Ovidi Montllor

Aquest any es complirà el vintè aniversari de l'adeu de l'Ovidi Montllor.

Hi ha persones que passen pel nostre camí i deixen petja, nosaltres a vegades els recordem, però també tenim tendència a l'oblit i també de vegades entonem el mea culpa per aquest oblit, que quan es fa conscient ens dol...

l'Ovidi no era sols un gran actor de cinema, també un bon cantador que va musicar els poetes que estimava, i amb una veu fora de qualsevol adjectiu que no fos: Brillant.

Brillant com la seva trajectoria de vida, perque la seva integritat la reconeixen fins i tot  aquells que eren o podien ser blanc de la seva crítica social. Recordo el dia de la seva mort, al cementiri de Les Corts al President de la Generalitat retra-li homenatge.

Recordo el poema M'aclame a tu, del seu admirat Vicent Andrés i Esteller, i tantes altres com De manars i garrotades o La cancó del cansat, que dedicà a Joan Fuster, i les entranyables La Fera ferotge o la Cançó de les balances; però sobretot una que ningú podia escoltar sense llagrimejar: Homenatge a Teresa que aqui us deixo, per recordar-la uns i per descobrir-la uns altres.

Amb el nostre agraïment a qui va ser, i és mestre, i amb la nostra ràvia per aquesta malaltia que ens busca abans d'hora.

 Doncs això Ovidi, gràcies! 

I un agraïment especial pel que va ser el seu company musical, el seu amic Toti Soler.

Homenatge a Teresa.

Veu, Lletra i Música : Ovidi Montllor

Com un record d'infantesa 

sempre recordaré
a la Teresa,
ballant el vals.
Potser fou l'ultim fet
amb algú que estimés
abans que un bombardeig
la tornés boja.

Tots els xiquets la seguíem
i en un solar apartat ens instruíem
al seu voltant.
Mig descabellonada
ens mostrava les cuixes
i ens donava lliçons
d'antomia.
Ella ens va dir d'on veníem.
I que els reis de l'Orient
no existien.
Ni llops ni esperits.
Ens parlava de l'amor
com la cosa més preciosa
i bonica.
Sense pecats.
Ens ensenyà a ballar
a cantar i a estimar.
D'això ella era
la que més sabia.

Amb una floreta al seu cap
i un mocador negre al coll
i faldes llargues
i un cigarret.

Vas ser la riota dels grans,
i la mestra més volguda.
dels infants.
Ara de gran comprenc
Tot el que per TU sent
i et llence un homenatge
als quatre vents.
Com un record d'infantesa
sempre et recordaré, Teresa, 

Gisela João

Diu Camané a la presentació del cd de Gisela João que el primer disc de la carrera d'un artista, és quelcom molt important. El tractament que es faci en allò que s'escull, determina un camí, una forma de ser, un punt de partida, una mostra d'allò que som.

Després ja vindran els crítics per dir-hi la seva, per escriure els "tòpics" que se solen escriure, normalment per quedar bé. Els "típics-tòpics" de "és aqui on està el nou fado" "ella reinventa el fado" "té una gran amplitud emocional"...i coses per l'estil és el que acostumem a llegir.

Jo com que no en sóc, de crític, em limito a dir que sempre que he escoltat la Gisela en directe, m'ha emocionat, i amb aquest cd de presentació em continua emocionant. Trobo la composició del disc molt encertada, més enllà del nivell dels instruments, que no veig que es limitin a acompanyar la fadista, i que en el meu mode d'entendre queden a un nivell massa alt.

I la veritat és que costa decidir-se per quin tema he de posar aqui al blog, encara que del tema que escollim, podem passar als altres... si voleu.

Antigamente

Lletra.- Manuel de Almeida
Música popular (fado Corrido)

Concert de Sant Esteve al Palau 2014

El Cant de la Senyera, ha esdevingut un símbol de la repressió del català, del catalanisme i de la gent que no acotem el cap davant d'aquest intent repressor.
Cada any al Palau de la Música Catalana té lloc el Concert de Sant Esteve, aqui us deixo amb el d'enguany, que més que mai reivindica que som una Nació: La Catalana i que seguirem en l'esforç d'esdevenir independents d'aquesta Espanya decimonònica i reaccionària que voldria la nostra aniquilació com a poble.

Visca Catalunya LLiure!

El Cant de la Senyera

LLetra.- Joan Maragall (1896)
    Música - Lluís Millet

Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que els farà més triomfants.

