Zé Manuel Barreto

El febrer d'aquest any vam anar a Lisboa a visitar la nostra estimada professora Rita i al seu namorado Álex. Hi vam anar la Natacha, la Veerle i jo. L'Evelyn i la Toni no hi van anar per motius diversos. Queda pendent un altre viatge TOTS!

No cal dir que el viatge va estar sensacional. Estar-nos a ca la Rita i l'Álex amb l'hospitalitat pròpia de la gent de Portugal, la seva companyia, i el fet d'estar i sentir-nos a Lisboa... Sensacional.

La cirera del pastís: una nit tots junts i també amb en Paulo i la Isabel a Mesa de Frades. E fomos ao Fado.

I vam veure i escoltar la Tânia Oleiro a qui ja coneixia i havia vist l'any passat a Cartagena dins del programa de la Mar de Músicas.

Però també vaig sentir per primer cop un fadista que no havia sentit mai -com n'hi ha tants- i que em va agradar força.

En aquell moment no en sabia el nom. Ha estat fa molt poquet que tot passejant pel Youtube l'he "redescobert" i n'he conegut el nom: José Manuel Barreto.

Després i gràcies -una vegada més- a l'amic de Porto, en Fernando Batista, he tingut el plaer de tornar a escoltar-lo, i vull compartir amb tots vosaltres un tastet del seu Fado.
El poema Dádiva, amb lletra de Teresa Tarouca i música de Armando Machado *Fado Santa Luzia*.

La lletra, com no, extreta del bloc fadosdofado.

Obrigado a tots

Se eu morrer a descansar
Eu peço a deus, a cantar
Que me deixe adormecer;
Mas se vir o teu olhar
Eu peço a Deus p'ra esperar
E não me deixar morrer

Põe a tua mão na minha
Olha p'ra mim e caminha / Quero ser a tua luz
Quero seguir os teus passos
Dar-te o meu corpo em abraços / E levar a tua cruz

Põe no teu olhar a esperança
Faz de mim, nova criança / Acende o luar no céu
Põe a tua mão na minha
Sorri p'ra mim e caminha / Que o teu caminho é o meu

T'agrada el fado?... -però és molt trist, no?

Aquesta és la pregunta que, sense cap mena de dubte, és la més formulada a un servidor: és molt trist, no?. Quan els pregunto si els agrada el Fado.
No formulen pas la mateixa pregunta quan algú es declara entusiasta del flamenc, el tango, el blues o la música francesa dels cinquanta-seixanta... no, només quan es parla del Fado.
Jo, la veritat, de primer em desfeia amb explicacions com si hagués de "defensar" el Fado d'alguna cosa que hagués fet malament. Per deixar-lo en bon lloc com si diguéssim. Amb el temps ja m'he adonat que això no va enlloc.

També vaig passar per la fase d'intentar explicar què és el Fado. Error. El Fado no té definició. O si en té, és la mateixa definició de la vida. Com en la vida, en el Fado hi ha moments de tota mena. Bons i no tant bons. Tristos i no tant. Simpàtics i desastrosos. Doncs el Fado deu de retratar això: la vida.

Si que és veritat que en la nostra cultura tendim a voler ser sempre feliços. Un altre error. La vida -una definició de la qual tampoc crec que existeixi- està farcida de tota mena d'adorns. Uns més bonics i altres menys. Algunes persones poden valorar només els bonics. Però els altres també hi són.

També hi ha qui compara el Fado amb altres formes d'expressió musical com el flamenc, el blues, el tango... i vinga, un altre error!
D'això ja en parlarem un alre dia.

- El Fado és trist, no?
- Home, a vegades...
- És que no se'l veu alegre
- Quants fados has escoltat?
- Doncs....
- Suposo que d'Amália, no?
- De qui?

Aquesta conversa és real.
Clar, no es coneix el Fado. I menys per aquestes contrades nostres. Llavors, jo, intento buscar en la meva memòria escasa i també en les meves notes i els recito algun fragment d'algun fadinho, tot taralejant-lo -espallant-lo diria jo- ...

... passa ligeira
alegre i namoradeira
a sorrir p'ra rua inteira
vai semeando ilusões...

o bé...
Quando Deus criou as rosas
neste pais encantado
caiu uma, desfolhou-se
e dela nasceu o fado...

i...
Nas varandas desta rua
há uma que vive núa
outra que não tem lençois
a terceira é um catavento
em março noiva do vento
em julho amante do sol...

També...
guitarra amiga, anda comigo
velha cantiga quer do fado ter abrigo
a nossa voz, em todo o lado,
será para nós, a porta-voz do nosso fado.

però..
chora a ouvir cantar o fado
quando ele é bem cantado
por quem o sabe cantar...

i anima...
quem vai ao fado meu amor
quem vai ao fado
sente que a alma ganha asas, que voar..

i per menjar...
ai! que saudades do meu bacalhau
das pataniscas, das postas na brasa
com cebolinhas e com colorau
com feijoão frade à moda da casa...


