El germà gran d'aquesta espectacular saga de fadistes que són l'Helder Moutinho, en Pedro Moutinho i el mateix Camané de nom Carlos Manuel, nascut el !967 i endinant-se de molt jovenet en el món del Fado, guanyant amb només onze anys la Gran noite del Fado. Hem de suposar que el "sucesso" va ser tal que potser per això al seu germà Helder se'l coneix com Irmão de Camané.
Una veu de les més pulcres que podem sentir en el món del Fado, amb una dicció gairebé perfecta. Només em falta sentir-lo una nit en qualsevol recanto d'Alfama o Bairro Alto, ben a la vora per tal de gaudir també, en la proximitat, del caliu de la seva veu.
Podem sentir alguna cosa més a la seva plana Web de Myspace
El tema que hem triat, és un poema de Luís Macedo que té la particularitat d'estar cantat en dues músiques diferents, és a dir amb música de Fado Bailarico d'Alfredo Marceneiro i l'altra amb música de Fado Lópes de José Lópes: Dança de Volta.
Dança de volta
Luís de Macedo / A. Marceneiro, Js Lopes *fados bailarico e lopes*
Repertório de Camané
*Fado Bailarico*
Entrei na dança de roda / Mas não cheguei a dançar
Enganei todas as voltas / Não me deixaram ficar
*Fado Lopes*
Desci por não ter mais forças / Ás águas verdes sem fundo
Mesmo que voltem as forças / Não quero voltar ao mundo
*Fado Bailarico*
Entrei na dança e pedi / Alguém que fosse o meu par
Não falei senão de ti / Não me deixaram ficar
*Fado Lopes*
Desci por não ter mais forças / Ás verdes águas do lago
Mesmo que voltem as forças / Não voltarei a ser escravo
*Fado Bailarico*
Entrei na dança contente / De poder enfim, dançar
Quando viram quem eu era / Não me deixaram ficar
*Fado Lopes*
Desci por não ter mais forças / Ás águas verdes sem fim
Mesmo que voltem as forças / Não me separo de mim lletra extreta del bog Fadosdofado
Lucília do Carmo, és una de les primeres veus que descobreixo al començament de la meva immersió en el Fado. Una veu d'aquelles de les que jo anomeno "amb cos". Una veu sense fisures. Per a mi una Fadista amb majúscules. Podeu llegir-ne alguns trets biogràfics en l'extraodinari blog Lisboanoguinnes. Jo, en fer-ho, i descobrir la sensibilitat d'aquesta Gran Senyora, no puc per menys de posar en dubte aquella dita tant nostrada que diu que "els testos s'assemblen a les olles". Lucília do Carmo, mare del cantant Carlos do Carmo mor el 1999, i jo no no la vaig veure mai cantar...
Del Poeta Linhares Barbosa, música de Jaime Santos: Olhos garotos
Diz aos teus olhos garotos / Vivos marotos / Pretos, rasgasdos Que não andem p'las esquinas / Feitos traquinas / E malcriados Que não sigam as meninas / Simples, ladinas / Dos olhos meus De tudo acho capazes / Os maus rapazes / Dos olhos teus Teus olhos amendoados / São comparados / A dois cachopos Que quando topam meninas / Pelas esquinas / Dizem piropos É preciso que lhes digas / Que as raparigas / Nem todas são Como as pedras que há nas ruas / Gastas e nuas / Sem coração Diz-lhes tudo sem ralhares / Sem te te zangares / Tem mil cuidados Sim, que para entristecê-los / Prefiro vê-los / Nos seus pecados Não quero os teus lindos olhos / Correndo abrolhos / Livre-nos Deus Que causassem tais ruínas / Estas meninas / Dos olhos meus
......els teus ulls ametllats, son comparables a dos vailets que quan es troben noietes per les cantonades diuen floretes cal que els diguis que les noies, no totes son com les pedres del carrer, gastades, nues i sense cor...
Un dia no fa gaire, em va escriure un correu. Havia vist aquest bloc i em deia que havia quedat molt impresionada amb la manera com el feia, i per la quantitat d'informació. Segurament la va sorprendre que algú que no és portuguès pogués interesar-se tant pel Fado...
