Fados 18

Avui escoltem la fadista Florinda Maria a qui encara no havíem escoltat en aquest cantinho de fado. No recordava haver-la posat en la meva particular col·lecció a Fados 18.

La vaig retrovar buscant fados a la magnífica pàgina de 4FadoLisbon del YouTube, que grava sovint a la casa de Fados a Nini de la rua Manuel de Melo.a Lisboa.

Deixem aqui una gravació antiga del fado Margaridas i un Menor cantat al 2014 on ens mostra què és el Fado.

No calen paraules.

Cada dia que passa
letra Artur Ribeiro
música Miguel Ramos  *Fado Margaridas*

Cada dia que passa sem te ver
Sem nada ter contigo de comum
São vinte e quatro horas a sofrer
Resta saber se para cada um

Cada dia que passa é mais um dia
Que não quero somar aos dias meus
São vinte e quatro horas de agonia
Resta saber como passas os teus

Cada dia que passa sem lembrar
Saber quando esta ausência terá fim
São vinte e quatro horas a rezar
Resta saber se tu rezas por mim.

Abandono

David Mourão Ferreira / 

Fado Menor

Por teu livre pensamento
Foram-te longe encerrar
Tão longe que o meu lamento
Não te consegue alcançar;
E apenas ouves o vento
E apenas ouves o mar

Levaram-te a meio da noite / A treva tudo cobria
Foi de noite numa noite / De todas a mais sombria;
Foi de noite, foi de noite / E nunca mais se fez dia

Ai! dessa noite o veneno / Persiste em me envenenar
Oiço apenas o silêncio / Que ficou em teu lugar;
E ao menos ouves o vento / E ao menos ouves o mar

Obrigado a fadosdofado e 4FadoLisbon

Un fadista cansat

La música de l'anomenat "Fado das Horas" popularitzat per la Maria Teresa de Noronha, és segurament una de les manifestacions musicals que més m'agraden, potser per la seva cadència que permet explicar d'una manera nítida la història que tots els fados contan.

Avui, de fet fa uns dies, tenia ganes  de compartir aqui aquest video de Fadomeu, on podem escoltar al mestre José Pracana amb aquest poema de Carlos Conde.

Tot esperant si algú em pot donar informació sobre l'amic Pracana.

Um fadista ja cansado

Um fadista já cansado

Carlos Conde / Popular *fado das horas*
Repertório de Rodrigo

Um fadista já cansado
Quando o passado lembrou
Abraçou uma guitarra
Não pôde cantar, chorou

Entrou, sentou-se e bebeu / Um copo de vinho tinto
Enquanto que no recinto / Uma guitarra gemeu
Muitas cantigas sei eu / Tudo se ouviu menos fado
E o cantador desolado / Começou por me dizer
Só tenho pena de ser / Um fadista já cansado

Criei nome, dei nas vistas / Conquistei fama e ovações
Mas não a cantar canções / De envergonhar os fadistas
Ganhei fama nas conquistas / Da boémia, que passou
Sei quem fui, sei que não sou / Um cantador presumido
Disse-me ele entristecido / Quando o passado lembrou

E prosseguiu, quando entrei / Entrei com mil ansiedades
Mas se vim matar saudades / Com mais saudades fiquei
Envelheci, mas é lei / Da fadistagem bizarra
Ter fé, ter alma, ter garra / P'ra cantar até à morte
E falando desta sorte / Abraçou uma guitarra

E cingiu com mão amiga / Ao lado esquerdo do peito
Aquele instrumento eleito / P'la fadistagem antiga
Lembrou-se duma cantiga / Que outrora o celebrizou
Mas a emoção embargou / Toda a sua voz amena
E o pobre cheio de pena / Não pôde cantar, chorou

Obrigado sempre  a Fadomeu e fadosdofado

Somnis Trencats

El títol d'aquest poema de Fernando Campos de Castro, a qui admiro, és Sonhos Quebrados. I cantat amb la música de Fado Menor, i a més per la Sandra Correia, per la que sento una estima infinita, esdevé un dels temes estrella en el món del Fado.

Sovint des de casa nostra el Fado emociona per la forma en què es canta, i acaba seduint a qui l'escolta però, sovint també, costa d'entendre i d'interpretar allò que el poema i el/la fadista ens està dient.

Modestament he intentat fer una traducció, tot i sabent la dificultat que té aquest art de canviar de llengua els sentiments expressats en un poema.

Espero que una mica ajudi a qui pugui visitar aquest post.

Us deixo amb un video de febrer d'enguany al Centro Desportivo Adicense.

Aqui va aquest intent de traducció. Avui sentia que  ho havia de fer.

Somnis Trencats

Camins que no tenen retorn

somnis trencats sense fi

em neguen tot el què demano

als móns que duc amb mi.

La buida nit infinita

em toca els ulls tancats

com un silenci que crida

a les meves cansades orelles.

Sento pors que m'arrosseguen

en la solitud d'aquest fang

on dos cossos s'avorreixen

en el gel del meu jaç

Nit breu, oh nit boja

si em vas negar el teu amor

no neguis a la meva boca

el dolor del Fado Menor. 

I també un video del meu amic i gran fadista Américo Pereira que es dedica també a fer aquestes petites maravelles, que ja estan batejades com "Grandes Pequenos Nadas" Obrigado Américo.

