Na minha voz há fado

Dèiem, quan vam parlar en aquest cantinho d'en Leonel Moura, que tornaríem a parlar d'ell i escoltar-lo en un dels fados del qual n'és autor de la lletra. 

Ho dèiem aquell, ja llunyà Març de 2009, i com el que es promet s'ha de complir, aqui escoltarem avui um poema seu, cantat amb la música de fado Solene de Alberto Correia, apuntant que el mateix Leonel em va fer arribar la lletra el mes de Setembre del mateix 2009, la qual cosa li agraeixo infinitament.

Passa, però, que això del PC et juga males passades i en aquest cas he de dir que vaig guardar les lletres en un lloc errat. El destí  -el fado-  ha volgut que avui les trobés i com o prometido é devido, aqui está la nostra...

Guitarra fiel amiga

Num retiro à moda antiga
onde o fado vem dar brado
guitarra fiel amiga
vamos cantar mais um fado.

Nas horas de pranto e dor
quando a voz é mais dolente
cantamos versos de amor
que vêm do peito da gente.

Se aos fadistas dás abrigo
nas horas da solidão
passa esta noite comigo
amiga do coração.

E um dia quando eu deixar
as nossas noites de farra
a trinar hás de chorar

óh minha velha guitarra.

Dulce Pontes al Teatre Grec

La presenten com la "reina de la world music", com una de les intèrprets que van contribuir més al renaixament del Fado en la dècada dels noranta. I certament de la Dulce es poden dir moltes coses, i de fet hi ha pel món una bona colla de crítics musicals i d'opinadors, sempre disposats a oferir-nos una definició per enmarcar.

De la Pontes -i m'apunto a fer una bona definició- el millor que puc dir és que ens disposem a escoltar-la sense prejudicis, amb el cap ben net de esteriotips i ens deixem endur per l'art que dur a dins.

Del seu darrer treball  Momentos  podeu escoltar uns curts fragments aqui

Corria l'any 1991, llavors encara miravem el festival de l'Eurovisión... hi havia qualitat. I força. i la Dulce va cantar i ens va meravellar. Diria que va ser una descoberta per a molts. La Dulce sembla d'un altre planeta...

Recordem aquell Lusitania paixão

Composição: José Da Ponte-fred Micaelo/

Fado
Chorar a tristeza bem
Fado adormecer com a dor
Fado só quando a saudade vem
Arrancar do meu passado
Um grande amor
Mas
Não condeno essa paixão
Essa mágoa das palavras
Que a guitarra vai gemendo também
Eu não, eu não pedirei perdão
Quando gozar o pecado
E voltar a dar de mim
Porque eu quero ser feliz
E a desdita não se diz
Não quero o que o fado quer dizer
Fado
Soluçar recordações
Fado
Reviver uma tal dor
Fado
Só quando a saudade vem
Arrancar do meu passado um grande amor
Mas não condeno essa paixão
Essa mágoa das palavras
Que a guitarra vai gemendo também
Eu não, eu não pedirei perdão
Quando gozar o pecado
E voltar a dar de mim
Eu sei desse lado que há em nós
Cheio de alma lusitana
Como a lenda da Severa
Porque eu quero ser feliz
E a desdita não se diz
O fado
Não me faz arrepender

Os fados que trago

Aquest és el títol del CD que vaig comprar de la fadista Maria Emília.

Quan el vaig comprar ja em vaig adonar que la fotografia de la portada del CD no era pas la "Maria Emília" que jo coneixia. Em vaig dir que aquest devia de ser un nom molt comú....

Un cop a casa he intentat trobar informació d'aquesta Maria Emília que no coneixia, però només he trobat la que dóna el FNAC per la promoció del disc.

Ens diu que la seva veu és sòlida i atractiva, i que quan va gravar el CD, feia dos anys que havia vingut del Brasil d'on és nascuda, i que dóna tot allò que el Fado necessita: autenticitat.

Si algú pot dir-nos alguna cosa més d'aquesta fadista, sisplau que faci servir els comentaris o el mail. Li quedaria molt agraït.

