Que el Fado és cantat per molta gent i arreu del món , és una cosa sabuda.I quan vaig començar a endinçar-me en el Fado vaig constatar-ho. Del Japó, de Catalunya, de Rumania, d'Espanya, del Brasil... he trobat cantadeiras -sobretot- que no han pogut resistir-se a cantar el Fado.
Malgrat que el Fado és, eminentment, l'expressió del ànima del poble portuguès, i és cantat majoritariament per portuguesos/as, també és ben cert -com deia Amàlia- que..... el Fado és saber que no es pot lluitar contra allò que tenim. Fado és allò que no podem canviar. És preguntar "per què i no saber el perquè. És no deixar de preguntar-se mai i al mateix temps saber que no hi ha resposta....
I això ho sabem i ho compartim molta gent arreu del món.
Avui sentirem una cantant brasilera que s'ha atrevit a cantar fados amb aquest seu peculiar accent portuguès do além do Atlántico.
Parlo de la Roberta Miranda. Cliqueu aquest enllaç per veure el seu lloc web.
Va gravar el 2001 el CD Tudo isto é Fado amb un recull de clàssics i en homenatge a Amàlia Rodrigues.
amb lletra de Armando Vieira Pinto
i música d'Alfredo Marceneiro *fado cravo*
Que destino, ou maldição
Manda em nós, meu coração?
Um do outro assim perdido;
Somos dois gritos calados
Dois fados desencontrados
Dois amantes desunidos
Por ti sofro e vou morrendo
Não te encontro, nem te entendo / Amo e odeio sem razão
Coração... quando te cansas
Das nossas mortas esperanças / Quando paras, coração?
Nesta luta, esta agonia
Canto e choro de alegria
Sou feliz e desgraçada;
Que sina a tua, meu peito
Que nunca estás satisfeito
Que dás tudo... e não tens nada
Na gelada solidão
Que tu me dás coração / Não há vida nem há morte
É lucidez, desatino
De ler no próprio destino / Sem poder mudar-lhe a sorte
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada