dimarts, 25 de desembre de 2012

Nadal

Cambalache


Arriba Nadal, s'acaba l'any 2012 i tornem a celebrar de nou les festes nadalenques, les festes familiars. Són, com totes les festes col·lectives, unes celebracions gairebé forçades, i al mateix temps desitjades per la majoria de gent. Fem quilòmetres i més quilòmetres per reunir-nos a l'entorn dels éssers estimats, al voltant d'una taula per compartir el menjar. Molt menjar... potser massa.

Per unes hores sembla que aconseguim oblidar tantes i tantes coses dolentes i negatives com les que ens trobem cada dia a les notícies, encara que sabem que seguiran estan aqui quan acabem les celebracions. 
Seguirem vivint en un món en el qual, com diu el tango de Santos Discépolo, continuen passant coses que de ben segur no ens agraden gens, tot i que la majoria de vegades sembla que no volem veure-ho ni fer res per canviar alguna cosa.
Una lletra antiga i alhora vigent, que també va cantar Gardel, el gran Carlos Gardel, però que avui escoltarem aqui per Joan Manuel Serrat.
Us deixo amb




Que el mundo fue y será
una porquería, ya lo sé.
En el quinientos seis
y en el dos mil, también.
Que siempre ha habido chorros,
maquiavelos y estafaos,
contentos y amargaos,
barones y dublés.
Pero que el siglo veinte
es un despliegue
de maldá insolente,
ya no hay quien lo niegue.
Vivimos revolcaos en un merengue
y en el mismo lodo
todos manoseados.
Hoy resulta que es lo mismo
ser derecho que traidor,
ignorante, sabio o chorro,
generoso o estafador...
¡Todo es igual!
¡Nada es mejor!
Lo mismo un burro
que un gran profesor.
No hay aplazaos ni escalafón,
los ignorantes nos han igualao.
Si uno vive en la impostura
y otro roba en su ambición,
da lo mismo que sea cura,
colchonero, Rey de Bastos,
caradura o polizón.
¡Qué falta de respeto,
qué atropello a la razón!
Cualquiera es un señor,
cualquiera es un ladrón...
Mezclao con Stravisky
va Don Bosco y La Mignon,
Don Chicho y Napoleón,
Carnera y San Martín...
Igual que en la vidriera
irrespetuosa
de los cambalaches
se ha mezclao la vida,
y herida por un sable sin remache
ves llorar la Biblia
junto a un calefón.
Siglo veinte, cambalache
problemático y febril...
El que no llora no mama
y el que no afana es un gil.
¡Dale, nomás...!
¡Dale, que va...!
¡Que allá en el Horno
nos vamo’a encontrar...!
No pienses más; sentate a un lao,
que ha nadie importa si naciste honrao...
Es lo mismo el que labura
noche y día como un buey,
que el que vive de los otros,
que el que mata, que el que cura,
o está fuera de la ley...

dijous, 20 de desembre de 2012

Marco Rodrigues

Del canal casadofado  de nou tornem amb el Marco Rodrigues des del Cafè Luso amb aquest tema de la fadista Elsa Laboreiro amb música de fado Vianinha de Francisco Viana, i amb l'estil innovador i inconfusible d'aquest fadista que no deixa mai indiferent...
Cada cop que el Marco canta aquest fado -i d'altres- sembla una novetat. El Fado "acontece" i és sempre diferent; sempre amb aquell plus personal que els bons fadistes saben i poden donar.




Ausência

Elsa Laboreiro / Francisco Viana *fado vianinha*
Ponho o mar no pensamento
Meus olhos no olhar teu
E recordo no momento
Esse amor que já foi meu

Navego na tua imagem / Sobre vagas de ternura
E a distãncia da miragem / Faz a noite mais escura

Naufragam recordações / Junto à margem da tristeza
Que os nossos dois corações / Foram alma, vida acesa

E morro na solidão / Que é, tu não estares a meu lado
Procuro consolação / Neste canto, neste fado.


lletra extreta del blog fadosdofado

dijous, 13 de desembre de 2012

De nou fado al Restaurant Lisboa

Els amics José Luis i Maria Luisa van tornar a fer possible que el fado tornés a Barcelona, de nou amb la fadista Fernanda Moreira que va actuar durant cinc nits al seu restaurant del carrer Comte Borrell, 145 amb molt d'èxit i amb el local ple.
És el segon cop que la Fernanda Moreira ens visita i ens canta el seu fado, amb la seva particular manera de fer, explicant allò que canta i fent participar els assistents, aconseguint així que el Fado sigui més proper per aquells que no el coneixen prou i fent sortir les "saudades" als portuguesos que van assistir als concerts.

