagem

No adro da santa igreja


Fadistas quanta saudade

Da velha camaradagem

Que já não há quem a veja



Santo Estêvão padroeiro

Desse recanto de Alfama

Faz um milagre sagrado


Que voltem ao teu Cruzeiro

Esses fadistas de fama

Que sabem cantar o fado

Als amics de Portugal

Una de les coses més boniques d'escriure un bloc és que altres persones el miren, i a algunes d'aquestes persones els agrada el que fas i t'ho diuen.
Algunes d'aquestes persones, malgrat no ens coneixem en persona -encara- esdevenen especials cosa que em motiva encara més a continuar aquest treball de divulgació del Fado.
Amics com Paulo Guerra, Maria Leiria, Tó Moliças, Fernando Batista, Vítor Marceneiro, Américo i molts altres, fan que aquest pont imaginari entre Portugal i Catalunya cada cop em sigui més planer, més curt i tingui més desigs de passar-hi...
Només tinc per a tots ells paraules d'agraïment per la seva ajuda i comprensió.
Serveixi la publicació d'aquest video de l'amic Américo com un homenatge a tots aquells que des de l'altra banda del pont em fan més senzilla la tasca de divulgar allò que em fa feliç: El Fado

Amigo Américo, com a tua permissão

António Mourão

Una veu ben especial i característica la d'aquest fadista, nascut a Montijo, que fa temps em va sorprendre quan li vaig escoltar un tema cantat en castellà i no només amb acompanyament clàssic sinó, a més, amb orquestra. En el fantàstic blog Gente do Fado
ja vaig llegir de la versatilitat d'aquest fadista que també el va portar al folklore, però que sembla que va començar a cantar Fado a la casa d'Argentina Santos "A Parreirinha de Alfama", lloc on he tingut el privilegi d'estar i de sentir cantar a la seva propietària.
Sembla que es va retirar del món artístic segons diuen desenganyat amb aquest medi
Em costa d'escollir el tema per il·lustrar aquesta entrada -sempre em costa- i hagués pogut triar Ho tempo volta pra tras , o bé Dá tempo ao tempo, també Chiquita morena..., però aquest d'avui Fadista Louco amb lletra de D. Gonçalves i música de Francisco Viana ens parla del temor de la pèrdua del barri da Mouraria com a bressol del Fado...

Fadista Louco

Contaram-me ainda há pouco
que á noite p'la Mouraria
andava um fadista louco
sem saber o que dizia.

Falava na Amendoeira
na Guia, no Capelão
na Rosária camiseira
e na tasca do Gingão.

Metido numa samarra
melenas em desalinho
cantava um fado velhinho
dedilhando uma guitarra.

Louco gritou p'la Severa
e quando a manhá surgiu
quando alguém quiz ver quem era
nunca mais ninguém o viu.

Então fiquei meditando
que o louco que ninguém via
era a saudade chorando
a morte da Mouraria.