Homenatge al millor

 Homenatge del món del Fado al Mestre, al Professor Joel Pina

Apa, passeu una bona estona amb un segle de Fado.

Obrigado professor. Um grande abraço de Barcelona com toda minha admiração

Una magnífica lletra

 La prolífica i generosa Ana Moura canta aquest poema de Carlos Té,amb una lletra i un ritme magnífics, gravat al seu cd Moura al 2017. Al principi costa de seguir-la, però amb la lletra en português i la maldestre traducció que m'he entretingut a fer, espero que us resulti agradable d'escoltar-la

O meu amor foi para o Brasil nesse vapor

          El meu amor se'n va anar al Brasil en aquell vapor

Gravou a fumo o seu adeus no azul do céu

           gravant amb fum el seu adéus en el cel blau

Quando chegou ao Rio de Janeiro

           quan va arribar a Rio de Janeiro

Nem uma linha escreveu

           ni una ratlla em va escriure

Já passou um ano inteiro

           ja ha passat un any sencer.

Deixou promessa de carta de chamada

            Em va prometre que em portaria amb ell

Nesta barriga deixou uma semente

            en aquest ventre va hi va deixar una llavor

A flor nasceu e ficou espigada

            la flor va néixer i va créixer

Quer saber do pai ausente

            va voler saber del pare absent

E eu não lhe sei dizer nada

            i jo no sé dir-li el què.

Anda perdido no meio das caboclas

            va perdut enmig de les mestisses

Mulheres que não sabem o que é pecado

            dones que no saben què és el pecat

Os santos delas são mais fortes do que os meus

            els seus sants són més forts que els meus

Fazem orelhas moucas do peditório dos céus

            fan el sord a les súpliques dels cels

Já deve estar por lá amarrado

            ja deu ser per allà ben lligat

Num rosário de búzios que o deixou enfeitiçado

            en un reguitzell de petxines que el tenen encantat.

O meu amor foi seringueiro no Pará
            el meu amor collia cautxú al Parà

Foi recoveiro nos sertões do Piauí
            va fer de traginer pels llogarrets de Piauí

Foi funileiro em terras do Maranhão

            va ser llauner a terres de Maranhão

Alguém me disse que o viu
            algú em va dir que el va veure

Num domingo a fazer pão

            un diumenge fent pa.

O meu amor já tem jeitinho brasileiro
            el meu amor ja té maneres brasileres

Meteu açúcar com canela nas vogais
            ja posa sucre i canyella a les vocals

Já dança o forró e arrisca no pandeiro

            ja balla forró i s'arrisca amb el pandero

Quem sabe um dia vem
            qui sap si qualsevol dia

Arriscar outros carnavais

            s'arrisca amb altres carnavals.

Anda perdido no meio das mulatas
            Va perdut enmig de les mulates

Já deve estar noutros braços derretido
             ja deu ser en altres braços festejant

Já sei que os santos delas são milagreiros
             ja sé que els sants d'elles fan miracles

Dançam com alegria no batuque dos terreiros
             ballen amb alegria les dances de les places

Mas tenho esperança de que um dia a saudade bata
             però tinc esperança que un dia la nostàlgia el cridi

E ele volte para os meus braços caseiros

             i que torni als meus braços casolans.

Está em São Paulo e trabalha em telecom
             És a São Paulo i treballa a Telecom

Já deve ter “doutor” escrito num cartão
             ja deu tenir targetes amb el títol de Doctor

À noite samba no “Ó do Borogodó”
             al vespre balla samba al "Ó do Borogodó"

Esqueceu o Solidó, já não chora a ouvir Fado
             ha oblidat el Solidó i ja no plora escoltant Fado

Não sei que diga, ele era tão desengonçado
             no sé que dir, era tan maldestre

Se o vir já não quero, deve estar um enjoado

             si el  veig ja no  el vull, deu fer angúnia.

Ó do Borogodó = l'Absurd. Nom d'un local

Solidó = Ball

100 anys

Cent anys del naixament de la Diva. No és pas una data qualsevol, i encara que aqui al blog n'hem parlat bastants cops, avui no podíem deixar passar l'oportunitat de tornar a escoltar-la.

I me n'adono de com n'és de complicat escollir un sol tema d'Amália. Ara a la tarda i em tot el dia donant-li voltes, em ve de gust deixar aqui aquest poema de Luís de Macedo amb música d'Alain Oulman, encara que hi ha autors que diuen que l'autor és Humberto Arcanjo Brito Rodrigues.

No hi fa res. La veu d'Amália en aquesta gravació de 1962, no ens deixa indiferents.

Amália, sempre.

Del seu cd de Colúmbia Amália Rodrigues Greatest Songs, 

Vagamundo

Obrigado al canal de youtube fadomeu

Les lletres de l'Ary

Va ser una idea de Renato Júnior, la van batejar amb el nom de Rua de Saudade, i ja n'havíem parlat aqui al blog un dia per allà el llunyà 2009. Però jo no me'n ser està de sentir-lo, d'escoltarlo, i sempre trobo alguna cosa nova en les paraules de l'Arydos Santos aquest poeta popular que sento molt meu.

Quina genial idea la de Renato Jr. donant vida a aquest projecte de juntar quatre veus estraodinàries per cantar els poemes del mestre Ary. I quin gran encert del músic Fernando Tordo per acompanyar amb notes musicals aquests poemes del Poeta do povo.