Fantàsticament acompanyada per Rui Pedro a la guitarra portuguesa i per Filipe Machado a la viola d'acompanyament, la Fernanda va anar presentant els seus fados a la concurrència que poc a poc, però des de l'inici, es va entregar a la simpatia de la fadista.
Davant l'èxit aconseguit, malgrat els temps de "crisi" o potser millor dir "d'estafa" que estem patint, encoratgem als amos de Restaurant Lisboa, que no triguin massa temps a tornar a dur el Fado a casa seva.
Aqui estarem per ajudar, en la mesura que puguem, a tornar a fer realitat el somni de tenir periòdicament fado a la nostra ciutat.

Obrigado amigos!

amb els fadistes


Fernanda Moreira
Filipe Machado i Rui Pedro


Escoltant amb devoció...

O fado Loucura....

 




dissabte, 8 de desembre de 2012

Mais uma guitarrada

Del canal casadofado us deixo amb la guitarrada fantàstica que ens regalen en Luis Guerreiro i  en Marco Rodrigues des de l'Adega Machado.

 Una guitarrada que sona, jo m'atreveixo a dir, perfecte. Quan la sensibilitat i la tècnica s'ajunten, aquest és el resultat..




.

La guitarra portuguesa, el seu so alegre o melangiós segons el que es vol expressar, van inspirar a Jorge Rosa aquest poema: Guitarras da minha alma i tiamacheta ens el mostra en aquest vídeo...


Guitarras da minha alma

lletra.- Jorge Rosa
música.- José marqués de Amaral 

Trago guitarras na alma
a acompanhar a tristeza
ouvindo-as tenho a certeza
que a minh mágoa se acalma.

Trago guitarras no rosto
para acompanhar o meu pranto
ouvindo-as não choro tanto
adormeço o meu desgosto.

Trago guitarras na voz
para acompanhar o que canto
ouvindo-as têm o encanto
fados que Deus me contou.
Em constante guitarrada
trago guitarras na vida
vivo assim mais convencida
que não sou tão desgraçada. 

 

dissabte, 1 de desembre de 2012

Dezembro

Definitivament queda palès que el temps corre, i corre depressa. Quan ens vàrem proposar que cada dia 1 de cada mes d'aquest 2012, parlaríem del/la fadista que ilustra el calendari que modestament vam confeccionar, no érem conscients que hauríem de preparar els "posts" amb presses, doncs sense adonar-nos-en el dia 1 arribava quasi sense enterar-nos... Desembre. Això vol dir que acava un altre any.

Vam deixar la Sandra Correia per aquesta cloenda de calendari i d'any perque la Sandra, al meu parer, és el paradigma de la fadista. Per la seva veu, pel seu tarannà, per cantar el fado amb la simplicitat i alhora amb les exigències que li són pròpies. Com diuen a Portugal, Sem tirar nem por, és a dir sense estridències però sense deixar de fer allò que el fado demana.

És del tot estrany i inadmisible que una cantadeira com la Sandra Correia no ocupi l'espai que mereix en el món del Fado. Poser per la seva senzillesa, la seva simplicitat, o tal vegada és perque el món està més cec i el que predomina és el valor fel diner i no el del mèrit.

Deixo dit aqui: la Sandra és Fado! 


Penso em ti



M. Moniz Pereira


Pensó em ti
de manhã ao despertar
penso em ti
durante a noite a sonhar.

Penso em ti
mesmo em horas de amargura
penso em ti
sempre com muita ternura.

