diumenge, 8 de febrer del 2009

Rodrigo Costa Félix

Un fadista que em va agradar des del primer moment que el vaig sentir. Una veu clara i una expresió senzilla a l'hora de cantar. Hi a alguna informació al seu blog encara que no està massa al dia..
El poema que sentirem és de Manuel de Andrade i està cantat amb la música de Fado Bailado d'Alfredo Marceneiro. Tota una declaració de principis...

Mans obertes, mans que dónen/les meves mans són així/
les vas veure obertes en arribar/ i obertes han de quedar/

Quan tu moris amb mi./
Quan marxi no sentiré/ res més de quan vaig arribar/
les meves mans quan les vaig mostrar/ venien obertes i sé/

que obertes han de quedar/
Mai les vaig juntar per resar/ ni mai les vaig alçar als cels/
les mevs mans, són mans de donar/no saben estimar ni esperar/

ni tan sols dir adéu/

Quan marxi no duré/ res teu marxant amb mi/
aniré amb les mans obertes/ no tindré mai el passat/

les meves mans són així.

As minhas mãos

Manuel de Andrade / Alfredo Duarte *fado bailado*
Repertório de António Melo Correia

Mãos abertas mãos de dar
As minha mãos são assim;
Viste-as abertas chegar
E abertas hão-de ficar
Quando tu morreres em mim

Ao partir não sentirei / Nada mais do que ao chegar
Minhas mãos, quando as mostrei / Vinham abertas e sei
Que abertas hão-de ficar

Nunca as juntei para rezar / Nem nunca as ergui aos céus
Minhas mãos, são mãos de dar / Não sabem querer nem esperar
Nem sequer dizer adeus

Ao partir não levarei / Nada teu, partindo em mim
De mãos abertas irei / Passado nunca o terei
As minha mãos são assim.

la lletra extreta del blog http://fadosdofado.blogspot.com/

divendres, 6 de febrer del 2009

Amizade

O Fado é uma música bela que enche os sentidos. É para mim também foi a viatura para encontrar amigos que embora estão longe, ficam muito perto de nós.
Ao meu pedido, o amigo Américo, que conheci graças ao Fado desde Vila Nova de Cerveira, me dedico este vídeo de Nuno de Aguiar que como todos os que ele faz, ficou espectacular.
O amigo Américo é como o Génio da Lâmpada: Só tens de fazer o pedido que quiseres e ele esta pronto feito.

Uma vez mais Amigo fico sem palavras para te agradecer o regalo.
Obrigado e
una abraçada des de Barcelona






diumenge, 1 de febrer del 2009

El Fado té això!

Un fadista em va dir un dia que es podien trobar en qualsevol ocasió un guitarrista, un viola de fado, um guitarra baixo i un cantador o cantadeira, i sense conèixe's de res podien passar la vetllada "muito engraçada" tocant i cantant fados clàssics sense que els calgués assajar...
I és veritat.
Entenc que cada Fado Tradicional i Clàssic té un acompanyament musical propi. Un "Carriche" un "Meia-Noite", un "Vitòria"per citar-ne alguns, tenen sempre el mateix fons musical; és, per dir-ho així la columna vertebral, l'estructura sobre la qual el cantador o cantadeira bastiran la melodia que li és pròpia, això sí, sempre donant´li el seu estil personal i que de ben segur serà diferent, aquest seu estil propi, depenent del seu estat d'ànim, de l'entorn, de la connexió que s'hagi establert amb aquest entorn. També els músics poden fer algunes variacions musicals en funció d'aquest entorn, de com se sentin...
El mateix fadista, em va dir també que un poema cantat normalment amb un acompanyament musical determinat, pot ser cantat -i es canta- amb qualsevol altre acompanyament si la métrica del poema ho permet. "Povo que lavas no rio" cantat habitualment amb música de Fado Vitòria, el podem cantar per exemple amb música de Fado Maria Rita, per exemple.
Això em va aclarir molt els meus minsos coneixements del Fado. Ara entenia perquè sentia fados amb una música i un estil i el tornava a sentir amb un altre estil i musica diferent.

