diumenge, 10 de maig del 2009

Dulce Pontes


La Dulce Pontes és una d'aquelles persones possïdores d'una veu excepcional per a la qual el mot extraodinari de segur que queda curt.

Nosaltres a casa nostra, segurament la vam conéixer l'any 1991 tot veient el festival d'Eurovisió, amb un tema molt bo i molt ben cantat titolat "Lusitana paixão" que va aconseguir una bona clasificació en el festival.

Una veu així, i a més de Portugal havia d'apropar-se al Fado. I així ho ha fet en diverses ocasions i molt especialment en el seu darrer treball "O coração tem três portas", un doble CD amb DVD inclòs molt recomanable, en el qual en els primers temes del disc !, s'endinsa en el fado tradicional.

Sentirem un tema que va cantar Amália Rodrigues: Não é desgraça ser pobre" de Norberto Araújo i Santos Moreira amb música do Fado Menor do Porto.




Não é desgraça ser pobre
Não é desgraça ser louca
Desgraça, é trazer o fado
No coração e na boca

A moedinha de prata / Vale menos que a de cobre
Se a pobreza não nos mata / Não é desgraça ser pobre

Nesta vida desvairada / Ser feliz, é coisa pouca
Se as loucas não valem nada / Não é desgraça ser louca

Ao nascer, trouxe uma estrela / Nela, o destino traçado
Não é desgraça trazê-la / Desgraça, é trazer o fado

Desgraça é andar a gente / De tanto cantar, já rouca
E o fado teimosamente / No coração e na boca

dimecres, 6 de maig del 2009

António Pinto Basto


"Igreja de Santo Estevão" és un d'aquells fados que en sentir-los per primer cop, et deixen tocat.
Em va passar a mi i de seguida vaig començar a buscar-ne versions de diferents intèrprets. Així vaig saber d'aquest fadista António Pinto Basto, i llegint-ne la biografia veig que compartim any de naixement i avui justament 6 de Maig l'António en fa 57. Així que: -Parabéns António, que sejam muitos mais anos a viver e cantar o Fado...e eu o veja!

Amb lletra de Gabriel d'Oliveira i música de Joaquim Campos -Fado Vitória-
Igreja de Santo Estevão


Na igreja de Santo Estevão
Junto ao cruzeiro do adro
Houve em tempos guitarradas;
Não há pincéis que descrevam
Aquele soberbo quadro
Dessas noites bem passadas

Mal que batiam trindades
Reúnia a fadistagem / No adro da santa igreja
Fadistas, quantas saudades
Da velha camaradagem / Que já não há quem a veja

Santo Estevão, padroeiro / Desse recanto de Alfama

Faz o milagre sagrado
Que voltem ao teu cruzeiro

Esses fadistas de fama / Que sabem cantar o fado

dimarts, 28 d’abril del 2009

Raquel Tavares a Perpinyà


Ja és prou trist que la Raquel Tavares faci un concert a la Catalunya Nord i no n'hagi fet, ni estigui previst de fer-ne un altre a Barcelona. Sincerament no sé quins són els designis ni qui en té cura de la programació musical a casa nostra.
El fet cert és que un servidor que viu a Barcelona, cap i casal d'un país, hagi hagut de desplaçar-me 200 quilòmetres per assistir a un concert de la Raquel Tavares i a 345 quilòmetres per veure'n un altre de l'Ana Moura. Totes dues fadistes en la seva plenitud artística i base del Fado més autèntic que avui és pot escoltar.
Dit això només dir que la fadista va estar extraodinària, ens va oferir el seu darrer treball, "Bairro" acompanyada magistralment pels músics Bernardo Couto a la guitarra, Marco Oliveira a la viola i Fernando Araújo a la guitarra-baixo.
Fred, el públic del Palais des Congres de Perpinyà, només escalfat en alguns moments per un reduït grup de portuguesos que a Perpinyà viuen i, modestament un servidor que quan l'ànima li demanava cridava "...fadista" o algun "Bravo", que també, també sortia de molt endins.
En acabat el concert, els portuguesos i nosaltres vam esperar la fadista per donar-li els parabéns que es mereixia i que -crec- la sala no li va saber retre.
La Raquel Tavares, més enllà de ser una gran fadista, és una persona senzilla, i d'una extraodinària sensibilitat. Vam quedar citats al Bacalhau de Molho, a Lisboa, un dia d'aquests.....


Querer cantar, un tema del jove compositor, músic, poeta, productor...., Diogo Clemente -de qui un dia en parlarem més a fons.