La vaig respondre immediatament. En el correu em deia que havia debutat a Madrid el 14 de setembre. Caramb, vaig dir-me, m'ha escrit una fadista!
Em va donar el nom del seu lloc a Myspace que recomano que visiteu.
Ahir al blog del meu amic Vítor Duarte, vaig llegir que a la Cristina Nóbrega li han concedit el premi a la Revelació 2008, per la qual cosa li envio una vegada més les meves felicitacions, amb el desig que gaudeixi del Fado, i ens en faci gaudir.
Um beijinho Cristina, e não tenhas dúvidas, na minha próxima viagem a Lisboa vamos nós encontrar no Clube do Fado ou onde seja que estejas a cantar. Até breve.
Del seu treball "Palavras do meu Fado" escoltem Madrugada de Alfama
Madrugada de Alfama
ll.-David Mourão Ferreira
m.- Alain Oulman
Mora num beco de Alfama
E chamam-lhe a madrugada
Mas ela de tão estouvada
Nem sabe como se chama.
Mora numa água-furtada,
Que é mais alta de Alfama
A que o sol primeiro inflama
Quando acorda a madrugada.
Nem mesmo na Madragoa
Ninguém compete com ela,
Que do alto da janela
Tão cedo beija Lisboa.
E a sua colcha amarela
Faz inveja à Madragoa:
Madragoa não perdoa
Que madruguem mais do que ela.
Mora num beco de Alfama
E chamam-lhe a madrugada,
São mastros de luz doirada
Os ferros da sua cama.
E a sua colcha amarela
A brilhar sobre Lisboa
É como estátua de proa
Que anuncia a caravela...
Podríem dir que darrera de cada portuguès hi ha un fadista. Però, clar, això seria segurament una exageració. Però que hi ha innumerables portuguesos/as que en canten fados, diria que já no és ,una exageració.
Aquesta música que diuen és l'anima portuguesa, té aquesta, diguem-ne, particularitat.
L'amic David Castro m'ha enviat un CD d'aquest fadista amic seu, en Leonel Moura, que també com tants d'altres portuguesos s'ha atrevit a cantar primer i gravar després uns quants fados.
No tinc, encara, el plaer de conéixe'l personalment i no obstant sabent de la meva passió per aquesta música me n'ha dedicat un exemplar per la qual cosa li estic molt agraït.
Aquest CD té la particularitat de ser de fado tradicional i amb la majoria de lletres del mateix cantant.
D'aquest CD Na minha voz há Fado, he escollit un tema de G. de Oliveira, amb música de Alcidia R. Gameiro *fado Tradição* que sempre m'ha agradat potser perquè ens mostra la transversalitat del Fado...
Més endavant tornarem a parlar d'ell i el sentirem en un fado de la seva autoria. Promès!
Embuçado
Gabriel de Oliveira / Alcídia Rodrigues *fado tradição* ou *patolas*
Repertório de João Ferreira Rosa
Noutros tempos a fidalguia
Que deu brado nas toiradas;
Frequentava a Mouraria
E em muito palácio havia
Descantes e guitarradas
A história que eu vou contar / Contou-ma, certa velhinha
Uma vez que foi cantar / Ao salão dum titular
Lá p'ro Paço da Raínha
E nesse salão doirado / De ambiente nobre e sério
Para ouvir cantar o fado
Ia sempre um embuçado / Personagem de mistério
Mas certa noite, houve alguém / Que lhe disse, erguendo a fala
Embuçado, nota bem
Que hoje não fique ninguém / Embuçado, nesta sala
Ante a admiração geral / Descobriu-se o embuçado
Era El-Rei de Portugal
Houve beija-mão real / E depois cantou-se o fado
Una abraçada molt forta és el que li enviem a la Adélia Pedrosa per commemorar aquest primers 50 anys dedicats al Fado. La distància que ens separa entre Brasil i Catalunya només es pot mesurar si mirem el mapa, per la resta, estem ben a prop. L'abraçada, la fem extensiva, naturalment, a la Cláudia, la seva filla que a través de la xarxa ens manté sempre informats de tot el que fa la fadista. Moltes felicitats Adélia. No deixeu d'escoltar la fadista en aquest vídeo casolà cantar a capela, el primer fado que va cantar a la ràdio ara fa 50 anys