Mesa de Frades

En aquest darrer viatge a Lisboa, vaig tornar -com no- a Mesa de Frades. És un lloc que per a mi té un encant especial. Potser perquè va ser la primera casa de fados que vaig anar, potser per l'encant especial que té al ser un local petit, antic, potser per com n'estan d'aprop teu, els fadistes...
Aquest lloc té, com tots, la seva història. I la seva història, o potser llegenda ens diu que era una capella on el Rei de Portugal cap el 1800, anava d'amagat a escoltar el Fado. Aviat la web oficial estarà disponible i esperem que ens facin una mica d'història.
La nit del 5 de desembre un full a la porta ens avisa: Pedro Castro, guitarra; André Ramos, viola; Pedro Moutinho, veu... Clar que no serien els únics. A cantar hi havia a més, altres fadistes dels quals lamento no conéixer-ne el nom. Només el de José Morgado, la Teresa, una nena de dotze anys -espero que el desig dels pares de veure-la convertida en una "vedetta" del fado no acabi per espallar-la- i la Ana Guerra a qui vaig veure un parell de dies més tard a la Tasca do Chico


Mesa de Frades és un dels llocs que sempre recomano als amics que s'acosten a aquesta ciutat encantada i encantadora que és Lisboa.

Escoltem avui un fado musicat amb lletra d'Artur Ribeiro i música de Nóbrega e Sousa.




Lisboa é sempre Lisboa

Lisboa tem
o ar feliz
d'uma varina
e o vaivém
d'uma canção
em cada esquina.

Pelos mercados,
fresca e gaiata,
faz zaragata,
perde a tonta cabecita!
Aqui e ali
namora e ri,
e sem vaidade, veste de chita,
canta o Fado e tem saudade.

Refrão
Lisboa é sempre Lisboa,
dos becos e das vielas
e das casinhas singelas
d'Alfama e da Madragoa
dos namorados das janelas,
das marchas que o povo entoa,
da velha Sé
das procissões,
também da fé!
com seus pregões,
Lisboa é sempre Lisboa.

Pela manhã
vai trabalhar,
toda garrida
de tarde, ao chá,
Lisboa ri
cheia de vida.

Mas à noitinha,
olhos rasgados,
semicerrados
na oração mais bizarra...
Lisboa então,
só coração,
d'alma elevada,
presa à guitarra,
canta até de madrugada!
Refrão

Adega do João

Un dels llocs on havia de tornar en aquest viatge a Lisboa, sense cap mena de dubte, era a l'Adega do João.
I estava segur que els amics Paulo i Isabel em durien allà.
A la localitat de Lobagueira a Torres Vedras a uns noranta quilòmetres de Lisboa, es troba aquesta casa de fados, on totes les quintas (dijous) el Fado és present. Acontece.


Ja vam parlar d'aquest lloc el 12 de març en una entrada dedicada a la fadista Adelaide Maria. A qui, dit sigui de pas, vaig trobar a faltar el passat dia 4 de desembre. La seva absència, però, va ser compensada per la vàlua dels i les fadistes que aquella nit van cantar.

He de lamentar, però, la meva manca de memòria per recordar tots els noms, i també la poca destresa en l'ús de la càmara fotogràfica. En l'intent de fer les fotografies sense flaix per tal de no molestar els fadistes, no m'adonava que el resultat estava sent un petit desastre. Ho tindrem en compte i en properes ocasions les farem amb flaix tot reduint-ne el número.

Així doncs, demano disculpes, tan per
l'oblit d'alguns noms com per la
qüalitat de les fotografies.

Els músics:
guitarra.- Ricardo Rocha
viola de fado.- Jaime Santos JR.
guitarra baixo.- Tó Moliças
cantadores e cantadeiras:
Débora Rodrigues
Paulo Ribeiro
Marcelino Ribeiro
José Manuel Rato
Ana Sofia Magalhaes
Tony Jorge
José Morgado
Nuno de Aguiar
i ara , Guitarrada na Adega do João

Estou na casa de Paulo e Isabel (e Gonçalo)

Eu sabia da hospitalidade dos portugueses, agora fica confirmada. Os meus amigos deixarem-me a sua casa toda para mim sozinho.

Obrigadíssimo!!!

Uma casa portuguesa
Reinaldo Ferreira / Matos Sequeira / Artur Fonseca
Repertório de Amália

Numa casa portuguesa fica bem
Pão e vinho sobre a mesa
E se á porta humildemente bate alguém
Senta-se á mesa c'oa gente;
Fica bem essa franqueza, fica bem
E o povo nunca desmente;
Que a alegria da pobreza
Está nesta grande riqueza
De dar e ficar contente

Quatro paredes caiadas, um cheirinho a alecrim
Um cacho de uvas doiradas, duas rosas num jardim
Um São José de azulejo, mais o sol da primavera
Uma promessa de beijos, dois braços á minha espera
É uma casa portuguesa, concerteza
É concerteza, uma casa portuguesa

No conforto pobrezinho do meu lar
Há fartura de carinho
E a cortina da janela, é o luar
Mais o sol que bate nela;
Basta um pouco, um poucochinho p'ra alegrar
Uma existência singela;
É só amor pão e vinho
E um caldo verde verdinho
A fumegar na tigela

Já falta pouco

Falten pocs dies per anar cap a Lisboa.
Sempre em ve de gust anar-hi, però cada cop més, cada cop sento que tinc més necessitat d`anar-hi.

