divendres, 26 de juny de 2009

Enfado

Já vam parlar en l'entrada del 15 de Juny de la Càrol Blàvia Galindo, guanyadora de la "Nit de Fado amateur" organitzat dintre dels actes de la setmana de Portugal a Barcelona.
La Càrol és la que posa veu al grup EnFado, format per quatre membres que venen de les terres de Ponent. La Raquel Garcia,la Càrol Blàvia, el Carles Gallofré i l'Agustí Garcia, es van juntar fa set anys formant aquest grup amb l'objectiu de "fer conèixer el Fado a tothom" tal com diuen en la seva web. No deixeu de visitar-la.
Encara que no exactament amb els instruments que li són propis al Fado, aquest grup contribueix a acostar aquesta música tan desconeguda per la gran majoria de catalans, tot i tenir-la tan a prop, i tot i compartir més del que sembla la sensibilitat i el tarannà amb el poble portuguès.
He tingut l'oportunitat de poder contactar amb la Càrol que m'ha fet arribar el tema que va cantar la nit de fado amateur al CAT: "Que Deus me perdoe" i aqui la posem perque els amics portuguesos que mireu aquest blog veieu i escolteu el Fado que es fa en aquesta banda del pont que uneix Portugal i Catalunya.

Que Deus me perdoe






Que Deus me perdoe
Frederico Valério / Silva Tavares
Repertório de Amália

Se a minh'alma fechada se pudesse mostrar
E o que eu sofro calada se pudesse contar
Toda a gente veria quanto sou desgraçada
Quanto finjo alegria, quanto choro a cantar

Que Deus me perdoe se é crime ou pecado
Mas eu sou assim, fugindo ao fado fugia de mim
Cantando dou brado e nada me dói
Se é pois um pecado ter amor ao fado
Que Deus me perdoe

Quando canto, não penso no que a vida é de má
Nem sequer me pertenço, nem o mal se me dá
Chego a crer na verdade e a sonhar, sonho imenso
Que tudo é felicidade e tristeza não há


Llletra extreta del blog fadosdofado

dimecres, 24 de juny de 2009

José Fernandes Castro

La majoria de les entrades d'aquest blog acaben amb un agraïment al Sr. José Fernandes Castro, per usar les lletres de fados que ell ha penjat préviament en el seu.
Al Sr. José Fernandes, malgrat no coneixe'l personalment, el considero el meu amic.
És el Fado, o millor dit: la passió pel Fado, el nexe d'aquesta amistat.
Del meu amic José Fernandes no en sé gaires coses. Sé que és natural de la Vila de Porto i que circunstancialment viu a Suissa. Que és poeta i fadista i que manté vius a la xarxa dos magnífics blogs, l'un de lletres de fados que crec que és un blog de referència, i l'altre amb la collita dels seus propis poemes. També des de Suissa dirigeix i presenta un programa a la ràdio dedicat al Fado.
Li vaig demanar fa uns dies algun fado cantat per ell i molt amablement me n'ha fet arribar uns quants, tots poemes seus, la qual cosa li agraeixo infinitament.
He escollit per aquesta entrada aquest Coração de Portugal, cantat amb música de José Marques no *Fado Rigoroso*

Gràcies amic José.... e um abraço fadista desde Barcelona


Coração de Portugal

Malhoa, fez do fado, a sua glória
Camões, cantou-lhe a alma num poema
Pessoa, rimou fado com história
A vida deu-lhe a sua voz suprema

A guitarra, deu-lhe marca de magia
O desejo marcou seu ritual
A dor do amor gerou a melodia
O sonho, deu-lhe força divinal

A noite, deu-lhe mar de encantamento
A alma, deu-lhe mar de felicidade
O coração marcou o sentimento
A distância marcou sua saudade

Ao fado, eu dedico a minha voz
Cantando o seu fulgor tão genial
Cantá-lo, é sentir dentro de nós
Vibrar o coração de Portugal

dilluns, 22 de juny de 2009

Isabel


Olá Isabel, ainda me lembro -não vou o esquecer- do dia e que resolveste escrever umas palavras para mim. Lembravas nessas palavras o dia em que falei contigo e com o Paulo a primeira vez, lá na praia. Certamente o Fado foi o "tema do verão", mas também esse encontro foi o início dessa amizade que como bem dizias no teu escrito vai perdurar para sempre.
Também não me esqueço da vossa amabilidade nas minhas viagens a Lisboa, sempre prontos para nos acompanhar a todos lados, e na noite ao Fado.... Sempre ficarei obrigado por isso.
Por isso e também por o poema que me dedicaste. Com aquele título Jaume- Porque ele é Fado, seguindo a música de Tudo isto é Fado de Aníbal Nazaré.
Podes ter a certeza que tentei de te escrever qualquer letra. Mas não consegui! E é por isso mesmo que hoje esta entrada no blogue é a ti dedicada.
Um fadinho cantado por uma das minhas fadistas de referencia a Ana Moura. Um poema de Jorge Fernando com a música de Fontes Rocha, que acho é um fado Isabel cantado um bocadinho mais lento sob a guitarra, um bocadinho aflamencada, do genial Pedro Jóia.
Eu sei que vás gostar.
Espero perdoes os erros deste mau português que escrevo. Vou fazer aulas este próximo inverno!
Um abraço que de certo vamos trocar cedinho.