El Fado té això... Sempre és diferent, per la música, pel fadista, per l'estil, pel moment, per l'entorn...cada Fado és únic.

Avui sentirem un poema d'Amàlia -que el proper Octubre farà deu anys que ens deixà amb aquesta saudade- cantat per ella amb fons musical Mouraria i a la Celeste Rodrigues que el canta amb fons músical de Fado Isabel de José Fontes Rocha.


Entrei na vida a cantar

Entrei na vida a cantar
E o meu primeiro lamento
Se foi cantado a chorar
Foi logo com sentimento

Com as outras raparigas / Pelas ruas a brincar
Corria ao som das cantigas / Parava só p'ra cantar

Mais tarde, já mulherzinha / Cantei o primeiro amor
E também cantei sózinha / A minha primeira dôr

A vida tenho passado / Alegre ou triste, a chorar
Tem sido vário o meu fado / Mas constante o meu cantar



Celeste Rodrigues

divendres, 30 de gener del 2009

Manifest per la solidaritat

En col·laboració amb la iniciativa sorgida del blog "El Diario de Cornelius" ens unim al Manifest per la Solidaritat





MANIFEST PER LA SOLIDARITAT

QUI SOM:


Els qui subscrivim aquest manifest som ciutadans fent ple ús dels nostres drets civils, i titulars de la sobirania popular, de la qual emanen els poders de l'Estat.

Els signants ens dirigim a tots els ciutadans del món, coneixedors de la situació de pobresa, fam i malalties que assolen gran part de la població humana i en un moment històric, l'actual, en el qual es disposen de prou mitjans polítics, econòmics i científics per a poder solucionar aquests problemes.

Aquest manifest té vocació d'universalitat, i va dirigit a tota la humanitat: a cada ésser humà que habita el planeta, per a què prengui consciència de la terrible situació a què s'enfronten milions de persones i que d'alguna manera actuï en conseqüència per a acabar amb aquesta situació insostenible. És per això que la versió original en castellà serà traduïda a diverses llengües, ja que el nostre propòsit consisteix a fer sentir la veu de l'opinió publica allà on es prenen les decisions polítiques i econòmiques del món.


A QUI ENS DIRIGIM:

Ens dirigim a la classe política governant dels nostres països, així com als més alts mandataris de les organitzacions internacionals, com ara l'Organització de les Nacions Unides i els Presidents i Governs dels països més econòmicament poderosos de la Terra.


ELS MANIFESTEM QUE:

1.- Aquest text té el seu origen en la constatació de l'extrema situació de necessitat i de fam que pateix gran part de la població mundial i en el desigual i injust repartiment de béns que hi ha actualment al món. Entenem que l'equanimitat i l'harmonia en el món es fonamenten en la base del reconeixement dels drets iguals i inalienables i de la dignitat intrínseca de cada un dels membres de la família humana i pels qual és inadmissible que una gran part de la població hagi d'enfrontar-se a una realitat tan precària, a tal grau d'injustícia i desigualtat, a tanta fam, tanta pobresa i desnutrició.

2.- Considerem que l'esmentada situació és en si perversa i no és admissible ni moral ni èticament, ja que tots els éssers humans neixen lliures i iguals. Tanmateix, tenim present que tots els ciutadans del món tenen aquests drets des de l'instant mateix del seu naixement i no com a promesa futura la conquesta de la qual dependrà de la realitat política, social o econòmica dels respectius països.

