dimecres, 31 de desembre de 2008

Una altra "petita" obra d'art



El meu amic Américo, no para de sorprendre'm amb aquests videos que fa. Per molts motius. Pels temes que escull, per la composició i transició de les fotografies, amb un resultat final on es pot apreciar la seva sensibilitat. En aquest cas, a més, és un vídeo alegre, que trenca el tòpic contra el que sempre hem de lluitar els amants del Fado, el tópic de la "tristesa". Aquest és un fadinho alegre, amb una lletra ocurrent de la enyorada Amália i que crec que es adïent per un dia com avui en el que ens disposem a celebrar -malgrat la bogeria que s'ha instal·lat en aquest món-
l'entrada d'un nou any. Un més...

porto romaní / porto raves boscans / fa olor de llesamí / tota la resta que porto
porto medicines pel cor /fetes amb herbatges / que collí de terra
sóc filha de les herbes / amb elles em vaig criar /
menjant agrelles / totes les que trobava/
darrera les formigues / hores hi passava/
sóc filha de les herbes / i poca cosa més sé/
Rosa esfulhada / qui et desfullà / fou la matinada /que va passar per mi
fou la matinada / que passà vanitosa / i deixà esfulhada / la bonica rosa
refrão
Branques de salzes / des de terra florint /amor de veritat / és el meu amor
rosella que crida / en el blat daurat / donzella bonica / reina del prat.
refrão

Gràcies Américo, Obrigado

(la tradució està feta amb tota la bona intenció....)

dilluns, 29 de desembre de 2008

O Luso

Este é o nome da Casa de Fados onde fui na terceira noite da minha última viagem a Lisboa.
Tinha falado pelo telefone com a boa amiga Ofélia. O encontro estava marcado para as oito e meia, à porta da Casa de Fados. Não tive qualquer problema para encontrar O Luso; a minha amiga tinha-me explicado perfeitamente como lá chegar.
Em Lisboa chovia...
Embora a Ofélia tivesse vantagem, pois ja me conhecia pelas fotos do blog, eu não tive dificuldade em a reconhecer. Vi-a e soube que era ela... De repente, a pessoa com quem tinha falado tanto pela Net, tinha face, forma, figura; mas também aquela bonomia, aquela ternura. Nenhuma dúvida: era ela!

O jantar seria também com uma amiga,
uma fadista -disse-me.

-Está bem?
-Claro, sem problema.

Duas damas na mesa comigo. E uma delas fadista, demais!

A noite estava a começar bem. Depois,mais tarde, não foram duas, foram três, as damas. Perante a minha surpresa, quem se sentou à mesa connosco foi a Celeste Rodrigues!!


O Luso não é uma casa de fados pequenina. Situa-se no Bairro Alto, na Tr. da Queimada, no local onde eram as antigas cavalariças do Palácio de S. Roque. É grande e tem, digamos, dois espaços. Um palco, onde na primeira parte da noite há um espectáculo de fados e também de danças portuguesas -folclore, mais dirigido para esse público que não vai só ver Fado, esse público que se costuma chamar "turistas" e que se vai embora muito cedo- e depois, na segunda parte da noite, fecha-se o palco e o Fado tem lugar junto das mesas, perto da gente. É aqui que o Fado acontece.
Quero aqui lembrar o elenco daquela noite, constituído por uma boa plêiade de fadistas:
Elsa Laboreiro, Isabel de Noronha, Iola Dinis, Cristiano de Sousa, Filipe Acácio (el maître) e Celeste Rodrigues.

Hoje vamos ficar com a Elsa Laboreiro num fado que tem música e letra da sua autoria.




Canto do Mar
Aqui onde o mar
é só o mar a perder de vista
é que os meus olhos bebem outras margems
fazem viagems de conquista
aqui onde o mar
é só o mar a perder de vista
é que os meus dedos tecem fantasias
fazem magias
inebriantes de azuis marinhos.


(refrão)
E a lua dos amantes feiticeira

envolve num olhar a terra inteira
e a terra gira gira sem parar
começa e recomeça neste recanto do mar.


Aqui onde o céu
é mais o céu abraçado ao mar

é que o azul se veste de outras cores
e pinta amores em qualquer lugar
aqui onde o céu

é mais o céu pátria de gaivotas
a linha do horizonte é o teu sorriso
e o que eu preciso
para navegar em todas as rotas

(refrão)

(agraeixo la col·laboració de la meva amiga Ofélia per fer que aquesta entrada hagi estat possible)

dimecres, 24 de desembre de 2008

Américo

Avui un regal. Bé, un altre regal de l'amic Américo de Vila-Nova de Cerveira. Un Fado Tango cantat excepcionalment -com sempre canta- pero en aquest cas quan l'he escoltat per primer cop m'he sentit igual que quan sóc en una casa de fados i sento el Fado molt endins tocant-me totes les fibres, fent pessigolles a totes les meves emocions.
Ell, l'Américo, en la seva modèstia diu que en aquesta gravació no té la millor veu, que està cansat. Jo crec que està en la plenitut de la seva ànima fadista i el vull sentir sempre així.

