Eu sabia da hospitalidade dos portugueses, agora fica confirmada. Os meus amigos deixarem-me a sua casa toda para mim sozinho.
Obrigadíssimo!!!
Uma casa portuguesa
Reinaldo Ferreira / Matos Sequeira / Artur Fonseca
Repertório de Amália
Numa casa portuguesa fica bem
Pão e vinho sobre a mesa
E se á porta humildemente bate alguém
Senta-se á mesa c'oa gente;
Fica bem essa franqueza, fica bem
E o povo nunca desmente;
Que a alegria da pobreza
Está nesta grande riqueza
De dar e ficar contente
Quatro paredes caiadas, um cheirinho a alecrim
Um cacho de uvas doiradas, duas rosas num jardim
Um São José de azulejo, mais o sol da primavera
Uma promessa de beijos, dois braços á minha espera
É uma casa portuguesa, concerteza
É concerteza, uma casa portuguesa
No conforto pobrezinho do meu lar
Há fartura de carinho
E a cortina da janela, é o luar
Mais o sol que bate nela;
Basta um pouco, um poucochinho p'ra alegrar
Uma existência singela;
É só amor pão e vinho
E um caldo verde verdinho
A fumegar na tigela
Falten pocs dies per anar cap a Lisboa. Sempre em ve de gust anar-hi, però cada cop més, cada cop sento que tinc més necessitat d`anar-hi.
L'explicació: un "coctail " format pels amics que hi tinc, les nits de Fado, l'encant dels seus barris, la lluminositat, les imatges des dels seus turons, i els nous amics que coneixeré, aquests amics encara desconeguts i que gràcies al Fado i les tecnologies, ara ens podrem donar aquesta abraçada tantes vegades escrita.
A Tia Macheta, enviou-me um dia umas imagens do bairro da Mouraria. Tratava-se de um power-point feito por Jotaeme -a quem não conheço- e gostei de ver essas imagens enquanto ouvia a Amália cantar Ai Mouraria. Agora que vou voltar p'ra lá, recordei-me desse power-point e converti-o em vídeo para editar no blog. O meu agradecimento ao autor e a Tia Macheta por ter-me-o enviado.
(Sei que há muitos erros nessas linhas e peço perdão por isso)
Que el Fado és cantat per molta gent i arreu del món , és una cosa sabuda.
I quan vaig començar a endinçar-me en el Fado vaig constatar-ho. Del Japó, de Catalunya, de Rumania, d'Espanya, del Brasil... he trobat cantadeiras -sobretot- que no han pogut resistir-se a cantar el Fado.
Malgrat que el Fado és, eminentment, l'expressió del ànima del poble portuguès, i és cantat majoritariament per portuguesos/as, també és ben cert -com deia Amàlia- que..... el Fado és saber que no es pot lluitar contra allò que tenim. Fado és allò que no podem canviar. És preguntar "per què i no saber el perquè. És no deixar de preguntar-se mai i al mateix temps saber que no hi ha resposta....
I això ho sabem i ho compartim molta gent arreu del món.
Avui sentirem una cantant brasilera que s'ha atrevit a cantar fados amb aquest seu peculiar accent portuguès do além do Atlántico.
Parlo de la Roberta Miranda. Cliqueu aquest enllaç per veure el seu lloc web.
Va gravar el 2001 el CD Tudo isto é Fado amb un recull de clàssics i en homenatge a Amàlia Rodrigues.
amb lletra de Armando Vieira Pinto
i música d'Alfredo Marceneiro*fado cravo*
Maldição
Que destino, ou maldição
Manda em nós, meu coração?
Um do outro assim perdido;
Somos dois gritos calados
Dois fados desencontrados
Dois amantes desunidos
Por ti sofro e vou morrendo
Não te encontro, nem te entendo / Amo e odeio sem razão
Coração... quando te cansas
Das nossas mortas esperanças / Quando paras, coração?
Nesta luta, esta agonia
Canto e choro de alegria
Sou feliz e desgraçada;
Que sina a tua, meu peito
Que nunca estás satisfeito
Que dás tudo... e não tens nada
Na gelada solidão
Que tu me dás coração / Não há vida nem há morte
É lucidez, desatino
De ler no próprio destino / Sem poder mudar-lhe a sorte
Hi ha poemes que commouen només de llegir-los. Hi connectem.
Adquireixen una altra dimensió quan algú els canta i llavors et "toquen" una mica més.
I quan ens falta algú, quan algú que estimem se'ns en va el poema ens visita. I no hi podem fer res: el poema i qui ens ha deixat ja caminen junts. Esdevenen indestriables.