Penso em ti
nos momentos de alegria
penso em ti
toda a noite e todo o dia.

Esta vida para mim
não tem valor
se vivida
tão longe do meu amor.

Vem depressa
não posso viver assim
só me interessa
que voltes para o pé de mim.

Penso em ti.
***************************************************
 
Paradoxalmente

Lletra.- João Mário Grave
Música.- Miguel Ramos  *Fado Alberto*

Ai este não te querer, por te querer tanto
ai esta sensação de mãos vazias
fazem deste meu Fado dor e pranto
das quentes madrugadas, noites frias

ai esta solidão contra qual luto
dentro deste vazio apodrecido
instiga-me a querer vestir de luto
um mundo que eu sonhava colorido

barreiras de cansaço e de tormento
horas de desespero e de agonia
provo desde o fatídico momento
que o meu olhar pousou no teu um dia

deitaste-me ao deserto, sem pudor
deixaste-me sem esperança e sem sentido
foste viçoso ramo sem flor
e noite em mim sem teres amanhecido.



dimarts, 27 de novembre de 2012

Fado a Lleida II

Com dèiem el passat diumenge, la nit de cloenda del 1er. Festival Internacional de Fado de Catalunya vàrem tenir l'ocasió d'escoltar la Rosario Solano i la Carolina Blàvia a que podrem  veure aqui amb el Fado do Campo Grande, poema de José Carlos Ary dos Santos i música de Victorino de Almeida.

Així doncs amb els acords del Pancho Marrodán al piano i d'en Miquel Hortigüela a la guitarra clàssica, us deixo amb la Carolina Blàvia.



Carolina Blàvia

Fado do Campo Grande



A minha velha casa, por mais que eu sofra e ande
É sempre um golpe de asa, varrendo um Campo Grande
Aqui no meu país, por mais que a minha ausência doa
É que eu sei que a raiz de mim, está em Lisboa

A minha velha casa, resiste no meu corpo
E arde como brasa dum corpo nunca morto
A minha velha casa é um regresso à procura
Das origens da ternura, onde o meu ser perdura

Amiga amante, amor distante

Lisboa é perto, e não bastante
Amor calado, amor avante

Que faz do tempo apenas um instante
Amor dorido, amor magoado

E que me dói no fado... amor magoado
Amor sentido mas jamais cansado

Amor vivido... meu amor amado

Um braço é a tristeza, o outro é a saudade
E as minhas mãos abertas são o chão da liberdade
A casa a que eu pertenço, viagem para a minha infância
É o espaço em que eu venço e o tempo da distância

E volto à velha casa porque a esperança resiste
A tudo quanto arrasa um homem que for triste
Lisboa não se cala, e quando fala é minha chama
Meu Castelo, minha Alfama, minha pátria, minha cama

Ai, Lisboa, como eu quero
É por ti que eu desespero.


lletra extreta del blog fadosdofado 


divendres, 23 de novembre de 2012

dia 23

Hi ha dies del calendari que sembla que se'ns queden més arrelats a la memòria.
Els aniversaris, per exemple, o dies en què han passat coses agradables o colpidores que ens és difícil d'oblidar, que se'ns fa impossible no tenir-les present. I el dia d'avui n'és una.

Se'n van els amics, aquells que estimes i alguna cosa se'ns remou molt endins. I a apoc a poc, massa a poc a poc, ens adonem que caminem per un camí infinit que mai arribarem a fer sencer, que mai l'acabarem d'abastar del tot..... perquè ens quedem a descansar en algun dels seus revolts.


El camí segueix, i els caminants ens hi anem quedant.