Escolteu-lo i aneu cantan amb ell.
I gràcies amic. Tots els vídeos que fas són fantàstics. Cada dia més insuperables.



diumenge, 21 de desembre de 2008

Fado Versículo

El passat dia 2 de desembre, quan em faltàvem només dos dias per viatjar a Lisboa, l'amic Vítor Duarte, en el seu blog Lisboanoguinnes -un blog de referència- va publicar un escrit titulat "O silêncio dos bons", en el que reflexionava sobre si és millor callar que defensar allò sobre el què un creu tenir raó.
En dies posteriors ha publicat fados menors amb complemento versículo de Manuel de Almeida, Berta Cardoso, Julio Vieitas, Fernando Mauricio... Fa gairebé un any, cap al gener, en va publicar un cantat per Carlos do Carmo: Por morrer uma andorinha.
Modestament crec que tot el que ha publicat són evidències que ens diuen, que ens demostren que el Fado das Saudades a qui van concedir el Premi Goya a la millor cançó original no ho és pas d'original pel que fa a la música.
No em vull pas catalogar de "Bom", però si que vull opinar -vull tornar a opinar, ja ho he fet altres vegades- sobre aquesta qüestió. Encara que qui hauria d'opinar són els entesos del Fado i fer-ho de manera lliure i de manera que els personalismes quedessin fora de la qüestió.

Així doncs opinarem, continuarem opinant, continuarem prenent partit:
  1. Crec que la Real Academia de Cine Española ha comés un error nominant la cançó i posteriorment atorgant-lo
  2. Crec que els autors del film no haguessin d'haver acceptat ni la nominació ni l'entrega del premi a la millor cançó original
  3. La SPA (Societat Portuguesa d'autors)
  4. hauria d'haver estat clara i contundent declarant que la cançó no té una música original.
  5. Crec que el món del Fado no pot estar dividit per aquesta qüestió.
  6. Com a amant del Fado, com a entusiasta del Fado que sóc crec que és mereix tots els premis del món haguts i per haver, però no pas aquest atorgat a la millor cançó original.
  7. Jo no sóc portuguès, sóc català, pero vull dir en veu alta que estic molt enfadat per la manera com està tractat el Fado en el film del Sr. Saura.
  8. Finalment afirmar que aquest enuig el faig extenssiu a tots els qui han participat en el film del sr. Saura
Sincerament crec que no falto al respecte a ningú donant la meva opinió sobre aquest afer. Jo seguiré respectant l'opinió de tothom encara que no hi estigui d'acord. Dir també que hagués volgut escriure aquestes ratlles en portuguès però encara no tinc la necessària facilitat i coneixements mínims per tal que allò que escric sigui realment allò que penso.

El fet que el Fado sigui una música que permet estilar als fadistes tot fent que una melodia soni un pèl diferent segons qui la canta, no ha de ser utilitzat per ningú per tal d'apropiar-se del que no li pertany.
Ara sentim quatre veus sobre una mateixa estructura musical i estilant cada ú a la seva manera.







...........i?

dissabte, 20 de desembre de 2008

Bones festes

No acostumo a enviar felicitacions de Nadal, mai i a ningú.
No és que no m'agradi l'espertit nadalenc. Potser el que no m'agrada sigui que aquest esperit es dilueixi quan passen els dies de festa per tornar a aparèixer un any després.
Repartir aquest esperit -ara concentrat en uns dies- seria una cosa més natural.....
En fi, no vull avorrir.
Que serveixi aquesta pintura a l'oli de la Ruth Christensen pintat amb la boca, per desitjar-vos a tots els visitants d'aquest "bloc" el millor per aquest dies, per aquest propers milers de dies.

divendres, 19 de desembre de 2008

Mesa de Frades

En aquest darrer viatge a Lisboa, vaig tornar -com no- a Mesa de Frades. És un lloc que per a mi té un encant especial. Potser perquè va ser la primera casa de fados que vaig anar, potser per l'encant especial que té al ser un local petit, antic, potser per com n'estan d'aprop teu, els fadistes...
Aquest lloc té, com tots, la seva història. I la seva història, o potser llegenda ens diu que era una capella on el Rei de Portugal cap el 1800, anava d'amagat a escoltar el Fado. Aviat la web oficial estarà disponible i esperem que ens facin una mica d'història.
La nit del 5 de desembre un full a la porta ens avisa: Pedro Castro, guitarra; André Ramos, viola; Pedro Moutinho, veu... Clar que no serien els únics. A cantar hi havia a més, altres fadistes dels quals lamento no conéixer-ne el nom. Només el de José Morgado, la Teresa, una nena de dotze anys -espero que el desig dels pares de veure-la convertida en una "vedetta" del fado no acabi per espallar-la- i la Ana Guerra a qui vaig veure un parell de dies més tard a la Tasca do Chico


Mesa de Frades és un dels llocs que sempre recomano als amics que s'acosten a aquesta ciutat encantada i encantadora que és Lisboa.

Escoltem avui un fado musicat amb lletra d'Artur Ribeiro i música de Nóbrega e Sousa.



Lisboa é sempre Lisboa

Lisboa tem
o ar feliz
d'uma varina
e o vaivém
d'uma canção
em cada esquina.

Pelos mercados,
fresca e gaiata,
faz zaragata,
perde a tonta cabecita!
Aqui e ali
namora e ri,
e sem vaidade, veste de chita,
canta o Fado e tem saudade.

Refrão
Lisboa é sempre Lisboa,
dos becos e das vielas
e das casinhas singelas
d'Alfama e da Madragoa
dos namorados das janelas,
das marchas que o povo entoa,
da velha Sé
das procissões,
também da fé!
com seus pregões,
Lisboa é sempre Lisboa.

Pela manhã
vai trabalhar,
toda garrida
de tarde, ao chá,
Lisboa ri
cheia de vida.