Querer cantar

Diogo Clemente
Repertório de Raquel Tavares


No canto em que sentado escreves p'ra mim
Cartas d'amor, cartas sem fim
As palavras entrançadas nas linhas desse papel
Enleiam-me o coração num fio de mel

E adoçam a guitarra dos sentidos
Que embala a minha voz em tons gemidos

Querer cantar
Rodar o tempo, o pensamento e querer cantar
Beber o brilho desses olhos, laços de luar
Amar o vento, a liberdade e os teus lábios por beijar
Querer cantar
Sentir a espuma, rasgo d'água do teu mar
A areia ardente de saudades a chamar por ti
E peço á noite que me acoite
Na vontade de te ter aqui

Se perco o meu olhar numa canoa
Presa no cais desta Lisboa
E roubo ao fim de tarde, a doce nostalgia
Do amor feito na tarde do nosso dia

Gaivotas vão deixar o rio parado
Levando mais um beijo por recado

dijous, 23 d’abril del 2009

Diada de Sant Jordi


Avui és Sant Jordi.
A Catalunya, Sant Jordi esdevé una festa cívica, una festa que s'ha convertit en símbol d'un poble. A poc a poc, sense fer soroll, el dia de Sant Jordi és, la Festa de la Rosa i el Llibre.
Jordi, que en grec significa pagès, home que treballa la terra, és un personatge del qual es coneix ben poc. Sembla que originari de Turquia, sembla que soldat romà, sembla que del segle III, i aquestes suposicions donen origen a la llegenda en la qual el Cavaller Sant Jordi, salvà la vida de la filla del rei a mans del Drac -bé, segurament més aviat de les urpes i el foc - un drac que tenia el poble atemorit i a la seva mercè. O sigui que Sant Jordi, tot un cavaller, es converteix en patró dels enamorats.
El Drac escenifica la figura del mal, de l'opressió, de la insolidaritat, i el cavaller és qui acaba amb tot el mal, és la figura del bé, del lluitador contra el poderós, de l'opressor. És la part bona que tots duem dins i que sobresurt i venç la part dolenta de nosaltres mateixos.
Aquesta llegenda sorgida el S XIII a Montblanc, a les comarques de Tarragona, dóna orígen a la lluminosa Festa de la Rosa. Perdura així la tradició que consistia a oferir roses i altres flors a les dames en els torneigs que celebraven els cavallers. Després el costum s'estengué i l'enamorat oferia una rosa a la seva estimada. I així fins avui.
La mateixa data de 23 d'Abril, coincideix amb la commemoració de la mort de dos grans escriptors, en Miguel de Cervantes i en William Shakespeare, i això ens porta a potenciar l'ús del llibre, aquesta arma tan deliciosa tot regalant-ne a les persones que estimem.
Celebrem l'amor oferint roses i celebrem la cultura regalant llibres, l'eina primera de la cultura. Eus ací els pilars del tarannà de la gent d'aquest País Petit que és el nostre i que anomenem Catalunya.
Aquesta festa tan nostrada, ha esdevingut acte reivindicatiu de llibertat del Poble Català, així podem veure que la senyera -la nostra ensenya nacional- és present en tots els actes de la festa de Sant Jordi, els carrers són plens de paradetes de llibres i roses, tot el poble és al carrer. En trobarem pocs que no hagin rebut una rosa o un llibre. Una festa que ja se celebra en altres llocs del món i que és en la seva essència una de les més belles.
Us deixo l'enllaç de Viquipèdia per llegir un tast de la nostra història i una cançó d'en Lluís Llach
País Petit....... i una rosa!

Lluis Llach - Pais Petit.mp3 -

/">Pais Petit - Lluis Llach
El meu país és tan petit
que quan el sol se'n va a dormir
mai no està prou segur
d'haver-lo vist.
Diuen les velles sàvies
que és per això que torna.
Potser sí que exageren,
tant se val! és així com m'agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.
El meu país és tant petit
que des de dalt d'un campanar
sempre es pot veure el campanar veí.
Diuen que els poblets tenen por,
tenen por de sentir-se sols,
tenen por de ser massa grans,
tant se val! és així com m'agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.
El meu país és tant petit
que sempre cap dintre del cor
si és que la vida et porta lluny d'aquí
i ens fem contrabandistes,
mentre no descrobreixin
detectors pels secrets del cor.
I és així, és així, com m'agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.
El meu país és tant petit
que quan el sol se'n va a dormir
mai no està prou segur
d'haver-lo vist.

