Quan el vaig sentir cantar al restaurant Lisboa, que recordo amb saudade, aquell dia que acompanyava la Sandra Correia amb la seva viola, em va sorprendre molt agradablement. Segurament estava llavors iniciant la seva etapa de cantant, etapa que ha culminat amb la gravació del seu primer cd Aqui na alma, del qual presento aqui el fado que presta nom al disc.
Després de tants dies allunyat del meu "cantinho de fado" de sobte em venen ganes de publicar, i són tantes les coses que voldria compartir i divulgar -car aquest el motiu darrer d'aquest espai- que, sovint, no sé a qui portar-hi davant de tantes possibilitats.
I per poc que pugui, sempre amb la lletra, que al meu entendre no costa massa de comprendre. I si de cas també podem anar al traductor de google.....
Potser he escollit en Camané per ser un dels "joves" que ha arrossegat a d'altres més joves a interessar-se pel fado, i acabar amb els prejudicis que el fado era cançó de vençuts, de feixistes i de iaios. Res mé allunyat de la realitat. Alguns ho sabem!!!
No en sabíem. De petits no en sabíem res, de la vida, i de com alguns l'esguerren. I com n'és de difícil passar-hi amb un mínim de dignitat.
Aquest poema de Júlio de Sousa em sembla d'una senzillesa que dol, i cantat per aquesta fadista "de primera àgua" com diu el meu amic Américo, encara dol més. A vegades el dolor ens serveix per treure el que duen dins.
Us deixo amb la Maria Emília, una fadista que adoro.
Un video fantàsticament editat pel meu Amic Américo. Obrigado
Tants dies sense passar pel meu cantinho.... No vol dir, però que el tingui oblidat. No, cada dia poc o molt el Fado està present amb mi, i les Saudades són immenses.
Necessito tornar a Lisboa i mergulhar nas suas ruas. Haurem de fer un pensament, però mentrestant deixo la primera música que aquest matí m'ha vingut al cap. Una música d'Armandinho, el Fado da Adiça i un poema de Rodrigo de Melo.
Ja sé que serà un post repetit, ja que en vam parlar fa quatre o cinc anys, però mai està de més escoltar aquesta veu i aquesta música.
La veu la posa Amália, per la qual no tinc paraules. Potser l'única paraule que se'm acud és aquesta "Única"
Ja fa temps que no escric al blog. Vol dir que ja no m'agrada el Fado? La resposta és no. Un No gran, rotund com el meu desig que el meu petit país esdevingui lliure de les grapes on ara es troba.
Ara estem amb una Generalitat intervinguda per un partit que mana Espanya i que a l'ensems està declarat com una organització mafiosa pels jutjes. Quina incongruència.
I trist, molt trist perque a vegades la impotència és més forta que les conviccions. A vegades!
Perque continuarem endavant i treballarem per que el nostre petit país esdevingui una República de tots i totes, una societat millor. Mentrestant deixeu-me que la música del Fado Menor, genialment interpretat m'ajudi a passar els moments difícils que ens toca passar.
Vasco de Lima Couto / Popular *fado menor* Repertório de Cidália Moreira
Minha mãe, eu canto a noite Porque o dia me castiga É no silêncio das coisas Que eu encontro a voz amiga
Minha mãe, eu sofro a noite / Neste amor em que me afundo Porque as palavras da vida / Já não têm outro mundo
Minha mãe eu grito a noite / Como um barco que te afasta E naufraga no mar alto / Ao pé da onda mais casta Minha mãe o que fizeste / O que fez o teu amor Naquela hora tardia / Em que me pariste em dor
Por isso sou este canto / Minha mãe, tão magoado Que visto a noite em meu corpo / Sem destino, mas com fado
Alguns que segueixen aquest blog, es deuen preguntar el motiu de la manca d'entrades d'un temps ençà.
És cert que fa un temps -massa temps- que en parlen poc o gens del fado. El motiu no és cap altre que la situació política que atravessa el meu País, Catalunya.
No faré aqui grans explicacions amb les meves pròpies paraules, car no sabria explicar, segurament, tot el que seria imprescindible per fer ben entenedor tot allò que voldria. Per tant us aniré deixant aqui tot el que em sembli que pot ajudar a clarificar, a entendre o que pugui servir per rebre la comprensió que ara ens cal als catalans.