Volta atras vida vivida

José manuel Barreto / Celeste Rodrigues

lletra João de Freitas
música Filipe Pinto *fado Meia-Noite*




Volta atrás vida vivida
Para eu tornar a ver
Aquela vida perdida
Que nunca soube viver

Voltar de novo quem dera / A tal tempo, que saudade
Volta sempre a primavera / Só não volta a mocidade

O tempo vai-se passando / E a gente vai-se iludindo
Ora rindo ora chorando / Ora chorando ora rindo

Meu Deus, como o tempo passa /
Dizemos de quando em quando
Afinal, o tempo fica /
A gente é que vai passando.

lletra extreta del blog de l'amic José fernandes castro


dissabte, 17 de novembre de 2012

Menina e moça

Sento una debilitat gran per aquelles lletres que canten a la ciutat de la llum, que canten a la ciutat bressol del Fado.
Ary dos Santos

José Carlos Ary dos Santos, poeta d'una enorme sensibilitat, ha escrit diversos poemes que ens parlen de la nostra vella y bella Lisboa.

Musicat per Paulo de Carvalho, us deixo amb aquesta versió d'en Martinho da Vila i la seva veu tan especial... ah! i de propina O homen das castanhas, una imatge que et fa sentir a Lisboa. Si tanqueu els ulls sentireu la flaire de les castanyes i del fum que puja cap al cel cendrós de l'hivern de Lisboa

Lisboa menina e moça.





Martinho da Vila
Ary dos Santos / Paulo de Carvalho


No Castelo ponho um cotovelo
Em Alfama descanso o olhar
E assim desfaço o novelo d
e azul e mar
À Ribeira encosto a cabeça
Almofada da cama do Tejo
Com lençóis bordados á pressa

na cambraia dum beijo

Lisboa menina e moça... m
enina
Da luz que os meus olhos vêm... t
ão pura
Teus seios são as colinas... v
arina
Pregão que me traz à porta... t
ernura
Cidade a ponto-luz... b
ordada
Toalha á beira-mar... e
stendida
Lisboa menina e moça... a
mada
Cidade mulher da minha vida


No Terreiro eu passo por ti
Mas na Graça eu vejo-te nua
Quando um pombo te olha, sorri,
és mulher da rua
E no bairro mais alto do sonho
Ponho um fado que soube inventar
Aguardente de vida e medronho,

que me faz cantar

Lisboa no meu amor.. deitada
Cidade por minhas mãos... d
espida
Lisboa menina e moça... a
mada
Cidade mulher da minha vida.


Lletra extreta del blog amic fadosdofado

dimarts, 13 de novembre de 2012

Torna el Fado a Barcelona

Aqui us deixo amb el cartell que hem preparat per anunciar la tornada a Barcelona, al Restaurant Lisboa de la fadista Fernanda Moreira.
Aqui teniu totes les dades!


diumenge, 11 de novembre de 2012

Fado a Lleida I

Els passats dies 19 i 20 d'octubre va tenir lloc a la ciutat de Lleida el 1er. Festival Internacional de Fado de Catalunya.
INTERFADO, un projecte que neix de la mà de la Paeria i de l'Orfeó Lleidatà amb implicació del Consolat Portuguès de Barcelona, té com a objectiu ser un pont, un nexe d'unió entre les cultures catalana i portuguesa a través de la cultura, no només de la música, especialment el Fado -que l'any passat va ser declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO-, però també de la gastronomia i altres expressions artístiques.

En la primera nit va ser el grup Mar e Fados amb la cantadeira Adelaide Sofia, l'Alfredo Paredes a la guitarra portuguesa i el Zé Pedro a la viola d'acompanyament, qui van presentar el seu fado i la darrera nit  van ser les fadistes Rosario Solano de Sevilla i la Carolina Blàvia de Lleida acompanyada per Miquel Hortigüela a la guitarra clàssica i  per Pancho Marrodán al piano.
Avui us deixo amb la Rosario Solano...




Rosario Solano amb Alfredo Paredes i Zé Pedro




Que Deus me perdoe

Frederico Valério / Silva Tavares


Se a minh'alma fechada se pudesse mostrar
E o que eu sofro calada se pudesse contar
Toda a gente veria quanto sou desgraçada
Quanto finjo alegria, quanto choro a cantar
Que Deus me perdoe se é crime ou pecado

 Mas eu sou assim, fugindo ao fado fugia de mim
Cantando dou brado e nada me dói
Se é pois um pecado ter amor ao fado
Que Deus me perdoe

Quando canto, não penso no que a vida é de má
Nem sequer me pertenço, nem o mal se me dá
Chego a crer na verdade e a sonhar, sonho imenso
Que tudo é felicidade e tristeza não há.

dimarts, 6 de novembre de 2012

Fado in Porto

Fado in Porto és una iniciativa de Genius Y Meios/Grupo Renascença de conjunt amb les Caves Calém de Vila Nova de Gaia que aquest any está celebrant la seva segona edició.

