Aquest blog està temporalment inactiu degut a les sempre necessàries vacances.
Ara bé, si el lloc on m'estic gaudís d'una bona connexió a internet, de segur que seguiria actiu. Però no és el cas, i amb una connexió tant lamentable, és millor posar el rétol de "Tancat per vacances"
Tot i les dificultats faig aquesta entrada per explicar aquest silenci blogaire i també per fer esment del CD de la Carminho, que els meus amics Paulo i Isabel m'han dut de Portugal.
Podria posar-li molts adjectius, però em quedaré amb: Espetáculo!!!
L'amic Américo ja n'ha editat un parell de videos, us deixo amb un extraodinari Fado Licas.
Já vam parlar en l'entrada del 15 de Juny de la Càrol Blàvia Galindo, guanyadora de la "Nit de Fado amateur" organitzat dintre dels actes de la setmana de Portugal a Barcelona. La Càrol és la que posa veu al grup EnFado, format per quatre membres que venen de les terres de Ponent. La Raquel Garcia,la Càrol Blàvia, el Carles Gallofré i l'Agustí Garcia, es van juntar fa set anys formant aquest grup amb l'objectiu de "fer conèixer el Fado a tothom" tal com diuen en la seva web. No deixeu de visitar-la. Encara que no exactament amb els instruments que li són propis al Fado, aquest grup contribueix a acostar aquesta música tan desconeguda per la gran majoria de catalans, tot i tenir-la tan a prop, i tot i compartir més del que sembla la sensibilitat i el tarannà amb el poble portuguès. He tingut l'oportunitat de poder contactar amb la Càrol que m'ha fet arribar el tema que va cantar la nit de fado amateur al CAT: "Que Deus me perdoe" i aqui la posem perque els amics portuguesos que mireu aquest blog veieu i escolteu el Fado que es fa en aquesta banda del pont que uneix Portugal i Catalunya.
Que Deus me perdoe
Que Deus me perdoe Frederico Valério / Silva Tavares Repertório de Amália
Se a minh'alma fechada se pudesse mostrar E o que eu sofro calada se pudesse contar Toda a gente veria quanto sou desgraçada Quanto finjo alegria, quanto choro a cantar
Que Deus me perdoe se é crime ou pecado Mas eu sou assim, fugindo ao fado fugia de mim Cantando dou brado e nada me dói Se é pois um pecado ter amor ao fado Que Deus me perdoe
Quando canto, não penso no que a vida é de má Nem sequer me pertenço, nem o mal se me dá Chego a crer na verdade e a sonhar, sonho imenso Que tudo é felicidade e tristeza não há
La majoria de les entrades d'aquest blog acaben amb un agraïment al Sr. José Fernandes Castro, per usar les lletres de fados que ell ha penjat préviament en el seu. Al Sr. José Fernandes, malgrat no coneixe'l personalment, el considero el meu amic. És el Fado, o millor dit: la passió pel Fado, el nexe d'aquesta amistat. Del meu amic José Fernandes no en sé gaires coses. Sé que és natural de la Vila de Porto i que circunstancialment viu a Suissa. Que és poeta i fadista i que manté vius a la xarxa dos magnífics blogs, l'un de lletres de fados que crec que és un blog de referència, i l'altre amb la collita dels seus propis poemes. També des de Suissa dirigeix i presenta un programa a la ràdio dedicat al Fado. Li vaig demanar fa uns dies algun fado cantat per ell i molt amablement me n'ha fet arribar uns quants, tots poemes seus, la qual cosa li agraeixo infinitament. He escollit per aquesta entrada aquest Coração de Portugal, cantat amb música de José Marques no *Fado Rigoroso*
Gràcies amic José.... e um abraço fadista desde Barcelona
Coração de Portugal
Malhoa, fez do fado, a sua glória Camões, cantou-lhe a alma num poema Pessoa, rimou fado com história A vida deu-lhe a sua voz suprema
A guitarra, deu-lhe marca de magia O desejo marcou seu ritual A dor do amor gerou a melodia O sonho, deu-lhe força divinal
A noite, deu-lhe mar de encantamento A alma, deu-lhe mar de felicidade O coração marcou o sentimento A distância marcou sua saudade
Ao fado, eu dedico a minha voz Cantando o seu fulgor tão genial Cantá-lo, é sentir dentro de nós Vibrar o coração de Portugal
Olá Isabel, ainda me lembro -não vou o esquecer- do dia e que resolveste escrever umas palavras para mim. Lembravas nessas palavras o dia em que falei contigo e com o Paulo a primeira vez, lá na praia. Certamente o Fado foi o "tema do verão", mas também esse encontro foi o início dessa amizade que como bem dizias no teu escrito vai perdurar para sempre.
