ja tinc saudades de tornar-hi

la colla a la porta de Mesa de Frades

me'n vaig a Lisboa

d'aqui a vuit hores me'n vaig a Lisboa...........

Avui l'he vista a fora, es diu Greta (em sembla)

Ha estat al concert de sa mare.
Mentre l'esperava, després del concert,
l'he vista i gairebé li demano l'autògraf a ella. El darrer cop va se a Sant Boi -em sembla- i encara no havia sortit. Llavors ja era un sol, doncs ara imagineu-vos. Només que a mi m'ha fet olletes. Però ja ho fa la canalla quan em veu. Deu ser el bigoti.
A la mare ja li he escrit al seu bloc el que m'ha semblat el seu concert i li torno ha donar les gràcies ...................

"Vai permitir-me minha menina de ser o primeiro a dar-lhe os parabéns pela net com este o meu português amador."

He arribat al concert amb el cor una mica encongit sense saber ben bé que venia a escoltar, amb recança. No ho veia això del Fado en català. Però com a Jericó, després del primer tema, les muralles han caigut. I tot m'ha estat tan fàcil, ens ho has fet tan fàcil que m'he rendit, ens has rendit, a tots. I que et podem dir pobrets de nosaltres. Només GRÁCIES per ser i pel regal de la teva veu i aquests poemes que has sabut encabir tan bé en les músiques dels fados tradicionals.

Gràcies de nou i un beijinho a les dues.

.................................millor a les tres

fantàstica

Qualsevol cosa que pogués dir no em deixaria prou satisfet.
Va ser un concert en el qual l'Ana es va posar el públic a la butxaca des del primer moment. Fins i tot va intentar ensenyar-nos com es canta en una casa de fados, això és sense micros i aprop de la gent. Va fer també una juguesca amb en Jorge Fernando on ell cantava i era ella qui tocava la viola de fado. O després li aguantava el micro al Jorge mentre cantava..........un bolero.
I una descoberta per mi, el guitarrista que semblava sortit directament de la classe de quart d'ESO va fer aixecar-nos a tots per tal de mostrar-li el nostre reconeixement. És alló que jo en dic un crac.
Finalment vaig poder saludar la Ana, un cop acabat el concert i abans de les entrevistes de rigor em vaig presentar com l'amic d'en Tó Moliças i vaig poder parlar amb ella uns instants i canviar quatre? paraules. Amb lo tallat que jo sóc i la seva timidesa, la cosa no va donar per molt . Em quedo amb la seva senzillesa i uns beijinhos.
A la guitarra baixo Jose Elmiro Nunes, amic de tó que també ha fabricat la guitarra que toca.
Crec que el guitarista jovenet es diu Angelo. Ho he de confirmar

m'ha fet il·lusió

De jaume a 5 de Fevereiro de 2008 às 12:00

Descobri há pouco este blogg e quero felicitá-lo pelo trabalho feito. Eu sou catalão (Barcelona), gosto infinito do fado, dos antigos: Marceneiro e o seu blogg fiz que eu conheça a Ana Rosmaninho da qual eu quiser comprar os discos que gravou. É possível isso?. Eu vou fazer uma viagem a Lisboa o 22 Fevereiro.
O senhor Victor pode contar com a minha admiração.
Obrigado e perdão pela escritura, não sei muito português

responder a comentário | discussão

De Lisboa no Guiness a 5 de Fevereiro de 2008 às 13:31

Meu querido amigo
Não me peça perdão de nada, é uma honra para mim e penso que para qualquer português, que escreva na nossa lingua e que seja amante do Fado.
Penso que não arranjará discos de Ana Rosmaninho, mas mande-me o seu mail, e vou tentar arranjar alguma coisa gravado por ela.
Viva Espanha
Viva Portugal
Um abraço
Vítor Marceneiro

Aquestes paraules que m'adreça en Vitor Marceneiro, nét del gran Alfredo, m'han fet il·lusió. I molta.
Gràcies Vitor. El teu bloc em sembla impressionant

Ricardo Ribeiro e Pedro Moutinho

L'escena final de Casa de Fados, amb aquests dos "monstres" és impagable i una de les poques coses que podríem salvar de la peli o millor del documental del Saura.
De fet cada cop que penso en la peli em poso de mala llet.
Insisteixo que els seus "assessors" han actuat amb mala fe, amb personalisme i divisme i amb total coneixement del mal que fan.
Ells podran mostrar una imatge falsa del que Fado és, a la resta del mon, però la salut del Fado és molta i no podran acabar amb ell .
Tinc entès que Carlos do Carmo , és un d'ells -dels assessors- i la Mariza també.
Do Carmo no deixa de ser al meu entendre un bon cantant, a l'estil dels clàssics sinatras o aznavours , que s'ha allunyat tant com ha pogut del fado tradicional i que a vegades n'ha dit "pestes". I la Mariza amb una bona veu barreja fado amb blues. Quan la sents i després sents la Cidália Maria o la Carminho o la Tavares o la Moura o........... qualsevol cantadeira a qualsevol casa de fados qualsevol nit de Lisboa, t'adones on és de debò el Fado .