El passat mes de març en una estada a Porto vaig poder seguir d'aprop els assajos dels fadistes que havien de ser els protagonistes d'aquesta segona entrega.
 
A casa de la fadista Sandra Correia, vam tenir ocasió de veure com els fadistes anaven donant forma als fados que han cantat en aquesta segona temporada.
 Trobo aquesta iniciativa ben interessant. Després d'una visita a les caves, els visitants poden tastar un parell de copetes de Porto Blanc i Negre mentre descobreixen què és el Fado.
A casa de la Sandra Correia amb la resta de fadistes

 
Una petita mostra del fado a les Caves Calém amb la Sandra Correia, Filomeno Silva, António Marramaque i Jorge Serra

Barco negro


David Mourão Ferreira / Caco Velho / Piratini

De manhã, que medo que me achasses feia
Acordei tremendo, deitada na areia
Mas logo os teus olhos disseram que não
E o sol penetrou no meu coração

Vi depois numa rocha uma cruz
E o teu barco negro dançava na luz
Vi teu braço acenando entre as velas já soltas
Dizem as velhas da praia... que não voltas
São loucas... são loucas
Eu sei meu amor
Que nem chegaste a partir
Pois tudo em meu redor
Me diz que estás sempre comigo

No vento que lança areia nos vidros
Na água que canta, no fogo mortiço
No calor do leito, nos bancos vazios
Dentro do meu peito estás sempre comigo.



Porto sentido




Rui Veloso / Carlos Tê


Quem vem e atravessa o rio / Junto á Serra do Pilar
Vê um velho casario / Que se estende até ao mar

Quem te vê, ao vir da ponte / És cascata sanjoanina
Erigida sobre o monte / No meio da neblina

Por ruelas e calçadas / Da ribeira até á foz
Por pedras sujas e gastas / E lampiões tristes e sós

Esse teu ar grave e sério / Num rosto de cantaria
Que nos oculta o mistério / Dessa luz bela e sombria

Ver-te assim abandonado / Nesse timbre pardacento
Nesse teu jeito fechado / De quem mói o sentimento

E é sempre a primeira vez / Em cada regresso a casa
Rever-te nessa altivez / De milhafre ferido na asa.


I per acabar, un pupurri de fados, i juro que no conec cap veu de les que intenten cantussejar amb els fadistes...



Lletres del blog de l'amic José Fernandes Castro

dijous, 1 de novembre de 2012

Novembro

Sembla que el fred s'ha ensenyorit de tot, deixant l'estiu i el temps de màniga curta una mica arraconats a l'espera de la propera primavera.
El fred, en aquestes nits on passejar pels carrerons d'Alfama, a vegades et convida a entrar al Bela o a la Tasca do Chico per escoltar el Fado, i molts cops tenim la sort que aquest mateix fred ha convidat a entrar-hi també a algun dels bons fadistes que es mouen per aquesta Lisboa de la que sempre sentim saudade.
La Raquel Tavares és el rostre del calendari d'aquest mes de novembre, d'aquest mes que preludia l'acabament de l'any. I de la Raquel, hem escollit una fado musicat cantat en dues versions: amb la pròpia del fado que va cantar en la festa dedicada a la consecució del fado en ser declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat -tot i que ens apareix un contrabaix- i l'altra aconpanyada per Pedro Joia, aquest excelentíssim guitarrista, i únicament a la guitarra. Una versió una mica aflamencada que no desmereix per res el sentit que el fado dóna a aquest poema de João Dias.
Deste-me um beijo e vivi, amb música de fado Tradicional *Fado Cravo* d'Alfredo Marceneiro

Novembre, Noviembre, Novembro
Deste-me um beijo e vivi.