Per als amics de Portugal que em visiten, aqui va una traducció en portuguès feta amb la millor intenció (peço desculpas pelos erros):

O meu pais é tão pequeno / que quando o sol vai para dormir / nunca tem a certeza / de ter-lo visto / Dizem as velhas sábias /que é por isso que volta /pode ser que elas exageram / mas não importa! é assim como eu gosto / e não saberia dizer mais nada / Canto e sempre me sentirei / doente de amor pelo meu pais / O meu pais é tão pequeno / que desde o cimo dum campanério / sempre pode-se ver o campanário vizinho / Dizem que os pequenos povos têm medo / têm medo de sentir-se sós / têm medo de ser demasiado grandes / não importa! é assim como eu gosto / e não poderia dizer mais nada / canto e sempre me sentirei / doente de amor pelo meu pais / O meu pais é tão pequeno / que sempre cabe dentro do coração / se acaso a vida te leva longe de aqui / e nos fazemos contrabandistas / entanto não descobram / detectores para os segredos do coração / e é assim como eu gosto / e não saberia dizer mais nada / canto e sempre me saberei / doente de amor pelo meu pais / O meu pais é tão pequeno / que quando o sol vai para dormir / nunca tem a certeza / de ter-lo visto.

dissabte, 18 d’abril del 2009

Ana Maria Isidro

L'amiga Ofèlia, em diu en un correu: "agora este blog não é 'de fado' é de vacances..."
M'ho diu amb tot el "carinyo" i certament té raó perque n'he estat apartat uns dies. Però la veritat és que el bloc és de fados, "concerteza , sim, mas não só.."
Ja en el títol expreso què és el bloc. Bé, ja ho he dit altres cops, aquest bloc va néixer amb la voluntat que el Fado fos conegut per les nostres contrades. Per`podem parlar d'altres coses i ho fem de tant en tant.
Crec -n'estic convençut- que el Fado és el gran desconegut. Tot i tenir-lo tant a prop. Els catalans entenem i ens agraden moltes músiques, llunyanes, exòtiques, antigues, modernes, experimentals...
Però de Fado: ni un borrall !!
Tendim a creure que tot el que sona a portuguès, és Fado. Qualsevol que canti en la llengua de Camoens, canta Fado. Aquesta és la creença generalitzada. Doncs, no!
I general és el desconeixement que el Fado és el cant d'un poble, d'un poble que canta, que expressa els seus sentiments de manera oberta, que aboca els seus desitjos, les seves pors, les seves penes les seves saudades a l'exterior. I que ho fa de manera planera, sense estridents posades en escena.
El Fado, doncs, esdevé una alquímia, que posa en pau al propi jo amb l'entorn que posa en sintonia els nostres sentiments amb nosaltres mateixos.
ElFado sorgeig perquè qui el canta i qui l'escolta arriben a una comunió de fet. Llavors "acontece o fado".
Com diu un poema de fado "nem sempre acontece o fado/porque quem canta se esquece/ de dar sentido ao que canta".
Sense ànim de donar cap definició de Fado, diria que el fado és poesia, poesia cantada i -sobretot- sentida.
I com continua dient el poema "I quando acontece o fado/ cada verso cantado/ fica transformado en vida."
És per aizò que sento la necessitat d'anar a Lisboa periòdicament a escoltar fado. No en tinc prou en tenir una extensa discografia i escoltar-la sovint. Necessito ser allà i tot escoltant al fadista a prop sentir que "o fado acontece"


Dedicat, doncs a tots aquets fadistes de les nits portugueses que fan que el fado sigui, sentim a l'Ana Maria Isidro, fadista que vaig sentir a Lisboa al restaurant Os Ferreiras na rua de S. Lázaro, 150.

Del seu CD "Voltando ao Fado" :



Eu preciso de te ver

ll.- Jorge Rosa
m.- José Cavalheiro Júnior *fado menor do porto*

Eu preciso de te ver
Ausente amor sem razão
Para te mostrar as sombras
Do quarto da solidão

Eu preciso de te ver
Para fugir deste frio
Que voa dentro de mim
Como às gaivotas do rio

Eu preciso de te ver
Para afastar esta saudade
Que já começa a vestir
O tempo da minha idade

Como ganhei a coragem
Da areia a beber a espuma
Eu preciso de te ver
Só uma vez só mais uma

dimarts, 14 d’abril del 2009

Tornem a ser aqui!

Podria semblar una petita mentida per quedar bé, però encara que les vacances ens feien falta a tots, també teníem ganes de tornar a estar en contacte amb tots vosaltres a través d'aquesta petita finestra, d'aquesta janela qe ens intenta obrir els ulls a aquest fantàstic món del Fado.

Avui, acabat de tornar del meu sud, no me'n puc estar de fer-vos arribar un Fado Menor cantat pel meu amic Américo. I no només el canta, com sabeu, també n'és l'autor d'aquestes maravelles de videos.