Mas à noitinha,
olhos rasgados,
semicerrados
na oração mais bizarra...
Lisboa então,
só coração,
d'alma elevada,
presa à guitarra,
canta até de madrugada!
Refrão

diumenge, 14 de desembre de 2008

Adega do João



Un dels llocs on havia de tornar en aquest viatge a Lisboa, sense cap mena de dubte, era a l'Adega do João.
I estava segur que els amics Paulo i Isabel em durien allà.
A la localitat de Lobagueira a Torres Vedras a uns noranta quilòmetres de Lisboa, es troba aquesta casa de fados, on totes les quintas (dijous) el Fado és present. Acontece.


Ja vam parlar d'aquest lloc el 12 de març en una entrada dedicada a la fadista Adelaide Maria. A qui, dit sigui de pas, vaig trobar a faltar el passat dia 4 de desembre. La seva absència, però, va ser compensada per la vàlua dels i les fadistes que aquella nit van cantar.



He de lamentar, però, la meva manca de memòria per recordar tots els noms, i també la poca destresa en l'ús de la càmara fotogràfica. En l'intent de fer les fotografies sense flaix per tal de no molestar els fadistes, no m'adonava que el resultat estava sent un petit desastre. Ho tindrem en compte i en properes ocasions les farem amb flaix tot reduint-ne el número.


Així doncs, demano disculpes, tan per
l'oblit d'alguns noms com per la
qüalitat de les fotografies.



Els músics:
guitarra.- Ricardo Rocha
viola de fado.- Jaime Santos JR.
guitarra baixo.- Tó Moliças
cantadores e cantadeiras:
Débora Rodrigues
Paulo Ribeiro
Marcelino Ribeiro
José Manuel Rato
Ana Sofia Magalhaes
Tony Jorge
José Morgado
Nuno de Aguiar
i ara , Guitarrada na Adega do João





dissabte, 6 de desembre de 2008

Estou na casa de Paulo e Isabel (e Gonçalo)


Eu sabia da hospitalidade dos portugueses, agora fica confirmada. Os meus amigos deixarem-me a sua casa toda para mim sozinho.

Obrigadíssimo!!!






Uma casa portuguesa
Reinaldo Ferreira / Matos Sequeira / Artur Fonseca
Repertório de Amália

Numa casa portuguesa fica bem
Pão e vinho sobre a mesa
E se á porta humildemente bate alguém
Senta-se á mesa c'oa gente;
Fica bem essa franqueza, fica bem
E o povo nunca desmente;
Que a alegria da pobreza
Está nesta grande riqueza
De dar e ficar contente

Quatro paredes caiadas, um cheirinho a alecrim
Um cacho de uvas doiradas, duas rosas num jardim
Um São José de azulejo, mais o sol da primavera
Uma promessa de beijos, dois braços á minha espera
É uma casa portuguesa, concerteza
É concerteza, uma casa portuguesa

No conforto pobrezinho do meu lar
Há fartura de carinho
E a cortina da janela, é o luar
Mais o sol que bate nela;
Basta um pouco, um poucochinho p'ra alegrar
Uma existência singela;
É só amor pão e vinho
E um caldo verde verdinho
A fumegar na tigela

diumenge, 30 de novembre de 2008

Já falta pouco



Falten pocs dies per anar cap a Lisboa.
Sempre em ve de gust anar-hi, però cada cop més, cada cop sento que tinc més necessitat d`anar-hi.

L'explicació: un "coctail " format pels amics que hi tinc, les nits de Fado, l'encant dels seus barris, la lluminositat, les imatges des dels seus turons, i els nous amics que coneixeré, aquests amics encara desconeguts i que gràcies al Fado i les tecnologies, ara ens podrem donar aquesta abraçada tantes vegades escrita.


A Tia Macheta, enviou-me um dia umas imagens do bairro da Mouraria. Tratava-se de um power-point feito por Jotaeme -a quem não conheço- e gostei de ver essas imagens enquanto ouvia a Amália cantar Ai Mouraria.

Agora que vou voltar p'ra lá, recordei-me desse power-point e converti-o em vídeo para editar no blog.

O meu agradecimento ao autor e a Tia Macheta por ter-me-o enviado.

(Sei que há muitos erros nessas linhas e peço perdão por isso)


Ai Mouraria


dimecres, 26 de novembre de 2008

Roberta Miranda

Que el Fado és cantat per molta gent i arreu del món , és una cosa sabuda.
I quan vaig començar a endinçar-me en el Fado vaig constatar-ho. Del Japó, de Catalunya, de Rumania, d'Espanya, del Brasil... he trobat cantadeiras -sobretot- que no han pogut resistir-se a cantar el Fado.

Malgrat que el Fado és, eminentment, l'expressió del ànima del poble portuguès, i és cantat majoritariament per portuguesos/as, també és ben cert -com deia Amàlia- que..... el Fado és saber que no es pot lluitar contra allò que tenim. Fado és allò que no podem canviar. És preguntar "per què i no saber el perquè. És no deixar de preguntar-se mai i al mateix temps saber que no hi ha resposta....

I això ho sabem i ho compartim molta gent arreu del món.

Avui sentirem una cantant brasilera que s'ha atrevit a cantar fados amb aquest seu peculiar accent portuguès do além do Atlántico.
Parlo de la Roberta Miranda. Cliqueu aquest enllaç per veure el seu lloc web.
Va gravar el 2001 el CD Tudo isto é Fado amb un recull de clàssics i en homenatge a Amàlia Rodrigues.

amb lletra de Armando Vieira Pinto
i música d'Alfredo Marceneiro *fado cravo*


Maldição

Que destino, ou maldição
Manda em nós, meu coração?
Um do outro assim perdido;
Somos dois gritos calados
Dois fados desencontrados
Dois amantes desunidos

Por ti sofro e vou morrendo
Não te encontro, nem te entendo / Amo e odeio sem razão
Coração... quando te cansas
Das nossas mortas esperanças / Quando paras, coração?

