La paraula Saudade tan usada pel fado i tan arrelada a la llèngua portuguesa, de tan escoltada ja la tenim integrada, com a pròpia, ens és molt familiar, no ens cal molta explicació perque tots sentim què vol dir encara que no sabem bem bé definir-la.
El diccionari Priberam ens diu que ve del llatí solitas, -atis , solidão (solitud) 1 Lembrança grata de pessoa ausente ou de alguma coisa de que alguém se vê privado. 2 Pesar, mágoa que essa privação causa.
Déiem que en els poemes cantats pel fado, la saudade hi está molt present. S'usa i ens parla des de punts de vista molt diferents. Ara estem intentant fer una recopilació de fados que ens parlen de la saudade amb fadistas diversos, músiques diverses i estils diversos, per fer un CD, o potser només per tal de veure la immensa varietat de punts de vista a l'hora de parlar de la Saudade. Ja anirem parlant de com va anant aquesta recopilació, però si algú té alguna preferència o alguna idea li agrairem que ens ho faci saber.
Avui un tastet d'aquesta Saudade amb l'Ana Sofia Varela per la qual -ho confessem- tenim una certa debilitat. Del seu treball Fados de Amor e Pecado, amb lletra de João Monge i música de João Gil
Feliz Saudade
Nunca dissemos adeus
mas já toda a gente sabe
por muito amor que se jure
não há mal que sempre dure
nem bem que nunca se acabe.
Nunca dissemos adeus
nem trocamos direcções
mas desde a primeira hora
cada um sabe que mora
dentro de dois corações.
A terra tem tanto mar
a o mar tem tantos destinos
ainda te quero encontrar.
É feliz esta saudade
não me dói nem me arrepia
amor e recordação
brilham sempre aonde vão
são a nossa estrela guia.
Nunca dissemos adeus
era uma jura dos dois:
em qualquer esquina da vida
na hora da despedida
dizemos "Até depois"
A terra tem tanto mar
e o mar tem tantos destinos
ainda te quero encontrar.
Navegant per Internet, i a més de mil quilòmetres de Lisboa, trobes coses com aquest vídeo del canal Purofado que aconsegueix fer sortir la saudade, aquesta saudade que sempre tenim en algun raconet i que no se n'acaba d'anar mai. El dia 15 del passat juliol, tan sols tres setmanes després de la meva visita a Lisboa, a la rua do Capelão al barri da Mouraria, bressol del fado i del recordat Fernando Maurício "O Rei sem coroa", els fadistes li van retre un homenatge al costat del monument que la Cámara Municipal de Lisboa va dedicar ao berço do Fado.
Fado al carrer amb el fadista Rui Simões cantant el clàssic de Gabriel d'Oliveira amb música de Joaquim Campos *Fado Vitória* : Igreja de Santo Estevão.
Fernando Silva, Rui simões i Carlos Fonseca
Igreja de Santo Estevão Gabriel d'Oliveira / Joaquim Campos *fado vitória* Repertório de Fernando Maurício
Na igreja de Santo Estevão Junto ao cruzeiro do adro Houve em tempos guitarradas; Não há pincéis que descrevam Aquele soberbo quadro Dessas noites bem passadas
Mal que batiam trindades Reúnia a fadistagem / No adro da santa igreja Fadistas, quantas saudades Da velha camaradagem / Que já não há quem a veja
Santo Estevão, padroeiro / Desse recanto de Alfama Faz o milagre sagrado Que voltem ao teu cruzeiro Esses fadistas de fama / Que sabem cantar o fado.
Ningú millor que en Rui Simões, deixeble i admirador del "Rei sem coroa" per aquest merescut homenatge. Més d'en Rui Simões a
Comencem un nou any i el comencem amb una altra prohibició: No es pot fumar en locals públics...
S'afegeig aquesta prohibició a un seguit de mesures que cada dia i sense que ens n'adonem van mimbant les llibertats individuals, mesures que a més ens volen vendre com a bones per el col·lectiu i per l'individu. Veient com funciona el món, és fácil deduir que l'adjectiu que més li escau a la mesura és la de "Hipócrita". Prohibim fumar però no prohibim la fabricació i venda d'armes (que deuen matar més que el tabac). Prohibim fumar però no prohibim l'explotació laboral i les retallades socials (i semblem encantats!). Prohibim fumar i CONSENTIM tantes i tantes barbaritats al nostre voltant que de veritat Hipócrita és la paraula, i hipócrites són aquells que ens fan combregar amb rodes de molí i que de fet ho aconsegueixen. Han donat un altre "quart de volta" i cada cop més tenim les societats occidentals més preocupades per les aparences que per les coses que són realment importants. La idea és molt bona: ens creen les pors i nosaltres mateixos demanem que ens posin la cadena al coll. No direm aqui, però que fumar sigui bo per la salut, com tampoc ho és de bona la pol·lucio que generen les fàbriques que ens envolten i els cotxes que van cremant benzina. Tot plegat com diu aquell "És molt confús"
De l'època en que fumar no estava mal vist, sinó més aviat el contrari, trobem aquest vídeo realitzat pela nostra amiga TiaMacheta, un fado Menor cantat per Esmeralda Amoedo, titulat Fumar é matar saudades.
