El so de la guitarra portuguesa és, potser, una de les coses que fan que es desperti en mi a saudade. Ja fa deu anys quan la vaig sentir per primer cop a Barcelona vaig matar moltes saudades, i encara avui quan escolto aquell guitarrista, en Paulo Jorge, continua despertant aquell desig mai recorrent de sentir-me transportat al bressol del Fado, a la meva estimada Lisboa.
En Paulo, que avui dia crec que té un altre nom artístic que lamento no recordar, va venir a Barcelona juntament amb en Miguel Ramos a acompanyar l'estimada Sandra Correia al Restaurant Lisboa, avui ja tancat.
Calia recordar-lo aquests dies de confinament, que és quan la saudade s'ha vingut a instalar aquí a casa i més que mai el desig de tornar às sete colinas és més gran.
Feinejant per casa podeu escoltar aquest cd sencer...
Per mil motius alguns versos quan els escoltes et deixen atrapat. Són vivències, o creus que ho són, tan se val, quedes enganxat. A vegades pot ser per la música que les acompanya, ves a saber!
Que m'agrada aquesta fadista, Maria Emília, no és novetat, i encara que hem trigat a parlar del seu cd Casa de Fado, mai és tard. I avui , un dia molt especial, que voldria ser senzill i rutinari, com tants d'altres, us el deixo aqui. La música és del fado que ha esdevingut tradicional "lavava no rio" del mestre Fontes Rocha.
Um dia cheguei-me a ti
Lletra Almeida Santos
<
Um dia cheguei-me a ti
Almeida Santos / Fontes Rocha *fado lavava no rio*
Repertório de Maria Emília
Um dia cheguei a ti E na paz com que te vi A minha voz hesitou Dessas palavras cansadas Que me saíam magoadas O nosso amor acabou
Tu ergueste os olhos negros Rompeste o meigo sossego / Do sentir, sem protestar E vi-te silencioso Perder a calma, orgulhoso / Chegaste a mim a chorar
Conheci minha fraqueza De sentir esta dureza / De fazer nascer-te a dor E vi ao longe, em pedaços A ternura desses laços / Que sustinham nosso amor
Vi então quanto me amavas Que lágrimas derramavas / Como infantis cristais Beijei-te as mãos ternamente Afaguei-te docemente / E não te vi nunca mais
Obrigado sempre ao amigo José Fernandes Castro pelo seu blog fadosdofado
Aquests dies a casa, confinat, arriben més que mai "as saudades"
Amb ve a la memòria el meu amic Barreto que des d'allà on és ens deixa aquest Fado Penedo amb un poema del grandíssim Diogo Clemente.
Notareu que no hi ha guitarra nem viola... és el piano de l'autor de la música qui acompanya a l'amic Barreto a la faixa cinc del seu cd BarretoFados
Sento un immens afecte, una estimació gran per aquest home del Fado, al qui tothom en aquest món anomena "professor", mot que li escau a la perfecció.
Avui aquesta estima es fa encara més gran, quan el "professor" cumpleix 100 anys.
Dit així, semblaria que no pot ser cert mentre el veus tocar la viola baixo com ell fa. Però si: és ben cert.
Vam tenir l'immens honor de sopar un dia amb ell a Alfama, en companyia de João Braga, Jaime Santos J. i Pedro de Castro, sopar al que ens va convidar l'amic Vasco, a qui no estaré mai prou agraït per la seva dedicació cap a nosaltres cada cop que visitem Lisboa. Obrigado Vasco!
Aquell dia en Joel Pina es vantava orgullós que tenia noventa e oito anos e meio, i més tard a Mesa de Frades quan el veiem tocar amb aquells dits tan destres l'emoció va arribar al màxim...
Aqui us deixo un video de FadoTV per gaudir de l'excelència d'aquest fadista: Joel Pina.