Nesta luta, esta agonia
Canto e choro de alegria
Sou feliz e desgraçada;
Que sina a tua, meu peito
Que nunca estás satisfeito
Que dás tudo... e não tens nada

Na gelada solidão
Que tu me dás coração / Não há vida nem há morte
É lucidez, desatino
De ler no próprio destino / Sem poder mudar-lhe a sorte

diumenge, 23 de novembre de 2008

Fa un any



Hi ha poemes que commouen només de llegir-los. Hi connectem.
Adquireixen una altra dimensió quan algú els canta i llavors et "toquen" una mica més.
I quan ens falta algú, quan algú que estimem se'ns en va el poema ens visita. I no hi podem fer res: el poema i qui ens ha deixat ja caminen junts. Esdevenen indestriables.
Això em passa, Elena, amb el poema Res no és mesquí, d'en Joan Salvat Papasseit, i el teu record: que són indestriables.
Avui que fa un any que vas marxar, sense que ningú ho entengués, et volia parlar d'això i que ho sabessis. Naveguem junts amb el poema.
No és pas cap homenatge, ni tan sols un recordatori en l'aniversari de la teva partida, perquè sempre hi ets. Ningú no se'n va del tot mentre quedi algú que el recordi. I si això és veritat -que ho és- tu encara no te n'has anat.



Res no és mesquí,
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern - Primavera d'estiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla, verda eternament.

Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí,
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
-Avui, demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.



agraeixo la col·laboració dels amics Álex i Rita, la seva ajuda en la traducció
NADA É MESQUINHO

Nada é mesquinho
nem nenhuma hora agreste
nem é obscura a ventura da noite.
E o orvalho é claro
que o sol sai e se enfeitiça
e tem deleite do banho:
que se espelha a cama de toda coisa feita.

Nada é mesquinho,
e tudo rico como o vinho e a bochecha tostada.
E a onda do mar sempre ri,
Primavera de Inverno – Primavera de verão.
E tudo é Primavera:
e toda a folha eternamente verde.

Nada é mesquinho,
porque os dias não passam;
e não chega a morte nem sendo demandada.
E se a demandaram dissimula-vos uma cova
porque para voltar a nascer precisam de morrer.
E nunca somos um pranto
mas sim um sorriso fino
que se dispersa como gomos de laranja.
Nada é mesquinho,
porque a canção canta em cada cisco de coisa.
-Hoje, amanhã e ontem
desfolhar-se-á uma rosa:
e à virgem mais jovem vir-lhe-á leite ao peito.

dijous, 20 de novembre de 2008

Haikus II



Tinc un amic que escriu. També tinc altres amics que cantem i fan altres coses que m'agraden. I jo en gaudeixo. Tinc sort de tenir aquests amics. El meu amic -el qui escriu- es diu Álex i ara viu a Lisboa, i escriu molt bé. Els seus contes curts són realment bons. Jo els en dic de les pedres que parlen. Bé millor de les estàtues que parlen. Però no només estàtues. Bé, el cas és que els texts són nets, frescos, irònics, ben estructurats -malgrat algú digui que tenen massa història-, i crec que el dia que estiguin editats en un llibre, segur que serà d'aquells que el llegeixes tot d'una.

Una altra especialitat seva són els Haikus, uns haikus que ja són de tot l'any com bé diu ell. Jo dic que els haikus són estat d'ànim, pensaments que sorgeixen de sobte i que ens expliquen fins i tot a nosaltres mateixos una mica com som.

En faig una tria personal, els que després d'una primera lectura m'han atrapat més. Un altre dia en llegirem d'altres. Va per davant la presentació de l'autor i les meves felicitacions.





Prefacio

Según la tradición japonesa, los haikus se agrupaban según las cuatro estaciones del año. En cada uno de ellos se suele encontrar una palabra clave, denominada kigo, que ubica el poema en una de las cuatro estaciones. Los continuos cambios climáticos a los que nos vemos sometidos en nuestros días han provocado que muchos ya no distingan la primavera del otoño. Las promesas en Kioto para intentar paliar la situación con un protocolo no causaron el efecto esperado. Ante tal preocupante hecho, me he decidido por facilitar la vida al lector escribiendo haikus para todo el año. Para que, pese a que el sol abrase en invierno y la nieve congele el verano, los versos no se diluyan y las cabezas no se apaguen. Porque, aunque algunos quisieran, la intemporalidad de sus paisajes no lo permite.

Alejandro Gordet






1 Calles estrechas
con sábanas tendidas.

La lluvia arrecia.



2 Palomas sucias
que esconden sus nidos:

manjar de guerra


3 Indio dormido,
empresario despierto,
un pueblo menos.




11 Gorrión suicida
que se corta las alas

para ser libre.



12 La caravana
de burros sin carrozas

no pierde el paso.



18
Ojos cerrados
en la noche abierta
sobran estrellas.



23 A veces bebo
infusiones de loto.

Eso me cuentan.




24 El gato mía,
el caballo relincha,

el hombre calla.







