Canoas do Tejo

Aquest és un fado musicat de Federico de Brito, o Britinho, com era conegut aquest poeta que va treballar molts anys de taxista, i que ha esdevingut un clàssic en l'àmbit fadista.

A mi m'agrada més aquesta versió d'en Carlos Macedo amb instruments propis del fado que no pas d'altres que l'acompanyen amb música d'orquestra.

Aquest tema és un dels fados del disc Jóia do fado que Macedo va gravar el 1985, i reeditat en format CD el 2009.

Canoas do Tejo ens evoca un temps en que les embarcacions típiques del Tejo feien de pont entre les dues ribes d'aquest ample i majestuós riu quan encara no hi havia ponts per creuar-lo. Si la natura s'entossudeix a separar amb fronteres com o són els rius, les persones ens estossudim a unir, encara que costi, malgrat els perills.

Ja vam escoltar aquest fadista en un fado Corrido fa un parell d'anys. Escoltem-lo ara en un dels clàssics més coneguts.

 Canoas do Tejo

Frederico de Brito

Canoa de vela erguida / Que vens do cais da ribeira
Gaivota que andas perdida / Sem encontrar companheira
O vento sopra nas fragas / O sol parece um morango
O Tejo baila c'oas vagas / A ensaiar um fandango
 
Canoa... conheces bem
Quando há norte pela proa
Quantas docas tem Lisboa
E as muralhas que ela tem
Canoa... por onde vais
Se algum barco te abalroa
Nunca mais voltas ao cais
Nunca, nunca, nunca mais
Canoa de vela panda / Que vens da boca da barra
E trazes na aragem branda / Gemidos duma guitarra

Teu arrais prendeu a vela / E se adormeceu, deixá-lo
Agora muita cautela / Não vá o mar acordá-lo.

letra tirada do blog fadosdofado

Saudades trago comigo

Un clàssic, això és aquest poema de l'António Calém que aqui escoltarem amb la veu i la guitarra d'aquest monstre del fado que és l'Ângelo Freire.

En quan a la música, diríem que es pot tractar d'un Mouraria a l'estil del fadista, o sigui  Mouraria estilizado, o potser es tracta d'un Fado das Horas, o tal vegada un i altre siguin la mateixa cosa... això de l'estil sempre em porta a confusions.

Si algú pot dornar una mica de llum al tema li quedaria molt agraït!!!!!

Aquest estilat del que parlem, també permet al fadista afegir una estrofa al final del fado, del qual n'és autor Fernando Teles

Eu tenho um sonho dourado

sonho que minha alma quer

é morrer cantando o fado

nos braços de uma mulher

Saudades trago comigo
do teu corpo e nada mais,
pois a lei por que me sigo
não tem pecados mortais.

Talvez tu queiras saber / porque em vida já estou morto:
São apenas, podes crer / as saudades do teu corpo.

E tu que sentes por mim / desde essa noite perdida?
Sentes esse frio em ti / que eu sinto na minha vida?

Eu sei que o teu corpo há-de / sentir a falta do meu,
por isso eu tenho a saudade / que o meu corpo tem do teu.

Eu tenho um sonho doirado / Sonho que a minha alma quer:
É morrer cantando o fado / Nos braços de uma mulher.

Na minha voz há fado

Dèiem, quan vam parlar en aquest cantinho d'en Leonel Moura, que tornaríem a parlar d'ell i escoltar-lo en un dels fados del qual n'és autor de la lletra. 

Ho dèiem aquell, ja llunyà Març de 2009, i com el que es promet s'ha de complir, aqui escoltarem avui um poema seu, cantat amb la música de fado Solene de Alberto Correia, apuntant que el mateix Leonel em va fer arribar la lletra el mes de Setembre del mateix 2009, la qual cosa li agraeixo infinitament.

Passa, però, que això del PC et juga males passades i en aquest cas he de dir que vaig guardar les lletres en un lloc errat. El destí  -el fado-  ha volgut que avui les trobés i com o prometido é devido, aqui está la nostra...