Aqui tenim un video amb una mostra de quatre poemes dels onze que trobem al cd Rua da Saudade. Un de cada una de les cantants que van acceptar el repte de construir aquesta meravella.

 Susana Félix amb  Canção de madrugar

· Mafalda Arnaut amb Estrela da tarde

·Viviane amb Cavalo à solta

· Luanda Cozetti amb Retalhos

Um magnífic video de Portuscale pt amb les lletres dels quatre temes.

Per gaudir-lo...

Aqui. Tornem a parlar d'estils

Avui es Sant Antoni de Pàdua i en circunstàncies normals, Lisboa seria una festa. Una gran festa. La pandèmia, però ens ha tallat moltes ales i algunes de molt greus, però també unes festes populars que me les he fet meves, encara que estiguin a 1500 Km. L'any vinent han d'anar les coses molt malament per no poder estar gaudint d'aquestes festes en directe, ao vivo, com diuen els portuguesos. Lisboa ens espera...




Ja hem parlat aqui al blog del que diem "estilar" 

Cada fadista pot cantar un fado amb el seu propi estil, encara que sigui un fado Tradicional, això és, amb música pròpia. Ho fa ajustant el to que li és més adequat, demana als músics el fado que vol cantar i el to. Però encara més, el cantador o cantadora pot escollir entre imitar al creador del fado que canta o també fer la seva pròpia versió.

També sabem que un poema es pot cantar en diferents músiques, només ha de tenir la mètrica

adequada per tal que això sigui possible.

Avui un poema del mestre Mário Rainho. Quatre quartets, decassíl·labs, i amb tres músiques tradicionals, fado Varela, fado Zé Negro i fado Alberto.

AQUI

Fernando Maurício / Fado Varela de Renato Varela

Manuel Inácio / Fado Zé Grande de José Marques




Rui Teixeira / Fado Alberto de Miguel Ramos





I ara la lletra d'aquest poema de Mário Rainho

Aqui, em cada fado, há uma flor

No canteiro da alma de quem canta

Aqui, cada guitarra embala a dor

Quando à noite, a saudade se levanta

Aqui, cada poema é gota de água

Que às vezes, mata a sede à solidão

Aqui, cada cigarro engana a mágoa

E perfuma, a tristeza de ilusão

Aqui, toda a distância do passado

Senta-se à minha mesa de mansinho

Aqui, as minhas veias bebem fado

Que nasce, em cada canjirão de vinho

Aqui, sinto a coragem de ser eu

Ao rir do meu passado fatalista

Cantando com a voz que Deus me deu

Aqui, de corpo e alma, sou fadista

Fados 20

Havia perdut de vista la meva col.lecció de cd's, la que anava creant mentre descobria les músiques que el Fado té, Cada un d'ells, pretenia tocar totes les maneres de cantar, volia descobrir tots i cada un desl fadistes. Feina ingent i impossible d'assolir. El Fado ve de lluny i s'ha estès com taca d'oli arran de la seva Declaració com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO el novembre de l'any 2011.

Escollim aqui el segon tema que ens canta el fadista i amic Vítor Duarte, nét d'Alfredo Marceneiro, amb un tema icònic amb una de les músiques més cantades avui dia, la famosa Marcha do Marceneiro. 

Vull deixar aqui un fragment del llibre Recordar Alfredo Marceneiro que ens parla d'aquesta música.

Certo dia no "Cachamorra", Alfredo Marceneiro acompanhado pelo poeta Henrique Rêgo, de quem entretanto se tornara amigo e que tinha passado a ser o seu poeta preferido, foi desafiado por um grande fadista dessa época, Manuel Maria, para cantarem ao desafio, ao son do Fado Corrido tocado em "marcha". Alfredo aceitou e Manuel Maria cantou primeiro, dando um estilo que passou a chamar-se de "Marcha de Manuel Maria" (nos fados clássicos o fadista escolhe o tom, para melhor poder improvisar o seu estilo).

Enchendo-se de brios, Alfredo pediu que o acompanhassen no mesmo tom e improvisou de tal maneira que criou, também ele, um novo estilo.

Nasceu então uma das suas mais lindas músicas, considerada hoje, unânimamente, um Fado Clássico:

"MARCHA DE ALFREDO MARCENEIRO"

Vítor Duarte, el seu nét ens canta Amor é água que corre

Amor é água que corre
Tudo passa, tudo morre
Que me importa a mim morrer
Adeus cabecita louca
Hei-de esquecer tua boca
Na boca d’outra mulher

Amor é sonho, é encanto
Queixa, mágoa, riso ou pranto / Que duns lindos olhos jorre
Mas tem curta duração
Nas fontes da ilusão / Amor é água que corre

Amor é triste lamento
Que levado pelo vento / Ao longe se vai perder
E assim se foi tua jura
Se já não tenho ventura / Que me importa a mim morrer

Foi efémero o desejo
Do teu coração que vejo / No bulício se treslouca
Segue a estrada degradante
Que na boca d´outra amante / Hei-de esquecer tua boca

Hei-de esquecer teu amor
O teu corpo encantador / Que minha alma já não quer
Hei-de apagar a paixão
Que me queima o coração / Na boca d’outra mulher