Deste-me um beijo e vivi
Na força que veio de ti
Encontrei a fé perdida
Negando o barro e o mito
O meu corpo feito grito
Pediu à vida mais vida

Acontecemos um só
Sob a luz do mesmo sol / Cores do mesmo matiz
Razões duma só razão
Pedaços do mesmo chão / Troncos da mesma raiz

Dá-me as carícias mais gratas
Das tuas mãos regressadas / Vindas do fundo tempo
Mil madrugadas esperei
Presença viva te sei / Amor com força de vento

E o meu corpo feito grito
Teve força de granito / Força que veio de ti
Encontrei a fé perdida
Pedi à vida mais vida / Deste-me um beijo e vivi.
 
lletra extreta del blog de l'amic José Fernandes Castro

dimecres, 24 d’octubre de 2012

Portugal, raons de pes per visitar-lo

Ja coneixia aquest vídeo que ara fa uns dies ha compartit amb mi l'amiga Ofélia. I com que jo hi vaig avui, volia compartir amb tots vosaltres aquestes imatges d'aquest petit país que amaga racons, i detalls que ens perdem, i això no té perdó tenint-lo tan a prop.
Obrigado amiga Ofélia pela partilha!

Us deixo amb Portugal



dissabte, 20 d’octubre de 2012

Vaig conéixer el Miguel Ramos l'hivern del 2010 quan va cantar al restaurant Lisboa de Barcelona la fadista  Sandra Correia. El Miguel l'acompanyava a la viola de fado, instrument que domina perfectament com el seu germà André a qui he vist tants cops a Lisboa a Mesa de Frades, però d'ell no en sabia gaire res.

Aquells dies ja ens va cantar tot acompanyant-se a la viola un parell de fados, però ara fa un temps ha decidit cantar à sério i ja s'ha presentat a diferents escenaris.

En Miguel Ramos canta des de fa força temps. De fet l'any 1996 va guanyas diversos concursos, i ho va fer amb aquest tema que escoltarem aqui. Un poema de Helder Moutinho cantat aqui amb música de Fado Alberto de Miguel Ramos que si no vaig errat era tio seu.

Balada do sol errado



Adeus ó meu amor minha aventura
De ar sereno ao vento e brusco ao mar
Adeus minha ilusão que não tem cura
Adeus amor que não te posso amar

Adeus ó rio que nasces á noitinha
E desces de mansinho as madrugadas
Quem dera que essa noite fosse minha
Adeus ó meu amor de águas paradas

Mas se algum dia a luz de um sol errado
Brilhar na tua praia adormecida
Eu voltarei ao som deste meu fado
E cantarei bom dia a toda a vida

Agora vem dormir na calmaria
Deste teu rio sem rumo e sem vontade
Talvez um dia amor talvez um dia
Me acordes noutro rio de liberdade

dilluns, 15 d’octubre de 2012

Yoko

A la página 4FadoLisbon de Youtube a la qual m'he suscrit recentment, acabo de trobar aquesta fadista japonesa que m'ha agradat força per la seva manera de cantar, i el seu "jeito fadista"

El seu nom és Yoko, i si no m'erro el seu cognom és Kanno segons he pogut trobar al blog Todos temos nosso fado.

Us deixo aqui amb dos clàssics, un fado Carriche.....

Escrevi teu nome no vento 

 


Jorge Rosa / Raúl Ferrão *fado carriche*

Escrevi teu nome no vento
Convencido que o escrevia
Na folha dum esquecimento
Que no vento se perdia

Ao vê-lo seguir envolto / Na poeira do caminho
Julguei meu coração solto / Dos elos do teu carinho

Em vez de ir longe levá-lo / Longe, onde o tempo o desfaça
Fica contente a gritá-lo / Onde passa e a quem passa

Pobre de mim, não pensava / Que tal e qual como eu
O vento se apaixonava / Por esse nome que é teu

E quando o vento se agita / Agita-se o meu tormento
Quero esquecer-te, acredita / Mas cada vez há mais vento.


