Raquel Tavares a Perpinyà

Ja és prou trist que la Raquel Tavares faci un concert a la Catalunya Nord i no n'hagi fet, ni estigui previst de fer-ne un altre a Barcelona. Sincerament no sé quins són els designis ni qui en té cura de la programació musical a casa nostra.
El fet cert és que un servidor que viu a Barcelona, cap i casal d'un país, hagi hagut de desplaçar-me 200 quilòmetres per assistir a un concert de la Raquel Tavares i a 345 quilòmetres per veure'n un altre de l'Ana Moura. Totes dues fadistes en la seva plenitud artística i base del Fado més autèntic que avui és pot escoltar.
Dit això només dir que la fadista va estar extraodinària, ens va oferir el seu darrer treball, "Bairro" acompanyada magistralment pels músics Bernardo Couto a la guitarra, Marco Oliveira a la viola i Fernando Araújo a la guitarra-baixo.
Fred, el públic del Palais des Congres de Perpinyà, només escalfat en alguns moments per un reduït grup de portuguesos que a Perpinyà viuen i, modestament un servidor que quan l'ànima li demanava cridava "...fadista" o algun "Bravo", que també, també sortia de molt endins.
En acabat el concert, els portuguesos i nosaltres vam esperar la fadista per donar-li els parabéns que es mereixia i que -crec- la sala no li va saber retre.
La Raquel Tavares, més enllà de ser una gran fadista, és una persona senzilla, i d'una extraodinària sensibilitat. Vam quedar citats al Bacalhau de Molho, a Lisboa, un dia d'aquests.....


Querer cantar, un tema del jove compositor, músic, poeta, productor...., Diogo Clemente -de qui un dia en parlarem més a fons.

Querer cantar

Diogo Clemente
Repertório de Raquel Tavares


No canto em que sentado escreves p'ra mim
Cartas d'amor, cartas sem fim
As palavras entrançadas nas linhas desse papel
Enleiam-me o coração num fio de mel

E adoçam a guitarra dos sentidos
Que embala a minha voz em tons gemidos

Querer cantar
Rodar o tempo, o pensamento e querer cantar
Beber o brilho desses olhos, laços de luar
Amar o vento, a liberdade e os teus lábios por beijar
Querer cantar
Sentir a espuma, rasgo d'água do teu mar
A areia ardente de saudades a chamar por ti
E peço á noite que me acoite
Na vontade de te ter aqui

Se perco o meu olhar numa canoa
Presa no cais desta Lisboa
E roubo ao fim de tarde, a doce nostalgia
Do amor feito na tarde do nosso dia

Gaivotas vão deixar o rio parado
Levando mais um beijo por recado