Guitarra fiel amiga

Num retiro à moda antiga
onde o fado vem dar brado
guitarra fiel amiga
vamos cantar mais um fado.

Nas horas de pranto e dor
quando a voz é mais dolente
cantamos versos de amor
que vêm do peito da gente.

Se aos fadistas dás abrigo
nas horas da solidão
passa esta noite comigo
amiga do coração.

E um dia quando eu deixar
as nossas noites de farra
a trinar hás de chorar

óh minha velha guitarra.

Dulce Pontes al Teatre Grec

La presenten com la "reina de la world music", com una de les intèrprets que van contribuir més al renaixament del Fado en la dècada dels noranta. I certament de la Dulce es poden dir moltes coses, i de fet hi ha pel món una bona colla de crítics musicals i d'opinadors, sempre disposats a oferir-nos una definició per enmarcar.

De la Pontes -i m'apunto a fer una bona definició- el millor que puc dir és que ens disposem a escoltar-la sense prejudicis, amb el cap ben net de esteriotips i ens deixem endur per l'art que dur a dins.

Del seu darrer treball  Momentos  podeu escoltar uns curts fragments aqui

Corria l'any 1991, llavors encara miravem el festival de l'Eurovisión... hi havia qualitat. I força. i la Dulce va cantar i ens va meravellar. Diria que va ser una descoberta per a molts. La Dulce sembla d'un altre planeta...

Recordem aquell Lusitania paixão

Composição: José Da Ponte-fred Micaelo/

Fado
Chorar a tristeza bem
Fado adormecer com a dor
Fado só quando a saudade vem
Arrancar do meu passado
Um grande amor
Mas
Não condeno essa paixão
Essa mágoa das palavras
Que a guitarra vai gemendo também
Eu não, eu não pedirei perdão
Quando gozar o pecado
E voltar a dar de mim
Porque eu quero ser feliz
E a desdita não se diz
Não quero o que o fado quer dizer
Fado
Soluçar recordações
Fado
Reviver uma tal dor
Fado
Só quando a saudade vem
Arrancar do meu passado um grande amor
Mas não condeno essa paixão
Essa mágoa das palavras
Que a guitarra vai gemendo também
Eu não, eu não pedirei perdão
Quando gozar o pecado
E voltar a dar de mim
Eu sei desse lado que há em nós
Cheio de alma lusitana
Como a lenda da Severa
Porque eu quero ser feliz
E a desdita não se diz
O fado
Não me faz arrepender

Os fados que trago

Aquest és el títol del CD que vaig comprar de la fadista Maria Emília.

Quan el vaig comprar ja em vaig adonar que la fotografia de la portada del CD no era pas la "Maria Emília" que jo coneixia. Em vaig dir que aquest devia de ser un nom molt comú....

Un cop a casa he intentat trobar informació d'aquesta Maria Emília que no coneixia, però només he trobat la que dóna el FNAC per la promoció del disc.

Ens diu que la seva veu és sòlida i atractiva, i que quan va gravar el CD, feia dos anys que havia vingut del Brasil d'on és nascuda, i que dóna tot allò que el Fado necessita: autenticitat.

Si algú pot dir-nos alguna cosa més d'aquesta fadista, sisplau que faci servir els comentaris o el mail. Li quedaria molt agraït.

Un clàssic del fado....
Quando me sinto só
Quando me sinto só

Artur Ribeiro / Joaquim Campos *alexandrino*


Quando me sinto só, como tu me deixaste
Mais só que um vagabundo num banco de jardim
É quando tenho dó de mim e por contraste
Eu tenho ódio ao mundo, que nos separa assim

Quando me sinto só sabe-me a boca a fado
Lamento de quem chora a sua triste mágoa
Rastejando no pó, o meu coração cansado
Lembra uma velha nora morrendo á sede d'água

P'ra que não façam pouco, procuro não gritar
A quem pergunta minto, não quero meter dó
Num egoísmo louco eu chego a desejar
Que sintas o que sinto quando me sinto só.

Un bon cap de setmana

Divendres, quatre de la tarda i a tres-cents km/h  ens plantem a Madrid. Ens esperen uns bons amics i la promesa de bon fado amb la primera edició del Festival de Fado al Teatre del Canal. Avui cantarà la Carminho.

El concert de la Carminho ha estat simplement magnífic, i em fa l'efecte que ha passat com sempre passa amb el Fado quan l'escoltem els no-portuguesos, que més enllà del idioma hi ha alguna cosa que penetra en la gent. I aquesta cosa, sovint, crea una certa "ràbia" per no entendre el poema. Jo sé el que em dic, doncs va ser per això que vaig començar a estudiar el portuguès.

Els meus amics de Madrid, també em van fer avinent aquest sentiment, i avui els dedicaré aquesta entrada al blog amb unes traduccions dels poemes, potser un poc matusseres, però que serviran per aproximar-los encara més el fado. Al cap i a la fi, d'això es tracta...

La Carminho va acabar el seu concert -abans dels bisos- amb un fado Carriche, una de les meves debilitats i que em sembla va agradar-los força.

 

Escrevi teu nome no vento

Jorge Rosa / Raúl Ferrão *fado carriche*
Repertório de Fernando Maurício
Escrevi teu nome no vento
Convencido que o escrevia
Na folha dum esquecimento
Que no vento se perdia

Ao vê-lo seguir envolto / Na poeira do caminho
Julguei meu coração solto / Dos elos do teu carinho

Pobre de mim, não pensava / Que tal e qual como eu
O vento se apaixonava / Por esse nome que é teu

E quando o vento se agita / Agita-se o meu tormento
Quero esquecer-te, acredita / Mas cada vez há mais vento.

escribí tu nombre en el viento/convencida que lo escribia/en la hoja del olvido/que en el viento se perdia.  Al seguir viendolo envuelto/en el polvo del camino/crei mi corazón libre/de los vínculos de tu cariño.  Pobre de mi, no pensaba/que tal como yo/el viento se apasionaba/por ese nombre tuyo.  Y quando el viento se agita/se agita mi tormento/quiero olvidarte, creeme/pero cada vez hay mas viento...

 Encara un Carriche més, en aquest cas d'en Duarte un altre dels anomenats "nous fadistes". Canta amb la mateixa música un poema del que ell n'és l'autor. Cada ú amb el seu estil...

Aquelas coisas da gente

 

Foi uma fuga para a frente
fui eu quem não quis falar
daquelas coisas da gente

Luis Guerreiro i André Ramos

que andavam no teu olhar.

Nesse olhar que anda comigo
nesse olhar onde me escondo
mistério que foi amigo
tristeza que foi meu ombro

Acendo mais un cigarro
um não ter mais que fazer
eu declaro-me culpado
jurando que foi sem querer

Cheguei tarde...certamente
hoje não queres tu falar
daquelas coisas da gente
que andavam no teu olhar.

Fué una huida hacia adelante/fuí yo quien no quise hablar/de aquellas cosas nuestras/ que andaban en tu mirar.  En ese mirar que va conmigo/en ese mirar donde me escondo/misterio que fué amigo/trizteza que fué mi hombro.  Enciendo otro cigarro/no tengo nada más que hacer/y me declaro culpable/jurando que fué sin querer.  Llegué tarde...cierto/hoy tu no quieres hablar/de aquellas cosas nuestras/que andaban en tu mirar.

Vagin per endavant les meves disculpes per les traduccions.  Estan fetes amb la millor intenció per aproximar una miqueta més el fado als meus amics, amb els quals vam passar un bonic i agradable cap de setmana, tan al Kakeko amb la Melin i el Jesus, com a casa de la Maria Luisa i l'Alfonso, on vam trobar i retrobar altres amics. Gràcies a tots, i per vosaltres aquest post.

Al Kakeko, Jesus amb la paella...

Amb els indignats a Neptuno

Amb la Merche i la Melin

Ja marxem, però l'Alba ens va venir a dir-nos adéu...