Preso entre o sono e o sonho
Jorge Fernando / Fontes Rocha *fado isabel*
Repertório de Ana Moura

Uma flor não te dá nome
Não há jardim que te cresça
Vou saciar minha fome
Quando em ti meu olhar desça

Um silêncio que te chama / E os olhos num longo traço
Fecham-se á luz que derrama / Sobre a cama que eu desfaço

Um livro espera tristonho / Entreaberto, a meu lado
Preso entre o sono e o sonho / Nem aberto, nem fechado

Não há caminho que tome / Não há voz que em mim conheça
Que chegue p'ra te dar nome / Não há flor que te pareça


lletra extreta del blog del meu amic José Fernandes Castro

dissabte, 20 de juny de 2009

Vicent Ferrer


Abans d'ahir va morir un gran home.
Cada dia en moren de bons homes i bones dones. Però abans d'ahir va morir en Vicent Ferrer, l'home que va voler dedicar la seva vida als més pobres. L'home que deia: -"Si no puc veure Déu cara a cara, amb els meus ulls, almenys veuré els pobres i això constituirà la meva vida"

La seva parla senzilla, sempre ha comunicat proximitat i senzillesa, i alhora aquelles obvietats que des del nostre "primer món" ens passen de llarg.

-"Si no existís la compassió i la solidaritat en aquest món, llavors la humanitat no tindria dret a la existència"- Ens recordava.

Has deixat un llegat en aquell lloc remot de l'Índia, a Anantapur per ajudar els intocables, els pobres entre els pobres, que seguirà treballant per tal d'ajudar a que la humanitat "s'humanitzi" i tingui veritble dret a l'existència.

Article de Francesc Escribano a "El Periodico"
La escena la vivió el fotógrafo Joan Guerrero en Riobamba, en Ecuador. Joan, que ha retratado como nadie el alma de la gente pobre y sencilla de Latinoamérica, viajaba acompañado de unos indígenas. Llegaron a la orilla de un río donde había dos cruces blancas. Joan tomó fotos y los indios se detuvieron a rezar. Las cruces tenían atadas dos cuerdas que llegaban hasta la corriente de agua. Joan preguntó. Las plegarias eran en memoria de dos niños que murieron ahogados en aquel lugar. Las cuerdas eran por si alguna vez los niños volvían a pasar por allí pudiesen asirse a ellas para salir del río. No sé el tipo de cuerda, ni en qué río de la India podemos dejarla por si alguna vez Vicente Ferrer quiere volver. O quizá en esta historia de esperanza la metáfora de la cuerda es él. Desde algún lugar nos lanzará una cuerda para que podamos seguir asiéndonos a ella. Porque si hoy sentimos como nuestros los problemas del tercer mundo es gracias a gente como él que nos dice que otro mundo es posible. Vicente Ferrer ha dado la vida para que nunca olvidemos las causas por las que vale la pena luchar

Deixeu el vostre missatge a la seva web

Afegiu-vos a la sol·licitut perque la seva Fundació sigui distingida amb el Premi Nobel de la Pau

Per a tu Vicent: Triste Fado amb la guitarra de Pedro Jóia



dijous, 18 de juny de 2009

Rosa Maria


Quan es té una passió gran per alguna cosa, com per exemple jo amb el Fado, gairebé sense adonar-nos-en hi dediquem molt de temps i a més com que és una qüestió musical, tendim a estarne escoltant a tothora...
Els altres, els que són a prop teu, potser no tenen la mateixa passió i es veuen tan si vols com si no vols a escoltar el que tu escoltes. Vaja, que en queden ben saturats i encara que els agradi, doncs troben que en fem un gra massa.
Bé, la Rosa Maria, la meva companya, és amb seguretat la persona que després de mi escolta més fados de tot el país. A casa, al cotxe, al camping...
Aquest és un petit homenatge a la seva paciència i comprensió.
Un fado titulat Lá vai a Rosa Maria. Canta Lucília do Carmo