Punxeu la fotografia
Un servidor ja va deixar de fumar fa alguns anys per decisió pròpia i encoratjo i felicito a tots els qui decideixin fer el mateix, però també encoratjo a tothom a no deixar-se seduir per les prohibicions com a sol·lució per a tot. Potser cal més educació, que genera respecte, que no pas prohibicions que només fan que enfrontar les persones.
El 14 de desembre la boira s'havia ensenyorit de Lisboa, per la qual cosa el meu vol va arribar dues hores tard, i si afegim el trànsit dens de la segona circular, s'entén que em poses un pel nerviós doncs a les nou del vespre en Ricardo Ribeiro presentava al Centre Cultural de Belém el seu darrer treball "A Porta do Coração"i els amics Paulo i Isabel m'esperaven a la porta amb les entrades. Ho van fer fins el darrer moment... cinc minuts abans de les 9 del vespre, el taxi feia cap a la porta d'aquest magnífic auditori de Belém. Ja havia avisat a la Rita i l'Àlex que arribava justet...després ens trovaríem els vaig dir amb un SMS. Que bé que van aquestes coses de vegades! En el viatge amb el taxi, recordava unes paraules de la Isabel: que vaig ser jo -em deia- qui l'havia posat el cuquet del fado, que abans de conéixe'm no li feia tanta cosa. Fins i tot em va fer el regal d'un poema sobre el fado de Fernando Carvalho i Aníbal Nazaré, Tudo isto é fado. En modificava la lletra per dedicar-me'l. En el taxi i enmig de l'embús anava jo talarejant aquest poema que diu:
Jaume, porque ele é fado
Perguntaste-me outro dia se eu sabia o que era o fado eu disse que não sabia tu ficaste admirado O Paulo vinha a passar e salvou a situação começaram a falar.. fado foi o tema do Verão.
Muitas perguntas muitos porquês muitos serões pelas manhãs papel e lapis novas questões Barcelona, Lisboa foi um desejo concretizado o Jaume existe e não desiste todo ele é fado
Digo-te com emoção não te mentí no passado porque eu ouvia uma canção mas não escutava o Fado Tive que te conhecer tu entendes a "saudade" para então eu perceber Fado é Vida, é Amizade.
Isabel Pinto
Sempre em queda el dubte de si li vaig agrair prou aquest gest, de manera que una vegada més i des d'aqui, li torno a donar les gràcies.
Del concert d'en Ricardo Ribeiro que ens va deixar impressionats un cop més, si de cas millor que les meves paraules llegir-ne la ressenya aqui al Portal do Fado. A mi se m'acaben els adjectius...
*************************************
Una altra de les fites era conéixer la fadista Ibérica, la Yolanda de Carvalho, que canta a Vossemecê, davant da Igreja da Sê, així que cap allà ens vam dirigir per conéixer-la a ella i també als músics Zé Manuel Castro, veu i guitarra, Chico do Carmo a la viola i també l'Eurico Pavia, amb qui vam tenir l'ocasió de compartir taula, conversa i vinho. L'Américo acaba de dedicar-li un altre vídeo a la Yolanda. Aqui el tenim!
*******************************
No podia faltar a la meva cita a Mesa de Frades, aquest lloc, per mi, ja mític i on em trobo com a casa. La guitarra de Pedro Castro i la viola de l'André Ramos són una referència d'aquesta Alfama encisadora. Jorge Morgado, Pedro Moutinho, Catarina Wallenstein, o la jove Teresa Landeiro, són alguns dels fadistes que podem trobar a la casa. Sense oblidar als amics Celio i Sérgio que ens fan més agradable l'estada.
Fantàstic també el retrobament amb l'amic Vasco Almeida, referent de les nits fadistes de Lisboa amb qui vaig anar per primera vegada a l'antiga Fábrica de Braço do Prata, espai avui reconvertit i que havia estat la fábrica d'armament més gran de Portugal. Ara s'hi pot trobar un seguit d'activitats entre les quals Fado tots els dissabtes, però també jazz, rock, bibliotéca i bar. Un espai molt recomanable on vaig tenir el plaer de compartir taula i vi amb un dels fadistes que més m'agrada: Zé Manuel Barreto. Els músics Ricardo Parreira i Marco Oliveira van acompanyar en Barreto, l'Helder Moutinho, en Morgado, als pares Moutinho, i a la Gisela João, jove fadista que em va agradar des de la primera nota. Vaig gravar un dels fados que va cantar, però lamentablement no em van autoritzar a penjar-lo a la xarxa, i com que la Gisela no té encara disc al mercat us remeto a aquest enllaç per escoltar la seva veu...