Això em passa, Elena, amb el poema Res no és mesquí, d'en Joan Salvat Papasseit, i el teu record: que són indestriables.
Avui que fa un any que vas marxar, sense que ningú ho entengués, et volia parlar d'això i que ho sabessis. Naveguem junts amb el poema.
No és pas cap homenatge, ni tan sols un recordatori en l'aniversari de la teva partida, perquè sempre hi ets. Ningú no se'n va del tot mentre quedi algú que el recordi. I si això és veritat -que ho és- tu encara no te n'has anat.
Res no és mesquí,
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.
Res no és mesquí, i tot ric com el vi i la galta colrada. I l'onada del mar sempre riu, Primavera d'hivern - Primavera d'estiu. I tot és Primavera: i tota fulla, verda eternament.
Res no és mesquí, perquè els dies no passen; i no arriba la mort ni si l'heu demanada. I si l'heu demanada us dissimula un clot perquè per tornar a néixer necessiteu morir. I no som mai un plor sinó un somriure fi que es dispersa com grills de taronja.Res no és mesquí,
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
-Avui, demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.
agraeixo la col·laboració dels amics Álex i Rita, la seva ajuda en la traducció
NADA É MESQUINHO
Nada é mesquinho
nem nenhuma hora agreste
nem é obscura a ventura da noite.
E o orvalho é claro
que o sol sai e se enfeitiça
e tem deleite do banho:
que se espelha a cama de toda coisa feita.
Nada é mesquinho,
e tudo rico como o vinho e a bochecha tostada.
E a onda do mar sempre ri,
Primavera de Inverno – Primavera de verão.
E tudo é Primavera:
e toda a folha eternamente verde.
Nada é mesquinho,
porque os dias não passam;
e não chega a morte nem sendo demandada.
E se a demandaram dissimula-vos uma cova
porque para voltar a nascer precisam de morrer.
E nunca somos um pranto
mas sim um sorriso fino
que se dispersa como gomos de laranja.
Nada é mesquinho,
porque a canção canta em cada cisco de coisa.
-Hoje, amanhã e ontem
desfolhar-se-á uma rosa:
e à virgem mais jovem vir-lhe-á leite ao peito.
Tinc un amic que escriu. També tinc altres amics que cantem i fan altres coses que m'agraden. I jo en gaudeixo. Tinc sort de tenir aquests amics. El meu amic -el qui escriu- es diu Álex i ara viu a Lisboa, i escriu molt bé. Els seus contes curts són realment bons. Jo els en dic de les pedres que parlen. Bé millor de les estàtues que parlen. Però no només estàtues. Bé, el cas és que els texts són nets, frescos, irònics, ben estructurats -malgrat algú digui que tenen massa història-, i crec que el dia que estiguin editats en un llibre, segur que serà d'aquells que el llegeixes tot d'una.
Una altra especialitat seva són els Haikus, uns haikus que ja són de tot l'any com bé diu ell. Jo dic que els haikus són estat d'ànim, pensaments que sorgeixen de sobte i que ens expliquen fins i tot a nosaltres mateixos una mica com som.
En faig una tria personal, els que després d'una primera lectura m'han atrapat més. Un altre dia en llegirem d'altres. Va per davant la presentació de l'autor i les meves felicitacions.
Prefacio
Según la tradición japonesa, los haikus se agrupaban según las cuatro estaciones del año. En cada uno de ellos se suele encontrar una palabra clave, denominada kigo, que ubica el poema en una de las cuatro estaciones.Los continuos cambios climáticos a los que nos vemos sometidos en nuestros días han provocado que muchos ya no distingan la primavera del otoño. Las promesas en Kioto para intentar paliar la situación con un protocolo no causaron el efecto esperado.Ante tal preocupante hecho, me he decidido por facilitar la vida al lector escribiendo haikus para todo el año. Para que, pese a que el sol abrase en invierno y la nieve congele el verano, los versos no se diluyan y las cabezas no se apaguen. Porque, aunque algunos quisieran, la intemporalidad de sus paisajes no lo permite.
Alejandro Gordet
1Calles estrechas con sábanas tendidas. La lluvia arrecia.
2Palomas sucias que esconden sus nidos: manjar de guerra
3Indio dormido, empresario despierto, un pueblo menos.
11Gorrión suicida que se corta las alas para ser libre.
12La caravana de burros sin carrozas no pierde el paso.
18 Ojos cerrados en la noche abierta sobran estrellas.
23A veces bebo infusiones de loto. Eso me cuentan.
24El gato mía, el caballo relincha,
el hombre calla.
41Niños que juegan a coser las pelotas de los magnates