41 Niños que juegan
a coser las pelotas

de los magnates

diumenge, 16 de novembre de 2008

Uma outra selecção



Se eu a viesse numa loja .....o compraria. Com certeza

divendres, 14 de novembre de 2008

Pedro e Ricardo

Molt abans de veure la malaguanyada película Fados d'en Carlos Saura, vaig tenir l'ocasió de veure dins del programa de "La Mar de Músicas" a Cartagena l'espectacle "Casa de Fados". Era el Juliol de 2007.
L'espectacle tenia inclòs un recital de Carlos do Carmo entre dos blocs del que és en si l'escena del film amb aquest nom, i amb la intervenció d'una colla de fadistes, amb majúscules, que van aconseguir que el Fado surgís davant d'un públic entregat, la gran majoria del qual desconeixia què és el Fado.
I malgrat aquest desconeixement l'espectacle va congregar més de mil persones. En un escenari -El Auditorio Parque Torres- totalment ple que els organitzadors van haver d'utilitzar en veure que el lloc on de primer s'havia de fer el concert se'ls feia petit davant la demanda del públic. El nou espai era sis vegades més gran que l'inicialment previst.

Es pot dir, doncs, que el fado té tirada. Un no comprèn de cap manera que no hi hagi una programació de Fado a Barcelona, posem per cas, on n'estic convençut l'èxit estaria assegurat.

Però no ens apartem del tema que avui tractem.
I no entrarem a valorar la part de l'espectacle que fou el concert de C. do Carmo.
Parlem dels veterans i joves fadistes que aquella nit ens van regalar l'escena de la película Casa de Fados, dels guitarristes José Luís Nobre i Pedro Castro del violiste Jaime Santos júnior i del baixiste el mític Joel Pina que a part de guitarrades, van acompanyar magistralment a Vicente da Câmara, Ana Sofia Varela, Tânia Oléiro, Margarida Bessa, Pedro Moutinho i Ricardo Ribeiro.



Avui escoltem la part final de l'espectacle, una desgarrada amb Ricardo Ribeiro i Pedro Moutinho, amb un Fado Lopes i un poema de Carlos Conde.















 FAMA DE ALFAMA


Não tenham medo da fama
De Alfama mal afamada
A fama ás vezes difama
Gente boa, gente honrada

Fadistas venham comigo / Ouvir o fado vadio
E cantar ao desafio / Num castiço bairro antigo

Vamos lá, como eu lhes digo / E hão-de ver de madrugada
Como foi boa a noitada / No velho bairro de Alfama
Não tenham medo da fama
De Alfama mal afamada

Eu sei que o mundo falava / Mas por certo, com maldade
Pois nem sempre era verdade / Aquilo que se contava

Muita gente ali, levava / Vida sã e sossegada
Sob uma fama malvada / Que a salpicava de lama
A fama ás vezes difa

ente boa, gente honrada

dijous, 6 de novembre de 2008

Lisboa al llibre Guinnes dels Rècords

Les cançons tenen temàtiques de tota mena. Es canta majoritàriament a l'amor -el gran tema-, però també a les persones, als llocs... a les ciutats. París, Roma, Nova York, Barcelona, tantes altres que no recordo ara però que segur que llegint això us en recordareu d'alguna cançó que canti a una ciutat.

N'hi ha una, però, que es canta i recanta -ho constato un cop m'he endinsat en el món del Fado- a tort i a dret. Una que sense adonar-nos-en està en multitud de cançons i fados. Com la cosa més normal. I ni ens n'adonem.

Però això no li ha passat desapercebut a algunes persones, entre les quals el senyor Vítor Duarte Marceneiro.


Nét del que fou gran fadista Alfredo Marceneiro i fill del també fadista Alfredo Duarte Júnior, el senyor Vítor Duarte ha engegat una campanya per tal que Lisboa sigui inscrita al Llibre Guinnes dels Rècords com a ciutat més cantada.

Un servidor està ben convençut de la certesa d'aquesta qüestió. I com jo molta altra gent.




Però, a més, l'amic Vítor en té les proves. Ha iniciat un recull de dades de tots els poemes cantats que fan referència a Lisboa. De primer fados, cançons després, en portuguès, en altres llengües.... i també que parlen dels barris que conformen la ciutat. Tot plegat, crec recordar haver llegit en algun lloc que la llista de cançons que parlen de Lisboa i ja recollides per en Vítor ultrapassa el miler ben llarg.

Aquesta ingent tasca de recopilació, la du a terme l'amic Vítor Duarte, home de lletres, investigador i gran divulgador del fado a través d'un magnífic blog que no podeu deixar de visitar:

http://lisboanoguiness.blogs.sapo.pt/

Per a mi i moltíssima gent és un blog de referència, per la gran quantitat d'nformació de tota mena que conté. Estic ben convençut que l'adreça d'aquest blog és a la llista de "favorits" de molts navegadors.

Des d'aquest modest espai, li dono tot el meu suport a la seva tasca per tal que ben aviat poguem veure el nom de Lisboa en aquest guinnesworldrecords .

Endavant estimat Vítor amb aquesta tasca.

Adiante caro Vítor com essa tarefa






divendres, 31 d’octubre de 2008

Zé Manuel Barreto


El febrer d'aquest any vam anar a Lisboa a visitar la nostra estimada professora Rita i al seu namorado Álex. Hi vam anar la Natacha, la Veerle i jo. L'Evelyn i la Toni no hi van anar per motius diversos. Queda pendent un altre viatge TOTS!

No cal dir que el viatge va estar sensacional. Estar-nos a ca la Rita i l'Álex amb l'hospitalitat pròpia de la gent de Portugal, la seva companyia, i el fet d'estar i sentir-nos a Lisboa... Sensacional.

La cirera del pastís: una nit tots junts i també amb en Paulo i la Isabel a Mesa de Frades. E fomos ao Fado.

