dilluns, 5 de març del 2012

A casa de Mariquinhas

Alfredo Duarte, fadista e marceneiro!
A casa de Mariquinhas és un fado escrit pel poeta Silva Tavares que va ser un èxit del mestre Alfredo Marceneiro, probablement entre els anys 50 i 60 del segle passat.
Silva Tavares s'inspirà en la vida nocturna de la Lisboa d'aquella època i crea un personatge -a Mariquinhas- i una casa on es veu, es canta fado, i s'exerceix la prostitució. En aquells temps a Portugal i també a casa nostra, aquestes cases eren tolerades, molt probablement pel fet de tenir bons "padrins".
Havien de complir, això si, unes normes, com ara estar situades en carrers apartats i poc transitats, no fer-ne ostentació, ni cridar posibles clients a traves de les finestres, que havien d'estar ben tancades i amb cortinatges ben tupids. En definitiva, havien de ser discretes. Era el divertiment dels pobres, no tenien una sala amb un piano com als salons de l'alta societat, sinó guitarra; la decoració era simple, pobra, amb quadres de mal gust... Res del que hi há a la casa té gaire valor.

Alfredo Marceneiro fent valer la seva professió d'ebenista, va recrear a escala 1/10 aquesta famosa casa, a més de cantar el poema magistralament.

Reprodução do alçado traseiro da "Casa da Mariquinhas", permitindo ver o seu interior. (foto José Pessoa, arquivo Nacional de Fotografia)



A casa da Mariquinhas

Silva Tavares / Popular

É numa rua bizarra
A casa da Mariquinhas
Tem na sala uma guitarra
Janelas com tabuinhas

Vive com muitas amigas / Aquela de quem vos falo
E não há maior regalo / Que vida de raparigas;
É doida pelas cantigas / Como no campo a cigarra
Se canta o fado à guitarra / De comovida até chora
A casa alegre onde mora / É numa rua bizarra

Para se tornar notada / Usa coisas esquisitas
Muitas rendas, muitas fitas / Lenços de cor variada;
Pretendida, desejada / Altiva como as rainhas
Ri das muitas, coitadinhas / Que a censuram rudemente
Por verem cheia de gente / A casa da Mariquinhas

É de aparência singela / Mas muito mal mobiladaNo fundo não vale nada / O tudo da casa dela;
No vão de cada janela / Sobre coluna, uma jarra
Colchas de chita com barra / Quadros de gosto magano
Em vez de ter um piano / Tem na sala uma guitarra

P'ra guardar o parco espólio / Um cofre forte comprou
E como o gaz acabou / Ilumina-se a petróleo;
Limpa as mobílias com óleo / De amêndoa doce, e mesquinhas
Passam defronte as vizinhas / P'ra ver o que lá se passa
Mas ela tem por pirraça / Janelas com tabuínhas.


De magnífic blog  http://asletrasdofado.blogspot.com/
Post realitzat amb la ajuda inestimable del blog fadosdofado, del canal de Youtube de manelmesquitella, i del llibre de Vítor Duarte, Recordar Alfredo Marceneiro

4 comentaris:

Fernando B. ha dit...

No tenía ni idea de la existencia de esa casa de juguete de Marceneiro.
¡Muy documentado,obrigado!

jaume ha dit...

Obrigado Fernando. L¡amic Vítor Duarte, nét de L'Alfredo Marceneiro em va regalar un llibre escrit per ell, on explica això- Em va semblar adïent fer-ne cinc cèntims i explicar una mica el perquè d'aquest fado tan conegut. De les mariquinhas hi ha tot una saga...
Una abraçada des de Lisboa. jaume

Fernando B. ha dit...

"Des-de Lisboa" : ¡Quina sort!

Anònim ha dit...

Ola Jauma !!!
Obrigada siempre por mantenerme fadoinformada.
Bonito poema, juglar.
Muitos beijinhos amic !!

Alba