3.- Estem d'acord que és completament injust, immoral i un crim humanitari, punible davant dels tribunals internacionals i la història, que en ple segle XXI existeixin éssers humans que pateixen i moren per la fam; n'és un agreujant el fet que havent-hi prou lleis internacionals, així com mitjans tècnics, econòmics i científics per a corregir aquesta situació, aquells qui exerceixen el poder en el món no duguin a terme les accions necessàries per a solucionar tot això que futures generacions qualificaran de verdader genocidi del qual en seran culpables aquells qui tenint els mitjans per a solucionar el problema no els hagin emprat.

4.- Considerem que aquesta situació injusta és contrària al Dret Natural, als Drets Humans i a les normes de l'ètica més elemental i entenem que ha arribat el moment que la veu de l'opinió pública exigeixi als seus governants la fi d'aquest desastre.

5.- El present manifest no és un manifest utòpic i tampoc és un manifest polític, ni vol ser la instauració d'un nou ordre polític o socio-econòmic mundial, ni cap menyscapte del teixit empresarial, sanitari i social del món desenvolupat, sinó la més elemental justícia amb els desafavorits.


PER TOT AIXÒ, EXIGIM ALS NOSTRES GOVERNANTS:

1.- L'adopció de mesures immediates i urgents per a pal·liar tal situació de fam, malalties i desnutrició en el tercer món. Considerem que aquestes mesures no constitueixen una utopia, sinó que són perfectament viables i possibles.

2.- Mantenir el compromís de complir els objectius del Mil·lenni establerts per les Nacions Unides l'any 2000 que defineixen els principis als quals ha d'ajustar-se l'actuació dels països i del sistema econòmic internacional per a superar, amb l'horitzó fixat el 2015, les injustícies que afligeixen la humanitat.

3.- La realització d'accions solidàries sistemàtiques amb els països més desafavorits i que s'estableixi un ordre lògic i humà de prioritats en la política econòmica: amb projectes intel·ligents que generin riquesa i llocs de treball en els països afectats, facilitant un desenvolupament sostenible i un progrés que els ajudi a la consolidació d'una xarxa sanitària, econòmica i social estable que faci possible el retorn a una situació de partida igualitària.

4.- La presa de mesures necessàries perquè els països rics destinin una part dels seus pressupostos a la creació de riquesa, d'empreses i de fonts de treball en els països afectats; així com l'adopció d'un acord internacional que caldria que se subscrivís vetllat per l’ONU, d'obligat compliment per part dels països desenvolupats.

5.- La implantació d'un codi ètic que reguli l'estratègia de les empreses multinacionals, així com l'eliminació dels paradisos fiscals i l'aplicació de la taxa Tobin, o similars, en les transaccions comercials internacionals que permeti crear un fons de solidaritat gestionat per les Nacions Unides.

6.- No acceptarem simples declaracions de principis sense que es tradueixin en polítiques concretes; en definitiva: APEL·LEM el sentit de la generositat i humanitat de tothom i fonamentalment de la classe política internacional econòmicament poderosa.

Des de la terra que espera i creu amb fermesa en una Solidaritat que construeixi un món millor i més just, a dia 30 de gener del 2009:


dimarts, 27 de gener del 2009

Alfredo Duarte junior


Fill de l'Alfredo Marceneiro, i un fadista que ja dic m'agrada molt. M'agrada el seu estil que els portuguesos anomenen gingão i castiço.
El mot gingão el diccionari ens el tradueix com a busca-raons, i també "que balanceja". El mot castís ens sembla més familiar i la mare dels llibres ens ho tradueix com "castís, pur", i figuradament "curiós" "estrany".

Certament l'estil d'aquest fadista si més no, és ben curiòs. En l'enllaç que ens du al blog del seu fill Vítor, lisboanoguinnes, Els podeu veure cantant "a dueto" un fado Bailarico A Lucinda Camareira i veureu l'estil o millor dit els estils de cada ú...
En el mateix blog, unes paraules del seu fill Vítor a manera de petit tast biogràfic:
Foi apelidado de "Fadista Gingão" porque começou a dar às suas interpretações uma coreografia , inédita no Fado, o que lhe valeu muitas críticas, mas ainda hoje há muitos que o imitam, quer no gingar, quer usando o lenço, ou boné.
Por fim chamaram-lhe o "Fadista Bailarino" uns gostavam, outros não, mas meu pai marcou um estilo muito próprio, e tem por mérito próprio um lugar na História do Fado...