...................No, el Fado no és una cançó trista. El Fado retrata la vida. El Fado és poema amb música. Bons poemes. El Fado és sentiment. El Fado és...
Bé, hem dit que no li cal definició. Se sent, o no se sent. Acontece ou não.

No diem res més. Escolteu a l'Ana Moura i aquest poema de Ary dos Santos amb música de Moniz Pereira.
Ah! i si el trobeu trist feu-m'ho saber, i deixeu el comentari oportú. A baix, a "comentaris."



Fado Varina



Ary dos Santos / Moniz Pereira


De mão na anca descompôem a freguesa
Atrás da banca chamam-lhe gosma e burguesa;
Mas nessa voz com insulto á portuguesa
Há o sal de todos nós, há ternura e há beleza;
Do alto mar chega o pregão que se alastra
Têm ondas no andar quando embalam a canastra

Minha varina que chinelas por Lisboa
Em cada esquina é o mar que se apregoa
Nas escadinhas dás mais côr aos azulejos
Quando apregoas sardinhas que nos sabem como beijos;
Os teus pregões sõ iguais á claridade
Caldeirada de canções que se entorna na cidade

Cordões ao peito numa luta que é honrada
A sogra a jeito na cabeça levantada;
De perna nua com provocante altivez
Descobrindo a mar da rua, que esse sim, é português;
São as varinas dos poemas do Cesário
A vender a ferramenta de que o mar é o operário

Minha varina que chinelas por Lisboa
Em cada esquina é o mar que se apregoa
Nas escadinhas dás mais côr aos azulejos
Quando apregoas sardinhas que nos sabem como beijos;
Os teus pregões nunca mais ganham idade
Versos frescos de Camões com salada de saudade




>

Margarida Bessa

Una veu d'aquelles que no deixen indiferent
Aquest Pombalinho és el primer fado que li vaig sentir cantar.

Ja l'havia escoltat per Vicente da Câmara i per Maria Teresa de Noronha.

Un poema de C. Nozes amb música de M. Franklim i que he vist escritamb i sense la h.

Com sempre agraeixo a l'amic José Fernandes Castro pel seu blog de lletres de fados, una font que sempre raja i on hi bec constantment.

Obrigado sempre José

Pombalino
C. Nozes / Georgino de Sousa (Fado Georgino)
Repertório de Margarida Bessa

Naquela casa afastada
A miséria fez morada
E nunca mais quis saír;
Quem lá mora, não tem nada
Mas nos vasos da sacada
Há saudades a sorrir

Saudades lembram a esperança
Que nunca morre nem cansa / Se viveu no coração
Embora pesem no peito
Sombras d’amor já desfeito / Sempre fica uma ilusão

Por isso mesmo, que importa
Que a saudade bata á porta / Se a esperança entra a seguir
E como o sol da alvorada
Nos canteiros da sacada / Há saudades a sorrir

Sorpreses

Les mini-vacances, s'han acabat. Després d'uns dies al Paradís -on no tinc internet- reprenc la vida normal. Llegeixo els correus i els diversos fronts que em connecten amb tants amics la majoria dels quals apassionats, com jo, pel Fado.
D'entre les felicitacions que rebo pel meu aniversari, les quals agraeixo de tot cor totes i cada una, divulgarem aqui un video que ha fet el mestre Américo d'un Fado Menor cantat per Amália.
La traça que té l'amic Américo fent aquestes petites obres d'art és digna d'elogi i això faig des d'aqui.

..............Obrigado

José Luis Jiménez Villena

Un any fa que ens vas marxar deixant-nos sorpresos per aquesta pressa que cap de nosaltres enteníem i volíem.
Malgrat tot el temps que vam passar sense veure'ns, aquesta partida ens va fer mal i només et disculpem per el llegat que ens has deixat.
Abans, la mort ens semblava tan lluny! Ara, però, maleïda sigui, cada cop més a prop.
Deixa'm que recordi aquest poema que ens vas regalar del teu llibre Las luces del Norte.

Verte al trasluz


Soy delincuente de amores, aprésame,
sé mi penal excavado en la roca,
prende el deseo, el placer que provoca,
hoy que no quiero dolerme en un pésame.

Muérdeme, dame sosiego en la boca,
dime te quiero en susurros y bésame,
borda en mis labios la gloria y regrésame
limpio, desnudo, a la piel que me toca.

Tengo la suerte de cara, intangible,
suerte segura apostada en un dado
ful y cargado en un seis infalible.

Juego a ser tuyo, a ganar lo apostado,
lúbricamente, y quisiera, invencible,
verte al trasluz del cristal del pecado.

farem uns dies de vacances i ens retrobarem el 20 d'octubre

Argentina Santos

Podem llegir una resenya biogràfica d'aquesta gran fadista i cuinera al bloc Lisboanoguiness d'en Vítor Duarte Marceneiro.

Jo només dir que he tingut el plaer de sopar a casa seva A Parreirinha de Alfama, d'escoltar-la cantar i de poder saludar-la.

És per aquest motiu que el primer intent de fer un video per posar al bloc li dediqui a ella.

Parabéns Argentina e obrigado por presentear-nos tua voz e o teu estilo.