I vam veure i escoltar la Tânia Oleiro a qui ja coneixia i havia vist l'any passat a Cartagena dins del programa de la Mar de Músicas.

Però també vaig sentir per primer cop un fadista que no havia sentit mai -com n'hi ha tants- i que em va agradar força.

En aquell moment no en sabia el nom. Ha estat fa molt poquet que tot passejant pel Youtube l'he "redescobert" i n'he conegut el nom: José Manuel Barreto.


Després i gràcies -una vegada més- a l'amic de Porto, en Fernando Batista, he tingut el plaer de tornar a escoltar-lo, i vull compartir amb tots vosaltres un tastet del seu Fado.
El poema Dádiva, amb lletra de Teresa Tarouca i música de Armando Machado *Fado Santa Luzia*.

La lletra, com no, extreta del bloc fadosdofado.

Obrigado a tots


Se eu morrer a descansar
Eu peço a deus, a cantar
Que me deixe adormecer;
Mas se vir o teu olhar
Eu peço a Deus p'ra esperar
E não me deixar morrer

Põe a tua mão na minha
Olha p'ra mim e caminha / Quero ser a tua luz
Quero seguir os teus passos
Dar-te o meu corpo em abraços / E levar a tua cruz

Põe no teu olhar a esperança
Faz de mim, nova criança / Acende o luar no céu
Põe a tua mão na minha
Sorri p'ra mim e caminha / Que o teu caminho é o meu

dilluns, 27 d’octubre de 2008

T'agrada el fado?... -però és molt trist, no?

Aquesta és la pregunta que, sense cap mena de dubte, és la més formulada a un servidor: és molt trist, no?. Quan els pregunto si els agrada el Fado.
No formulen pas la mateixa pregunta quan algú es declara entusiasta del flamenc, el tango, el blues o la música francesa dels cinquanta-seixanta... no, només quan es parla del Fado.
Jo, la veritat, de primer em desfeia amb explicacions com si hagués de "defensar" el Fado d'alguna cosa que hagués fet malament. Per deixar-lo en bon lloc com si diguéssim. Amb el temps ja m'he adonat que això no va enlloc.

També vaig passar per la fase d'intentar explicar què és el Fado. Error. El Fado no té definició. O si en té, és la mateixa definició de la vida. Com en la vida, en el Fado hi ha moments de tota mena. Bons i no tant bons. Tristos i no tant. Simpàtics i desastrosos. Doncs el Fado deu de retratar això: la vida.

Si que és veritat que en la nostra cultura tendim a voler ser sempre feliços. Un altre error. La vida -una definició de la qual tampoc crec que existeixi- està farcida de tota mena d'adorns. Uns més bonics i altres menys. Algunes persones poden valorar només els bonics. Però els altres també hi són.

També hi ha qui compara el Fado amb altres formes d'expressió musical com el flamenc, el blues, el tango... i vinga, un altre error!
D'això ja en parlarem un alre dia.

- El Fado és trist, no?
- Home, a vegades...
- És que no se'l veu alegre
- Quants fados has escoltat?
- Doncs....
- Suposo que d'Amália, no?
- De qui?

Aquesta conversa és real.
Clar, no es coneix el Fado. I menys per aquestes contrades nostres. Llavors, jo, intento buscar en la meva memòria escasa i també en les meves notes i els recito algun fragment d'algun fadinho, tot taralejant-lo -espallant-lo diria jo- ...

... passa ligeira
alegre i namoradeira
a sorrir p'ra rua inteira
vai semeando ilusões...

o bé...
Quando Deus criou as rosas
neste pais encantado
caiu uma, desfolhou-se
e dela nasceu o fado...

i...
Nas varandas desta rua
há uma que vive núa
outra que não tem lençois
a terceira é um catavento
em março noiva do vento
em julho amante do sol...

També...
guitarra amiga, anda comigo
velha cantiga quer do fado ter abrigo
a nossa voz, em todo o lado,
será para nós, a porta-voz do nosso fado.

però..
chora a ouvir cantar o fado
quando ele é bem cantado
por quem o sabe cantar...

i anima...
quem vai ao fado meu amor
quem vai ao fado
sente que a alma ganha asas, que voar..

i per menjar...
ai! que saudades do meu bacalhau
das pataniscas, das postas na brasa
com cebolinhas e com colorau
com feijoão frade à moda da casa...


...................No, el Fado no és una cançó trista. El Fado retrata la vida. El Fado és poema amb música. Bons poemes. El Fado és sentiment. El Fado és...
Bé, hem dit que no li cal definició. Se sent, o no se sent. Acontece ou não.

No diem res més. Escolteu a l'Ana Moura i aquest poema de Ary dos Santos amb música de Moniz Pereira.
Ah! i si el trobeu trist feu-m'ho saber, i deixeu el comentari oportú. A baix, a "comentaris."


Fado Varina

Ary dos Santos / Moniz Pereira


De mão na anca
descompôem a freguesa
Atrás da banca
chamam-lhe gosma e burguesa;
Mas nessa voz com insulto á portuguesa
Há o sal de todos nós, há ternura e há beleza;
Do alto mar chega o pregão que se alastra
Têm ondas no andar quando embalam a canastra

Minha varina que chinelas por Lisboa
Em cada esquina é o mar que se apregoa
Nas escadinhas dás mais côr aos azulejos
Quando apregoas sardinhas que nos sabem como beijos;
Os teus pregões sõ iguais á claridade
Caldeirada de canções que se entorna na cidade

Cordões ao peito n
uma luta que é honrada
A sogra a jeito n
a cabeça levantada;
De perna nua com provocante altivez
Descobrindo a mar da rua, que esse sim, é português;
São as varinas dos poemas do Cesário
A vender a ferramenta de que o mar é o operário

Minha varina que chinelas por Lisboa
Em cada esquina é o mar que se apregoa
Nas escadinhas dás mais côr aos azulejos
Quando apregoas sardinhas que nos sabem como beijos;
Os teus pregões nunca mais ganham idade
Versos frescos de Camões com salada de saudade





dimarts, 21 d’octubre de 2008

Margarida Bessa


Una veu d'aquelles que no deixen indiferent
Aquest Pombalinho és el primer fado que li vaig sentir cantar.