I un Fado Tango

Rosa caída


 Joaquim Borges / Joaquim Campos *fado tango*

Já não és a minha vida
De ti, não tenho ciúme;
Olha que a rosa caída
Mesmo depois de colhida
Continua a ter perfume

Julgando que me torturas / Passas com outra, a meu lado
Eu não caminho ás escuras
Tenho a luz das amarguras / A iluminar meu passado

Já fui a folha esquecida / Que esperava a primavera
Agora tenho outra vida
Já não sou rosa caída / Voltei a ser o que era


lletres extretes del blog fadosdofado

dissabte, 6 d’octubre de 2012

António e Carlos

Heus aqui dos fadistes amb un llag bagatge en aquest món del fado. L'un , en Carlos Macedo ja l'hem escoltat aqui al blog, però en canvi, l'António Pelarigo encara no havia passat per aquest raconet defado.

Carlos Macedo amb la seva guitarra, i António Pelarigo, amb aquesta veu tan especial, ens canten tots dos un poema escrit per Amália Rodrigues amb música de Carlos Gonçalves.

Un vídeo homenatge a l'Amália, del canal de Youtube tricofaites1, on podem veure i escoltar alguns temes més de l'António Pelarigo.

Ó pinheiro, meu irmão




Ribeiro não corras mais / Que não hás-de ser eterno
O Verão vai-te roubar / O que te deu o Inverno

Até a lenha no monte tem sua separação
Duma lenha se faz santos e doutra lenha se faz carvão

Ando caído em desgraça / O que é que eu hei-de fazer
Todos os santos que pinte / Demónios têm que ser

São tão grandes minhas penas que me deitam a afogar
Vêm umas atrás das outras, tal como as ondas andam no mar

Apanho e cômo as raízes / Que estão debaixo da terra
Só as ramas as não como / Porque essas o vento as leva

Ó pinheiro meu irmão, tu também és como eu
Também tu estendes em vão, ó pinheiro irmão, teus braços p’ro céu.


letra tirada do blog fadosdofado

dilluns, 1 d’octubre de 2012

Octubre

Encetem Octubre, aquest mes que sembla que fa pont o frontera entre la calor de l'estiu i la fresqueta d'una tardor que comença. Mes en què, probablement tornarem a escoltar el fado en el seu lloc natural, a les seves fonts, i deixarem temporalment el fado de llauna, el fado de les gravacions que tenim i usem mentre no tenim res millor.

Avui per estrenar el mes, Ana Sofia Varela ens canta un dels fados que integren el seu treball Fados de Amor e Pecado. Amb lletra de João Monge i música de João Gil, l'amic Américo en el seu àlies de MadameBatefly ens regala aquest muntatge que no és més que una altra meravella, un altres"pequeno nada"com sempre diu ell.


... us deixo amb l'Ana Sofia varela

Octubre, Octubre, Outubro 




Fado Vadio  "Má Fama" 
 

dissabte, 29 de setembre de 2012

Gràcies, gracias, obrigado

Aquest blog defado, que va néixer amb la voluntat de divulgar el fado per les nostres contrades, ha assolit la xifra de 50.000 visites aquesta setmana.
Han estat gairebé quatre anys de feina i dedicació per intentar que aquesta música tan propera i desconeguda, alhora que em dedicava a una cosa que m'omplia i que s'ha convertit amb una saludable passió.

Moltes gràcies a tots els que heu passat per aqui per gaudir d'aquesta música "remédio da alma", a tots els que hi heu escrit comentaris o us hi heu fet seguidors. Si heu passat per aqui sigui per voluntat o per atzar, de nou gràcies, gracias, obrigado.

Això sempre encoratja a seguir. I ho farem!

dimarts, 25 de setembre de 2012

António Vieira

L'anomenat fado amador té amb l'amic Jorge Ferreira un dels divulgadors més actius, a la xarxa, del fado que fan totes aquestes persones anònimes que es troben moltes tardes en un bar o local qualssevols i fan allò que els omple: Cantar el fado. En aquest canal de youtube https://www.youtube.com/user/jorgeferreirafado?feature=watch podreu veure què és l'anomenat fado d'aficionats, però de moment us deixo aqui amb un tast d'un fadista , l'António Vieira, com a exponent d'aquesta afició fadista a les terres del nord.