Un clàssic del fado....
Quando me sinto só
Quando me sinto só

Artur Ribeiro / Joaquim Campos *alexandrino*


Quando me sinto só, como tu me deixaste
Mais só que um vagabundo num banco de jardim
É quando tenho dó de mim e por contraste
Eu tenho ódio ao mundo, que nos separa assim

Quando me sinto só sabe-me a boca a fado
Lamento de quem chora a sua triste mágoa
Rastejando no pó, o meu coração cansado
Lembra uma velha nora morrendo á sede d'água

P'ra que não façam pouco, procuro não gritar
A quem pergunta minto, não quero meter dó
Num egoísmo louco eu chego a desejar
Que sintas o que sinto quando me sinto só.

Un bon cap de setmana

Divendres, quatre de la tarda i a tres-cents km/h  ens plantem a Madrid. Ens esperen uns bons amics i la promesa de bon fado amb la primera edició del Festival de Fado al Teatre del Canal. Avui cantarà la Carminho.

El concert de la Carminho ha estat simplement magnífic, i em fa l'efecte que ha passat com sempre passa amb el Fado quan l'escoltem els no-portuguesos, que més enllà del idioma hi ha alguna cosa que penetra en la gent. I aquesta cosa, sovint, crea una certa "ràbia" per no entendre el poema. Jo sé el que em dic, doncs va ser per això que vaig començar a estudiar el portuguès.

Els meus amics de Madrid, també em van fer avinent aquest sentiment, i avui els dedicaré aquesta entrada al blog amb unes traduccions dels poemes, potser un poc matusseres, però que serviran per aproximar-los encara més el fado. Al cap i a la fi, d'això es tracta...

La Carminho va acabar el seu concert -abans dels bisos- amb un fado Carriche, una de les meves debilitats i que em sembla va agradar-los força.

 

Escrevi teu nome no vento

Jorge Rosa / Raúl Ferrão *fado carriche*
Repertório de Fernando Maurício
Escrevi teu nome no vento
Convencido que o escrevia
Na folha dum esquecimento
Que no vento se perdia

Ao vê-lo seguir envolto / Na poeira do caminho
Julguei meu coração solto / Dos elos do teu carinho

Pobre de mim, não pensava / Que tal e qual como eu
O vento se apaixonava / Por esse nome que é teu

E quando o vento se agita / Agita-se o meu tormento
Quero esquecer-te, acredita / Mas cada vez há mais vento.

escribí tu nombre en el viento/convencida que lo escribia/en la hoja del olvido/que en el viento se perdia.  Al seguir viendolo envuelto/en el polvo del camino/crei mi corazón libre/de los vínculos de tu cariño.  Pobre de mi, no pensaba/que tal como yo/el viento se apasionaba/por ese nombre tuyo.  Y quando el viento se agita/se agita mi tormento/quiero olvidarte, creeme/pero cada vez hay mas viento...

 Encara un Carriche més, en aquest cas d'en Duarte un altre dels anomenats "nous fadistes". Canta amb la mateixa música un poema del que ell n'és l'autor. Cada ú amb el seu estil...

Aquelas coisas da gente

 

Foi uma fuga para a frente
fui eu quem não quis falar
daquelas coisas da gente

Luis Guerreiro i André Ramos

que andavam no teu olhar.

Nesse olhar que anda comigo
nesse olhar onde me escondo
mistério que foi amigo
tristeza que foi meu ombro

Acendo mais un cigarro
um não ter mais que fazer
eu declaro-me culpado
jurando que foi sem querer

Cheguei tarde...certamente
hoje não queres tu falar
daquelas coisas da gente
que andavam no teu olhar.

Fué una huida hacia adelante/fuí yo quien no quise hablar/de aquellas cosas nuestras/ que andaban en tu mirar.  En ese mirar que va conmigo/en ese mirar donde me escondo/misterio que fué amigo/trizteza que fué mi hombro.  Enciendo otro cigarro/no tengo nada más que hacer/y me declaro culpable/jurando que fué sin querer.  Llegué tarde...cierto/hoy tu no quieres hablar/de aquellas cosas nuestras/que andaban en tu mirar.