Lá vai a Rosa Maria

João Dias / Moniz Pereira

No Bairro da Madragoa / Á janela de Lisboa
Nasceu a Rosa Maria
Filha de gente vareira / Foi criada na Ribeira
Entre peixe e maresia

Flor mulher aquela rosa / É a moça mais airosa
Que a lota já conheceu
E toda a malta do mar / Suspira ao vê-la passar
De chinela e perna ao léu

Lá vai a Rosa Maria que é a alegria desta Ribeira
Ouvi e ri á gargalhada qualquer piada, por mais brejeira
Vai bugiar meu menino, não deites barro á parede
Que esta Rosa é peixe fino p'rás malhas da tua rede

O jovem Chico Fateixa / Já jurou que não a deixa
Pois a paixão é teimosa
É de tal modo a cegueira / Que deu á sua traineira
O nome daquela Rosa

E a flor da Madragoa / Ao ver escrito na proa
Seu nome, Rosa Maria...
Abriu os braços ao Chico / Começou o namorico
E vão casar qualquer dia

lletra extreta del blog del meu amic José Fernandes Castro

dilluns, 15 de juny de 2009

Fado "amador" al CAT

Un dels actes de la Semana de Portugal a Barcelona ha estat la nit de fados per aficionats al Centre Artesà Tradicionarius (CAT). I com no podria ser d'altra manera, jo hi vaig assistir.
Però el que no m'esperava era que em proposessin ser part del jurat que havia d'atorgar el premi al guanyador de la nit. I confesso que això a banda de sorprende'm em va fer estar amb un estat d'atenció i tensió que segurament no hagués tingut com a simple espectador.
Per a mi, el sol fet de pujar a l'escenari a cantar el fado i descobrir els propis sentiments, té un valor grandísim i sovint poc reconegut. Així que vaig intentar ser el més equànime possible.
Un total de trezte fadistes ens van regalar els seus fados, i he de dir que força bé.
Acompanyats tots ells per la guitarra de Pedro Ferreira i la viola de Nelson Aleixo als que escoltem en aquesta guitarrada.




Després d'escoltar als tretze fadistes, presentats tots ells per un sowman de qui lamento no conéixer el nom, només que prové de A Casa Portuguesa de Barcelona, i dels quals podeu veure unes fotografies en aquest enllaç, la guanyadora de la nit va ser Càrol Blàvia Galindo, que va cantar "Que Déus me perdoe de Frederico Valério i Silva Tavares, una gran creació d'Amàlia


Que Deus me perdoe se é crime ou pecado
Mas eu sou assim, fugindo ao fado fugia de mim
Cantando dou brado e nada me dói
Se é pois um pecado ter amor ao fado
Que Deus me perdoe

Després a "Júlia Florista", de la qual va fer un bis que vaig intentar gravar amb l'èxit que veieu...
El cas és que aquella veu, no m'era del tot desconeguda, i já a casa vaig descobrir que aquella veu, guanyadora de la nit de fados per "amadores" era la cantant del grup EnFado



Júlia florista

Leonel Vilar / Joaquim Pimentel
Repertório de Max

A Júlia Florista

Boémia e fadista, diz a tradição
Foi nesta Lisboa

Figura de proa da nossa canção
Figura bizarra

Que ao som da guitarra o fado viveu
Vendia flores

Mas os seus amores jamais os vendeu

Oh Júlia Florista, tua linda história
O tempo gravou na nossa memória
Oh Júlia Florista, tua voz ecoa
Nas noites bairristas, boémias, fadistas, da nossa Lisboa

Chinela no pé

Um ar de ralé no jeito de andar
Se a Júlia passava

Lisboa parava p'ra ouvir cantar
No ar um pregão

Na boca a canção falando de amores
Encostada ao peito
A graça e o jeito do cesto das flores


lletra extreta del blog del meu amic José Fernandes Castro

Semana de Portugal a Barcelona

Avui han finalitzat els actes de la Setmana de Portugal a Barcelona.
Si dilluns era la Fadista Kátia Guerreiro la que obria els actes a la Plaça del Rei, que van continuar amb exposicions i presentacions de tota mena entre les quals de vins portuguesos, fado amateur, avui als Jardinets de Gràcia o Plaça de Salvados Espriu, ha tingut lloc la cloenda, que já ha començat a l'hora "do almoço"amb un espectacular bacalhau à brás, sardinhas, bifana, entremeada, caldo verde, pasteis de Belem, pão e vinho, e ginjinha.
Com en totes les festes i actes populars, han sovintejat les cues, però já se sap, tothom té gana a l'hora de dinar... Només puc dir que ha estat deliciós i que ha valgut la pena l'espera.