Ja l'havia escoltat per Vicente da Câmara i per Maria Teresa de Noronha.

Un poema de C. Nozes amb música de M. Franklim i que he vist escritamb i sense la h.

Com sempre agraeixo a l'amic José Fernandes Castro pel seu blog de lletres de fados, una font que sempre raja i on hi bec constantment.

Obrigado sempre José



Pombalino
C. Nozes / M. Franklim
Repertório de Margarida Bessa

Naquela casa afastada
A miséria fez morada
E nunca mais quis saír;
Quem lá mora, não tem nada
Mas nos vasos da sacada
Há saudades a sorrir

Saudades lembram a esperança
Que nunca morre nem cansa / Se viveu no coração
Embora pesem no peito
Sombras d’amor já desfeito / Sempre fica uma ilusão

Por isso mesmo, que importa
Que a saudade bata á porta / Se a esperança entra a seguir
E como o sol da alvorada
Nos canteiros da sacada / Há saudades a sorrir

dilluns, 20 d’octubre de 2008

Sorpreses

Les mini-vacances, s'han acabat. Després d'uns dies al Paradís -on no tinc internet- reprenc la vida normal. Llegeixo els correus i els diversos fronts que em connecten amb tants amics la majoria dels quals apassionats, com jo, pel Fado.
D'entre les felicitacions que rebo pel meu aniversari, les quals agraeixo de tot cor totes i cada una, divulgarem aqui un video que ha fet el mestre Américo d'un Fado Menor cantat per Amália.
La traça que té l'amic Américo fent aquestes petites obres d'art és digna d'elogi i això faig des d'aqui.


..............Obrigado

divendres, 10 d’octubre de 2008

José Luis Jiménez Villena

Un any fa que ens vas marxar deixant-nos sorpresos per aquesta pressa que cap de nosaltres enteníem i volíem.
Malgrat tot el temps que vam passar sense veure'ns, aquesta partida ens va fer mal i només et disculpem per el llegat que ens has deixat.
Abans, la mort ens semblava tan lluny! Ara, però, maleïda sigui, cada cop més a prop.
Deixa'm que recordi aquest poema que ens vas regalar del teu llibre Las luces del Norte.

Verte al trasluz


Soy delincuente de amores, aprésame,
sé mi penal excavado en la roca,
prende el deseo, el placer que provoca,
hoy que no quiero dolerme en un pésame.

Muérdeme, dame sosiego en la boca,
dime te quiero en susurros y bésame,
borda en mis labios la gloria y regrésame
limpio, desnudo, a la piel que me toca.

Tengo la suerte de cara, intangible,
suerte segura apostada en un dado
ful y cargado en un seis infalible.

Juego a ser tuyo, a ganar lo apostado,
lúbricamente, y quisiera, invencible,
verte al trasluz del cristal del pecado.

farem uns dies de vacances i ens retrobarem el 20 d'octubre

dimecres, 8 d’octubre de 2008

Argentina Santos


Podem llegir una resenya biogràfica d'aquesta gran fadista i cuinera al bloc Lisboanoguiness d'en Vítor Duarte Marceneiro.

Jo només dir que he tingut el plaer de sopar a casa seva A Parreirinha de Alfama, d'escoltar-la cantar i de poder saludar-la.

És per aquest motiu que el primer intent de fer un video per posar al bloc li dediqui a ella.

Parabéns Argentina e obrigado por presentear-nos tua voz e o teu estilo.





dilluns, 6 d’octubre de 2008

Ricardo Ribeiro

El mes de gener ja vam parlar d'en Ricardo Ribeiro, un extraodinari fadista.
En aquell moment encara estava una mica verd en això dels blogs i no sabia com podia posar-hi música . Més endavant l'amic Pau de Perpinyà em va ajudar en aquest tema i poc a poc amb la seva ajuda i amb la d'altres vam seguir en aquesta tasca de divulgació del Fado, la qual cosa m'ha permés conèixer a altres persones tocades com jo per aquest "virus" que és el plaer de posar en ordre els propis sentiments tot escoltant el Fado.
Així, doncs, avui toca escoltar aquest fadista a qui he tingut el plaer de sentir en directe i puc asegurar que amb ell o Fado acontece.
Del seu darrer treball Fado un fado que m'agrada molt: Fado Carriche.





Rezando pedi por ti

ll. Natália dos Anjos
m- Fado Carriche



Rezas que outrora aprendi
troquei-os por beijos teus
quem for beijado por ti
até se esquece de Deus.

Julgas que não sei rezar
nem pedir a Deus por ti
mas ainda te hei de ensinar
rezas que outrora aprendi.

O meu pecado é amar-te
porque ao beijar-te senti
que nunca pode deixar-te
quem for beijado por ti.

A Deus peço mil perdões
erguendo os olhos aos céus
porque as minhas orações
troquei-os por beijos teus.