 António Vieira

Eu quero

Letra e música de: Júlio Vieitas
Repertório de Fernando Maurício

Eu quero, eu sei o que quero
A vida p'ra mim é assim
Eu quero, eu sei onde vou, eu quero

Mas não quero nem tolero
Que possas pensar de mim
Tudo aquilo que não sou, não quero


Quero seguir o caminho da verdade
Deus queira que este amor seja sincero
Se for caminho errado

Será mais um pecado
E amor por caridade, não quero


Escuta, medita, tem calma
Eu quero chamar-te á razão
Não quero desdém nem ciúme, não quero
O fogo que tens na alma
Faz sangrar meu coração
Quero apagar esse lume, eu quero

dimarts, 18 de setembre de 2012

Restaurante Lisboa

Unes fotografies de l'interior del restaurant Lisboa que m'ha fet arribar l'amic José Claro.

Carrer del Comte Borrell, 145  08015 Barcelona

Veieu-les mentre escolteu al Rodrigo amb un corridinho. Un clàssic de Linhares Barbosa ....






dissabte, 15 de setembre de 2012

Divas do Fado IV

El quart CD que tanca la col·lecció Divas do Fado, A Eterna Saudade, té un subtítol interessant: Mulheres que são ídolos do Fado, i recull una munió de noms amb un pes específic important en el món fadista.

Ercília Costa, Amália Rodrigues, Hermínia Silva, Argentina Santos, entre d'altres noms que han elevat el fado a la categoria de meravella, estan en aquest CD al qual sii que li escau veritablement l'adectiu de Divas.

Escollim la veu clara de Berta Cardoso, amb un fado musicat de José Pereira.

Não vou contigo

 

"Não me peças p'ra voltar / Àquela rua esquecida / Onde eu tive de deixar / O melhor da minha vida / O meu amor puro e firme / Sabes que já lá não mora / Não sei porque vens pedir-me / Para lá voltar agora 

Refrain
Não vou, não vou! / Tudo acabou / Não vou contigo / E o que passou / Já me bastou / Para castigo / O meu caminho / Farei sozinha / Sozinha sou / E não te esqueças / Por mais que peças / Não vou, não vou!

Tudo na vida tem fim / E o nosso amor já findou / Prefiro viver assim / Mas contigo é que não vou / Hei-de lutar e vencer / Encontrar um peito amigo / Com outro, sim, hei-de ter / O que não tive contigo

Refrain
..."
Agraeixo infinitament a OP l'ajuda en la transcripció de la lletra

dissabte, 8 de setembre de 2012

Divas do Fado III

Tercer CD de la colecció Divas do Fado, O Passado da Saudade, amb un bon grapat de noms propis ben galdosos com ara  Cidália Moreira, Celeste Rodrigues o Beatriz de Conceição.

Però escollim per aquesta tercera mostra de Divas a la Teresa Silva de Carvalho a qui encara no hem escoltat aqui a defado.

Diuen els autors del folletó que acompanya els CDs, que la Teresa és una fadista d'una veu extraodinària  i amb un estil ben propi, que s'ha dedicat també, a més del fado, a la música popular portuguesa.

L'escoltem aqui en un sonet de la poetessa Florbela Espanca, que la mateixa Teresa va músicar i va esdevenir un dels seus grans èxits.

Amar


Florbela Espanca
Eu quero amar, amar perdidamente
Amar só por amar aqui e além
Mais este aquele o outro e toda a gente
Amar, amar, e não amar ninguém

Recordar esquecer indiferente
Prender ou desprender é mal é bem
Quem disser que se pode amar alguém
Durante a vida inteira, é porque mente

Há uma primavera em cada vida
É preciso cantá-la assim florida
Pois se Deus nos deu voz foi p'ra cantar

E se um dia hei-de ser pó cinza e nada
Que seja a minha noite uma alvorada
Que me saiba perder p'ra me encontrar.

letra tirada do blog do amigo José Fernandes Castro