La Tasca do Chico, A Bela, totes dues a la rua dos Remédios, són també bons llocs per escoltar fado. Va ser A Bela on vaig escriure una petita crónica del pas de la Sandra Correia per Barcelona (sempre escric petites cróniques!?). Ho vaig fer amb el meu portuguès incipient i vaig necessitar l'ajut del meu anjo, la Rita per polir una mica el text per tal que fos publicable al Portal do Fado. Si voleu podeu llegir-lo aqui: http://www.portaldofado.net/content/view/2275/67/.
Va ser a casa de la Rita i de l'Àlex que vaig passar aquests dies a Lisboa, la qual cosa els agraeixo tot esperant no haver sigut massa pesat. Obrigadíssimo meus anjos! ************************************ La darrera nit a Lisboa estava reservada per veure la Celeste Rodrigues al Teatre São Luiz on una part del món fadista li va retre un merescut homenatge a aquesta fadista que fa més de 65 que canta fado. La crónica d'aquest esdeveniment AQUI. Només afegir o més aviat remarcar que vam trobar a faltar alguns noms en aquest homenatge, sobretot, tal com apunta "TiaMacheta", de la generació de la homenatjada. I jo particularment vaig trobar a faltar una mica més de calidesa en aquest més que merescut tribut a la fadista. Per cert, em diuen que la Celeste ha deixat de fumar..... Esperem, però, que no deixi mai de cantar.
La nit encara em va dur una altra alegria: la Sandra Correia i el João Costa van venir des de Porto per assistir a l'espectacle de la Celeste. Un retrobament amb aquest amics que em va fer molta il·lusió. En acabar l'espectacle i després de cumplimentar la Celeste Rodrigues i saludar diversos fadistes com la Kátia Guerreiro, al mateix teatre, vam anar a O Faia on canta la Lenita Gentil i en Ricardo Rocha, i més tard vam acabar a la Mesa de Frades on vam retrobar la Celeste i vam poder escoltar la veu de la Joana Amendoeira a qui agraeixo la dedicatória del seu CD.
I la Sandra Correia va cantar a la Mesa de Frades... va cantar i va tornar a encantar. Obrigado amiga! L'endemà un avió, també amb retard, em va tornar a Barcelona, on és tant i tant difícil escoltar Fado..........
Crec que va ser l'amiga Filomena Franco qui va engegar al Facebook un grup obert amb aquest nom: Alentejo - Terra e Gente, que ja ha ultrapassat els dos mil membres els quals han anat publicant diverses fotos, vídeos, i comentaris, de tota mena.
M'ha sobtat la bona acollida que ha tingut aquesta idea. L'Alentejo, aquesta vasta regió del sud de Portugal, ha resultat ser una terra molt estimada, bé, segurament ja ho era d'estimada, i aquest grup del Facebook ens ha permès de certificar-ho.
Una de les moltes perles que he trobat, és aquest "corrido" cantat pel fadista d'Évora António Pinto Basto que va publicar l'amic Raúl Pinto a qui vaig demanar la lletra per tal de poder entendre millor aquesta particular manera de parlar dels habitants de l'Alentejo. Li ho agraeixo.
Felicitem i agraïm des d'aqui a la impulsora d'aquesta idea perquè ens permet gaudir de les particularitats d'aquest bonic Alentejo. Gràcies Mena.
Mestre Alentejano
l.- João Vasconcelos e Sá
m.- Popular *fado corrido*
MESTRE ALENTEJANO Terra de grandes barrigas, Onde há tanta gente gorda, Às sopas chamam açorda E à açorda chamam-lhe migas; Às razões chamam cantigas, Milhaduras são gorjetas, Maleitas dizem maletas, Em vez de encostas, chapadas, Em vez de açoites, nalgadas E as bolotas são boletas. Terra mole é atasquêro, Ir embora é abalári, Deitar fora é aventári, Fita de couro é apero; Vaso com planta é cravêro, Carpinteiro é abegão, A choupana é cabanão E às hortas chamam hortejos Os cestos são cabanejos E ao trigo chama-se pão. No resto de Portugáli Ninguém diz palavras tais; As terras baixas são vais Monte de feno é frascáli Vestir bem parece máli À aveia chamam cevada Ao bofetão orelhada Alcofa grande é gorpelha Égua lazã é vermelha Poldra “isabel” é melada. Quando um tipo está doente Logo dizem que está morto. A todo o vau chamam porto Chamam gajo a toda a gente Vestir safões é corrente Por acaso é por adrego, Ao saco chamam talego E, até nas classes mais ricas Ser janota é ser maricas Ser beirão é ser galego. Os porcos medem-se às varas, O peixe vende-se aos quilos E a gente pasma de ouvi-los Usar maneiras tão raras; Chamam relvas às searas Às vezes, não sei porquê E tratam por vomecê Pessoas a quem venero; “não quero” dizem “na quero” “eu não sei” dizem “ê nã sê”! ***************************
Ens escriu l'amic Manuel Sanches fent-nos avinent que el poema que segueix i que creiem continuació de l'anterior, es titula DITOS DO ALENTEJO OU MESTRE ALENTEJANO (II) i la seva autora la poetessa popular de Campo Maióri, la Rosa Dias.
