dissabte, 25 de juliol del 2009

Marcha de Alfama

Una de les coses per les qals desitjava començar les vacances d'estiu, era retrobar-me amb els amics Paulo i Isabel, i més encara perquè ells em duien el CD de la Carminho, pel qual no tinc prous qualificatius doncs supera totes les expectatives que pogués tenir.
Un dels temes que la Carminho ha gravat: La Marcha de Alfama de Amadeu do Vale i Raul Ferrão, ja l'havia escoltat per la Celeste Rodrigues, aquest monument Fadista, per la qual confesso tenir una passió fora límits.

Paulo, Rosa, Isabel e eu com as camisolas fadistas

Marcha de Alfama

Alfama não envelhece
e hoje parece
mais nova ainda
iluminou as janelas
reparem nelas
como esta linda.
Vestiu a blusa clarinha
que a da vizinha
é mais modesta
e pôs a saia garrida
que só é vestida
em dias de festa.

Becos escadinha ruas estreitinhas
onde em cada esquina há um bailarico
Trovas p'las vielas e em todas elas
perfume de manjerico
Risos gargalhadas, fados desgarradas,
hoje em Alfama é um demónio
e em cada canto um suave encanto
de um trono de Santo António.

Já se não ouvem cantigas
e as raparigas
de olhos cansados
ainda aproveitam o ensejo
de mais um beijo
dos namorados
já se ouvem sinos tocando
galos cantando
a desgarrada
e mesmo assim dona Alfama
só volta p'rá casa
quando é madrugada.


divendres, 17 de juliol del 2009

Andamos de férias!

Aquest blog està temporalment inactiu degut a les sempre necessàries vacances.
Ara bé, si el lloc on m'estic gaudís d'una bona connexió a internet, de segur que seguiria actiu. Però no és el cas, i amb una connexió tant lamentable, és millor posar el rétol de "Tancat per vacances"
Tot i les dificultats faig aquesta entrada per explicar aquest silenci blogaire i també per fer esment del CD de la Carminho, que els meus amics Paulo i Isabel m'han dut de Portugal.
Podria posar-li molts adjectius, però em quedaré amb: Espetáculo!!!
L'amic Américo ja n'ha editat un parell de videos, us deixo amb un extraodinari Fado Licas.

divendres, 26 de juny del 2009

Enfado

Já vam parlar en l'entrada del 15 de Juny de la Càrol Blàvia Galindo, guanyadora de la "Nit de Fado amateur" organitzat dintre dels actes de la setmana de Portugal a Barcelona.
La Càrol és la que posa veu al grup EnFado, format per quatre membres que venen de les terres de Ponent. La Raquel Garcia,la Càrol Blàvia, el Carles Gallofré i l'Agustí Garcia, es van juntar fa set anys formant aquest grup amb l'objectiu de "fer conèixer el Fado a tothom" tal com diuen en la seva web. No deixeu de visitar-la.
Encara que no exactament amb els instruments que li són propis al Fado, aquest grup contribueix a acostar aquesta música tan desconeguda per la gran majoria de catalans, tot i tenir-la tan a prop, i tot i compartir més del que sembla la sensibilitat i el tarannà amb el poble portuguès.
He tingut l'oportunitat de poder contactar amb la Càrol que m'ha fet arribar el tema que va cantar la nit de fado amateur al CAT: "Que Deus me perdoe" i aqui la posem perque els amics portuguesos que mireu aquest blog veieu i escolteu el Fado que es fa en aquesta banda del pont que uneix Portugal i Catalunya.

Que Deus me perdoe






Que Deus me perdoe
Frederico Valério / Silva Tavares
Repertório de Amália

Se a minh'alma fechada se pudesse mostrar
E o que eu sofro calada se pudesse contar
Toda a gente veria quanto sou desgraçada
Quanto finjo alegria, quanto choro a cantar

Que Deus me perdoe se é crime ou pecado
Mas eu sou assim, fugindo ao fado fugia de mim
Cantando dou brado e nada me dói
Se é pois um pecado ter amor ao fado
Que Deus me perdoe

Quando canto, não penso no que a vida é de má
Nem sequer me pertenço, nem o mal se me dá
Chego a crer na verdade e a sonhar, sonho imenso
Que tudo é felicidade e tristeza não há


Llletra extreta del blog fadosdofado

dimecres, 24 de juny del 2009

José Fernandes Castro

La majoria de les entrades d'aquest blog acaben amb un agraïment al Sr. José Fernandes Castro, per usar les lletres de fados que ell ha penjat préviament en el seu.
Al Sr. José Fernandes, malgrat no coneixe'l personalment, el considero el meu amic.
És el Fado, o millor dit: la passió pel Fado, el nexe d'aquesta amistat.
Del meu amic José Fernandes no en sé gaires coses. Sé que és natural de la Vila de Porto i que circunstancialment viu a Suissa. Que és poeta i fadista i que manté vius a la xarxa dos magnífics blogs, l'un de lletres de fados que crec que és un blog de referència, i l'altre amb la collita dels seus propis poemes. També des de Suissa dirigeix i presenta un programa a la ràdio dedicat al Fado.
Li vaig demanar fa uns dies algun fado cantat per ell i molt amablement me n'ha fet arribar uns quants, tots poemes seus, la qual cosa li agraeixo infinitament.
He escollit per aquesta entrada aquest Coração de Portugal, cantat amb música de José Marques no *Fado Rigoroso*