La parrilla no ha parat durant unes quantes hores


La Rosa i el Llibert (i el bacalhau) escoltant la música del Real Combo

Per acabar una ginjinha amb un pastel de nata.

A la nit ha continuat la festa amb la música de Real Combo i de la fadista que ahir nit va guanyar el "concurs de fadistes amateurs" al Centre Artesà Tradicionarius.
Però d'això já en parlarem en un altre moment.
És d'agrair que per aquestes dates de Sant Antoni que a Lisboa es celebren tant, l'empenta d'uns quants faci que una mica d'aquesta Lisboa estimada estigui a casa nostra.
Muito obrigado, doncs als organitzadors entre els quals "A Casa Portuguesa" del carrer Verdi, 58 que han estat l'ànima de la Festa.





dijous, 11 de juny de 2009

Un passeio por Barcelona

Já há algum tempo que queria fazer um blogue dedicado ao meu pais, aos lugares que são os meus.
Mas bem pensado prefiro divulgar esse espaço meu, a minha cultura neste recanto "defado" que tantos amigos me fazem a honra de visitar.
Então vamos hoje a começar por um passeio pela minha cidade: Barcelona
Espero gostem

dimarts, 9 de juny de 2009

KátiaGuerreiro


Dins dels actes de la setmana de Portugal a Barcelona, aquesta nit a la Plaça del Rei , un marc fantàstic per escoltar fado, la Kátia ha rendit a les més de mil persones que ens hi hem reunit als encants del fado i als seus propis.
Emocionada, al final del concert ens ha acompanyat també amb les seves llàgrimes d'agraïment que no han estat les úniques.
Acompanyada pel Paulo Valentim a la guitarra, João Veiga a la viola i Rodrigo Serrão a la guitarra baixo, ha començat amb un fado Georgino, "Asas" i ha acabat el seu segon bis amb "Havemos de ir a Viana". Entre mig diversos temes dels seus treballs entre els quals aquest que he intentat gravar -amb poc èxit- un fado das horas com ella l'ha presentat, certament "estilant" cap al pop.


Torna aviat Kátia

divendres, 5 de juny de 2009

Nelson Duarte

Nelson Duarte és un fadista que he conegut seguint els blogs del Sr. Fernando Batista Fado no Porto i el del Sr. Manuel Carvalho FadoCanto que entre altres divulguen el Fado que es fa a la Ciutat de Porto, on hi ha molts i bons fadistes com el que avui sentirem o com en Manuel Barbosa de qui vam parlar fa uns dies.
La veu de Nelson Duarte -podeu llegir una resenya biogràfica aqui- és una veu que omple, una veu de fadista, nasal, que acarona...
Ho comprovem en aquest fado, poema de Fernando Alves i música Pedro Rodrigues

Sou fado do meu fado
 


Sou a imagem do fado,
sou amado, contestado
mas muitos gostam de mim,
sou corpo, sou coração,
sou fado e rejeição
mas gosto de ser assim.

Eu sou fado de certeza,
sou pranto da tristeza,
sou um gemido de dor;
sou a voz do sentimento,
um sofoco, um lamento
e um suspiro de amor.

Sou fado do meu fado,
poema sempre cantado
com estranha melodia;
sou a revolta do mar,
sou a saudade a chorar
no colo da nostalgia.

Sou o trinar da guitarra,
o cantar de uma cigarra
nas noites quentes de verão;
sou grito na sombra escura,
sou fado de amargura
nas noites de solidão.Nelson Duarte e José Fernandes Castro
Aquest vídeo l'ha editat l'amic Fernando Batista de Porto, editor també del blog Fado no Porto

dimarts, 2 de juny de 2009

Carmo Rebelo de Andrade

Acabo de tornar d'un cap de setmana llarg i llegeixo al blog de l'amic Américo que la Carminho ja té el seu primer CD al mercat.
Comparteixo l'alegria de l'Américo i la de tants milers d'amants del Fado que esperàvem aquest moment.
Només friso per poder escoltar-lo el més aviat possible.
Mentrestant ens conformarem amb aquest tast, amb aquest fado Carriche magistralment interpretat.

Escrevi teu nome no vento
Jorge Rosa / Raúl Ferrão *fado carriche*

Escrevi teu nome no vento
Convencido que o escrevia
Na folha dum esquecimento
Que no vento se perdia

Ao vê-lo seguir envolto / Na poeira do caminho
Julguei meu coração solto / Dos elos do teu carinho

Pobre de mim, não pensava / Que tal e qual como eu
O vento se apaixonava / Por esse nome que é teu

E quando o vento se agita / Agita-se o meu tormento
Quero esquecer-te, acredita / Mas cada vez há mais vento

lletra extreta del blog del meu amic José Fernandes Castro