Queda doncs aquesta rectificació aqui amb el nostre agraïment a l'amic Manuel.
Assim já cantei um dia Pois no Alentejo nasci Ali amei e sofri E ao meu povo eu entendia Pastel de grão é azevia Massa frita é brinhol Piolho cata-se ao sol À lenha chamam molheta O zangado diz punheta Sapateiro usa serol A frigideira é sartém Uma tigela plangana Mulher de graça é magana Falar mal é coisa vã Cama de molas divã E quem dança está balhando Chover pouco é muginando A gasosa é um pirulito Qualquer cão é um canito Chorar baixo é chomingando Ao leite chamam-lhe lête Um bacio é um penico Um desmaio é um fanico Um canteiro é alegrete O soutien é um colete Do pão dur(o) fazem-se migas São saias quaisquer cantigas Grão cozido é gravançada Qualquer pessoa é coitada E as amantes são amigas Emprestar é repassar Mentiroso é trapacêro Amolador é um gatêro Ir a mondar é escardar Chatear é amolar Do pobre diz-se infeliz A igreja é uma matriz Cafeteira é choclatêra Coisa torta é pernêra E é o povo que assim diz Um barril é um porrão E a garagem é cochêra Chouriço preto é cacholêra Preguiçoso é lazerão Homem do campo é ganhão Chama-se fosso a um val Almofariz é um gral Sopas frias é gaspacho Viver bem é ter um tacho / VIVE BEM QUEM VIVEU MAL
Més fotografias i més vídeos de l'Alentejo al FacebookUns dies de vacances pel blog i per mi. Estaré a Lisboa saludant els amics i escoltant fado!! Bones Festes a tots els amics que passeu per aqui!!
Fa un parell d'anys quan vaig escoltar per primer cop aquest fadista, ja em va agradar el timbre de la seva veu. Cantava aquest fado Esmeraldinha del fadista Júlio Fonseca, després vaig escoltar els vídeos que hi há a la xarxa, i no sé per quins set sous, encara no l'havia dut aqui per que en puguessiu gaudir. Subsanem l'errada i aqui van dos vídeos de l'Emanuel Soares
Un vídeo de fadomeu: Caravela de saudade un homenatge a aquells que partien buscant què hi havia més enllà de la mar, i allunyant-se omplien el seu ànim d'aquesta saudade que tan bé coneixem fent plorar les seves guitarres....
Caravela da saudade
Carlos Zamara / Júlio Proença *fado esmeraldinha* Repertório de Fernando Maurício
Nos tempos em que o mar era um segredo Desafiando a própria tempestade Alguns heróis, partiram sem ter medo Na dócil caravela da saudade
E já no alto mar, longe da barra Rodeados p'la fé, de lés a lés Havia sempre um choro de guitarra E o soluçar dum fado no convés
A caravela em mágoas afundou-se E a guitarra seguindo as marés cheias Chorando de onda em onda, transformou-se Nesse cantar lendário das sereias
E hoje, ao lembrar tanta heroicidade Quando soluça e geme uma guitarra Sente-se a caravela da saudade Chegar ao coração, e entrar na barra.
I ara per tots aquells que diuen i tornen a dir i insisteixen que el fado és una cosa trista, i que no els treus d'aquest esteriotip, l'Emanuel Soares i els músics ens mostren com una noitada de fados pot ser d'allò més "engraçada" Trigueirinha
Trigueirinha
António Vilar da Costa / Jorge Fernando Trigueirinha de olhos verdes / Vê lá se perdes, teu ar trocista Com tua graça travessa / Perde a cabeça, qualquer fadista
Se és cantadeira de brio Vem cantar ao desafio, mas toma tino Não dês um passo mal dado Porque o teu xaile traçado já traçou o meu destino
Bate o fado trigueirinha Dá-me agora a tua mão Trigueirinha acerta o passo No bater do coração
Atira-me uma cantiga de amor / Que diga coisas do fado Uma cigana que amava / Como eu gostava, de ser amado
Ao trinar duma guitarra Se desfez aquela amarra que nos prendeu Que triste fado afinal Tu é que fizeste o mal e quem o paga sou eu.
