Enguany té lloc la cinquena edició del Festival de fado de LLeida, organitzat per Fundació Orfeó lleidatà i l’Ajuntament de Lleida, conegut per Interfado, l'anima del qual és la Carolina Blàvia.
Ja han començat els actes amb una mostra gastronòmica portuguesa. També ens ofereixen el film José e Pilar, sobre el Nobel de literatura José Saramago i el cap de setmana una mostra de fado des de diferents òptiques i maneres de sentir-lo.
No podrà ser. El proper 20 d'octubre no podré estar a Santiago de Compostela per gaudir d'aquest espectacle al Centro Dramático Galego. Físicament no hi seré, però el meu cor no podrà evitar ser allà.
Aquest ReyFado Lisboa és un projecte interessant que ens evoca el món fadista, un viatge iniciàtic, si es vol, i un poc turístic al bell cor d'aquesta música que curiosament no deixa ningú indiferent. Hi ha qui l'estima només escoltant-la un cop, i n'hi ha que de seguida manifesta la tristor que provoca.
-És trist. Diuen.
A tall d'aquests comentaris, quants cops hauré explicat, el mateix que ens diu la Mísia en aquest video: "El Fado ens parla de la Vida i de la Mort... i te tot el que hi ha entremig, que no és tot majoritariament alegre.
Aquest projecte que ens explicarà el Fado, té uns noms propis, uns fadistes que m'agraden particularment, el Pedro Moutinho, Matilde Cid i la Sandra Correia, la meva fadista d'elecció.
Us deixo amb el video que es va publicar el passat mes d'abril
Avui escoltem la fadista Florinda Maria a qui encara no havíem escoltat en aquest cantinho de fado. No recordava haver-la posat en la meva particular col·lecció a Fados 18.
La vaig retrovar buscant fados a la magnífica pàgina de 4FadoLisbon del YouTube, que grava sovint a la casa de Fados a Nini de la rua Manuel de Melo.a Lisboa.
Deixem aqui una gravació antiga del fado Margaridas i un Menor cantat al 2014 on ens mostra què és el Fado.
No calen paraules.
Cada dia que passa
letra Artur Ribeiro
música Miguel Ramos *Fado Margaridas*
Cada dia que passa sem te ver Sem nada ter contigo de comum São vinte e quatro horas a sofrer Resta saber se para cada um Cada dia que passa é mais um dia Que não quero somar aos dias meus São vinte e quatro horas de agonia Resta saber como passas os teus Cada dia que passa sem lembrar Saber quando esta ausência terá fim São vinte e quatro horas a rezar Resta saber se tu rezas por mim.
Abandono
David Mourão Ferreira /
Fado Menor
Por teu livre pensamento Foram-te longe encerrar Tão longe que o meu lamento Não te consegue alcançar; E apenas ouves o vento E apenas ouves o mar Levaram-te a meio da noite / A treva tudo cobria Foi de noite numa noite / De todas a mais sombria; Foi de noite, foi de noite / E nunca mais se fez dia Ai! dessa noite o veneno / Persiste em me envenenar Oiço apenas o silêncio / Que ficou em teu lugar; E ao menos ouves o vento / E ao menos ouves o mar
La música de l'anomenat "Fado das Horas" popularitzat per la Maria Teresa de Noronha, és segurament una de les manifestacions musicals que més m'agraden, potser per la seva cadència que permet explicar d'una manera nítida la història que tots els fados contan.
Avui, de fet fa uns dies, tenia ganes de compartir aqui aquest video de Fadomeu, on podem escoltar al mestre José Pracana amb aquest poema de Carlos Conde.
Tot esperant si algú em pot donar informació sobre l'amic Pracana.
Um fadista ja cansado
Um fadista já cansado
Carlos Conde / Popular *fado das horas* Repertório de Rodrigo
Um fadista já cansado Quando o passado lembrou Abraçou uma guitarra Não pôde cantar, chorou
Entrou, sentou-se e bebeu / Um copo de vinho tinto Enquanto que no recinto / Uma guitarra gemeu Muitas cantigas sei eu / Tudo se ouviu menos fado E o cantador desolado / Começou por me dizer Só tenho pena de ser / Um fadista já cansado
Criei nome, dei nas vistas / Conquistei fama e ovações Mas não a cantar canções / De envergonhar os fadistas Ganhei fama nas conquistas / Da boémia, que passou Sei quem fui, sei que não sou / Um cantador presumido Disse-me ele entristecido / Quando o passado lembrou
E prosseguiu, quando entrei / Entrei com mil ansiedades Mas se vim matar saudades / Com mais saudades fiquei Envelheci, mas é lei / Da fadistagem bizarra Ter fé, ter alma, ter garra / P'ra cantar até à morte E falando desta sorte / Abraçou uma guitarra
E cingiu com mão amiga / Ao lado esquerdo do peito Aquele instrumento eleito / P'la fadistagem antiga Lembrou-se duma cantiga / Que outrora o celebrizou Mas a emoção embargou / Toda a sua voz amena E o pobre cheio de pena / Não pôde cantar, chorou
El títol d'aquest poema de Fernando Campos de Castro, a qui admiro, és Sonhos Quebrados. I cantat amb la música de Fado Menor, i a més per la Sandra Correia, per la que sento una estima infinita, esdevé un dels temes estrella en el món del Fado.