Au, companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat.
Que voleï!
Contemplem-la, en sa dolça majestat! (bis)

Tornada

Oh bandera catalana!,
nostre cor t'és ben fidel:
volaràs com au galana
pel damunt del nostre anhel:
per mirar-te sobirana, alçarem els ulls al cel. (bis)

Tornada

I et durem arreu enlaire,
et durem, i tu ens duràs:
voleiant al grat de l'aire,
el camí assenyalaràs.
Dóna veu al teu cantaire,
llum als ulls i força al braç. (bis)

Liberàlia, el teatre sensorial

Liberàlia, què vols fer que no fas.

Amb aquest títol ens presenten l'alternativa  a una manera de fer, a una manera  de entendre i de bellugar-nos per el món.

Un acostament a comprendre que tenim més poder que no ens pensem, i que aquest poder ens diu que podem canviar i dirigir el que està sent la nostra existència, però, això si: per coneixe'l t'hi has de atrevir.

T'hi atreveixes?

No us perdeu aquesta posada en escena que ens proposen els amics de Liberàlia, només ens cal trobar un moment i acostar-nos al Teatre La Vilella, al Passeig de l'Exposició 95 de Barcelona. I amb música en directe.

T'ho perderàs???

Largo da memòria

Recordar el nostre passat per entendre millor el nostre present. Així doncs, es tracta d'un viatge al "Lago da Memória", aquell espai on es troba allò que ens dóna sentit avui.

Aquest és el motiu que empeny aquest gran fadista quan ens regala el seu darrer treball discogràfic, tot passejany per aquest "Largo"

D'allò que va ser, esdevé això que ara us mostro -diu el fadista.

Vet aqui la seva aspiració! i després d'escoltar el cd, li diem que si, que ho ha aconseguit.

Aqui us deixo un tast, un fado "Tertúlia", una música d'Armandinho, poc cantada avui, i que en Ricardo recupera del seu "Largo"

Fados 11

Continuem amb la col·lecció que anava muntant, i ja anem pel número 11. Recordo que n'anava confegint un cada setmana, i que, en la meva dèria, volia que el resultat final tingués un sentit. Amb el pas dels anys constato que anem canviant de gustos, i allò que ens semblava perfecte, després de meditar-ho molt, ara ens sembla que hi ha força despropòsits.

Peró, en fi, no cal renegar mai d'allò que fem i pensem, o pensem i fem, en temps pretèrits. Ara també som en temps "pretèrits" d'un futur que encara hem de visitar... esperem!

Un dels temes del cd és d'una cantant brasilenya, la Roberta Miranda, que té una dilatada carrera musical, i que va fer una incurssió, un "mergulho" en el món del fado l'any 2001, que jo valorava i valoro, com molt reexida.

Aqui us deixo un fado Bailado, música d'Alfredo Marceneiro, amb una introducció de la propìa Roberta amb un poema titulat Fado da Ilusão, per introduir  Estranha forma de vida, versos d'Amàlia Rodrigues.

    
Fado da Ilusão
Roberta Miranda

Se um dia eu pudesse escolher
Um nome para meu amor
O chamaria de fado
Não o chamaria de Maria, de José
De nenhum outro nome a não ser de fado
Pois o fado é a reunião de todos os sentimentos
Ele passa da alegria para o desespero
Com a mesma rapidez da luz
Ele é feliz, triste, amargurado, esperançoso
Imponente como uma gaivota
impotente como a morte
que vem chegando lentamente para todos nós
e nada temos a fazer
pois quem sabe
você entenderia que nasci pra te amar
e ao invés de machucar meu coração
como acontece na historia da vida
vivida por todos os casais apaixonados
você seria o meu fado
o fado da ilusão!

Estranha forma de vida

Amália Rodrigues / Alfredo Duarte *fado bailado* 


Foi por vontade de Deus
Que eu vivo nesta ansiedade;
Que todos os ais são meus
Que toda a minha a saudade
Foi por vontade de Deus

Que estranha forma de vida / Tem este meu coração
Vive de vida perdida
Quem lhe daria o condão / Que estranha forma de vida

Coração independente / Coração que não comando
Vives perdido entre a gente
Teimosamente sangrando / Coração independente

Eu não te acompanho mais / Pára, deixa de bater
Se não sabes onde vais
Porque teimas em correr / Eu não te acompanho mais

letra tirada do blob fadosdofado