Sonhos quebrados

Fernando Campos de Castro / Popular *fado menor*

Repertório de Sandra Correia

Caminhos sem ter regresso

Sonhos quebrados sem fim
Negam-me tudo o que peço
Aos mundos dentro de mim

Vazia a noite infinita / Toca-me os olhos fechados
Como um silêncio que grita / Aos meus ouvidos cansados

Sinto medos que me arrastam / Na solidão desta lama
Onde dois corpos se agastam / No gelo da minha cama

Noite breve, ó noite louca / Se me negaste o amor
Não negues à minha boca / A dor do fado menor

Como sempre, Obrigado ao blog fadosdofado

Adios muchachos

Un aniversari, i ja en van quatre que vas marxar, calladament com deia aquell poema d'en Martí Pol que et vam posar en el recordatori.

Des d'aquesta aspra solitud et penso
Ja no hi seràs mai més quan treguin fulles
els pollancs que miràvem en silenci
des del portal de casa.

Tantes coses
se m'han perdut amb tu que em resta a penes
l'espai de mi mateix per recordar-te.

Però la vida, poderosa, esclata
fins i tot en un àmbit tan estricte.
Tu ja no hi ets i els pollancs han tret fulles;
el verd proclama vida i esperança.
I jo visc, i és vivint que puc pensar-te
i fer-te créixer amb mi fins que el silenci
m'engoleixi com t'ha engolit per sempre.

Aquest poema (quina enveja no haver-ne estat l'autor) és aquell sentiment que hom redueix en aquella frase de "ningú se'n va del tot mentre algu el recordi" I és això el que ens passa, i no només els vint-i-tres de maigs, sinó sempre. Però ja saps que som molt aficionats a celebrar les coses cada cop que completem una nova volta al sol. De manera que avui, quatre voltes al sol després, estava pensant el motiu pel qual m'agrada la música...no només el Fado, sinó en general. I recordava aquell tocadiscos que teníem a casa i aquells discos petits de quatre cançons i de generes musicals tan diversos. M'agradava tota la música que s'amagava en tots aquells discos que compraves de segona mà als Encans vells algun dissabte quan cobraves les hores extres de cal Marin on et vas fer un expert en treballar el cuir. Aquelles músiques, que estic cert que m'han fet com ara sóc i que m'han format en els sentiments i en la manera de ser que ara tinc, les duies tu a casa.

Entre tantes músiques, el Tango. Ara mentre escric aquestes lletres per posar-les al blog, estic escoltant en Carlos Gardel. Jo en aquell moment ja fa més de cinquanta anys, no sabia qui era en Gardel. Però si que sabia que m'agradava, em feia sentir. 

Així que avui en comptes d'un fado et deixo amb un tango d'en Gardel, un dels que més escoltava sense saber massa què volien dir aquelles paraules.

Adios muchachos és un tango que va escriure César Vedani al 1928, quan tu tenies pocs anys, i jo l'escoltava també quan tenia també pocs anys. I encara l'escolto i la taral.lejo de tan en quan. Avui la deixo aqui al blog perque la sentim una vegada més.

Adios Muchachos.

Fados 17

Passejar pels barris de Mouraria o Alfama i, des dels miradors, veure un mar vermell que ens separa del Tejo, és quelcom que només es pot veure a la vella Lisboa. Una vista que no em puc estar de gaudir així que l'avió aterra a l'aeroport de Portela, a tocar de la ciutat.

En el darrer viatge, després de deixar la maleta a la pensió, m'atanço a la part baixa da Mouraria. Són quarts de dues i m'espera un cocido português a la tasca de Zé Carvoeiro o Zé dos Cornos, però en quan acabo em perdo per la colina i contemplo els telhados vermelhos que, junt amb el riu, sedueix i hipnotitza els viatgers.

Telhados vermelhos és el títol d'aquest tema que que avui portem aqui i que vaig incloure en la dissetena entrega de la meva col·lecció de fados. Per error vaig canviar-li el títol i el vaig rebatejar com Llaves de Lisboa.

No recordo el motiu d'aquesta errada, però queda aqui explicat el títol d'aquest fado cantat per una icona del Fado, Hermínia Silva a qui l'amic Vítor Duarte Marceneiro li va dedicar un llibre del qual us deixo també la portada.

TELHADOS VERMELHOS
Letra.- Federico de Brito
Música.- Mário Silva


São modestos os telhados
Que nasceram p'ra chorar,
Ermitões ajoelhados
De mãos postas, a rezar,
Os telhados são vermelhos,
Mancha rubra que ao sol brilha,
Faz lembrar uma canoa
Que tombou, virando a quilha!

Refrão

Telhados vermelhos,
Que a lua embeleza,
Livros d'Envangelhos
Onde a chuva reza.
E onde o fumo em turbilhões
Vai subindo a tal altura,
Que às vezes lembram vulcões
Em miniatura!

O telhado duma casa,
É visto com tal carinho,
Como se fosse uma asa
Estendida sobre o ninho.
Os telhados são terreiros
Onde a neve vem poisar;
Onde passam nevoeiros
E onde o vento anda a bailar:

Refrão

Névoa, Cançons a Sarrià

Ja falta poc. És aquest proper divendres 29 d'abril que la Névoa ens presentarà les seves "Cançons" en un nou espectacle, acompanyada per més músics a més d'en Vicenç Solsona amb qui fa temps que comparteix complicitats i escenari.

També tindrem a la tenora en Jordi Molina, en Guillermo Prats al contrabaix i en Ramón Ángel Rey a la bateria i percussió.

Això serà al Teatre de Sarrià, al carrer Pare Miquel de Sarrià, núm. 8

L'alter ego de la Núria Piferrer continua pels corriols de la música portuguesa i després d'obrir la porta del Fado, ara ens endinsa en altres sonoritats lusitanes, i sembla ser que amb traduccions al català, com podem veure en el video que us deixo aqui, editat per l'Ona Planas; una versió del clàssic de Jorge Fernando -que va acompanyar Amália Rodrigues a la viola de fado- Titulat Ai, vida

Divendres a Sarrià!

Us espero!!!