L'explicació: un "coctail " format pels amics que hi tinc, les nits de Fado, l'encant dels seus barris, la lluminositat, les imatges des dels seus turons, i els nous amics que coneixeré, aquests amics encara desconeguts i que gràcies al Fado i les tecnologies, ara ens podrem donar aquesta abraçada tantes vegades escrita.

A Tia Macheta, enviou-me um dia umas imagens do bairro da Mouraria. Tratava-se de um power-point feito por Jotaeme -a quem não conheço- e gostei de ver essas imagens enquanto ouvia a Amália cantar Ai Mouraria.

Agora que vou voltar p'ra lá, recordei-me desse power-point e converti-o em vídeo para editar no blog.

O meu agradecimento ao autor e a Tia Macheta por ter-me-o enviado.

(Sei que há muitos erros nessas linhas e peço perdão por isso)

Ai Mouraria

Roberta Miranda

Que el Fado és cantat per molta gent i arreu del món , és una cosa sabuda.
I quan vaig començar a endinçar-me en el Fado vaig constatar-ho. Del Japó, de Catalunya, de Rumania, d'Espanya, del Brasil... he trobat cantadeiras -sobretot- que no han pogut resistir-se a cantar el Fado.

Malgrat que el Fado és, eminentment, l'expressió del ànima del poble portuguès, i és cantat majoritariament per portuguesos/as, també és ben cert -com deia Amàlia- que..... el Fado és saber que no es pot lluitar contra allò que tenim. Fado és allò que no podem canviar. És preguntar "per què i no saber el perquè. És no deixar de preguntar-se mai i al mateix temps saber que no hi ha resposta....

I això ho sabem i ho compartim molta gent arreu del món.

Avui sentirem una cantant brasilera que s'ha atrevit a cantar fados amb aquest seu peculiar accent portuguès do além do Atlántico.
Parlo de la Roberta Miranda. Cliqueu aquest enllaç per veure el seu lloc web.
Va gravar el 2001 el CD Tudo isto é Fado amb un recull de clàssics i en homenatge a Amàlia Rodrigues.

amb lletra de Armando Vieira Pinto
i música d'Alfredo Marceneiro *fado cravo*

Maldição

Que destino, ou maldição
Manda em nós, meu coração?
Um do outro assim perdido;
Somos dois gritos calados
Dois fados desencontrados
Dois amantes desunidos

Por ti sofro e vou morrendo
Não te encontro, nem te entendo / Amo e odeio sem razão
Coração... quando te cansas
Das nossas mortas esperanças / Quando paras, coração?

Nesta luta, esta agonia
Canto e choro de alegria
Sou feliz e desgraçada;
Que sina a tua, meu peito
Que nunca estás satisfeito
Que dás tudo... e não tens nada

Na gelada solidão
Que tu me dás coração / Não há vida nem há morte
É lucidez, desatino
De ler no próprio destino / Sem poder mudar-lhe a sorte

Fa un any

Hi ha poemes que commouen només de llegir-los. Hi connectem.

Adquireixen una altra dimensió quan algú els canta i llavors et "toquen" una mica més.

I quan ens falta algú, quan algú que estimem se'ns en va el poema ens visita. I no hi podem fer res: el poema i qui ens ha deixat ja caminen junts. Esdevenen indestriables.

Això em passa, Elena, amb el poema Res no és mesquí, d'en Joan Salvat Papasseit, i el teu record: que són indestriables.

Avui que fa un any que vas marxar, sense que ningú ho entengués, et volia parlar d'això i que ho sabessis. Naveguem junts amb el poema.

No és pas cap homenatge, ni tan sols un recordatori en l'aniversari de la teva partida, perquè sempre hi ets. Ningú no se'n va del tot mentre quedi algú que el recordi. I si això és veritat -que ho és- tu encara no te n'has anat.

Res no és mesquí,
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern - Primavera d'estiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla, verda eternament.

Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.Res no és mesquí,
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
-Avui, demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

agraeixo la col·laboració dels amics Álex i Rita, la seva ajuda en la traducció
NADA É MESQUINHO

Nada é mesquinho
nem nenhuma hora agreste
nem é obscura a ventura da noite.
E o orvalho é claro
que o sol sai e se enfeitiça
e tem deleite do banho:
que se espelha a cama de toda coisa feita.

Nada é mesquinho,
e tudo rico como o vinho e a bochecha tostada.
E a onda do mar sempre ri,
Primavera de Inverno – Primavera de verão.
E tudo é Primavera:
e toda a folha eternamente verde.

Nada é mesquinho,
porque os dias não passam;
e não chega a morte nem sendo demandada.
E se a demandaram dissimula-vos uma cova
porque para voltar a nascer precisam de morrer.
E nunca somos um pranto
mas sim um sorriso fino
que se dispersa como gomos de laranja.
Nada é mesquinho,
porque a canção canta em cada cisco de coisa.
-Hoje, amanhã e ontem
desfolhar-se-á uma rosa:
e à virgem mais jovem vir-lhe-á leite ao peito.

(mil disculpes per la traducció)