Juny

Comença a apretar la calor. De fet, ja fa uns quants dies que sense adonar-nos-en  ha arribat de nou la calor que ens mena a l'estiu,  tancant un cicle, o potser obrint-ne un altre de nou.

Juny és el mes de les festes dels Sants Populars a Lisboa, i la veritat és que m'agradaria, passar-hi uns dies, especialment per Santo António. Ja veure'm.....

Parlar de juny, ens fa recordar en aquelles nits, curtes en temps i intenses en tantes coses. A Lisboa, les nits esdevenen màgiques, amb els carrers engalanats, amb aquella olor de sardina a la brasa, i on trobem aquells fadistes castiços amb un enorme pes específic com és el cas del que aqui escoltarem. Juny ens porta a José Manuel Barreto, del qual ja ne'm parlat en aquest blog.

Gràcies a aquests dos enormes perfils de Youtube podem gaudir de la veu d'en Zé Manuel...

Juny, Junio, Junho

Nem todo o branco é saudade

Maria Manuel Cid / José António Sabrosa

Uma saudade que esquece
Não é saudade nenhuma
Não há céu que tenha bruma
Enquanto o sol nos aquece

A paixão é mais ingrata / Que a falta de sentimento
Pode traír no momento / Não perdoa, não acata

Nem toda a ruga é velhice / Nem todo o branco é saudade
Ás vezes, na mocidade / Há quem chore a meninice.

Senhora de Nazaré 

 

João Nobre

João Nobre

Senhora da Nazaré rogai por mim
Também sou um pescador que anda no mar
Ao largo da vida apruei nas vagas sem fim
Está meu barquito de sonhos quase a naufragar

As minhas redes lancei com confiança
Colhi só desilusões no mar ruím
Perdi o leme da esperança
Eu não sei remar assim
Senhora da Nazaré rogai por mim.

El nostre agraïment al blog fadosdofado i als canals Menafranco67 i Mariadoalentejo del Youtube

Sopar de comiat

jaume, nuri, xavier, patrícia, concepció, josep g., carme, albert, marta, ruth, aina i el fotògraf josep p.

Ahir dimarts vam fer un soparet "um jantarzinho" amb els col·legues de l'aula de quart de la EOIBD  aqui en teniu constància!!

Ara si que miren tots!

és interessant!

 

la mà a la cara es una pose que s'encomana?

 

És bo riure

El fotògraf també ha de sortir

Una altra que riu!!

Li enviem una còpia a l'Ángela?

Digueu-me si us agraden!!!

Fado Primavera

Primavera

David Mourão Ferreira / Pedro Rodrigues *fado primavera*

Todo o amor que nos prendera
Como se fôra de cera
Se quebrava e desfazia;
Ai funesta primavera
Quem me dera, quem nos dera
Ter morrido nesse dia

E condenaram-me a tanto
Viver comigo o meu pranto / Viver, viver e sem ti
Vivendo, sem no entanto
Eu me esquecer desse encanto / Que nesse dia perdi

Pão duro da solidão
É somente o que me dão / O que me dão a comer
Que importa que o coração
Diga que sim ou que não / Se continua a viver

Todo o amor que nos prendera
Se quebrara e desfizera / Em pavor se convertia
Ninguém fale em primavera
Quem me dera, quem nos dera / Ter morrido nesse dia

Triste sorte

Triste sorte

João Ferreira Rosa / Alfredo Duarte *fado cravo*

Ando na vida à procura
Duma noite menos escura
Que traga luar do céu;
Duma noite menos fria
Em que não sinta a agonia
Dum dia a mais que morreu

Vou cantando amargurado / Mais um fado e outro fado
Que fale do fado meu
Meu destino assim cantado / Jamais pode ser mudado
Porque do fado sou eu

Ser fadista, é triste sorte
Que nos faz pensar na morte / E em tudo que em nós morreu
Andar na vida à procura
Duma noite menos escura / Que traga luar do céu

Amêndoa amarga

Amêndoa amarga

Ary dos Santos / Alain Oulman

Por ti falo e ninguém pensa
mas eu digo minha amêndoa, meu amigo, meu irmão
meu tropel de ternura, minha casa
meu jardim de carências, minha asa.

Por ti vivo e ninguém pensa
mas eu sigo um caminho de nardos infestados
uma intensa ternura que persigo
rodeada de cardos por tantos lados.

Meu perfume,minha essência, meu lume
minha asa meu ladel
Como é possível? Como é posssível?
Não chegar ao silo de teu amargo sal

Por ti morro e ninguém sabe
mas eu espero o teu corpo que sabe a madrugada
o teu corpo que sabe a desespero
ó minha amarga amêndoa desejada.

Meru

Una persona senzilla. Tan per viure com per marxar. Se'n va anar sense molestar massa, quasi amb un somriure als llavis i fent broma amb qui tenia a la vora... sobretot si eren infermeres o metgeses simpàtiques com ha estat el cas tots aquets dies a l'hospital.

El seu cor era gran, però també vell i, segurament, prou castigat per una vida difícil, va decidir que ja n'hi havia prou i a poc a poc es va anar fent fonedís.

Costa escriure unes paraules per dir tot allò que un voldria dir d'ell. Les idees, els sentiments,  venen tots de cop, i un, maldestre en aquests afers, es queda davant del paper com una tòia sense saber per on començar.

Després penses "cal que escriguis totes les coses que voldries dir d'ell?" si tothom el coneix bé, tothom sap que era una bona persona... no cal dir res més!

Però si que cal, si que cal recordar que era una bona persona, que va ser un bon company per la mare i un bon pare amb nosaltres, també sé que bon company amb els de la feina i bon veí dels deus veíns.

La seva vida no va ser fàcil en els inicis. Una situació complexa amb el seu padrastre, una adolescència amanida amb una guerra a la qué va anar-hi amb 17 anys, la posguerra, l'exili, la tornada , una vida difícil per pujar la família en aquells temps foscos... Tot això es va veure compensat per aquets anys viscuts aqui a santa Eulália d'ençà de la seva jubilació. Ha gaudit d'una bona vellesa amb una qualitat de vida molt bona i també llarga, però el final sempre arriba, o potser no es ben bé un final... sempre es diu, i deu ser cert, que ningú se'n va del tot mentre hi hagi algú que et recordi, i al Meru, estic segur que el recordarà molta gent, durant molt de temps.

Gràcies papa!