E Deus vai-me a perdoar
os grandes pecados meus
pois quem peca por amar
até se esquece de Deus.







diumenge, 5 d’octubre de 2008

Adélia Pedrosa


Una fadista exepcional radicada a São Paulo que vaig descobrir a l'omnipresent Youtube, on la seva filla Cláudia té un lloc per divulgar la feina d'aquesta -i em repeteixo- excepcional fadista, nascuda al districte de Leiria, Portugal.

Després d'escoltar gairebé tots els fados presents a la xarxa, confeso que he quedat fascinat per la veu i la força d'aquesta Cantadeira.

D'entre tots ells, escullo aquest Sou filha de um pescador, en aquest video fet per la Cláudia que també ha tingut la gentilesa d'enviar-me la transcripció de la lletra. Així no tenim cap excusa, doncs, per anar cantant mentre veiem les imatges del video.
Moltes gràcies a les dues, mare i filla, per fer-nos arribar el Fado des de tant lluny.
Muito obrigado

No deixeu de visitar el seu blog


Sou filha de um pescador

Letra: Armando Silva

Música: Fado Franklin

Sou filha d'um pescador

Honrado e trabalhador

Valente lobo do mar

Se o tivesse a meu lado

Eu melhor cantava o fado

Catava-o sim a chorar

No peito d'um pescador

Vive a graça do Senhor

Que o acompanha no mar

Chora a ouvir cantar o fado

Quando ele é bem cantado

Por quem o sabe cantar

Quando é grande a pescaria

Ficam todos nesse dia

Alegres e a cantar

Gente que não tem maldade

Deixa sempre uma saudade

No dia em que vão pro mar

Eu canto pra toda a gente

Que no peito o fado sente

E tenho-lhe tanto amor

Cantá-lo não é desonra

E é para mim uma honra

Ser filha de pescador



diumenge, 28 de setembre de 2008

Uma selecção...



Si trobés un CD amb aquesta selecció....

me'l compraria

diumenge, 21 de setembre de 2008

Aldina Duarte



Podria començar dient que la vei i el jeito d'aquesta fadista em va captivar en quant la vaig sentir. Però dir això no fóra gaire original, ja què o podria dir de gairebé tots els/les fadistes que conec.

He llegit en algun lloc que té un posat massa exagerat o potser massa "negre". Jo no l'he vista cantar el Fado en directe. Fins avui he de dir que l'escolto amb plaer, i és per a mi una font important per conéixer les melodies del Fado Clàssic.

Avui em ve de gust que escolteu:

Deste-me tudo o que tinhas

lletra - João Monge
música - Felipe Pinto
(Fado Meia-Noite)

Deste-me tudo o que tinhas
nos meus lençóis de cetim
mas a raiva quando vinhas
desencontrado de mim.

O meu corpo dependente
bebia da tua mão
aquela mistura quente
de desejo e perdição.

Jurei que um dia mudava
que de tudo era capaz
já nem o sangue me lava
e tu nem raiva me dás.

Parti os saltos na rua
dei a vida pela vida
mas agora olho a Lua
e não me sinto perdida.

Esqueci a tua morada
e tu nem raiva me dás
agora que não me dás nada
deste-me um pouco de paz.


Agora para os amigos de Portugal que olham este "bloc", tenho uma pergunta: Há um poema de Aldina Duarte que ela canta em Fado Menor e que eu não ouvi nunca.
O poema diz......... Na memória uma voz triste
não pára de me dizer
tudo aquilo que hoje existe
um dia há de morrer

dissabte, 20 de setembre de 2008

Rão Kyao

Quan l'afició al Fado es desperta, un busca tota mena d'informació i "es baixa" qualsevol cosa que troba a la xarxa que hi faci referència.
Això fa que puguis conéixer coses que fins aquells moments no podies ni imaginar que et poguessin interessar.
Així va ser com vaig tenir coneixement d'en Rão Kyao. Penso que el seu saxo fa en aquest treball (Fado Bailado, gravat al 1983, amb el qual aconseguir un disc de platí) -i salvant les distàncies- el paper de la veu del fadista.
Rão Kyao com també altres músics m'han ajudat a endinsar-me en el món del Fado.



Escoltem mentre fem qualsevol altra cosa aquest "popurri" en el qual incloc fragments de músiques de: fado bailado, fado vitória, fado vianinha, fado corrido i acaba amb el tema d'Amadeo do Vale i Frederico Valério: Ay Mouraria




dimecres, 17 de setembre de 2008

Cidália Maria

La fotografia que il·lustra aquesta entrada, està treta del blog de Manuela, que és el lloc on es poden trobar les fotografies de tots els fadistes.
Si es tracta de la mateixa Cidália Maria que jo conec, i de la qual vam parlar en l'entrada de 8 d'abril, aquesta és una foto antiga ja què en la portada del seu CD Memórias apareix una senyora més gran.

Jo crec que es tracta de la mateixa persona.
Queda aquesta entrada a l'espera de la confirmació, o no, d'aquest extrem.

Més enllà d'això -além disso- que diríem a Portugal
em venia de gust posar aquest fado amb lletra de Pedro Vilar i música de Ana Madalena.
Més avall veurem la fotografia del CD del qual parlava

Vazio
Já derramei silêncios e cansaços
Apertei vazios, quanta vez
E quantas amarguras nos meus braços
Acolhi sem perder a altivez
E bebi tantos copos de saudade
E gargalhei da própria ironia
Que quando pressenti a fantasia
O tempo, ultrapassou a minha idade
Encontrei-me como sempre transparente
Vendo através de mim sem me encontrar
Não descansei a mente a procurar
A razão que me faz andar ausente
Se tudo quanto fui é tão presente