Obrigado maestro i "per molts i molts anys"
Duas lágrimas de orvalho
Linhares Barbosa / Pedro Rodrigues Repertório de Carlos do Carmo Duas lágrimas de orvalho Caíram nas minhas mãos Quando te afaguei o rosto; Pobre de mim, pouco valho P'ra te acudir na desgraça P'ra te valer no desgosto
Porque choras não me dizes Não é preciso dizê-lo / Não dizes, eu adivinho Os amantes infelizes Deveriam ter coragem / Para mudar de caminho
Por amor, damos a alma Damos corpo, damos tudo / Até cansarmos na jornada Mas quando a vida se acalma O que era amor, é saudade / E a vida já não é nada
Se estás a tempo, recua Amordaça o coração / Mata o passado e sorri Mas se não estás, continua Disse isto minha mãe / Ao ver-me chorar por ti.
Obrigado ao amigo José Fernandes Castro pelo seu contributo ao Fado com o seu blog fadosdofado
Tarde demais, és el títol d'un sonet de la poetessa Florbela Espanca i que amb una música de Loic da Silva, la Sandra Correia ha gravat en el seu darrer álbum "Aqui existo"
Ho tradueixo com "Massa tard" i és una queixa... Malgrat la sonoritat diferent a allò a què ens té acostumats la Sandra, aquest tema és dels més impactants per a mi d'aquest seu darrer treball.
Una queixa, si. Les coses diuen que passen quan han de passar, potser si. Però de vegades triguen massa a passar, i hi tenim tot el dret a queixar-nos, tot i que no sempre "és massa tard" i diem allò que més val tard que mai. Però quina llàstima haver d'esperar quan l'espera fa mal...
Aqui al blog hi faltava aquest tema, i ara queda esmenada la falta.
Fa pocs dies he tornat de Lisboa i he tingut ocasió d'assistir al concert que al Teatre da Trindade ha fet la Sandra presentant el seu darrer disc, i recordava com queda de lluny aquell 2010 quan va venir a cantar a Barcelona a petició de l'amic José Claro. I com me n'alegro d'haver viscut el procés creatiu d'aquesta Fadista en la que vaig creure des del primer fado que li vaig sentir cantar.
La Sandra ve de lluny i va més lluny encara. Com certeza
Ben trista la sort del meu amic, que va lluitar tant contra la idea de la mort, de la seva pròpia mort. Un dels fadistes més admirat per mi, un d'aquells que sempre vols escoltar en directe en cada retorn a Lisboa. I ja no podrà ser, perque un maleït dia de febrer ens va deixar. Trista la sort...
També, en moments com aquests de record dels que ens han deixat, és que es fa evident allò de la Saudade. De la nostàlgia dels qui estimem, dels llocs que hem conegut, també dels que imaginem encara que no els haguem vist, ni estat, ni sentit. Per això crec entendre què és la Saudade.
Tants cops he escoltat al Ze Manuel, tants cops hi he parlat que em sembla estar en sintonia en tot allò que em deia, en tot el que sentia i volia expressar, en totes les contradiccions del món fadista. Perque el fado són sentiments, històries de la vida cantades, contades, però també sentides.
Jo sé on ets ara, i no és en el més enllà, estàs en el cor, en el cap i en la veu de tots els qui cantarolem els teus fados.
João Ferreira Rosa va compondre aquest poema i el cantava en la música del Fado Cravo d'Alfredo Marceneiro. A tu admirat Ze te'l vaig sentir cantar amb una altra música, la del Fado Maria Rita d'Armando Machado. Dues músiques i una expressió de sentiments.
Seguirem cantarolant les teves músiques, els teus Fados. Sempre!
Ando na vida à procura Duma noite menos escura Que traga luar do céu; Duma noite menos fria Em que não sinta a agonia Dum dia a mais que morreu Vou cantando amargurado / Mais um fado e outro fado Que fale do fado meu Meu destino assim cantado / Jamais pode ser mudado Porque do fado sou eu Ser fadista, é triste sorte Que nos faz pensar na morte / E em tudo que em nós morreu Andar na vida à procura Duma noite menos escura / Que traga luar do céu