Também não me esqueço da vossa amabilidade nas minhas viagens a Lisboa, sempre prontos para nos acompanhar a todos lados, e na noite ao Fado.... Sempre ficarei obrigado por isso.
Por isso e também por o poema que me dedicaste. Com aquele título Jaume- Porque ele é Fado, seguindo a música de Tudo isto é Fado de Aníbal Nazaré.
Podes ter a certeza que tentei de te escrever qualquer letra. Mas não consegui! E é por isso mesmo que hoje esta entrada no blogue é a ti dedicada.
Um fadinho cantado por uma das minhas fadistas de referencia a Ana Moura. Um poema de Jorge Fernando com a música de Fontes Rocha, que acho é um fado Isabel cantado um bocadinho mais lento sob a guitarra, um bocadinho aflamencada, do genial Pedro Jóia.
Eu sei que vás gostar.
Espero perdoes os erros deste mau português que escrevo. Vou fazer aulas este próximo inverno!
Um abraço que de certo vamos trocar cedinho.
Preso entre o sono e o sonho
Jorge Fernando / Fontes Rocha *fado isabel*
Repertório de Ana Moura
Uma flor não te dá nome
Não há jardim que te cresça
Vou saciar minha fome
Quando em ti meu olhar desça
Um silêncio que te chama / E os olhos num longo traço
Fecham-se á luz que derrama / Sobre a cama que eu desfaço
Um livro espera tristonho / Entreaberto, a meu lado
Preso entre o sono e o sonho / Nem aberto, nem fechado
Não há caminho que tome / Não há voz que em mim conheça
Que chegue p'ra te dar nome / Não há flor que te pareça
Abans d'ahir va morir un gran home. Cada dia en moren de bons homes i bones dones. Però abans d'ahir va morir en Vicent Ferrer, l'home que va voler dedicar la seva vida als més pobres. L'home que deia: -"Si no puc veure Déu cara a cara, amb els meus ulls, almenys veuré els pobres i això constituirà la meva vida"
La seva parla senzilla, sempre ha comunicat proximitat i senzillesa, i alhora aquelles obvietats que des del nostre "primer món" ens passen de llarg.
-"Si no existís la compassió i la solidaritat en aquest món, llavors la humanitat no tindria dret a la existència"- Ens recordava.
Has deixat un llegat en aquell lloc remot de l'Índia, a Anantapur per ajudar els intocables, els pobres entre els pobres, que seguirà treballant per tal d'ajudar a que la humanitat "s'humanitzi" i tingui veritble dret a l'existència.
Article de Francesc Escribano a "El Periodico" La escena la vivió el fotógrafo Joan Guerrero en Riobamba, en Ecuador. Joan, que ha retratado como nadie el alma de la gente pobre y sencilla de Latinoamérica, viajaba acompañado de unos indígenas. Llegaron a la orilla de un río donde había dos cruces blancas. Joan tomó fotos y los indios se detuvieron a rezar. Las cruces tenían atadas dos cuerdas que llegaban hasta la corriente de agua. Joan preguntó. Las plegarias eran en memoria de dos niños que murieron ahogados en aquel lugar. Las cuerdas eran por si alguna vez los niños volvían a pasar por allí pudiesen asirse a ellas para salir del río. No sé el tipo de cuerda, ni en qué río de la India podemos dejarla por si alguna vez Vicente Ferrer quiere volver. O quizá en esta historia de esperanza la metáfora de la cuerda es él. Desde algún lugar nos lanzará una cuerda para que podamos seguir asiéndonos a ella. Porque si hoy sentimos como nuestros los problemas del tercer mundo es gracias a gente como él que nos dice que otro mundo es posible. Vicente Ferrer ha dado la vida para que nunca olvidemos las causas por las que vale la pena luchar