Três gerações fadistas: Alfredo Marceneiro, Alfredo Duarte Junior e Vítor Duarte Marceneiro
Aquesta Rapsòdia de Fados que sentirem, recull set estrofes de set fados tradicionals: A Casa da Mariquihas, O remorso, Eu lembro-me de ti, Mocita dos caracois, Viela, O bêbado pintor i O leilão da casa da Mariquinhas.
*Fado Corrido*
É numa rua bizarra
A casa da mariquinhas
Tem na sala uma guitarra
E janelas com tabuinhas.


*Fado Marcha do Marceneiro*
Batem-me à porta, quem é?
Ninguém responde... que medo...
que eu tenho de abrir a porta.
Deu meia-noite na Sé.
Quem virá tanto em segredo
Acordar-me a hora morta?


*Fado Eu lembro-me de ti*
Eu lembro-me de ti
Chamavas-te Saudade
Vivias num moinho
ao cimo dum oteiro
Tamanquinha no pé
Lenço posto à vontade
Nesse tempo eras tu
A filha dum moleiro.


*Fado Mocita dos caracois*
Mocita dos caracóis
Não me deixes minha querida
Não ouves os rouxinóis
A cantarem como heróis
A história da nossa vida.


*Fado Viela ou Cravo*
Fui de viela em viela
Numa delas, dei com ela
E quedei-me enfeitiçado...
Sob a luz dum candeeiro,
S’tava ali o fado inteiro,
Pois toda ela era fado.


*Fado da Laranjeira*
Encostado sem brio ao balcão da taberna
De nauseabunda cor e tábua carcomida
O bêbado pintor a lápis desenhou
O retrato fiel duma mulher perdida.


*Fado Mouraria*
Ninguém sabe dizer nada
Da formosa Mariquinhas
A casa foi leiloada
Venderam-lhe as tabuinhas

diumenge, 25 de gener del 2009

Joana Amendoeira



"O Fado não se ensina/não se apreende/é uma especie de duende/que domina a nossa alma/que invade a nossa calma/e que mesmo esquecido/vive num canto escondido/ à espera da sua hora"

Aquesta primera estrofa del Fado côr de sentimento de Fernando Girão no pot ser més entenedora del que és el Fado, i dit sigui de passada fa una mica de ràbia no ser un mateix qui hagi escrit aquestes lletres.

És un dels temes del seu darrer disc gravat ao vivo no Castelo de São Jorge amb Mar Ensamble.


Punxant l'enllaç podreu veure un tast d'aquest concert i uns bocins de l'entrevista que li feren.
La sonoritat resultant d'afegir nous instruments als que són clàssics del Fado pot ser discutible per uns i agraït per altres, però el fet cert és que la Joana sempre ha tingut clar què és el Fado.



Avui he escollit un Fado Tradicional de Francisco José Marques *Fado Zé Negro* amb lletra de Aldina Duarte, Estrelas sem sentido.

La lletra extreta del blog Fados do Fado.




-->

Estrelas sem sentido

Aldina Duarte / Francisco José Marques *fado zé negro* Estrelas brilham sobre o mar No sorriso da paixão Nos olhares compreendidos; Quem quiser delas cuidar Tem mais luz no coração E na vida, outros sentidos A coragem duma estrela Atravessa a noite escura / A brilhar p’la madrugada Os que dormem sonham vê-la Deslizar na chuva pura / Entre as ondas, recortada Quando o estrela cai no mar Ao céu não pode voltar / Faz-se negra á luz do dia Condenada á eternidade Ela chora de saudade / A gritar por companhia