Vagin per endavant les meves disculpes per les traduccions.  Estan fetes amb la millor intenció per aproximar una miqueta més el fado als meus amics, amb els quals vam passar un bonic i agradable cap de setmana, tan al Kakeko amb la Melin i el Jesus, com a casa de la Maria Luisa i l'Alfonso, on vam trobar i retrobar altres amics. Gràcies a tots, i per vosaltres aquest post.

Al Kakeko, Jesus amb la paella...

Amb els indignats a Neptuno

Amb la Merche i la Melin

Ja marxem, però l'Alba ens va venir a dir-nos adéu...

Carminho a Madrid

És tan difícil sentir Fado a Barcelona, aquesta ciutat nostra que diuen és tant cosmopolita, tant oberta al món, tant de tot... que hem d'agafar un tren, fer 600 Km. per anar a Madrid a escoltar la Carmo Rebelo de Andrade en un concert patrocinat entre altres institucions per l'embaixada de Portugal a Espanya, l'Institut Camões, la TAP, el Ministeri de cultura del Govern Portuguès...i un llarg etc..

Jo els demanaria a tots aquests organitzadors que aqui a ca nostra també ens agrada el Fado, que també tenim teatres i espais variats per sentir Fado, i a més: estem afamats de sentir Fado!!

Un servidor farà arribar al consul de Portugal a Barcelona aquest suggeriment-reclamació i creuarem els dits per tal que ens faci cas.

Bé, el primer festival de Fado a Madrid conta amb la participació de la Carminho, el proper divendres dia 17, la Cuca Roseta, dissabte i del fill de la Lucília do Carmo, diumenge, per tancar el programa.

A més podrem gaudir de músics del pes d'en Luis Ribeiro, el Mário Pacheco, l'André Ramos, el Pedro Pinhal, entre d'altres acompanyants. O millor dir "podran" els madrilenys i "moradores" dels voltants.

Un petit tast amb la        Bia da Mouraria...

A Bia da Mouraria

António José / Nóbrega e Sousa
Repertório de Maria Amélia Proença
Lá vai a Bia que arranjou um par jeitoso
É vendedor como ela ali para o Bem Formoso
São dois amores, duas vidas tão singelas
Enquanto ela vende flores, o Chico vende cautelas

Na Mouraria só falam do namorico
A Bia namora o Chico e as conversas são iguais
Ai qualquer dia, Deus queira que isto não mude
Que a Senhora da Saúde vai ser pequena demais
O casamento já tem a data marcada
Embora qualquer dos noivos tenha pouco mais que nada
Vai ter a Bia, a festa que ela deseja
Irá toda a Mouraria ver o casório na igreja.

Amália, un cop més

La Susana Lópes, fadista nascuda a Lisboa al barri da Mouraria, viu actualment a Paris des d'on sent, viu i canta el fado fa molts anys. Des del seu blog http://susana-lopes-fado.blogspot.com/ la podreu escoltar.

Susana Lópes

També des d'un altre blog seu Molduras de poemas de fado, ens presenta les lletres i poemes que el fado canta, en un format muito engraçado combinant la lletra, la informació bàsica i la foto del/la fadista sobre un fons suggerent. Doneu-hi un cop d'ull, val molt la pena. Des d'aquest enllaç podeu accedir al blog de moldures dels fados d'Amália.

Américo

El vídeo és una altra dels regals del nostre amic Américo, des del seu perfil Vucarely al Youtube, un niu  de meravelles que no podeu deixar de visitar.

Aquest poema que portem aqui, és d'en Tó Moliças, violista que va acompanyar Amália durant una bona temporada. Canta Carlos Zel amb música de Fado Menor do Porto de José Cavalheiro, i ens transmet l'admiració que sent l'autor per la fadista, una admiració que li va demostrar en vida i que continua fins avui. Com diu el mateix Tó, Amália é uma das três minhas grandes paixões

Obrigado Américo, obrigado Susana por estes presentes, que tanto dignificam o Fado.

Um grande abraço desde Barcelona