dimecres, 16 de setembre del 2009

L'estil


Cada fadista té, com és natural, la seva pròpia manera de cantar, la seva personalitat, el seu tarannà, i això a l'hora de cantar li confegeig el que diem l'estil, el seu estil.
Avui podem comprovar això amb quatre fadistes, crec que ben diferents: António Zambujo, Kátia Guerreiro, Amália Rodrigues i Ángelo Freire.
Noteu també l'estil dels músics.

Guitarra triste

Letra e música de: Alvaro Duarte Simões
Repertório de Fernando Farinha
Ninguém consegue por muito forte que seja
Alcançar o que deseja
Seja qual fôr a ambição
Se não tiver dando forma ao seu valor
Uma promessa de amor
Que alimente uma ilusão

Uma mulher, é como uma guitarra
Não é qualquer que a abraça e faz vibrar
Mas quem souber o modo como a agarra
Prende-lhe a alma nas mãos que a sabem tocar;
Por tal razão se engana fácilmente
Um coração que queria ser feliz
Guitarra triste que busca um confidente
Nas mãos de quem não sente o pranto que ela diz

Não há ninguém q
ue não peça á própria vida
A felicidade merecida
Por quem um dia nasceu
E de tal forma a vida sabe mentir
Que a gente chega a sentir
O bem que ela não nos deu







Kátia Guerreiro



António Zambujo



Amália Rodrigues

dissabte, 12 de setembre del 2009

Onze de Setembre

Dels actes de la Diada de l'Onze de Setembre d'enguany, destacaria de primer el poema que ha recitat en Joan Margarit en l'acte Institucional del matí.
Aquest acte ha estat correcte malgrat els xiulets que ha rebut la cantant Noa per les seves declaracions a favor dels atacs de l'exercit israelià contra la població civil de la Franja de Gaza.
Heus ací el poema: Meditació de Vila Joana, extret de la transcripció efectuada pel blogaire del blog [al caliu dels mots]

Aquí, on comencen tots els poemes que jo pugui escriure,

sento el fred d’aquell foc on Verdaguer va anar cremant la seva vida.

La superstició i la caritat el van arrossegar,

cansat i trist, amb la sotana llòbrega,

lluent de tant portar-la, per carrers pobres i palaus sinistres.

En Verdaguer ha trobat la por de perdre aquesta llengua

que és feta a mida de la poesia, aquesta llengua que li dec a ell,

sòrdid home d’església, el meu Baudelaire sense “L’albatros”,

primera alzina fosca cremada al foc d’aquest país difícil.

-Cent anys de guerres-, repetia l’àvia.

Va ser una nena en un poble on cada nit sentia com lluitaven als carrers.

I m’explicava, com si fos un conte, el dia que els soldats

es van endur la seva mare per afusellar-la a l’alba contra el mur del cementiri.

Quan l’escoltava, jo també era un nen i el meu pare, un soldat en un penal.

Des d’aquells dies no m’arriba ja cap amenaça.

Són uns morts llunyans, cansats de fer de morts.

Hem escollit ser un poble sense herois.

Just aquesta és, avui, la nostra força.

Cal esborrar tants mites amagats de sota la mirada

impertorbable de les aus de rapinya que vigilen encara.

Tota la vida les he hagut de veure, de pedra o bronze,

en els escuts enormes presidint les façanes de l’estat.

El cos posat de front, el cap de rigorós perfil, les ales,

un capot damunt l’espatlla. Un ull maligne,

el bec cruel a punt d’arrencar les entranyes.

Dominar sense dormir.

-Quin aire respiràveu, aus colossals amb urpes,

per decidir el que en dèieu “Unitat de Destí”?

Em sembla que, com jo, ja us heu fet velles.

Que la vostra mirada ja no és ni severa, ni ferotge, ni rapinyaire.

Però, encara se sent aquella olor de corral,

de gallinassa, aquell himne... la història d’Espanya!

Joan Margarit

(Poema inèdit, transcrit directament de la lectura que n'ha fet en Joan Margarit a l'acte de la Diada al Parc de la Ciutadella. No és segur que la puntuació coincideixi amb l'original.)

A migdia dinar de germanor organitzat per Omnium Cultural. Ens hi hem aplegat més de cinc-centes persones a menjar una "fideuà", i a l'hora de les postres el grup Falsterbo Marí ens ha fet recordar les cançons del grup de folk

Després a quarts de sis a la manifestació, des de la Plaça d'Urquinaona fins a l'Arc de Triomf, on s'ha llegit un manifest i hi ha hagut diverses intervencions totes en el sentit de donar un pas més que superi la via estatutària que sempre està encallada des de Madrid o bé des dels Jutjats...Al vespre, concert amb molta marxa aquest any amb la banda MAZONI el grup de rumba catalana GERTRUDIS i des del País Valencià LA GOSSA SORDA.

Diumenge Està previst fer un referendum sobiraniste a Arenys de Munt.

dilluns, 7 de setembre del 2009

Mísia


De pare portuguès, de Porto, i mare catalana, de Barcelona, ballarina de dança espanyola, Mísia passa la seva infància a Porto, on comença a cantar fados. La família torna a Barcelona, on Mísia entra en contacte amb el món de l'espectacle i més tard es trasllada a Madrid. Són els anys 80, els anys de la "movida madrileña". Amb aquest currículum no és estrany, doncs, que Mísia esdevingui també artista... Però millor llegiu-ne uns trets biogràfics a la seva web http://www.ruas.misia-online.com/end-esp.html.
És definitivament una artista, sí. I crec que té la necessitat de tornar al Fado encara que investigui en altres formes de mostrar els sentiments. No se n'allunya mai del tot, del Fado, malgrat que de vegades en algunes entrevistes parla del Fado com una cosa que s'ha de canviar que ha de evolucionar, i critica d'esquitllentes als "puristes" del Fado ( si és que hi ha puristes...) En una recent entrevista publicada a "La Vanguàrdia" s'autodenomina "l'anarquista del fado" en contraposició als títols de "rainha do fado" que amb que s'acostuma a batejar a les millors fadistes.

En fí, crec que Mísia també és fadista i malgrat endinsar-se en altres gèneres i maneras musicals, té aquest cuquet del Fado que per dins fa feina i aconsegueix que canti coses com aquestes "Paixões Diagonais", um poema de João Monge amb música de Miguel Ramos *Fado Miguel*, del CD homònim del 1999.

Mísia va actuar a la Diada de l'onze de Setembre del 2006 en els actes institucionals de la Generalitat de Catalunya cantant el tema de Marina Rosell "La Gavina"





 Paixões diagonais
João Monge / Miguel Ramos *fado miguel*
Repertório de Mísia

Do que fala a madrugada
O murmúrio na calçada
Os silêncios de licor;
Do que fala a nostalgia
De uma estrela fugidia
Falam de nós, meu amor

Do que sabem as vielas
E a memória das janelas / Ancoradas no sol-pôr
Do que sabem os cristais
Das paixões diagonais / Sabem de nós, meu amor

Porque volta esta tristeza
O destino à nossa mesa / O silêncio de um andor
Porque volta tudo ao mar
Mesmo sem ter de voltar / Voltam por nós, meu amor

Porque parte tudo um dia
O que nos lábios ardia / Até não sermos ninguém
Tudo é água que corre
De cada vez que nos morre / Nasce um pouco mais além

(lletra extreta del blog fadosdofado)

diumenge, 6 de setembre del 2009

Manuela Cavaco

"... Eu acho que nasci fadista. Nasci e cresci num bairro à
beira mar, em Montijo, muito perto de Lisboa. Na rua onde eu morava, habitavam muitos pescadores que amanhavam as suas redes na rua e enquanto o faziam, iam cantando o fado. Foi com eles que aprendi a cantar. Nessa altura as rádios passavam muito fado e eu fui aprendendo a gostar cada vez mais, até que comecei a ser convidada para festas de amigos e a assistir a grandes programas com fadistas profissionais. Um dia, numa casa de fados em Lisboa, pedi para cantar um fado e perdi a conta a quantos cantei. Na semana seguinte já fazia parte do elenco dessa casa e nunca mais parei. Surgiram depois convites de outras casas de fado, entre elas o Forte D. Rodrigo em Cascais e a Taberna do Embuçado em Lisboa..."

Aquesta és la introducció que podeu llegir a la web de Manuela Cavaco. aquesta fadista que avui sentirem en un fado clàssic, el Primavera de Pedro Rodrigues amb un poema de David Mourão Ferreira.
Potser per la sana enveja dels meus amics Ofèlia I Américo he posat mans a l'obra per tal de, tot emulant-los, presentar aquest fado en format vídeo.
Ni de bon tros ha quedat per competir amb els que ells fan, però penso que ha quedat prou curiòs per poder publicar-lo.
Al Youtube, podeu sentir més fados d'aquesta fadista que confesso em té enamorat per la seva veu.
Tampoc deixeu de visitar el seu blog a http://fado-meu.blogspot.com/



dimecres, 2 de setembre del 2009

200 videos

Sempre he dit, i l'amic Américo ho sap, que els videos que fa sobre el Fado son petites obres d'art.
Potser caldrà canviar-li l'adjectiu i passar a anomenar-los "Grans obres d'art".
Aquest darrer que fa el número 200 que publica a Youtube, és una meravella i com en altres ocasions no em puc resistir a portar-lo a aquest "cantinho" i participar en la seva divulgació.
Gràcies Américo. I espero de veure'ns aviat

dimarts, 1 de setembre del 2009

Evocação


Un dels primers fados que vaig escoltar d'en Fernando Farinha, va ser aquest "Evocação" en el qual fa referência a la seva infantesa i la seva relació amb el Fado. Ell n´`es l'autor de la lletra.
En aquell molts dels noms als quals fa esment la lletra, no els coneixia, i tot i això em feia -i encara ara- posar la "pell de gallina" quan l'escoltava.
És un homenatge, aquest fado, i una mostra de gratitut cap aquells que et marquen la vida, amb aquells que formen part de la teva infantesa i de la teva formació.
Fa temps que volia posar-lo al blog, i no ha pogut ser fins ara perque m'ha costat un poquet fer la transcripció de la lletra -encara el meu português és molt "fraquinho"- He aprofitat aquests dies de vacances per pulir tot el que pogut la lletra d'aquest "Evocação". Suposo que hi ha errades, segur! i espero que els amics de Portugal que s'acosten al blog m'ajudin a pulir la lletra en els seus comentaris.
La admirada i benvolguda editora del blog Fadocravo va publicar el 10 de Juliol aquest mateix fado, en una versió de "fado corrido". La que aqui escoltem és un pèl diferent i cantada en directe.

Estou certo que a minha amiga "fadista" vai-me ajudar nesta dúvida que tenho sobre a música deste fado!
Obrigadíssimo



Evocação

De pequeno comecei
A cantar por todo o lado,
Bem cedo me acostumei
A saber o que é o Fado.

Fadistas que deram brado
Tive o prazer de escutar,
A sério, não a brincar,
Como fazem os de agora,
E sem querer bendigo a hora / Em que aprendi a cantar.

Proença, Maria Emília,
José Tovar, Vianinha,
Filipe Pinto e a Ercília,
Que no Fado foi Rainha

Marceneiro alfacinha,
Mais vibrante e fadistão,
O Calisto o Refilão,
Campos, Varela, Porfírio,
Nomes que foram delírio / Dentro da nossa canção.

Armandinho virtuoso
Da guitarra portuguesa,
Lucília, Berta Cardoso,
Estrelas de enorme grandeza

Hermínia foi com certeza
A mais castiça e bairrista,
Amália foi a estilista
Que ao mundo o Fado levou,
E em letras d’oiro marcou /Uma geração fadista.

Todos no fado agradaram
Sem vaidades, sem desdem
E nem sequer precissaram
De copiar em alguém.

Do que ficou para além
Só me resta por herança,
Esta saudosa lembrança
Desses tempos que eu vivi,
E dos fadistas que eu vi /Nos meus tempos de criança.