Gràcies amic José.... e um abraço fadista desde Barcelona


Coração de Portugal

Malhoa, fez do fado, a sua glória
Camões, cantou-lhe a alma num poema
Pessoa, rimou fado com história
A vida deu-lhe a sua voz suprema

A guitarra, deu-lhe marca de magia
O desejo marcou seu ritual
A dor do amor gerou a melodia
O sonho, deu-lhe força divinal

A noite, deu-lhe mar de encantamento
A alma, deu-lhe mar de felicidade
O coração marcou o sentimento
A distância marcou sua saudade

Ao fado, eu dedico a minha voz
Cantando o seu fulgor tão genial
Cantá-lo, é sentir dentro de nós
Vibrar o coração de Portugal

dilluns, 22 de juny del 2009

Isabel


Olá Isabel, ainda me lembro -não vou o esquecer- do dia e que resolveste escrever umas palavras para mim. Lembravas nessas palavras o dia em que falei contigo e com o Paulo a primeira vez, lá na praia. Certamente o Fado foi o "tema do verão", mas também esse encontro foi o início dessa amizade que como bem dizias no teu escrito vai perdurar para sempre.
Também não me esqueço da vossa amabilidade nas minhas viagens a Lisboa, sempre prontos para nos acompanhar a todos lados, e na noite ao Fado.... Sempre ficarei obrigado por isso.
Por isso e também por o poema que me dedicaste. Com aquele título Jaume- Porque ele é Fado, seguindo a música de Tudo isto é Fado de Aníbal Nazaré.
Podes ter a certeza que tentei de te escrever qualquer letra. Mas não consegui! E é por isso mesmo que hoje esta entrada no blogue é a ti dedicada.
Um fadinho cantado por uma das minhas fadistas de referencia a Ana Moura. Um poema de Jorge Fernando com a música de Fontes Rocha, que acho é um fado Isabel cantado um bocadinho mais lento sob a guitarra, um bocadinho aflamencada, do genial Pedro Jóia.
Eu sei que vás gostar.
Espero perdoes os erros deste mau português que escrevo. Vou fazer aulas este próximo inverno!
Um abraço que de certo vamos trocar cedinho.



Preso entre o sono e o sonho
Jorge Fernando / Fontes Rocha *fado isabel*
Repertório de Ana Moura

Uma flor não te dá nome
Não há jardim que te cresça
Vou saciar minha fome
Quando em ti meu olhar desça

Um silêncio que te chama / E os olhos num longo traço
Fecham-se á luz que derrama / Sobre a cama que eu desfaço

Um livro espera tristonho / Entreaberto, a meu lado
Preso entre o sono e o sonho / Nem aberto, nem fechado

Não há caminho que tome / Não há voz que em mim conheça
Que chegue p'ra te dar nome / Não há flor que te pareça


lletra extreta del blog del meu amic José Fernandes Castro

dissabte, 20 de juny del 2009

Vicent Ferrer


Abans d'ahir va morir un gran home.
Cada dia en moren de bons homes i bones dones. Però abans d'ahir va morir en Vicent Ferrer, l'home que va voler dedicar la seva vida als més pobres. L'home que deia: -"Si no puc veure Déu cara a cara, amb els meus ulls, almenys veuré els pobres i això constituirà la meva vida"

La seva parla senzilla, sempre ha comunicat proximitat i senzillesa, i alhora aquelles obvietats que des del nostre "primer món" ens passen de llarg.

-"Si no existís la compassió i la solidaritat en aquest món, llavors la humanitat no tindria dret a la existència"- Ens recordava.

Has deixat un llegat en aquell lloc remot de l'Índia, a Anantapur per ajudar els intocables, els pobres entre els pobres, que seguirà treballant per tal d'ajudar a que la humanitat "s'humanitzi" i tingui veritble dret a l'existència.

Article de Francesc Escribano a "El Periodico"
La escena la vivió el fotógrafo Joan Guerrero en Riobamba, en Ecuador. Joan, que ha retratado como nadie el alma de la gente pobre y sencilla de Latinoamérica, viajaba acompañado de unos indígenas. Llegaron a la orilla de un río donde había dos cruces blancas. Joan tomó fotos y los indios se detuvieron a rezar. Las cruces tenían atadas dos cuerdas que llegaban hasta la corriente de agua. Joan preguntó. Las plegarias eran en memoria de dos niños que murieron ahogados en aquel lugar. Las cuerdas eran por si alguna vez los niños volvían a pasar por allí pudiesen asirse a ellas para salir del río. No sé el tipo de cuerda, ni en qué río de la India podemos dejarla por si alguna vez Vicente Ferrer quiere volver. O quizá en esta historia de esperanza la metáfora de la cuerda es él. Desde algún lugar nos lanzará una cuerda para que podamos seguir asiéndonos a ella. Porque si hoy sentimos como nuestros los problemas del tercer mundo es gracias a gente como él que nos dice que otro mundo es posible. Vicente Ferrer ha dado la vida para que nunca olvidemos las causas por las que vale la pena luchar

Deixeu el vostre missatge a la seva web

Afegiu-vos a la sol·licitut perque la seva Fundació sigui distingida amb el Premi Nobel de la Pau

Per a tu Vicent: Triste Fado amb la guitarra de Pedro Jóia