Sovint des de casa nostra el Fado emociona per la forma en què es canta, i acaba seduint a qui l'escolta però, sovint també, costa d'entendre i d'interpretar allò que el poema i el/la fadista ens està dient.
Modestament he intentat fer una traducció, tot i sabent la dificultat que té aquest art de canviar de llengua els sentiments expressats en un poema.
Espero que una mica ajudi a qui pugui visitar aquest post.
Us deixo amb un video de febrer d'enguany al Centro Desportivo Adicense.
Aqui va aquest intent de traducció. Avui sentia que ho havia de fer.
Somnis Trencats
Camins que no tenen retorn
somnis trencats sense fi
em neguen tot el què demano
als móns que duc amb mi.
La buida nit infinita
em toca els ulls tancats
com un silenci que crida
a les meves cansades orelles.
Sento pors que m'arrosseguen
en la solitud d'aquest fang
on dos cossos s'avorreixen
en el gel del meu jaç
Nit breu, oh nit boja
si em vas negar el teu amor
no neguis a la meva boca
el dolor del Fado Menor.
I també un video del meu amic i gran fadista Américo Pereira que es dedica també a fer aquestes petites maravelles, que ja estan batejades com "Grandes Pequenos Nadas" Obrigado Américo.
Sonhos quebrados
Fernando Campos de Castro / Popular *fado menor*
Repertório de Sandra Correia
Caminhos sem ter regresso
Sonhos quebrados sem fim Negam-me tudo o que peço Aos mundos dentro de mim
Vazia a noite infinita / Toca-me os olhos fechados Como um silêncio que grita / Aos meus ouvidos cansados
Sinto medos que me arrastam / Na solidão desta lama Onde dois corpos se agastam / No gelo da minha cama
Noite breve, ó noite louca / Se me negaste o amor Não negues à minha boca / A dor do fado menor
Un aniversari, i ja en van quatre que vas marxar, calladament com deia aquell poema d'en Martí Pol que et vam posar en el recordatori.
Des d'aquesta aspra solitud et penso Ja no hi seràs mai més quan treguin fulles els pollancs que miràvem en silenci des del portal de casa. Tantes coses se m'han perdut amb tu que em resta a penes l'espai de mi mateix per recordar-te. Però la vida, poderosa, esclata fins i tot en un àmbit tan estricte. Tu ja no hi ets i els pollancs han tret fulles; el verd proclama vida i esperança. I jo visc, i és vivint que puc pensar-te i fer-te créixer amb mi fins que el silenci m'engoleixi com t'ha engolit per sempre.
Aquest poema (quina enveja no haver-ne estat l'autor) és aquell sentiment que hom redueix en aquella frase de "ningú se'n va del tot mentre algu el recordi" I és això el que ens passa, i no només els vint-i-tres de maigs, sinó sempre. Però ja saps que som molt aficionats a celebrar les coses cada cop que completem una nova volta al sol. De manera que avui, quatre voltes al sol després, estava pensant el motiu pel qual m'agrada la música...no només el Fado, sinó en general. I recordava aquell tocadiscos que teníem a casa i aquells discos petits de quatre cançons i de generes musicals tan diversos. M'agradava tota la música que s'amagava en tots aquells discos que compraves de segona mà als Encans vells algun dissabte quan cobraves les hores extres de cal Marin on et vas fer un expert en treballar el cuir. Aquelles músiques, que estic cert que m'han fet com ara sóc i que m'han format en els sentiments i en la manera de ser que ara tinc, les duies tu a casa.
Entre tantes músiques, el Tango. Ara mentre escric aquestes lletres per posar-les al blog, estic escoltant en Carlos Gardel. Jo en aquell moment ja fa més de cinquanta anys, no sabia qui era en Gardel. Però si que sabia que m'agradava, em feia sentir.
Així que avui en comptes d'un fado et deixo amb un tango d'en Gardel, un dels que més escoltava sense saber massa què volien dir aquelles paraules.
Adios muchachos és un tango que va escriure César Vedani al 1928, quan tu tenies pocs anys, i jo l'escoltava també quan tenia també pocs anys. I encara l'escolto i la taral.lejo de tan en quan. Avui la deixo aqui al blog perque la sentim una vegada més.
