I seguia recollint fados i fent-me la meva colecció d'aquella música que quan més escoltava, més volia escoltar. I tenia molt on escollir, i aquell que havia de ser el número deu, em va fer descobrir la veu fina i acollidora de la Cristina Branco, i hi vaig incloure dos temas.
Aquest que us deixo avui, recordo que em va semblar una lletra d'aquelles profundes (crec que és un poema de Fernando Pessoa) i que per tant semblaria que lligaria més amb una música com el fado menor, però ella el canta amb una música mes alegre, diríem i em va semblar un encert.
Del seu segon àlbum Murmúrios....
Amb la guitarra portuguesa Custódio Castelo, autor de la música, a la viola de fado C.M. Proença i Marino de Freitas a la viola-baixo:
Mágoa
Bóiam leves, desatentos,
Meus pensamentos de mágoa
Como no sono dos ventos
As algas, cabelos lentos
Do corpo morto das águas.
Bóiam como folhas mortas
À tona das águas paradas.
São coisas vestindo nadas.
Pós remoinhando nas portas
Das casas abandonadas.
Sono de ser, sem remédio,
Vestigio do que não foi,
Leve mágoa, breve tédio,
Não sei se pára, se flui;
Não sei se existe ou se dói.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada